Pere Pi i Sunyer

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 17:32, 15 oct 2016 amb l'última edició de JoRobot (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.
Infotaula de personaPere Pi i Sunyer

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement1848
Roses
Mort1928
Roses
  Diputat al Congrés dels Diputats
6 de desembre de 1905 – 1 de juliol de 1907
CircumscripcióBarcelona
Activitat
Lloc de treball Madrid Modifica el valor a Wikidata
OcupacióMilitar
PartitUnió Republicana
Família
GermansJaume Pi i Sunyer i Francesc Pi i Sunyer Modifica el valor a Wikidata

Pere Pi i Sunyer (Roses, Alt Empordà 1846 - 1928) fou un militar i polític català, fill de Josep Pi i Comas i Maria Sunyer i Capdevila. Era el germà gran del metge Jaume Pi i Sunyer i del polític republicà Francesc Pi i Sunyer, i nebot del metge Francesc Sunyer i Capdevila.[1]

De 1861 a 1864 estudià a l'escola de nàutica de Barcelona. Esperonat per la revolució de 1868, esdevingué força actiu en els nuclis republicans empordanesos. El 1885 va decidir establir-se a Seta (Llenguadoc-Rosselló), on es dedicà al comerç del vi i al trànsit navilier. Hi esdevingué un ciutadà important, ja que fou un dels impulsors de la Cambra de Comerç, alhora que participà en les conspiracions republicanes de Manuel Ruiz Zorrilla com a president del Comitè Republicà Espanyol local. Des de 1895 col·laborà als diaris La Publicidad i El Ampurdanés, i el 1903 participà en la fundació de la Unió Republicana, amb la que fou escollit diputat pel districte de Barcelona a les eleccions generals espanyoles de 1905.[2] Quan es va constituir la Solidaritat Catalana li'n va donar suport.[3]

Referències

  1. «Pere Pi i Sunyer». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. * «Pi Y Suñer, Pedro» (en castellà). Congrés dels Diputats.
  3. Pi-Sunyer i Cuberta, Núria «Els Pi, els Sunyer i els Pi i Sunyer». Annals Empordanesos, vol. II de Actes Congrés sobre el Paisatge, 2007, pàg. 545-560.