Perusa

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Perusa
Perugia
Escut de Perusa
(En detall)
Localització
Perusa situat respecte Itàlia
Perusa
Localització de Perusa a Itàlia
Vista amb l'església de San Domenico
Vista amb l'església de San Domenico
Estat
• Regió
• Província
Itàlia Itàlia
Úmbria
Perusa
Superfície 449,92 km²
Altitud 493 msnm
Població (2006)
  • Densitat
161.944 hab.
359,94 hab/km²
Coordenades 43° 6′ 43.56″ N, 12° 23′ 19.68″ E / 43.1121000°N,12.3888000°E / 43.1121000; 12.3888000Coord.: 43° 6′ 43.56″ N, 12° 23′ 19.68″ E / 43.1121000°N,12.3888000°E / 43.1121000; 12.3888000
Codi postal 06100
Codi ISTAT 054039
Web

Perusa, Perugia en italià, és una ciutat d'Itàlia a la regió de l'Úmbria, província de Perusa, amb uns 180.000 habitants. La universitat es va fundar el 1307. El producte local més conegut es la xocolata; un festival de la xocolata es fa cada any a l'octubre.

Història[modifica | modifica el codi]

Perusa (llatí Perusia) fou una de les principals ciutats d'Etrúria a la frontera d'aquest territori, a un turó a la vora de la riba dreta del Tíber, i propera al llac Trasimè (modern Lago di Perugia).

Servius diu que originalment fou una ciutat dels umbres habitada per la tribu dels sarsinats, però el mateix autor esmenta també la tradició de la fundació de la ciutat per un heroi de nom Auletes, germà d'Ocnus, el mític fundador de Màntua.

Sembla probable que fos una ciutat dels umbres i que hagués passat més tard als etruscs, sota els que va agafar importància i fou una de les principals ciutats de la confederació etrusca.

Apareix a la història després del 310 aC quan els romans van creuar els boscos de Ciminis. Llavors tres ciutats etrusques, Perusa, Cortona i Arretium es van unir i van acordar la pau amb Roma per 30 anys. La pau no es va mantenir i al cap de pocs mesos la guerra amb els romans es va reprendre i les tres ciutats foren derrotades a la batalla del llac Vadimonis, i a una batalla sota les muralles de la mateixa ciutat (309 aC). Perusa va demanar la pau i fou ocupada per una guarnició romana, però al segle següent apareix novament com a ciutat independent aliada a Clusium va reprendre la guerra contra Roma, però les forces combinades foren derrotades per Cneus Fulvius el 295 aC; la derrota no fou decisiva i els perusians van seguir la lluita però l'any següent foren derrotats per Fabius i van perdre 4500 homes i 1700 foren fets presoners; abans de final d'any (294 aC) Perusa va demanar la pau i va obtenir una treva de 40 anys pagant una forta indemnització. Plini considera encara llavors a Perusia, Volsinii, i Arretium les tres més poderoses d'Etrúria.

Després d'això desapareix de la història i no se sap sota quines circumstàncies va entrar en possessió de Roma, però apareix ja com a aliada romana durant la Segona Guerra Púnica, en què va contribuir al costat de Roma, i el 205 aC va donar subministraments a l'exèrcit d'Escipió.

La ciutat torna a desaparèixer fins al final del període republicà quan va participar en la guerra civil entre Octavi i Lluci Antoni el 41 aC, conflicte que fou conegut com a "Guerra de Perusa" (Bellum Perusinum, Suetoni Aug. 9; Tàcit. Ann. v. 1). Lluci Antoni, pressionat per tres exèrcits enemics sota Agripa, Salvidienus, i Octavi, es va refugiar a Perusia, que era una fortalesa ben defensada, esperant l'arribada dels seus general Ventidius i Asinius Pollio; aquestos generals no van acomplir la seva tasca i Octavi va assetjar Perusia i en va tallar els subministraments especialment per la part del Tíber, però on Antoni rebia el gra. La gana va fer estralls a la ciutat; Ventidius va atacar a Octavi però fou rebutjat. Antoni va fer un desesperat intent de sortida però fou rebutjat amb moltes pèrdues i va haver de capitular; Antoni i els seus companys van salvar la vida però els principals ciutadans de Perusia van ser executats i la ciutat saquejada i incendiada (40 aC).

El mateix Octavi (August) la va fer reconstruir i hi va instal·lar colons, agafant el nom d'Augusta Perusia, que apareix a les inscripcions però sense tenir el rang de colònia. El seu districte fou reduït però tot i així va esdevenir una ciutat prospera i de les més importants de l'interior d'Etrúria.

Sota l'imperi va assolir el rang de colònia (Colonia Vibia Perusia) probablement en temps de Trebonià Gal que va afavorir a la ciutat.

No torna a aparèixer fins al final de l'imperi quan va passar a Odoacre, els ostrogots i els bizantins (537) que hi van instal·lar una forta guarnició. El 547 fou assetjada per Tòtila al que va resistir durant dos anys però finalment es va rendir quan Belisari va sortir d'Itàlia (549) i Tòtila va fer matar al bisbe Sant Herculà (Sant' Ercolano) que amb el temps va esdevenir patró de la ciutat.

Fou recuperada per Narsès el 552. Va ser integrada a l'Exarcat de Ravenna i fou conquerida pels longobards en una data propera al 580. Els bizantins la van recuperar breument el 592 però la van tornar a perdre el 593. A partir del 727 la disputa entre longobards i bizantins li va donar una certa autonomia.

El 756 va ser entregada al Papa però va conservar la seva autonomia. A l'edat mitjana fou ciutat de predomini dels güelfs i va tenir guerres amb Foligno, Assis, Spoleto, Todi, Siena i Arezzo. Els Papes es van refugiar alguna vegada a les seves muralles. A Perusa es van fer els conclaus on es va elegir a Honori II (1124), Honori IV (1285), Celestí V (1294), i Clement V (1305).

El poder fou assolir pels Baglioni (Pandulf Baglioni) el 1393, i pels Michelotti (1393-1400). El 1400 fou ocupada per Milà que la va conservar dos anys. Andreu Fortebraccio i Nicolau Piccino van exercir el poder (1416-1424 i 1440-1445) abans que els güelfs Baglioni recuperaren el poder amb Guiu (1488-1500) i Joan Pau (1500-1520). Els Baglioni van desafiar tota autoritat i Joan Pau Baglioni fou atret a Roma amb un engany i executat per Lleó X el 1520 però la família va conservar el poder. El 1540 Rodolf Baglioni, que havia matat al llegat papal, fou derrotat per Pere Lluís I de Parma (Pere Lluís Farnesi) i la ciutat fou conquerida i saquejada pels seus soldats, perdent tots els seus privilegis. La revolta de la taxa de la sal el 1553 fou el darrer intent de la ciutat per gaudir d'autonomia.

Va restar sota domini directe del Papa fins al període napoleònic. El 1797 fou ocupada per França i el 4 de febrer de 1798 es va proclamar la República Tiberina amb capital a Perusa i la tricolor francesa com a bandera. Aquesta república fou unida el 1799 a la República Romana. El 1799 van entrar els napolitans per uns mesos i va restar en mans del Papa fins al 1808 quan va ser inclosa al Regne d'Itàlia. Va tornar al Papa el 1814 i fou ocupada poc després per Joaquim Murat rei de Nàpols que fou expulsat pels austríacs. El Congrés de Viena la va assignar al Papa.

Va patir terratrèmols el 1832, 1838 i 1854.

Revoltada el 1849 va patir una breu ocupació austríaca (maig de 1849) i va tornar al Papa fins a una nova revolta el 14 de juny de 1859 quan es va formar una govern provisional partidari de la unió a Itàlia, revolta que fou ofegada amb sang el 20 de juny de 1859, però finalment el novembre de 1860 va passar al Regne de Sardenya.

Queden important restes de l'antiguitat, destacant les muralles, algunes portes (les més conegudes són el anomenat Arc d'August i la Porta Màrzia), sepulcres etrusques (amb la sepultura intacta de la família Volumni, de nom etrusc Velimnas) amb sarcòfags i altres objectes, i algunes inscripcions llatines i etrusques, entre elles una de 46 línies amb etrusc, la inscripció més llarga coneguda en aquesta llengua. La deïtat tutelar de la ciutat fou Juno fins al 40 aC i després fou Vulcanus perquè el seu temple fou l'únic que es va salvar del incendi provocat per les forces d'Octavi.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]