Pere Serafí

La flagelació de Crist, al MNAC.

Pere Serafí (?, 1505/1510 - Barcelona, 1567) fou un poeta i pintor català del Renaixement. Els seus contemporanis l'anomenaren "lo Grec"; hom creu que això és perquè de petit s'hauria establert a Barcelona provinent de Xipre.

Serafí s'aproximava a la figura d'home renaixentista que tocava diferents arts: era pintor, escriptor i també tocava un instrument, però no se'l pot considerar pròpiament músic. Val a dir que la literatura no era la seva primera ocupació: ho era la pintura. En la seva vessant pictòrica podem destacar els retaules d'Arenys de Munt (1543) i de Sant Romà de Lloret (1548) i les portes dels orgues de les catedrals de Barcelona i Tarragona (1563). Aquesta faceta creativa gairebé total lliga amb l'època renaixentista, i entronca amb el concepte d'home nou que esmentaren Leonardo Da Vinci i Miquel Àngel.

A Serafí tot li va anar molt bé, es va relacionar amb l'aristocràcia i va poder viure de l'art gràcies a la protecció de Jeroni Galceran Serapi de Sorribes al qual, a banda de lloar en el pròleg del seu llibre De poesia vulgar en lengua Cathalana, dedica un sonet de forma italianitzant. Malauradament, va emmalaltir, empobrir i morir el 1567.

Pel que fa a la seva obra, tenim tota una col·lecció de poemes. El 1560 col·labora amb un sonet a l'edició de l'obra d'Ausiàs March i, cinc anys més tard, publica Dos llibres, conjunt de 170 poemes distribuïts en dues parts, una de profana i una altra d'espiritual. El fet que emmalaltís va impedir que edités la seva obra castellana, que hauria comprès una "art poètica" adreçada al rei.

En les seves obres, utilitza formes poètiques pròpies del Renaixement. És autor de sonets, madrigals, octaves rimades, epístoles, emblemes (comentaris de dibuixos), cançons i poemes. Serafí és un poeta sobre el patiment amorós en la línia petrarquista. De fet, en el sonet 34 (que justifica el títol del llibre de poemes) del seu recull de "poemes cathalans" fa una valoració renaixentista dels grans poetes de l'Antiguitat, al costat d'altres en llengua vulgar. Pel que fa als primers parla d'Homer, Virgili i Ovidi. Pel que fa al segons, de Petrarca, Dant i Ausiàs March.

Els romàntics catalans de la Renaixença el van valorar, desmentint el tòpic de la literatura moderna com a mal vista. I el compositor Pere Albert Vila li musicà el poema, Cançó d’un desesperat d'amor.