Perejaume

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Perejaume

Perejaume durant una entrevista al MACBA
Naixement Pere Jaume Borrell i Guinart
1957
Sant Pol de Mar
Nacionalitat Catalunya Catalunya
Premis Premi Nacional d'Arts Visuals


Obra destacada

Jardí de les Escultures de Barcelona - Perejaume- Teulada 1988-1990.JPG

Teulada, obra de Perejaume de 1988-1990 ubicada al Jardí de les escultures, al costat de la Fundació Joan Miró.

Pere Jaume Borrell i Guinart, conegut amb el nom de Perejaume (Sant Pol de Mar, Maresme, 1957) és un artista i poeta català.[1] De formació autodidacta pren clares influències d'autors com Joan Brossa, amb qui compartirà una obra a cavall entre la pintura i la poesia. El 2005 fou guardonat amb el Premi Nacional d'Arts Visuals concedit per la Generalitat de Catalunya i l'any 2006 fou guardonat amb el Premi Nacional d'Arts Plàstiques concedit pel Ministeri de Cultura d'Espanya.

Obra[modifica | modifica el codi]

A la dècada del 1970 inicià les seves primeres exposicions, inicialment a la seva població natal, una època en la qual destaca la influència de les avantguardes històriques, fent del paisatge i la cultura catalana l'eix central de la seva obra.

Amb clares arrels surrealistes el seu interès per la pintura ha transcendit el seu caràcter merament pictòric, esdevenint la seva obra poètica d'igual o més importància que l'anterior. Des dels inicis de la dècada del 1980 porta a terme una àmplia producció que inclou llibres de poesia, assaig, crítica i catàlegs. Perejaume també és considerat deixeble de Joan Miró, i ha exposat a l'Espai 13 de la Fundació Joan Miró en diverses ocasions.[2] No obstant, l'any 2013, la seva obra participà d'una exposició col·lectiva a l'espai expositiu de la Fundació.[3]

Obres destacades[modifica | modifica el codi]

Llista incomplerta

Exposicions rellevants[modifica | modifica el codi]

Llibres publicats[modifica | modifica el codi]

  • 1989: Ludwig-Jujol. Què és el collage sinó acostar soledats?
  • 1990: El bosc a casa, amb Joan Brossa
  • 1993: La pintura i la boca
  • 1995: El paisatge és rodó
  • 1998: Oisme
  • 2000: Cartaci, amb Joan Brossa
  • 2003: Obreda
  • 2004: Cims pensamenters de les reals i verdagueres elevacions
  • 2007: L'obra i la por
  • 2011: Pagèsiques[10] (Premi Lletra d'Or, 2012)

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Perejaume». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Batet, Estel. «Horitzons. Contrast i diàleg». icat.cat, 23 octubre 2013 [Consulta: 20 novembre 2013].
  3. Davant l'horitzó. Barcelona: Fundació Joan Miró, 2013, p. 33-34. ISBN 978-84-941239-3-1. 
  4. Perejaume. L'obra de Granollers : [Teatre-Auditori i Museu de Granollers, 9 de novembre de 2002]. Barcelona: Museu de Granollers, 2002. ISBN 8487790488. 
  5. La seva exposició a l’Espai 13 va ser una reflexió sobre on comença la realitat pictòrica davant de la visió del paisatge i sobre en quin moment la presentació de la realitat natural apareix en si mateixa com un exercici de representació prèviament codifica
  6. Ribas Tur, Antoni. «Lleida, el Canigó, Verdaguer, Joan Coromines...els paisatges de Perejaume». Bonart [Girona], núm. 116, juny 2009, p.36-37. ISSN: 1885-4389.
  7. S’hi van incloure obres realitzades amb diferents mitjans –pintura, fotografia, escultura, instal·lació, teatre i literatura– per donar una visió global de la seva producció i, alhora, comunicar el sistema de pensament en el qual s'insereix. Des de finals dels anys setanta, moment en què comença a exposar regularment, la pràctica pictòrica de Perejaume ha estat marcada per la recerca de mètodes propis de figuració i imaginació: collage, pessebrisme, despintura i oïsme. D’altra banda, el seu interès pel gènere paisatgístic l'ha portat a contraposar una visió geològica i cultural de la natura. El títol d'aquesta retrospectiva, Deixar de fer una exposició, ironitzava sobre la producció incessant d'imatges que caracteritza el món contemporani i l'espai mateix del museu. L'artista adoptava aquí una actitud ecològica, en presentar-se com a regulador del consum d'aquestes imatges. L'exposició va reunir una tria de 150 obres, realitzades entre 1977 i 1999, i diverses instal·lacions concebudes especialment per a l'ocasió, com Dir-buix (1999) o Pic-ments (1999)
  8. «Màquina d'alé». Bonart [Girona], núm. 114, abril 2009, p. 70. ISSN: 1885-4389.
  9. «Perejaume: Tots som ultralocals, però hi ha gent que ho dissimula més». Diari Ara, 28/09/2011. [Consulta: 28 de setembre de 2011].
  10. Nopca, Jordi. «Perejaume, o la natura feta paraula». Diari Ara [Barcelona], 2/10/2011, p.40 [Consulta: 3 octubre 2011].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]