Pere el Gran

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Pere I de Rússia».
Comtes de Barcelona
+ Casal de Barcelona
Reis d'Aragó
+ Casal de Pamplona
Sobirans de la
Corona d'Aragó
Casal d'Aragó
Stendardo del re d'Aragona.png
Alfons el Cast
Pere el Catòlic
Jaume el Conqueridor
Pere el Gran
Pere III d'Aragó
Infants
   Rei Alfons III d'Aragó
   Rei Jaume II d'Aragó
   Rei Frederic II de Sicília
   Isabel d'Aragó
   Pere d'Aragó
   Violant d'Aragó
Alfons el Franc
Jaume el Just
Alfons el Benigne
Pere el Cerimoniós
Joan el Caçador
Martí l'Humà
+ Dinastia Trastàmara
+ Dinastia dels Habsburg

Pere II "el Gran"[1] (dit també Pere III d'Aragó i Pere II de Catalunya-Aragó;[2] València, Regne de València, 1240 - Vilafranca del Penedès, Principat de Catalunya, 11 de novembre de 1285; en aragonès Pero,[3] en llatí Petrus)[4] fou un sobirà de la Corona d'Aragó amb els títols de comte de Barcelona, rei d'Aragó i rei de València (1276-1285) i després de la conquesta de l'illa, rei de Sicília (1282-1285). Començà a regnar a l'edat de 36 anys, regnà 9 anys i morí a l'edat de 45 anys.[5] Està enterrat al Reial Monestir de Santa Maria de Santes Creus, i la seva tomba és l'única d'un sobirà de la Corona d'Aragó que no ha estat mai profanada.[6] Gràcies a la seva conquesta militar del Regne de Sicília el 1282 es féu famosa la frase de l'almirall Roger de Llúria, en què afirmava que cap peix no gosaria alçar-se sobre la mar mediterrània, sinó portava en la seva cua un escut o un Senyal Reial:

« Ne sol nom pens que galera ne altre vexell gos anar sobre mar, menys de guiatge del rey d'Arago; ne encara no solament galera, ne leny, mas no creu que nengun peix se gos alçar sobre mar, si o porta hun escut o senyal del rey d'Arago en la coha, per mostrar guiatge de aquell noble senyor, lo rey d'Arago e de Cecilia. »
— Frase de Roger de Llúria a la, Crònica de Bernat Desclot; cap CLXVI

Llinatge[modifica | modifica el codi]

El rei Pere "el Gran" fou fill de Jaume el Conqueridor i de segona muller d'aquest, Violant d'Hongria.

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
16. Ramon Berenguer IV de Barcelona
(el Sant)
 
 
 
 
 
 
 
8. Alfons II d'Aragó
(el Cast)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
17. Peronella d'Aragó
 
 
 
 
 
 
 
4. Pere II d'Aragó
(el Catòlic)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
18. Alfons VII de Castella
 
 
 
 
 
 
 
9. Sança de Castella
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
19. Riquilda de Polònia
 
 
 
 
 
 
 
2. Jaume I d'Aragó
(el Conqueridor)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
20. Guillem VII de Montpeller
 
 
 
 
 
 
 
10. Guillem VIII de Montpeller
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
21. Matilda de Borgonya
 
 
 
 
 
 
 
5. Maria de Montpeller
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
22. Isaac Comnè
 
 
 
 
 
 
 
11. Eudòxia Comnena
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
23. Eirene Diplosynadene
 
 
 
 
 
 
 
1. Pere III d'Aragó
(el Gran)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
24. Géza II d'Hongria
 
 
 
 
 
 
 
12. Béla III d'Hongria
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
25. Eufrosina de Kíev
 
 
 
 
 
 
 
6. Andreu II d'Hongria
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
26. Reinald de Chatillon
 
 
 
 
 
 
 
13. Agnès d'Antioquia
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
27. Constança d'Antiòquia
 
 
 
 
 
 
 
3. Violant d'Hongria
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
28. Pere I de Courtenay
 
 
 
 
 
 
 
14. Pere II de Courtenay
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
29. Adelaida de Savoia
 
 
 
 
 
 
 
7. Violant de Courtenay
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
30. Balduí V d'Hainaut
 
 
 
 
 
 
 
15. Violant de Flandes
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
31. Margarida I de Flandes
 
 
 
 
 
 

Matrimoni, amistançades i descendents[modifica | modifica el codi]

  • Amant: Maria Nicolau, amb qui tingué tres fills bords:

L'Infant Pere d'Aragó: Heres Catalonie (1244-1276)[modifica | modifica el codi]

Jaume I el Conqueridor anà modificant els seus testament a mesura que anava tenint fills. A partir del testament del 1244, quan Pere tan sols tenia 4 anys, Jaume I decidí adjudicar sempre Catalunya al bloc de l'infant Pere. Aquesta situació es mantingué fins al darrer testament del 1262, quan de resultes de la mort del primogènit Alfons, l'infant Pere també rebé el Regne d'Aragó i el Regne de València en el seu bloc. Aquest fet singularitzà que l'infant Pere figurés com a Heres Catalonie (Hereu de Catalunya). El seu pare el rei en Jaume I el nomenà procurador general el 1257.

Conquesta de Múrcia[modifica | modifica el codi]

El 1243 Castella havia sotmès a vassallatge l'Emirat de Mursiyya, quan Ibn Hud al-Dawla va signar les capitulacions d'Alcaraz. Però el 1264 els musulmans murcians es van revoltar contra Castella amb el suport de Regne de Granada i el Marroc. La reina Violant d'Aragó i d'Hongria, esposa d'Alfons X el Savi i filla de Jaume I demanà ajut urgent al seu pare. Aleshores, tropes exclusivament catalanes comandades per l'infant Pere, el futur Pere III d'Aragó "el Gran" i que aleshores tenia 25 anys, derrotaren a Muhammad ibn Hûd Biha al-Dawla en la campanya militar de 1265-1266. Després d'haver conquerit el territori, i d'acord amb el Tractat d'Almizra, Jaume I el cedí novament al Regne de Castella.

Revolta de Ferran Sanxís de Castre[modifica | modifica el codi]

L'any 1275, mentre l'infant Pere d'Aragó estava al Regne de Navarra amb la pretensió de casar-se amb Joana I de Navarra tot fent efectiu el Tractat de Tudela, alguns nobles catalans entre els quals es trobaven Ramon Folc V de Cardona, Jofre III de Rocabertí i el seu fill Dalmau, Arnau Roger I de Pallars Sobirà i Hug V d'Empúries, recolzats per nobles aragonesos com Artal de Luna, Ferriz de Liçana, Pere Cornel i Ximeno d'Urrea es van revoltar amb la intenció d'obtenir diners, terres i privilegis i evitar anar a la guerra en suport de la Corona de Castella, víctima dels atacs benimerins.[12] El capitost de l'aixcament fou Ferran Sanxís de Castre, fill natural de Jaume I d'Aragó amb Blanca d'Antillón, que pretenia enemistar el rei amb l'hereu i gairebé reixí quan Jaume I va fer prometre a l'infant Pere d'Aragó la devolució dels castells presos a Ferran un cop finida la revolta. Quan l'infant assaltà el castell d'Antillón, Ferran Sanxís de Castre contraatacà per tal d'alçar el setge, però fou derrotat i fugí al juny cap al castell de Pomar, encalçat pel seu germanastre disposat a prendre el seu refugi a l'assalt. Veient-se perdut, Ferran Sanxís de Castre provà de fugir disfressat de pastor mentre els seus homes s'enfrontaren als de l'infant Pere d'Aragó, però fou atrapat quan intentava travessar el riu Cinca i l'infant Pere manà que fos ofegat al riu.[13]

Tercera revolta dels sarraïns valencians[modifica | modifica el codi]

Article principal: tercera revolta mudèjar

L'any 1276 tingué lloc la tercera revolta dels sarraïns valencians, que havien alçat un exèrcit comandant per al-Azraq. El rei en Jaume I combinà diplomàcia i guerra per a sufocar la revolució, provocant disputes internes entre els musulmans, i recuperant terreny. La tercera revolta mudèjar fou la que afectà més directament Alcoi, en els dominis antics d'Al-Azraq (Alcalà, Benissili, Pego, Benigànim, o Benissulema). Aquesta vegada Alcoi fou defensat per quaranta cavallers que arribaren des de Xàtiva i derrotaren a Al-Azraq en una maniobra de distracció. No obstant açò, una vegada que l'exèrcit mudèjar inicià la fugida, alguns cavallers de Xàtiva, improvisadament, volgueren perseguir-los, i caigueren en una emboscada dels rebels encapçalats pel fill d'Al-Azraq, els quals es trobaven amagats per a un contraatac. Alcoi, per tant, quedà desprotegida, i el fill d'Al-Azraq aconseguí prendre-la, així com Xàtiva. A partir d'aleshores la revolta s'estengué per tot el territori i posà en perill la totalitat del Regne de València, amb el fill d'Al-Azraq com a nou cap dels musulmans: mil peons moros atacaren Llíria, els mudèjars de Beniopa també es revolten, i l'exèrcit musulmà destruí Llutxent i avançaren regne endins per la Vall d'Albaida.

Regnat de Pere el Gran (1276-1285)[modifica | modifica el codi]

Guerra de Sicília (1282-1289): desembarcament de Pere II el Gran a Trapani (S'identifica al rei per la corona)

El regnat de Pere II fou breu, tan sols 9 anys, degut d'una banda a la longevitat del seu pare el rei en Jaume I, i d'altra banda a la seva prematura mort a l'edat de 45 anys. Tot i així, en aquest breu període el rei Pere prosseguí el militarisme que l'havia caracteritzat quan encara era infant i aconseguí la conquesta del Regne de Sicília, fita que obrí el camí a la posterior expansió mediterrània de la Corona d'Aragó durant el segle XIV.

Esclafament de la tercera revolta dels sarraïns valencians[modifica | modifica el codi]

Article principal: Setge de Montesa

El primer any del seu regnat hagué de fer front a la tercera revolta mudèjar al Regne de València. El rei en Pere esclafà l'aixecament musulmà derrotant la darrera de les revoltes morisques comandada pel fill d'Al-Azraq a conquerint la ciutat de Montesa[14] el 1277.

Revolta nobiliària[modifica | modifica el codi]

Article principal: Setge de Balaguer (1280)

Les despeses bèl·liques del seu pare i la rebel·lió morisca al Regne de València havien malmès la hisenda de la corona, i va pretendre imposar sense passar per les Corts, i només a Catalunya el cobrament del bovatge. Això va causar un gran descontentament entre la noblesa catalana (les dinasties d'Urgell, de Foix, de Pallars, de Cardona, d'Erill), encapçalada pel comte Roger Bernat III de Foix, al qual es va unir el comte d'Urgell, el de Pallars, el vescomte de Cardona i d'altres. Pere el Gran va reunir els nobles fidels de València i Catalunya i la revolta d'aquests nobles fou derrotada en el setge de Balaguer el 1280, finalitzant així l'oposició feudal a Catalunya.

Construcció de les Reials Drassanes de Barcelona[modifica | modifica el codi]

Durant el regnat de Pere II el Gran entre els anys 1280/1300, es va iniciar la construcció de les Drassanes Reials de Barcelona, que constaven d'un ampli edifici emmurallat de planta rectangular amb quatre torres als seus angles, de les quals dues encara existeixen. Inicialment no estaven cobertes, i no fou fins al regnat de Pere III el Cerimoniós que les drassanes reials de Barcelona foren cobertes, gràcies a l'aportació de 10000 florins en set anys del Consell de Cent de Barcelona.

Conquesta del Regne de Sicília[modifica | modifica el codi]

Batalla del golf de Nàpols. Obra de Ramon Tusquets i Maignon, 1885.
"Roger de Flor: cap peix gosarà alçar-se sobre el mar, si no porta un escut o un senyal del rei d'Aragó en la cua"

El 1266 Carles I d'Anjou, amb el beneplàcit del Papa Climent IV, envaí el Regne de Sicília. Constança de Sicília, que era la legítima hereva després de les morts del seu pare Manfred I de Sicília el 1266 i del seu cosí Conradí de Sicília el 1268, reclamà el regne i Pere posà el fil a l'agulla per aconseguir-ho. Primer va tractar de neutralitzar els sobirans veïns, així va fer signar al seu germà Jaume II de Mallorca el Tractat de Perpinyà de 1279 pel qual aquest se'n reconeixia feudatari. Amb el Regne de Castella inicià unes converses que foren molt positives, així pels tractats de Campillo i Ágreda de 1281 amb el rei Alfons X de Castella i l'infant Sanç (futur Sanç IV de Castella) s'establí una aliança forta. Amb el Regne de Portugal establí el casament de la seva primogènita Elisabet d'Aragó amb el rei Dionís I de Portugal. I per neutralitzar el Regne d'Anglaterra prometé el seu hereu Alfons amb Elionor d'Anglaterra, filla d'Eduard I d'Anglaterra. Per contra amb el Regne de França les converses no foren bones.

L'elecció del Papa Nicolau III el 1277 va permetre veure l'esperança d'una solució en el conflicte, però la mort d'aquest el 1280 i l'elecció del Papa profrancès Martí IV capgirà les coses. Després d'un aixecament popular dels sicilians el 30 de març de 1282, anomenat les Vespres Sicilianes, aquests oferiren a Pere el Gran la corona de Sicília i aquest mateix n'emprèn la conquesta als francesos, que encapçalats per Carles d'Anjou i ajudats pel Papa Urbà IV l'havien presa al seu sogre Manfred I de Sicília, que morí en ser derrotat a la batalla de Benevent el 1266. Així doncs la flota catalana arribà al nord d'Àfrica i d'allà, cridat pels sicilians, entrà a Palerm mentre les tropes angevines es retiraren al Regne de Nàpols. La força expedicionària catalana estava compostes per l'exèrcit de terra, comandat per Guillem Galceran de Cartellà, compost per almogàvers, ballesters i llancers, mentre que la flota catalana comandada per Roger de Llúria va haver de defensar constantment l'illa de Sicília dels atacs angevins. Així els derrotà al port de Malta el 1283 (per la qual cosa Malta i Gozzo passaren a estar associades a Sicília), i a la badia de Nàpols el 1284, on fou fet presoner l'hereu angeví.

La conquesta de Sicília es finançà amb aportacions de jueus i els impostos de les aljames. L'infant Alfons demanà un subsidi de 200.000 sous als jueus l'any 1282. Els jueus del regne de València donaren 25.000 sous. Els aragonesos 75.000 sous i la resta (100.000 sous) fou pagada per les aljames catalanes.[15]

El tractat d'Àgreda[modifica | modifica el codi]

Article principal: Tractat d'Ágreda (1281)

Pel Tractat d'Ágreda de 1281, Pere el Gran va obtenir d'Alfons X de Castella els castells de Pueyo i Ferrellón, el terme de Pozuelo, i la Vall d'Aiora, i de Sanç de Castella, Requena i la sobirania sobre la Senyoria d'Albarrasí,[16] un cop aquesta fos conquerida per Castella o Aragó, a canvi del reconeixement de Sanç com a hereu de la Corona de Castella.[17]

Croada contra la Corona d'Aragó[modifica | modifica el codi]

Pere II el Gran al Coll de Panissars. Obra de Mariano Barbasán, 1889.

El novembre de 1282 el Papa Martí IV excomunicà Pere el Gran, i el març de 1283 fou desposseït de tots els seus regnes, que foren adjudicats al rei francès l'agost d'aquell any. Les hostilitats obertes entre el Regne de França i la Corona d'Aragó van començar amb els atacs d'Eustaqui de Beaumarchais a la frontera entre el Regne de Navarra i el Regne d'Aragó, i a la Vall d'Aran. Fou llavors quan el rei de França, Felip III l'Ardit, inicià la Croada contra Catalunya. Amb l'ajuda del papa Martí IV i de Jaume II de Mallorca, germà del rei, un exèrcit francès, comandat pel propi Felip III l'Ardit, envaí el nord de Catalunya el 1285 i el rei activà l'usatge princeps namque convocant a la defensa del territori.[18] La ciutat de Girona fou assetjada de 27 de juny a 10 de setembre però l'estol català comandat per Roger de Llúria derrotà el francès a la batalla naval de les Formigues el 4 de setembre. A causa d'aquesta derrota naval i, en terra, a la batalla del coll de Panissars a l'octubre, els francesos s'hagueren de retirar. Felip III l'Ardit, greument malalt, morí a Perpinyà.

« «Certes, ço dix lo rey als missatgers, fort ha poch en la terra de Catalunya aquell qui l'ha donada a altre, e menys aquell qui la ha presa; car mon linatge l'ha conques ab espa. Per que sabreu tuyt que: qui la volra costar li ha». »
— Frase de Pere el Gran a la, Crònica de Bernat Desclot; CXLIV

Tanmateix els francesos mantingueren l'ocupació de la Vall d'Aran. El mateix 1285 el rei Pere envià una flota contra el seu germà Jaume II de Mallorca,[19] al qual li confiscà el regne. Però el rei Pere no pogué veure els resultats de l'expedició en morir pocs dies després. Pel tractat d'Argelers de 1298, Felip IV de França cedí la Vall d'Aran a un tercer sobirà, Jaume II de Mallorca. Finalment la recuperà Jaume el Just de Aragó el 1313, que hi restituí els usatges i constitucions dels seus habitants, que els francesos els havien arrabassat.

Desafiament de Bordeus[modifica | modifica el codi]

Pere II el Gran és ferit el 1285 durant la Croada
Article principal: Desafiament de Bordeus

En el context de la conquesta de Sicília, el Desafiament de Bordeus fou un desafiament llançat per Carles d'Anjou al Rei Pere el Gran, segons el qual s'havia de celebrar un torneig a Bordeus entre 40 cavallers del Regne de França i 40 cavallers de la Corona d'Aragó[20] en el qual es jugarien els seus regnes, s'hauria d'haver celebrat l'1 de juny de 1283. Pere el Gran es va disfressar de criat i travessà la frontera arribant a Bordeus, on s'identificà davant de les autoritats locals provant que havia complert el compromís; per contra, Carles d'Anjou no s'atreví a presentar-se i restà a Nàpols.

Privilegi General d'Aragó[modifica | modifica el codi]

Pere III d'Aragó el Gran rep la visita de dos frares dominics enviats pel papa Martí IV abans de la conquesta de Sicília
Article principal: Privilegi General d'Aragó

La política expansionista mediterrània que inicià el rei en Pere II el Gran amb la Guerra de Sicília (1282-1289) i que provocà la Croada contra la Corona d'Aragó havien suposat un fort desgast en les finances de la Corona. El 1283 el rei va reunir les Corts de Tarassona (1283-1284), i pressionat per la Unió d'Aragó el rei va haver de concedir el Privilegi General d'Aragó, que confirmava els privilegis d'Aragó, Terol, Ribagorça i València, i atorgava que el Parlament aragonès es convocaria cada any, que el rei no declararia la guerra sense escoltar al Parlament d'Aragó, i que el Justícia d'Aragó intervindria en els plets que arribessin a la Cort.

Conquesta i annexió de la Senyoria d'Albarrasí[modifica | modifica el codi]

Article principal: Setge d'Albarrasí

A la tornada del desafiament de Bordeus, desafiament llançat per Carles d'Anjou al Rei Pere el Gran i en el qual aquest darrer deixà en manifest ridícul al primer, Joan Nunyez de Lara, el senyor d'Albarrasí, va posar un parany a Pere el Gran per a fer-lo presoner i lliurar-lo al rei de França i per també atacar l'Aragó. Això va fer que durant l'hivern de 1284, mentre Nunyez de Lara es trobava a Treviño cercant reforços navarresos per defensar-se dels aragonesos, la vila d'Albarrasí fos assetjada i encara que havia quedat ben defensada, finalment es va rendir i Nunyez de Lara va veure's obligat a exiliar-se a França.

Esclafament de la revolta de les classes populars[modifica | modifica el codi]

Article principal: Revolta de Berenguer Oller

El rei hagué de convocar nombroses corts en tots els seus territoris davant la croada contra la Corona d'Aragó perpetrada pel rei francès i que els estaments veieren com una ofensa a la política autoritària i personalista del rei. Les concessions que hagué de fer el rei afavoriren l'oligarquia urbana, la posició de la qual es va consolidar en detriment de les classes populars; unes classes populars que es revoltaren contra el rei Pere el Gran el 1285, però que acabà amb l'execució del seu cabdill Berenguer Oller.

Política comercial[modifica | modifica el codi]

Va formar l'Expedició a Tunis, on va conquerir als almohades l'illa de Gerba el 1282 i les illes dels Quèrquens el 1286. Totes aquestes illes estan situades davant de les costes de Tunísia i no van ser recuperades pels tunisians fins al 1335. Va mantenir bones relacions amb el Regne nassarita de Granada, així com amb els marínides de Fes per tal que aquests no s'interferissin en els assumptes dels sarraïns valencians. Amb aquests bones relacions el comerç català es veié afavorit, cosa que incrementà les aportacions a les arques de la Corona.

Obra legislativa[modifica | modifica el codi]

A les corts de Tarassona del 1283 els aragonesos formaren la Unió d'Aragó i presentaren al rei el Privilegi General d'Aragó; així mateix, els catalans a les Corts de Barcelona (1283) també presentaren al rei nombroses peticions que foren aprovades en la constitució Una vegada l'any, Volem, estatuïm i Atorguem encara.[21] Aquests privilegis són la base del constitucionalisme aragonès i català, que cimentaren la imposició del característic pactisme dels territoris de la Corona d'Aragó. Així mateix, concedí a la ciutat de Barcelona el famós Privilegi Recognoverunt Proceres, que confirmà i amplià les consuetuds del dret municipal i els privilegis pel al dret públic, consolidant el funcionament del Consell de Cent, vigent fins a la seva prohibició per Felip V el 1714.

Obra literària[modifica | modifica el codi]

El rei Pere és autor d'obres trobadoresques en occità, en concret, de dos sirventesos, en el primer intercanvia uns versos amb el joglar Peironet (potser el mateix Pere Salvatge), el segon forma part d'un conjunt de cinc composicions que són, en aquest ordre, de Bernat d'Auriac, Pere el Gran, Pere Salvatge (l'única composició certa que se'n conserva), Roger Bernat III, comte de Foix i vescomte de Castellbò, i un personatge anònim. Les batalles amb Felip III de França i Jaume II de Mallorca foren el motiu d'aquests sirventesos. Durant aquests mesos els sirventesos es convertiren en una arma de propaganda política important, en què, a través d'al·legories o directament, les dues parts en conflicte procuraren aconseguir el clima propici a les seves causes respectives.

El rei Pere III d'Aragó en la literatura catalana medieval[modifica | modifica el codi]

Malgrat que el rei Pere el Gran no va escriure cap crònica com el seu pare, el seu regnat fou exaltat per Bernat Desclot en el Llibre del rei en Pere e dels seus antecessors passats. Així mateix, també apareix en la crònica del seu pare, el Llibre dels Feyts, en la seva època d'infant, i en la Crònica de Ramon Muntaner

Pere el Gran, un rei aragoneso-parlant[modifica | modifica el codi]

Foli d'un dels manuscrits del Llibre dels fets

Un dels trets característics del Llibre dels Feyts de Jaume I són les locucions en la llengua pròpia dels interlocutors; així, apareixen paraules en àrab en boca dels musulmans de Mallorca i València, o en castellà en boca dels reis de Castella. En aquest context característic de la crònica, un dels diàlegs entre el rei Jaume I i el seu fill Pere revela que aquest parlava en aragonès, doncs quan Jaume I li féu un pregunta en català, l'infant Pere li respongué no en català, sinó en aragonès:

« E uench al dia ab tota sa companya, e entra a nos en les nostres cases de Xatiua: e nos leuam nos per ell, e acuylim lo be e alegrament cant uim que ell tan humilment uenia a nos: e dixem li ques nanas posar, e que al mati ell parlaria ab nos. E ell dix nos que no iria a posada ni en loch del mon, mas quens pregaua ens clamaua merce que nos enuiassem per nostres cauallers, e per dels bons homens de la vila: e nos faem ho. E quan tots foren uenguts leuas en peus, e dix: Seyor, lo que yo feyto he me pesa muyto, e muyto gran dolor ne en mon coraçon cant jo feyto he neaguna cosa que a uos pesa: e uiengo aqui a uostra merce, e fets de mi e de les mies coses lo que uos queredes, e de los mios, e dats lo que uos queredes, e prendet lo que uos en queredes. E anas gitar als nostres peus, e besals nos, e pregans per Deu que li perdonassem. E nos fom tot remogut, e pres nos dolor dell, e no poguem estar quells vuyls bons uinguessen en lagremes, e uim la gran deuocio sua, e perdonam li. »
— Diàleg entre Jaume I en català i el seu fill Pere el Gran en aragonès al, Llibre dels Feyts; cap 520[22]

Pere II "el Gran", un rei estimat pels catalans[modifica | modifica el codi]

Foli d'un dels manuscrits de la Crònica de Ramon Muntaner

La Crònica de Bernat Desclot és la que descriu amb més detall el regnat de Pere el Gran. Un dels episodis de la seva crònica descriu com durant la Croada contra la Corona d'Aragó el rei va lluitar per defensar Catalunya de la invasió francesa. En aquest context, el Comtat de Rosselló, que seguint el testament de Jaume I havia estat separat de Catalunya i restava sota el domini del rei Mallorca, es convertí en escenari de la guerra. Els rossellonesos no dubtaren en expressar el seu amor i predilecció pel rei Pere III d'Aragó:

« «E donchs! ço dix lo rey de França no es axi com nos trames a dir lo rey de Mallorques; car dix que seria ab nos; e ara, a mon semblant, es nos contrari. -Senyor, ço dix lo comte de Foix, no es gens; mas devets saber que tots los homens de Rosello amen mes En Pere de Arago que lo rey de Mallorques, el volrien mes a senyor. E tot ço que han fet ne faran d'aqui avant contra nos, faran oltra la volentat del rey de Mallorques qui es llur senyor, e per la amor que han a'n Pere d'Arago. -E donchs! ço dix lo rey de França, ells son traydors. Via vers ells! E prenam lo castell per grat o per força». »
— Com lo rey de França vench ab tot son poder sobre lo rey d'Arago e sa terra, ço es en Catalunya, Crònica de Bernat Desclot; cap CXXXVII[23]

Pere el Gran, un rei conqueridor[modifica | modifica el codi]

La Crònica de Ramon Muntaner també tractà a bastament el regnat de Pere el Gran i la conquesta del Regne de Sicília. Pere el Gran endegà aquesta conquesta contra el francès Carles I d'Anjou que abans havia ocupat el regne sicilià i assassinat als familiars de Constança de Sicília, l'esposa del rei Pere el Gran:

« E axi lo senyor rey en Pere Darago, com hach enteses les batalles e les vençons que el rey Carles hach feytes per la conquesta que hach presa, fo molt despagat e fello per la gran amor que hauia a madona la regina muller sua e per sos fills que eil amaua molt. Per que posa en son cor, que james no sería alegre entro venjança nagues presa. »
— Com lo senyor rey en Pere DAragó pensa e mes en son cor de hauer la venjança dels reys Manfre e Corali, Crònica de Ramon Muntaner; cap 37[24]

Sepulcre de Pere el Gran[modifica | modifica el codi]

"Mort de Pere el Gran"
(Claudi Lorenzale i Sugrañes, 1870)
Vilafranca del Penedès

1285. Mort sobtada i primer enterrament[modifica | modifica el codi]

El 1285 el rei en Pere decidí acabar amb l'aliança entre el Rei de França i el Rei de Mallorca, el seu germà. Manà a l'estol reial que endegués una expedició contra el Regne de Mallorca per tal de reannexionar-lo a la Corona d'Aragó, però quan es dirigia cap al port d'on havia de sortir l'estol, va emmalaltir sobtadament i morí al llit la nit del 10 a l'11 de novembre del 1285 al palau Reial de Vilafranca del Penedès. Abans de morir va ordenar que deixessin lliures tots els presoners francesos que havien estat capturats durant la guerra amb França i va aconseguir escoltar la notícia que els francesos ja havien abandonat la ciutat de Girona. Una vegada Arnau de Vilanova, el metge reial des del 1281, va haver certificat la mort del rei, va començar una llarga comitiva fúnebre per enterrar el rei en una sepultura decent i honorífica al Reial Monestir de Santa Maria de Santes Creus de l'Orde del Cister, tal com havia deixat escrit en el seu testament de 1282. Era el primer rei del Casal d'Aragó en ésser enterrat en aquest monestir. La llarga i solemne comitiva des de Vilafranca va trigar alguns dies fins que va arribar al Reial Monestir de Santa Maria de Santes Creus, on amb gran solemnitat se celebraren les exèquies fúnebres pel sobirà, que fou enterrat davant l'altar major de l'església del monestir.[25]

1292. Jaume II d'Aragó ordena l'edificació del nou sepulcre[modifica | modifica el codi]

Entre 1285 i 1291, quan Jaume d'Aragó era rei de Sicília, aquest envià al Monestir de Santa Maria de Santes Creus pedres de pòrfir per a la tomba del seu pare. La inspiració de Jaume II d'Aragó per al disseny de la tomba provenia de la seva visita a les tombes dels reis sicilians del llinatge Hohenstaufen a la catedral de Palerm, i especialment de dues dels seus avantpassats materns, els emperadors Enric VI i Frederic II, enterrats ambdós en banyeres o alvei romans de pòrfir reutilitzats com a sarcòfags funeraris. Concebé així el projecte de dedicar un monument funerari semblant pel seu difunt pare. Degut a l'abrupte mort del seu germà, el rei en Jaume esdevingué l'any 1291 rei d'Aragó. Poc temps després començà el preparatius per a l'edificació d'un nou sepulcre que supervisà personalment: entre el 14 i el 16 d'abril del 1292 encarregà a Bertomeu de Girona la direcció de les obres, el 1293 feu un pagament de 10.000 sous per a la tomba, el 14 de maig del 1294 ordenà al picapedrer Guillem d'Orenga que s'incorporés a les obres i instruí a Bartomeu de Girona perquè usés les pedres que ell havia fet portar des de Sicília. El 18 d'abril del 1295 donà instruccions per a la col·locació del sarcòfag «amb els peus cap a l'altar, com és costum».[25]

La reutilització de banyeres romanes de pòrfir fou un ritus que caracteritzà ja el baix imperi romà i l'imperi bizantí; durant l'edat mitjana els emperadors carolingis recuperaren aquesta pràctica funerària per reforçar la idea de la resurrecció de l'imperi a Europa, pràctica que també seguiren els Sant Pares de Roma, així com els emperadors del Sacre Imperi i sobirans de Sicília. El projecte funerari concebut per Jaume II d'Aragó per a la tomba dels seu pare constituïa un veritable manifest polític que convertia als sobirans de la Corona d'Aragó en depositaris de la tradició imperial, siciliana i gibel·lina que havia caracteritzat els emperadors de la dinastia Hohenstauffen.[25]

1302. Trasllat del cos a la nova sepultura[modifica | modifica el codi]

Tomba de Pere el Gran al monestir de Santes Creus.

El 9 de desembre del 1299 Jaume II d'Aragó convocà als abats del Cister per al trasllat del cos, que estava previst realitzar el 15 de gener del 1300, però finalment és traslladat fou posposat. Finalment entre el 2 i el 3 de desembre del 1302 es traslladà el cos de Pere III d'Aragó «el Gran» al nou sepulcre i seu el cos del rei fou sebollit en una urna de pòrfir roig que l'almirall Roger de Llúria havia fet portar ex-profeso del conquerit regne de Sicília. El desembre del 1305 el rei en Jaume II d'Aragó ordenà l'embelliment del sepulcre del seu pare al mestre de Lleida Andreu de Torre, encarregant-li la decoració pictòrica de les columnes, així com dels capitells del baldaquí, fet amb marbre procedent de les pedreres de Sant Feliu de Guíxols. La tomba és un vas de pòrfir elaborat en època antiga que originàriament devia ser una sumptuosa banyera romana feta pedra provinent d'Egipte. Reutilitzada com a sarcòfag reial, la banyera és originària del palatí romà i només en queden onze exemplars a tot Europa. Aquesta vas de pòrfir és cobert per una pesada tapa de pedra de Girona amb forma de templet i esculpit amb imatges dels apòstols, dels sants i de la Mare de Déu, totalitzant setze figures que s'allotgen als espais entre arquets gòtics trevolats. El templet és cobert per una tapa a manera de sarcòfag i culminat amb un pinacle que s'eleva des del centre de la coberta.[25] El vas de pòrfir descansa sobre el llom de dos lleons de marbre blanc i tot el conjunt resta a l'aixopluc d'un baldaquí d'estil gòtic amb decoracions de traceria. Tant el baldaquí com la tapa del templet tenen abundants restes de policromia on hi predominen els tres colors de la Casa reial d'Aragó: el roig, el daurat i el blau. L'epitafi del rei està col·locat davant del mausoleu, en el pilar que separa el presbiteri de la capella lateral del creuer, on resa la següent inscripció:

« PETRUS QUEM PETRA TEGIT GENTES ET REGNA SUBEGIT / FORTES CONFREGITQUE CREPIT, CUNCTA PEREGIT, / AUDAX MAGNANIMUS SIBI MILES QUISQUI FIT UNUS, / QUI BELLO PRIMUS INHERET JACET HIC MODO IMUS, / CONSTANS PROPOSITO VERAX SERMONE FIDELIS, / REBUS PROMISSIS FUIT HIC ET STRENUUS ARMIS, / FORTIS JUSTITIA VIVENS AEQUALIS AD OMNES, / ISTIS LAUDATUR VI MENTIS LAUS SUPERATUR, / CHRISTUS ADORATUR DUM PENITET UNDE BEATUR, / REX ARAGONENSIS COMES ET DUX BARCINONENSIS, / DEFECIT MEMBRIS UNDENA NOCTE NOVEMBRIS, / ANNO MILLENO CENTUM BIS ET OCTUAGENO, / QUINTO, SISTE PIA SIBI TUTRIX VIRGO MARIA. »

Al terra, davant el sepulcre del sobirà, hi ha la senzilla llosa funerària que cobreix la tomba de l'almirall general de l'Armada Reial en Roger de Llúria, el qual manifestà la voluntat d'ésser enterrat als peus del seu senyor i amic personal el rei en Pere III d'Aragó «el Gran». La text de la llosa funerària resa:[25]

« ASI:IAU:LO:NOBLE:EN:R / DE:LURIA:ALMIRALL:GENE / RAL:DLS:REGNES:DARAGO / ED:CICILIA:P:LO:SENOR:REI / DARAGO:E:PASSA:DESTA / VIDA:EN:LAYN:DE:LA:EN / CARNACIO:DE:NOSTRE:SE / NOR:IHU:CRIST:MIL:T:CCC / T:IIII:XUI:KALENDES / DE:FEBRER. »

1836. Profanació de la tomba del seu fill[modifica | modifica el codi]

Amb la desamortització de Mendizábal el recinte religiós queda totalment abandonat i sense cap tipus de protecció. L'1 d'agost del 1836, tropes franceses de la Legió d'Alger i algunes companyies de miquelets a sou prengueren l'edifici abandonat per allotjar-s'hi. Durant la seva ocupació les tombes del rei Jaume II d'Aragó i de la seva muller foren profanades i el cos del rei fou cremat amb malícia, restant tan sols algunes restes dins el sepulcre; la mòmia de la seva muller fou llançada a un pou, i fins al 1854 no pogué ésser recuperat. Afortunadament la tomba del rei Pere el Gran no pogué ser profanada a causa del pes de la tapa de marbre que el protegia.[25]

1856. Inici dels treballs de restauració[modifica | modifica el codi]

El 1856 Bonaventura Hernández Sanahuja, de la Comissió de Monuments provincial de Tarragona, inicià els treballs de restauració de la tomba de Jaume II d'Aragó i Blanca d'Anjou. El 6 de desembre del 1857 Bonaventura Hernández Sanahuja i mossèn Miquel Mestre aconseguiren aixecar poc més d'un pam de la pesada tapa i «...per l'obertura van aconseguir introduir una candela encesa, amb la llum de la qual van poder examinar amb detall què contenia l'urna de pòrfir. La mòmia del rei Pere...».[26]

2009. Restauració del monestir i dels sepulcres reials[modifica | modifica el codi]

En el marc dels actes de commemoració del 850 anys de la fundació del Reial Monestir de Santa Maria de Santes Creus, el Museu d'Història de Catalunya com a gestor del patrimoni històric català, i la Generalitat de Catalunya com dipositària de la titularitat del monestir endegaren un projecte de restauració i adequació global que incloïa la restauració dels malmesos sepulcres reials. Realitzats els primes estudis, es constatà no només que el sepulcre de Pere el Gran estava intacte sinó que era l'única tomba d'un sobirà del Casal d'Aragó que no havia estat mai profanada, constituint un cas excepcional per a l'estudi històric dels ritus i pràctiques mortuòries medievals a tot Europa.[25]

2010. Anàlisi genètica de tots els sobirans del Casal d'Aragó del llinatge dels comtes de Barcelona[modifica | modifica el codi]

La Casa reial d'Aragó fou ocupada successivament pel llinatge de Pamplona, el llinatge de Barcelona i el llinatge de Trastàmara. El llinatge dels comtes de Barcelona es mantingué per descendència directa de pare a fill durant cinc segles des dels temps del seu fundador el comte Guifré el Pilós. De resultes de les desamortitzacions decretades per governs espanyols, tots els sepulcres del llinatge dels comtes de Barcelona, a diferència dels sepulcres espanyols de l'Escorial, resultaren abandonats, profanats i destruïts, tants els del Monestir de Santa Maria de Ripoll, com els de les catedrals de Barcelona, Lleida i Monestir de Santa Maria de Poblet, i àdhuc els de Monestir de Santa Maria de Santes Creus.

Les restes mortals dels sobirans que sobrevisqueren als atacs foren recollides per sacerdots i posteriorment dipositades en les reconstruccions que es feren dels sepulcres durant els segles XIX i XX, però la impossibilitat d'identificació resultà en què alguns sepulcres estan buits i altres contenen diversos cossos.

El sepulcre de Pere II el Gran és l'únic del llinatge dels comtes de Barcelona que es manté incorrupte. Davant l'excepcionalitat d'aquest fet el director del projecte Agustí Alcoberro i Pericay i la coordinadora general Marina Miquel i Vives informaren a la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya i gràcies al suport personal del conseller Joan Manuel Tresserras i Gaju el projecte rebé un impuls decisiu: a més de les aproximacions patològiques, traumatològiques o nutricionals, i de la determinació dels ritus funeraris de la Casa reial d'Aragó, la reconstrucció facial permetrà per primera vegada en la història obtenir un retrat fidedigne d'un rei d'Aragó del llinatge dels comtes de Barcelona.

No tan sols això, sinó que l'anàlisi de l'ADN de Pere el Gran permetrà la futura recerca sobre les restes que hi ha a tots els panteons reials dels sobirans de la Corona d'Aragó, permetent per exemple, determinar finalment quin dels dos cranis dels que hi ha al sepulcre de Jaume I d'Aragó «el Conqueridor» és l'autèntic, i obtenir-ne també una reconstrucció facial fidedigna.[25]

Títols i successors[modifica | modifica el codi]

En el darrer testament,[27] datat el 26 d'agost de 1272 a Montpeller, el seu pare el rei en Jaume I el nomenà hereu al Regne d'Aragó, al Regne de València, i a Ribagorça, el Pallars, el Vall d'Aran, Comtat de Barcelona, dominis del Comtat d'Urgell i tots els altres llocs de la terra de Catalunya.[28] D'altra banda, el seu germà Jaume fou nomenat hereu del Regne de Mallorca, el comtat de Cerdanya i de Rosselló, així com de la ciutat de Montpeller. El 1276, en morir el seu pare Jaume I el Conqueridor, l'infant primogènit Pere d'Aragó es convertí en Rei d'Aragó, Rei de València i Comte de Barcelona tal com havia establert el seu pare en el testament. Això no obstant, el rei Pere el Gran modificà el costum dels seus antecessors i optà per emprar només el títol de Rei d'Aragó, renunciant a utilitzar els títols de Rei de València i Comte de Barcelona; així mateix creà un nou símbol com a distintiu personal, la Creu d'Alcoraz. Aquest estil tan sols es modificà després de la conquesta de l'illa de Sicília el 1282, quan el rei passà a utilitzar el títol de Rei d'Aragó i Sicília (Aragonum et Sicilie rex). Aquestes decisions crearen polèmica tant al Regne de València com a Catalunya, i durant les Corts Catalanes de 1283 s'exigí al rei que emprés el títol de Comte de Barcelona. El rei acceptà la decisió,[29] però en la pràctica continuà emprant únicament el títol de Rei d'Aragó i de Sicília. La conquesta del regne de Sicília li valgué l'apel·latiu de Pere «el Gran»:

  • A 21 d'agost del 1262: Sig+num infantis Petri, filii illustris domini regis Aragonum[4]

El rei Pere II "el Gran" va morir la nit del 10 a l'11 de novembre del 1285. Fou succeït pel seu fill gran Alfons II "el Franc" en totes les seves possessions, excepte a Sicília, on el succeí el seu segon fill el rei Jaume I de Sicília, qui tan sols 6 anys després esdevindria el rei en Jaume II d'Aragó per la mort prematura del seu germà el rei Alfons.

Pere el Gran
Naixement: València 1240 Mort: Vilafranca del Penedès 1285
Títols
Precedit per:
Jaume I d'Aragó
"el Conqueridor"

(pare)
Rei d'Aragó
(Llista de reis d'Aragó)
Rei d'Aragó, Comte de Ribagorça, Comte de Sobrarb
(1276–1285)
Succeït per:
Alfons II "el Franc"
(fill)
Rei de València
(Llista de reis de València)
(1276–1285)
Comte de Barcelona
(Llista de comtes de Barcelona)
- Principatus[35] -
Comtat de Barcelona, Comtat de Girona,
Comtat d'Osona, Comtat de Manresa,
Comtat de Berga

(1276–1285)
— Territori conquerit: —
Guerra de Sicília (1282-1289)
Tractat de Cefalú

(1282)
— Destronat —
Carles I de Nàpols
Armes d'Anjou i Jerusalem
Rei de Sicília Insular (Trinària)
(Llista de reis de Sicília)
(1282–1285)
Succeït per:
Jaume II d'Aragó
"el Just"

(fill)
Títols d'hereu
Precedit per:
Príncep Alfons d'Aragó
(germà primogènit mort prematurament)
(1260)
Heres Catalonie
(12441276)
Succeït per:
Infant Alfons d'Aragó
(fill primogènit)
(1276)
Infant primogènit del Rei d'Aragó
(12601276)

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Vegeu: Numeració del Casal d'Aragó
  2. Vegeu: Ordinals dels reis d'Aragó
  3. Grafia SLA - Sociedat de Lingüistica Aragonesa
  4. 4,0 4,1 Arxiu Jaume I: Jaume I reparteix els regnes de la corona entre els seus fills
  5. Regnat: Rei d'Aragó, Rei de València i Comte de Barcelona
  6. La tomba de Pere el Gran conserva intacte el cos del rei
  7. Enciclopèdia Catalana: Jaume Pere
  8. Fundación Medinacelli: Jaime Pérez
  9. Ferrer Mallo, Mª Teresa: Ramon de Cardona, militar y diplomático al servicio de cuatro reinos
  10. Josep Serrano Daura, Senyoriu i municipi a la Catalunya nova:Batllia de Miravet, comandes d'Horta, d'Ascó i de Vilalva, i Baronies de Flix i d'Entença, p.43
  11. carta pobla de Coves de Vinromà Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF [1]
  12. Enciclopèdia Catalana: Ferran Sanxis de Castre
  13. José Hinojosa Montalvo, Pere III el Gran (1240-1285)
  14. Antoni Atienza, Els problemes familiars i la rebel·lió dels musulmans[2]
  15. Romano, David. De historia judía hispánica. vol.1 (en castellà). Edicions Universitat Barcelona, 1991, p. 74. ISBN 8478754539. 
  16. Carlos Ayala Martínez, Paces castellano-aragonesas de Campillo-Agreda (1281) (castellà)
  17. Diccionari d'Història de Catalunya; ed. 62; Barcelona; 1998; ISBN 84-297-3521-6; p. 13
  18. Sanchez Martinez, Manuel. Pagar al Rey en la Corona de Aragón durante el siglo XIV: Estudios sobre fiscalidad y finanzas reales y urbanas. CSIC, 2003, p. 180. ISBN 8400081935. 
  19. Figueres, Josep M. Història contemporània de Catalunya. Editorial UOC, 2003, p.34. ISBN 8483187736. 
  20. de Puigpardines, Berenguer. Sumari d'Espanya. Universitat de València, 2000, p.122. ISBN 8437042542. 
  21. MATA, Jordi. «L'entrevista impossible a Pere II el Gran». Sàpiens [Barcelona], núm. 72 (octubre 2008), p. 14. ISSN 1695-2014
  22. El Llibre dels Feyts cap 520
  23. Crònica de Bernat Desclot cap 147
  24. Crònica de Ramon Muntaner cap 37
  25. 25,0 25,1 25,2 25,3 25,4 25,5 25,6 25,7 Dossier de premsa 2010, de la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya
  26. La primera obertura de la tomba de Pere el Gran
  27. Arxiu Jaume I: Jaume I atorga el seu darrer testament
  28. Post hec autem instituimus carissimum filium nostrum primogenitum infantem Petrum, heredem nostrum post dies nostros in regno Aragonum et in regno Valentie, et in Rippacursia et in Palars et Valle d'Aran, et in comitatu Barchinone, et in dominatione quam habemus in comitatu Urgelli et in aliis locis et terris Catalonie
  29. “Cortes de los antiguos reinos de Aragón y de Valencia y Principado de Cataluña, Cortes de Cataluña, I, Madrid, 1896, p. 149: "XXIX. Item volumus et concedimus quod deinceps tam in litteris quam cartis et sigillis nostris scribamus nos et successores nostri Comitem Barchinone"
  30. Pere El Gran, Volum 1, Ferran Soldevila
  31. Arxiu Jaume I: Pere III d'Aragó autoritza els "homes bons" i la universitat de Huesca a elegir anualment sis jurats
  32. Arxiu Jaume I: Pere el Gran promulga el Privilegi General d'Aragó
  33. Arxiu Jaume I: Privilegi "Recognoverunt proceres Barchinone", Pere el Gran confirma els costums antics de Barcelona
  34. Viquitexts: Tractat de pau i comerç entre Pere III d'Aragó i Miralmomeni Bohap Rey de Tunis
  35. Fidel Fita i Colomer: Boletín de la Real Academia de la Historia, tomo 40 (1902): Principado de Cataluña - Razón de este nombre: Ya en las cortes del año 1064, que son las primeras de la colección académica, aparece en el Usaje 65 con el nombre de Principado la demarcación del territorio al que entonces se aplicaba, es decir al de la vieja Cataluña ó al de los tres condados de Barcelona, Ausona y Gerona, que regían como soberanos D. Ramon Berenguer I y su mujer Doña Almodis

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]