Perot Rocaguinarda

Perot Rocaguinarda en un antic gravat

Perot Rocaguinarda (Oristà, Lluçanès, 1582 - Nàpols?, 1635?) va ser un bandoler català. Fou també conegut com a Perot lo Lladre.

Com que no era l'hereu de la família se'n va anar de casa a cercar fortuna, i per culpa d'un malentès es va haver de fer bandoler. Era nyerro (estava a favor dels senyors de Nyer i en contra dels Cadells). Des de ben jove es va veure implicat en lluites entre senyors del bàndol nyerro.

Era un bon estrateg, hàbil i audaç, temut pels soldats i per l'autoritat, estimat pel poble i molt odiat pels seus nombrosos enemics. Posseïa uns excel·lents dots de líder i de comandament; si no, no hauria aconseguit ser el cap del bandolerisme català durant gairebé deu anys. Sense aquesta habilitat tampoc no se n'hagués sortit de les contínues persecucions a què va ser sotmès per part de tots els virreis i de molts comissaris. Entre 1605 i 1609 les campanyes contra ell des de Catalunya varen estar dirigides per Joan de Queralt i de Ribes, Governador General de Catalunya.

Més enllà dels Països Catalans Rocaguinarda és considerat com a un dels grans bandolers populars europeus, comparable al conegut Robin Hood.

No se sap quan va morir exactament però se suposa que la seva vida fou llarga (consta que encara era viu el 1635). Se'n va anar del país amb 29 anys i a 53 anys potser encara era capità a Nàpols.

Biografia

Perot era fill de pagès, d'una família benestant propietària del Mas Rocaguinarda d'Oristà, Lluçanès. A 19 anys va tenir problemes amb les autoritats d'Oristà i se n'anà a Vic amb el seu germà Cebrià, hereu del mas, per aprendre un ofici; allà ingressà a les hosts de Carles de Vilademany, cap dels nyerros de Vic (al servei del qual hi treballava una seva germana, Caterina), oposat al bisbe de Vic, Francesc de Robuster i Sala, cap dels Cadells, ajudat pels germans Coixard. L'any (1602) destacà en l'atac i la presa del palau episcopal i començà la seva vida de bandoler.

Entre 1603 i 1604 formà quadrilla i el 1607 esdevingué el cap més notable del bandolerisme català fins el 1611; lloctinents importants seus foren Jaume Alboquers, Gabriel Galí, àlies Barceló, i Joanot Gili de Vilalleons. El lloctinent duc de Monteleone creà a Vic el 1605 la Unió o Santa Germandat contra els bandolers, i això obligà Rocaguinarda a abandonar la ciutat i a amagar-se a les muntanyes; actuà pel Lluçanès i Osona, la Garrotxa, el Ripollès, la Cerdanya, el Berguedà, el Bages, el Vallès i la Conca de Barberà.

Sovint Rocaguinarda llançava cartells de desafiament autògrafs contra els seus perseguidors. Moltes vegades actuà en connivència amb l'abat de Ripoll, contra el capitost cadell Trucafort, amb els cavallers de Sant Joan de Jerusalem del castell de Barberà, amb parents del Sant Ofici, i també amb els canonges augustinians de Sant Joan de les Abadesses contra el bisbe de Vic.

Cap a febrer de 1610 assetjà Vic amb 200 homes, imposant l'hegemonia dels nyerros sobre la ciutat. Tingué topades amb les forces del lloctinent i causà la mort del seus perseguidors, els comissaris Bofill i Torrent dels Prats; també foren capturats o moriren socis de la seva quadrilla (Pere Roca de Muntanyola el 1608, Roqueta de Taradell, la Mandra el 1610).

Pel juny de 1610 el duc de Monteleone, sabedor que Rocaguinarda considerava acollir-se a un indult en canvi d'anar a servir el rei, cursà la petició d'indult a Madrid, (Castella), però el Consell d'Aragó la denegà. Prosseguí doncs la persecució i, arran d'una topada amb el batlle de Vilalleons (juliol del 1610), se li obrí un procés de regalia. Durant la lloctinència del bisbe de Tortosa, Pedro Manrique, després d'un sometent general, aconseguí que Rocaguinarda i Morell, que havien reunit llurs quadrilles, s'acollissin a un perdó el 30 de juliol de 1611 i que Rocaguinarda embarqués a Mataró amb els seus homes com a capità dels terços hispànics vers Nàpols, on encara era el 1635.

Referències literàries

L'esment que l'ha fet més conegut és l'aparició com a personatge a la segona part del Quixot de Miguel de Cervantes, amb el nom de Roque Guinart. També és esmentat a l'entremés del mateix autor La cueva de Salamanca, aquesta vegada com a Roque Guinarde.

Altres referències literàries són les de el rector de Vallfogona, mossèn Cinto, Soler i Terol i l'ha recordat l'imaginari popular per mantenir fresques a la memòria les seves gestes i proeses.