Perfum
De Viquipèdia
 |
L'article necessita algunes millores en el contingut o l'estil. (Coŀlaboreu!) Està carregat de faltes d'ortografia i errors d'expressió |
 |
Aquest article és manifestament incomplet. Ajudeu a desenvolupar-lo de forma que l'exposició de conceptes o idees sigui coherent, o com a mínim sigui un esborrany amb una estructuració acceptable. |
 |
L'article necessita algunes millores quant a la seua estructura. (Col·laboreu!) Tot article hauria de tenir una estructura en seccions, també podria necessitar infotaules o pot ser que alguns elements quedin desplaçats o sobreposats en funció de la resolució de la pantalla i del navegador utilitzat. |
 |
Aquest article o secció necessita l'atenció d'un expert en la matèria. Si us plau, ajudeu a trobar-ne un o milloreu aquesta pàgina vosaltres mateixos si podeu. (Vegeu la discussió) |
Un perfum és una barreja d'olis essencials aromàtics, alcohol i un fixador, i emprat per impregnar d'una olor agradable a diferents objectes però, sobretot, al cos humà.
El nom de perfum prové del llatí "per" (per) i "fumare" (produir fum) i feia referència a la substància aromàtica que desprenia un fum fragant en ésser cremat.
Taula de continguts |
[edita] Ingredients per elaborar un perfum
Els olis essencials de qualsevol perfum s'obtenen per destil·lació de flors, plantes i herbes (com ara l'espígol, roses, gessamins, etc.). El perfum de gessamí, per exemple, s'obté a través d'un procés anomenat "enfleurage", el qual consisteix a impregnar les substàncies aromàtiques en greix i després n'extreure l'oli olorós amb alcohol. També s'hi utilitzen compostos químics aromàtics.
Els fixadors que aglutinen les diverses fragàncies inclouen bàlsams, ambre gris i secrecions glandulars de genetes, cérvols mesquers i castors(aquestes secrecions sense diluir tenen un desagradable olor però, en una solució alcohòlica actuen com a conservants). Hores d'ara, aquests animals són protegits per les lleis internacionals i és la raó per la qual els fabricants fan servir mesc sintètic.
La quantitat d'alcohol depèn del tipus de preparació al qual estigui destinat. Normalment, la barreja es deixa envellir un any.
[edita] Diferents tipus de perfums
De perfums, n'hi ha de diferents tipus:
- Essència de perfum, Extrait Perfume: n'es la forma més concentrada, entre el 15-40%.
- Eau de Perfume EdP: ~15% de concentrats.
- Aigua de bany o Eau de Toilette EdT: en trobem concentracions de 7 al 15% (~10%).
- Aigua de colònia o Eau de Cologne EdC: només un 3-6% (~5%) de concentrats. La mateixa concentració de l'anterior però amb aromes cítrics predominantment.
- "Splash perfumes" EdS: només ~1% de concentrats.
En aplicar el perfum damunt la pell, la calor del cos evapora l'alcohol ràpidament i hi deixa les substàncies aromàtiques que es dissiparan gradualment al llarg de les següents hores.
[edita] Història del perfum
L'art de l'elaboració dels perfums va néixer a Egipte. Va ser desenvolupat pels romans. A l'Edat Mitjana, els àrabs el van reintroduir a la Península Ibèrica, des d'on es va escampar per tot Europa durant el Renaixement. Va ésser a França (cap al segle XIV) on es van conrear flors per elaborar perfums i va ser de llavors ençà que aquest país va esdevindre el centre europeu de disseny i comerç en perfumeria. Mentre a Europa era emprat per la noblesa vers el segle XVIII, a l'Orient, especialment al Japó, era tot el contrari. En aquest país el perfum constituïa un art -anomenat kodo o l'art de l'encens- i era practicat per la burgesia.
[edita] L'origen de la paraula Perfum
S´ha escrit en moltes ocasions que el vocable “perfum” ve del llatí “per fumum” i que voldria expressar el resultat de l´obtenció d´una fragància per mitjà del fum. Res més lluny de la veritat. És cert, que el mot “fum” és un derivat del llatí “fumus” que té en la nostra llengua el mateix significat, com és cert també, que les primeres aromes elaborades conscientment per l´home, foren, segons opinió general, les que obtingué al cremar escorxes, arrels, arbres o resines aromàtiques, però aquest fet no té res a veure, des del punt de vista etimològic, amb la formació del vocable “perfum”.
En altres ocasions hem vist com, alegrement, es fa derivar el mot “perfum” del verb llatí “perfumare”, sense tenir en compte que aquest verb era inexistent en aquella llengua, per tant, ni perfum, ni els seus derivats perfumar, perfumista, perfumador, perfumer, etc. deriven d´un verb llatí.
Els romans aprengueren l´art de fer perfums dels grecs i d´altres pobles orientals i també dels etruscs, i els elaboraren de la mateixa manera que ho feren aquests pobles, és a dir, a base d´un excipient que ells anomenaren “corpus”. Aquest corpus podia ser cremós, oliós o en pols, i servia de vehicle per absorbir i conservar la fragància d´una substància volàtil i olorosa nomenada “sucus”. D´aquí ve que els productes perfumats que utilitzaren els romans, eren els uns, en forma d´ungüent o greixosos, d´altres, líquids untuosos o oliosos i per últim d´altres polssosos que es convertien en pòlvores oloroses.
Per aquest motiu els noms més corrents que utilitzaren els romans per anomenar els perfums fossin els de “unguentum” o “balsamum”, segons es tractés d´un perfum cremós o d´un perfum líquid, que amb tot, també era untuós en ser mesclat amb un oli, principalment d´oliva. El nom més generalitzat a Roma, segons els escriptors llatins, era el de “unguentum”, d´aquí que els comerciants de perfumeria fossin coneguts amb el nom de “unguentarii” i dels recipients en què es guardaven els perfums s´en diguessin generalment “unguentarium”. Però eren tan nombroses i diferents les formes dels recipients en que es guardaven els perfums que també s´anomenaven cada una d´elles amb noms particulars, com ara el de “balsamarium”, doble “balsamarium”, “anfora”, “ampulas” etc.
A Roma els establiments de perfumeria, com altres branques del comerç acostumaven a estar agrupats en un barri concret de la ciutat. Aquest costum dels comerciants romans d´ajuntar-se els d´un mateix gremi a prop uns dels altres, continuà a Europa durant l´Edat mitjana i, a segons quins llocs, molt més ençà.
El barri on tenien instal•lades les botigues els perfumistes s´en deia “Vicus Thurraris” que era un mot d´arrel grega que feia referència a l'encens, un dels productes estrella que més venien els perfumistes de l´època, tan per les ofrenes religioses com per les cases particulars.
Fets aquests primers aclariments hem de refer-nos la pregunta i buscar la resposta que contesti l´anunciat d´aquest escrit. D´on ve la paraula perfum?.
D´entrada hem de dir que el mot perfum és un derivat compost pel vocable llatí “fumus”, per tant pertany en el seu inici a una llengua romànica. Ara bé, vist amb l´òptica del segle XX, àdhuc els segles anteriors, semblaria el més normal que aquest mot fos d´origen francès. Els francesos han estat des del renaixement, els grans creadors i els grans difusors del perfum en el món, i en canvi paradoxalment la primera vegada que es troba escrita en llengua francesa el mot “perfum, no ho és fins a l´any 1528. Segons Edmond Roudnitska, gran creador de perfums al temps que escriptor i estudiós de la perfumeria, a l´edat mitjana s´utilitzava per designar el perfum a França el mot de “basme” expressió antiga provinent del llatí “balsamum” i de la qual s´en deriva segons en Joan Coromines en el seu “Diccionari Etimològic”, el modern “baume "francès"” o el “bàlsam” català. Aquesta mateixa forma “basme” que deia en Roudnitska, apareix segons Coromines, a finals del segle XIII en la “Vida dels Sants Rossellonenses”.
Queda clar, doncs, que el mot modern de perfum” utilitzat en més o menys variació en totes les llengües actuals va ser aportat per una altra llengua, en quin cas hauríem de saber quina va ser la primera que cronològicament la va adoptar en el significat que avui té. Segons el “Diccionaire historique de la langue française” d’Alain
d´Alain Rey, el mot “parfum” va seguir en el segle XVI una evolució semàntica similar a la del mot “parfumer” i significa abans que tot, una fumera, una fumigació i més particularment un fum agradable, olorós. I al parlar de “parfumer”, es dir, de perfumar, senyala que es forma a partir del llatí “fumare” precedida de la locució “per” segurament com de a prestació d´una llengua mediterrània que no es pot precisar.
La precisió la trobem en el “Diccionari Etimològic de la Llengua catalana” de Joan Coromines que ens aporta les probes de que fou la llengua catalana la primera en utilitzar la paraula perfum, en el sentit que avui l´entenem. I ens en posa varis exemples. El 1388 Eiximenis (Terç VI.53) escriu “ton mon vestit tinc perfumat de mosquet (mesc), e civeta i aigua ros” i seguidament ens senyala les dates en què altres llengües romàniques o no adoptaren el mot perfumar en els seus respectius lèxics: francès “parfumer” 1532; castellà “perfumar” 1490; portuguès “perfumar” 1515; italià “profumare” 1530: anglès “perfum”, “to perfum” en el s. XVI; alemany “perfumieren” i “parfum”: rus “parfjumer” (perfumista), perfjumerja” (perfumeria) i, afegeix Coromines que el mot perfum “sembla haver estat creat i difós pels catalans a totes les altres llengües europees, amb el sentit de fumigar amb fums i bafs d´herbes curatives o aromàtiques”
“Tal mot –continua Coromines- no existí mai en llatí ni en les altres llengües romàniques abans que el català; el creà la nostre, primer per els perfums o bafs purificadors o curatius, després per rellevar els encants de les grans dames reials o senyorials del nostre brillant segle XIV. Des de llurs corts s´escampà per l´Europa entera. És en la nostra literatura on apareix abans que enlloc”, i per confirmar-ho cita, a continuació, entre altres, diversos passatges de “Lo Somni” de Bernat Metge que fan menció dels perfums.
Precisament Bernat Metge que era fill d´un apotecari del carrer d´Especiers de Barcelona, deuria ser un entès en la matèria, tant per la seva coneixença del negoci familiar, en el que venien a més d´espècies, herbes i productes que s´utilitzaven en la cosmètica, com per la seva vida cortesana, en el doble sentit de la paraula: en primer lloc pel seu càrrec d´alt funcionari en la cort de la reina Elionor de Sicília, tercera esposa de Pere el Cerimoniós, i en segon lloc, perquè la seva feina l´obligà a freqüents viatges que el dugueren a relacionar-se amb els ambients més oberts de la vida de societat del seu temps, en especial de la femenina, segons es dedueix dels seus escrits.
Doncs bé, Joan Coromines transcriu un passatge de Lo Somni de Bernat Metge en el que es diu “van amb alcandores (camises e dormir) bordades e perfumades, així com si eren donzelles qui deguesen anar a marit, e fanles sobrepujar a les altres vestedures per tal que mills sia vista llur dolentia”. “Els enemics.....los quals acompanyen les fembres del bany al teu lit, son aquests: molts perfums e aigües, calç viva, orpiment, olis, sabons, estopa”, “no curants que n´envelleixin abans de temps, en perden les dents e puden forment, sino que les aigües, perfums, algàlia, ambre e coses aromàtiques que porten supleixen llur pudor, pinten-se amb ab innumerables unguents e colors” i, Jaume Roig en el “Llibre de les Dones o Spill” escrit cap el 1456 diu: “ta carn refrena si guerra et mena / libidinosa /.. Lo menjar magre../ donçs carn, legums, / ni los perfums / perquè conciten / apetit, sciten / no n´uses gayre....” i en un altre fragment diu: “Lo que en lo clos / aprés havia / als no sabia / so perfumar / e despensar / confits de monges / poncís, taronges, / pomes, llimons / codonys, torrons e llepolies: / les praderies / aigües, ramets, / perfums, pevets, / cordons, frasquetes, / trenes, bossetes, / flocs, agullés”
Hem triat aquests exemples entre els que en Joan Coromines exposa en els seus Diccionaris per corroborar que va ser la llengua catalana la primera en usar els mots “perfum” i “perfumar “ en el sentit que ara li donem i que es poden afegir a altres mots catalans que s´han universalitzat en adoptar-los altres llengües geogràficament més difoses i extesas. Tan de bo que símils com aquest servissin com a motiu per estimar més la nostra llengua.
[edita] La perfumeria a Catalunya a la meitat del segle XIV
Catalunya país de pas i de marca ha estat des de els temps prehistòrics la porta per on han entrat la major part de les diverses cultures que, en el decurs de la història han conformat la nostra manera de ser i de pensar i també la nostra manera de fer. De tot aquella allau de gent, arribada per terra o per mar, que van passar de llarg o van restar entre nosaltres, els catalans n'hem rebut idees o costums innovadors que hem assumit, o bé, les hem garbellat, transformant-les o adaptant-les a les nostres necessitats o conveniències.
Aquesta introducció es vàlida per la nostra comesa de seguir el fil de la història de la perfumeria en el nostre país. Catalunya com a terra de pas i d'estatge d'aquesta industria, li ha correspost un paper important i ha mantingut, des de lluny, una tradició perfumera que ha arribat fins els nostres dies. Des de els temps remots del desembarc dels grecs a Empúries, passant per la romanització tan transcendental a la nostra terra, Catalunya va fer de pont de la industria aràbiga vers Europa. A l'Edat Mitjana, els consolats catalans d'Orient ens farien arribar les essències exòtiques d'aquelles terres dipositaries gairebé de tota la cultura aromàtica des de l'esfondrament de l'Imperi Romà d'Occident. Temps a venir les nostres velles relacions i els nostres lligams amb la península la italiana, en particular amb genovesos i venecians, ens portarien els aires renaixentistes que feren ressucitar les tradicions perfumeres de l'antiga Roma, enterrades durant segles en els ambients dels poderosos i dels elegants.
Avui, però, ens fixarem en una època concreta de la nostra història, la segona meitat del segle XIV, ja que hem tingut la sort de que un testimoni de primera mà, ens ha deixat per escrit, en una de les seves obres, una colla de dades que ens donen una visió general i força representativa de l'ús dels perfums i de la cosmètica en aquell temps, caracteritzat d'altra banda, per la migradesa de documentació sobre un tema, com la perfumeria, d'ordre molt secundari i al mateix temps força elitista en tota l'època medieval. Ens referim a "Lo Somni" de Bernat Metge.
Creiem que pot resultar aclaridor sobre el que direm, fer palesos alguns aspectes de la personalitat del nostre autor, que, sense ser un entès en perfumeria, les seves circumstàncies personals i la vida de tragí que va portar, deurien proporcionar-li uns certs coneixements en la matèria.
Bernat Metge era fill d´en Guillem Metge, apotecari establert al carrer d'Especiers a Barcelona i és més que probable que de jovenet hagués ajudat al seu pare a l’obrador i a la botiga en la venda dels complicats ingredients i composicions que servien a la medicina i també d'aquelles, altres destinades a l'embelliment de les dones. Cal tenir en compte que els especiers foren els qui al cap de poc temps s'anomenarien adroguers i comerciaven productes molt heterogonis.
De "Lo Somni" de Bernat Metge en podem treure una visió de l'ús dels perfums i dels cosmètics en la societat catalana del seu temps. Clar que al dir societat hem de limitar-la a uns certs estaments força reduïts, però és precisament dintre d'aquest cercle limitat i selecte on es mogué l'autor de "Lo Somni". Fou funcionari de la Cancelleria de la Reina Elionor de Sicília, tercera dona del Rei Pere el Cerimoniós i més tard home de confiança com a Secretari reial d´en Joan I i Violant de Bar. El seu càrrec l'obligà a freqüents viatges i a relacionar-se amb els ambients més oberts a la vida mundana on pel seu temperament cortesà, en el doble significat de la paraula, si deuria trobar com el peix a l'aigua.
Abans d'escoltar a Bernat Metge com ens explica en el llibre tercer, per boca de Teresies amb qui dialoga, quins eren els ingredients que utilitzaven les dames per arreglar-se i embellir-se, hem de prevenir del to despectiu i moltes vegades cruel que fa servir a l’explicar-ho. Cal recordar, que a l'època que comentem, no corrien bons vents en l'opinió que, en general, es tenia de les dones. Imperava el criteri i la convicció de la superioritat masculina i això es reflectia en la literatura d'aquells temps. Com ens fa veure Francesc Almela "la crítica femenina és gairebé un tòpic de la literatura medieval". Crítica sense dubte immerescuda i exagerada la de Bernat Metge, però molt d'acord amb els seus colegues del país i de fora. Els homes escrivien i les dones pagaven els plats trencats. Per aquest motiu quan Bernat Metge comença a explicar-nos quins eren els productes que feien servir les dones pel seu embelliment es veu obligat a justificar-se dient: "Elles coneixen llur defalliment, volen que hom pens que elles hagen moltes coses que natura no els ha donat". A nosaltres, que, com es de suposar, no compartim el seu criteri, criteri que ell mateix, més endavant es cuidarà de rectificar, lo que ara ens interessa es conèixer, seguint les seves explicacions, l'ús que es feia dels perfums i dels cosmètics. Les dones es perfumaven, segons ell, per contrarestar la mala olor i feien servir "aigues, perfums, algàlia, ambre e coses aromàtiques". No ens parla de quins tipus de perfum s'utilitzaven, únicament de l’ambre, ja que el nom d'algàlia, encara que podria tractar-se d'un producte segregat pel gat d'Algalia i usat en la fabricació de perfums, aquesta mateixa paraula algàlia, en àrab, vol dir perfum i es en aquesta última accepció que creiem la fa servir.
Es perfumava també la roba interior, "alcandores brodades ben perfumades e aptes per caber en un clovell de nou". Les alcandores eren una espècie de camisa de tela molt fina, que es probable que es rentés poc i es perfumés molt. Quan en el llibre quart, Metge fa la defensa de la dona i la crítica dels homes, encara que aquesta sigui menys extensa, també ens fa esment que els homes del seu temps, una vegada afaitats es perfumaven igualment amb "l'algàlia, l'ambre, perfums e aigües ben flairants".
D'aquesta limitada descripció que ens fa dels perfums, en trèiem una conseqüència que creiem correcta. La gran influència aràbiga en la perfumeria d'aquell temps. A part del que abans deiem de la paraula "algàlia", tan l'aigua com les aigues perfumades són originaries d'Orient. Aquestes últimes, encara avui, en tots els països musulmans, són utilitzades en la celebració de festes o per perfumar als hostes, molt especialment l'Aigua de Roses que s'aspergeix com una acció de benvinguda.
Molt més concret és en Bernat Metge quan parla dels ingredients que les dones feien servir per tenir cura del seu cutis. Pot èsser que el seu aprenentatge de boticari li hagués donat uns coneixements més directes, i, potser també que la majoria dels productes siguin copiats, com bona part del tercer llibre de "Lo Somni", de l'obra de "Il Corbacio" de Boccacio, sense que això vulgui, que els productes cosmètics esmentats no fossin els mateixos que usaven les dones catalanes, doncs si l'obra de Bernat Metge era per ser llegida a Catalunya, seria incongruent pensar que parlés de productes desconeguts o poc corrents en la cosmètica del nostre país.
La moda d'aquell temps exigeix de les dones una "cara lluent i clara no curant que s'envelleixin abans de temps". Les pomades i les cremes eren obres d'artesania. No hi havia botigues ni marxants que les venguessin ja preparades i per tant, cada una a casa seva, amb l'ajuda de servidores i captives, aquelles que les tenien, preparaven i composaven els cosmètics. "Llurs cambres e altres llocs secrets trobaràs plens de fornells, d'alambics, d'ampolles, de capses o d'altres vaixells peregrins, plens de confeccions que ab gran estudi hauran aparellades a llur pintar, ab ajudes de molts".
Quines eren exactament aquestes composicions no ho sabem. Es molt possible que es trametessin de mares a filles o que es bescanviessin entre les amigues com avui es fa amb les receptes de cuina, per més que estem segurs que més d'una no deuria estar gaire ben predisposada a tanta generositat. Algunes receptes eren fruit d'experiments laboriosos i fins i tot de recerques i troballes personals i per tant deurien guardar-se en secret com a valuós tresor. Les grans dames de la Cort podien tenir a l'abast les obres escrites per especialistes com Aldobrandino de Siena, la del franciscà anglès Roger Bacon i sobretot les del metge català Arnau de Vilanova, en especial la que portava per títol "Conservació de la joventut i retard de la vellesa", entre d'altres, de les que de ben segur, en deurien córrer, per escrit, algunes de les fórmules esmentades en aquestes obres.
Però si en "Lo Somni" no trobem les formulacions exactes de les locions i les pomades, si que s'ens dona compte d'uns quants dels ingredients que es feien servir: herbes de diversa mena, figues seques, robells d'ous, pa fresc de pura farina ben pastat, faves seques, sang i sagí de diversos animals i llet de somera. Aquests i altres components eren necessaris per fer la pomada lliriada, l'argent sublimat, l'argentada "e mil llevadures e untaments" i necessitaven de veïns i hortelans que les proveïssin i encara d'altres "per anar a cavant e cercant raels e herbes salvatges que no hem pens que jamai hagués oït nomenar".
La cosmètica era, doncs industria casolana, però al mateix temps complicada i laboriosa que obligava a saber destil-lar, a conèixer "herbes e saber llur virtut", i a la que, sens dubte, quelcom de misteriós i esotèric l'envoltava. Fent un repàs dels diferents i heterogènis components de la cosmètica, és curiós constatar com molts d'ells son els mateixos que ja usaven les dones al començament de l´imperi romà i que ens descriuen els escriptors llatins Plini, Marcial, o Juvenal, i en particular Ovidi pel qui Bernat Metge tenia una flaca i coneixia molt bé, com ell mateix diu: "en les seves obres quan jo amaba, me solia molt deleitar". És curiós veure que havien passat més de deu segles i encara les dones feien servir la llet de burra com l'esposa de l´emperador Neró o la farina de fava i les molles de pa com les matrones romanes; lo que ens dóna entendre la lenta evolució en la cosmètica femenina i sobretot el gran buit que va produir-se en l'ús de les pomades i de la perfumeria en general en l'alta Edat Mitjana de costums austers i puritanes.
Junt amb aquests productes que avui en diríem de tractament, en Bernat Metge ens diu que les dones "pintan-se ab innumerables ungüents i colors". Feien servir l'alcofoll o pols de galena o antimoni que guardaven en capses anomenades "polseres", per pintar-se les celles. No ens concreta en el relat quins colorants feien servir per pintar-se els llavis i galtes, pero debien ser uns quants perquè fa constar que "Quan elles son ben pintades, lo sol, lo vent, lo fum, lo fret, la calor e les mosques son llurs enemics capitals", lo que ens dóna a entendre que abusaven d'uns maquillatges molt untosos i greixosos, possiblement carbonat de creta, doncs més endavant comenta: "Hasla vista moltes vegades blanca i llisa", per afegir amb sarcasme "Mans ¿qui ignora que la paret fumada i la cara de les fembres ixen tan blanques e colorades com lo pintor volrà?”
Amb aquestes descripcions podem imaginar-nos quina era la bellesa ideal d'aquells temps i quants treballs tenien aquelles que, poc agraciades, havien de procurar-se-la artificialment.
La moda exigia també rosses cabelleres i qui no la tenia, no li quedava més remei que recorre als tints complicats i difícils, de quina operació Bernat Metge ens fa una deliciosa explicació: "E desitjans que llurs cabells negres sien semblants a fil d'aur, moltes vegades ad sobre, sovent ab aigues, sabons e lleixius de diverses cendres, a especialment de mares de vin grec e de ginesta, e a vegades ab sagí de serp e de gatlla a ab los raigs del sol, converteixen aquells en la color que designen". Realment no es pot explicar millor. Ja hem dit que la moda era mostrar una cara "lluent i clara", per tant era imprescindible una bona depilació. I si abans deiem lo poc que s'havia avançat en la cosmètica en el transcurs d'uns segles, en l'operació de depilar-se en lloc d'avançar s'havia reculat. En efecte, les dones romanes, i fins i tot les ibèriques, coneixien i utilitzaven unes pinçes gairebé iguales a les que avui es fan servir, Bernat Metge ens indica que "algunes fembres els fan eccorxaments o els pelen las celles o lo front e los raen (rasuren) ab vidre subtil les galtes e lo coll, llevants-ne certs pels, qui a llur parer hi estan mal". El procediment com es pot veure, resultava més aviat primitiu i perillós.
Pel que portem dit la toaleta era entretinguda i les dames deurien ocupar bona part del seu temps en empolainar-se, tot i comptant amb l'ajuda de donzelles i minyones. Davant del mirall "gran e clar e de vegades dos, per tal que en aquell se puixen veure de cascuna part, a conèixer qual d'aquells dos mostra mills (millor) la sua figura; e en la una part fan estar la serventa e en l'altra la cabellera". Si la senyora no quedava satisfeta del servei de pentinadores i maquilladores, com sovint solia passar, perdia la paciència i se la treia del davant: "Ve a mal guany, vilana traïdora que no ets bona sinó a escatar peix e llevar les escudelles. Crida'm aquesta altra, qui ho saps mills fer a cent mília vegades que tú", i quan compareixia la segona, moltes vegades acabava com la primera perquè "impossible es que algú pogués lligar ni arrear fembres a llur guisa". Aquesta escena ens recorda d'altres molt similars escrites més de mil anys enrera en un Epigrama de Marcial i en una de les Sàtires de Juvenal en el mateix festiu i burleta de B. Metge i en un altre d'Ovidi en el seu "Ars amatoria", en la que recrimina a la dona que no te paciència amb la serventa que l'abilla i li fa pagar al seu mal humor. La diferència estava en que si en la baixa Edat Mitjana, la dona es contantava en avarar de mala manera a la serventa, les matrones romanes, li clavaven una agulla a les primeres de canvi. Lo que ens demostra, que en alguns aspectes s'havia avançat.
--Ramon Planas (disc.) 17:45, 25 des 2009 (CET)
[edita] Perfums famosos classificats per llurs anys de creació
[edita] Referències
- Burr, Chandler (2003). The Emperor of Scent: A Story of Perfume, Obsession, and the Last Mystery of the Senses. New York: Random House. ISBN 0-375-50797-3 (en anglès).
- Fortineau, Anne-Dominique (2004). "Chemistry Perfumes Your Daily Life". Journal of Chemical Education.81(1), (en anglès).
- Edwards, Michael (2006). "Fragrances of the World 2006". Crescent House Publishing. ISBN 0-9756097-1-8, (en anglès).
- Camps, Arcadi Boix (2000). "Perfumery Techniques in Evolution". Allured Pub Corp. ISBN 0-931710-72-3, (en anglès).
- Calkin, Robert R. & Jellinek, J. Stephen (1994). "Perfumery: practice and principles". John Wiley & Sons, Inc.. ISBN 0-471-58934-9, (en anglès).
- Strathern, Paul (2000). Mendeleyev's Dream - The Quest For the Elements. New York: Berkley Books. ISBN 0425184676, (en anglès).
- Edwards, Michael (1997). "Perfume Legends: French Feminine Fragrances". Crescent House Publishing. ISBN 0-646-27794-4, (en anglès).
- Moran, Jan (2000). "Fabulous Fragrances II: A Guide to Prestige Perfumes for Women and Men". Crescent House Publishing. ISBN 0-9639065-4-2, (en anglès).
- Turin, Luca (2006). "The Secret of Scent". Faber & Faber. ISBN 0-571-21537-8, (en anglès).
[edita] Enllaços externs
- [1] Article de la revista estatunidenca Time sobre el món dels perfums.
- [2] Article de la revista d'Arqueologia i Història Terrae Antiqvae sobre la troballa a l'illa de Xipre de perfum amb 4.000 anys d'antiguitat (en anglès i espanyol).
