Peregrinació a l'illa de Cítera

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Peregrinació a l'illa de Cítera
Peregrinació a l'illa de Cítera
Antoine Watteau, 1717
Oli sobre tela
129.5 × 194.5 cm
Museu del Louvre

Peregrinació a l'illa de Cítera (en francès: Pèlerinage à l'île de Cythère) és un quadre pintat el 1717 per Antoine Watteau com a obra d'admissió en l'Acadèmia francesa. És un oli sobre tela de 129x194 cm.

Història[modifica | modifica el codi]

Fou aclamada com la millor obra d'Antoine Watteau, d'influència clau en el naixent estil rococó. El tema començà com a una il·lustració d'una obra de teatre de segona fila. A Les tres cousines de Florence Dancourt, una jove vestida de pelegrina surt del cor per convidar el públic per peregrinar amb ella a Cítera, l'illa de l'amor, on tothom hi trobarà la parella ideal.

La primera versió del tema que pintà Watteau, datada vers l'any 1709, era molt literal, mentre que en aquesta prescindí del marc teatral i convertí l'episodi en una fantasia somniadora i romàntica. És significatiu que no s'aturés en el principi del viatge, sinó en el final.

Les parelles ja resten formades, ja han engalanat amb flors l'estàtua d'Afrodita de la dreta i estan a punt de tronar a casa. L'elecció d'aquest moment va permetre al pintor crear un ambient de suau melangia característic de la seva obra.

La majoria dels enamorats es disposen a partir, però al cantó de l'altar de la deessa resta una parella, aliena a qualsevol cosa que no sigui l'amor. Una de les dones que se'n van es torna a mirar-los amb tristesa, conscient que és l'etapa més fugaç de l'amor.

Després de la mort de Watteau, restà com quelcom totalment passat de moda. Per a molts, les seves imatges de correries amoroses estaven massa lligades a l'Antic Règim Absolutista, i es diu que durant el període revolucionari els estudiants de belles arts usaven el quadre com a blanc per llençar-li trossos de pa.

Anàlisi[modifica | modifica el codi]

És un quadre del gènere d'il·lustració de les festes galants. Representa la idea pròpia de la poesia francesa: un viatge a una illa d'aventures en què viu l'amor. Des de l'antiguitat, l'illa de Cítera tenia un temple dedicat a Afrodita, deessa de l'amor. L'illa era, doncs, símbol dels plaers de l'amor. Ara bé, no se sap certament si són parelles que comencen el viatge a l'illa o en tornen. Els historiadors d'art han arribat a una àmplia varietat d'interpretacions de l'al·legoria del viatge a l'illa de l'amor.

Embarcament cap a Cítera, versió de Charlottenburg, oli sobre llenç, 129x194 cm.

La composició es llegeix de dreta a esquerra, des de l'escultura de la dreta cap a la popa del vaixell, a través de la diagonal formada per diverses parelles en diferents actituds amoroses que ocupen el primer pla i es dirigeixen cap a un vaixell on dos pilots es preparen per sortir.

Watteau va establir un cert equilibri al quadre tot distribuint adequadament els diferents elements. D'una banda, va compensar el desequilibri creat per les línies verticals dels arbres i l'eix de l'estàtua. També és admirable l'estructura rítmica de la pintura, amb un subtil sentit de continuïtat entre els grups de figures.

El pintor va fer servir pinzellades ràpides i vibrants, sense precisió en les línies. Els colors són bells, amb predominació dels càlids daurats i roses, acompanyats per verds i blaus. Mitjançant contrasts i graduacions de llum representa els raigs del sol que fan veure el final del dia. Aquesta claredat descendent dóna un toc de misteri al quadre, car fa confondre quant a la idea de si han iniciat el viatge o encara no.

D'altra banda, el paisatge és idíl·lic, amb tot de grans arbres que dominen tot el segon pla. El costat esquerre el compon el blau del mar i del cel i el rosa de les muntanyes de la llunyania. Aquest misteriós paisatge boirós recorda els paisatges de Rubens i de Leonardo da Vinci.

Les figures són petites, però tractades minuciosament, parant molta atenció als efectes de la llum sobre la roba. S'hi pot veure els elements al·lusius a una peregrinació: barrets, bastons i capes.

Simbolisme[modifica | modifica el codi]

En l'obra hi ha tot de símbols mitològics, com l'estàtua de pedra d'Afrodita, deessa de l'amor, o la popa del vaixell, en forma de petxina. Hi ha també altres trets mitològics, com els petits Eros suspesos en l'aire i Silè, el company de Dionís.

Es fa al·lusió de manera simbòlica a l'erotisme o amor carnal, el vaixell té forma de llit, les parelles enllaçades evoquen l'amor que s'interpreta com un viatge dels personatges a l'illa, una peregrinació cap a l'illa dels plaers i de l'amor.

L'escultor Rodin considerava que Watteau havia representat una escena de teatre que enquadrava tres accions successives entre les parelles: proposició i súpliques de l'home a la dona que dubta el que la fa semblar indiferent; acceptació de l'amant convençuda, i abandó de la parella. En cert sentit es deu a l'actitud ambigua de les parelles de la dreta, que representen passes o moments oposats en el corteig: la vulgaritat, el retard, la indecisió i l'amor.

Les tres parelles del primer pla representen les etapes de la seducció. De dreta a esquerra:

  • El compliment galant. Un jove tira del vestit de la noia com per apropar-s'hi, tot seduint-la, començant una conversa.
  • La invitació a ballar. El jove, dempeus, pren la noia per les mans i la convida a aixecar-se.
  • La unió. És una tercera parella que es dirigeix cap al vaixell. La noia mira cap enrere amb nostàlgia, com lamentant deixar l'illa, la parella està acompanyada per un petit gos, representació de l'erotisme i la fidelitat.

En la llunyania una sèrie de figures pugen a bord d'un vaixell amb Eros per sobre. El misteri que embolcalla el quadre provoca més d'una interpretació, i li atorga certa distància respecte del que sembla apreciar-se a simple vista. Ara bé, l'obra no es presta a l'anàlisi intel·lectual, car la voluntat de Watteau era aconseguir una representació poètica. No hi ha cap protesta social, comparant aristòcrates i gent del poble pla, sinó una representació de l'univers del teatre, inspirat en la comèdia de l'art.

Una interpretació del tema és que l'acte de deixar l'illa de Cítera representa l'abandó dels plaers de la seducció per donar pas als de l'amor físic. És el pas del somni a la realitat.

Inspiració[modifica | modifica el codi]

Claude Debussy es va inspirar el 1904 en aquesta obra per compondre la seva peça per a piano L'Isle joyeuse.[1]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Roberts, Paul. Images: The Piano Music of Claude Debussy. Hal Leonard Corporation, 2001, p.87. ISBN 1574670689. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Peregrinació a l'illa de Cítera Modifica l'enllaç a Wikidata