Perron

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
El perron de Lieja damunt una font. A sobre hi ha un estàtua de les tres gràcies per Jean Del Cour

Un perron, en való pèron[1] o neerlandès piroen[2] és una escalinata de tres esglaons, amb una columna central, coronada d'un globus imperial. És el símbol de la justícia i de la llibertat del principat de Lieja, tot i que se'n troben monuments semblants fora del principat.[3] El perron de Lieja és el més conegut.

Hi ha diverses teories sobre el significat d'aquest monument.[4] Ja es troben «perrons» a monedes bizantines.

Moneda de l'emperador bizantí Leonci (705) amb perron

Les primeres monedes liegeses amb el signe emblemàtic es troben al segle XII durant el regnat del príncep-bisbe Enric II de Leez. Des del segle XIV es va integrar a l'escut de la ciutat de Lieja i d'altres bones viles. L'any 1467, Carles I de Borgonya, dit el Temerari, va conquerir i incendiar la capital del principat. En comprendre el valor simbòlic del perron per a la gent de Lieja, va desmuntar-lo i el va reconstruir a Bruges. Després de la seva mort, sa filla Maria de Borgonya va restituir el monument a Lieja el 1478.[5]

Tret del perron famós de Lieja, n'hi ha també a a les «bones viles» de Huy, Herve, Verviers, Sart (part del municipi de Jalhay), Stavelot, Theux, Visé, Bilzen, Hasselt, Tongeren, Borgloon, Sint-Truiden, Maastricht, Stokkem i Bree.

Bibliografia i referències[modifica | modifica el codi]

  • Henri Pirenne, «Le conflit Liégeois-Bourguignon et le Perron Liégeois», a les Annales du congrès de Liége, 1932, 12 pàgines
  1. Jean Haust, «Pèron», Dictionnaire liégeois, Liège, Editorial H. Vaillant-Carmanne, 1933, pàgina 471
  2. «piroen»
  3. Jacques Stiennon(redacció) & Etienne Hélin, Renaître et résiter, Histoire de Liège, Toulouse, Privat, 1991, pàgina 146, ISBN 2-7089-4724-9
  4. Albert Dandoy, Le Perron de Liège, Lieja, Editorial Art et folklore, 1954, 14 pàgines i 12 fotos
  5. Jean-Louis Kupper & Philippe George, Charles le téméraire: de la violence et du sacré, Liège, Editions du Perron, 2007, pàgina 24, ISBN 978-2-87114-221-8