Pesta negra

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Il·lustració de la pesta negra en una Bíblia de 1411

La pesta negra també coneguda com a mort negra va ser una pandèmia de pesta, que devastà Europa i Àsia a mitjans del segle XIV (1347-1351) i provocà la mort d'aproximadament un terç de la població europea.

Característiques del brot epidèmic[modifica | modifica el codi]

L'apel·latiu "negra" amb què els coetanis anomenaren la malaltia prové del fet que els afectats presentaven taques fosques a la pell com a conseqüència d'hemorràgies subcutànies.

La pesta és causada pel bacteri Yersinia pestis, afecta els rosegadors en zones endèmiques i provocava les grans epidèmies quan aconseguia infectar les rates (Rattus norvegicus) de les aglomeracions humanes i els seus paràsits les puces, les quals actuaven com a principal vehicle de transmissió als humans.

A l'edat mitjana es pensaven que aquesta malaltia la portaven els gats i van començar a exterminar-los. La cosa va anar a pitjor perquè els gats es menjaven les rates i en matar els gats, el nombre de rates augmentava i també el nombre d'afectats per la malaltia. La majoria d'investigadors atribueixen la Pesta Negra a un brot de la forma bubònica de la malaltia, si bé en l'actualitat alguns experts qüestionen el mode de transmissió de l'epidèmia. Així doncs, tot i que originàriament el brot de pesta correspondria a la varietat bubònica, a mesura que aquesta es propagà donà lloc a l'aparició de les altres variants.

Durant els primers dies, i coincidint amb el període d'incubació de la malaltia, la persona infectada no presentava cap simptomatologia. Passats uns dies, però, la malura es manifestava amb tota la seva virulència i la majoria de les víctimes morien en el termini de quatre a set dies.

Difusió de l'epidèmia[modifica | modifica el codi]

Mapa on s'observa la propagació de la Pesta Negra pel continent europeu a mitjan segle XIV (alemany)

No és del tot clar l'origen del brot de pesta que afectà l'Europa del segle XIV. S'especula que hauria pogut originar-se al nord de l'Índia, per bé que la teoria més estesa situa els primers casos a les estepes de l'Àsia central, des d'on els exèrcits i els mercaders mongols l'haurien transmès, en direcció est i oest, tot aprofitant la Ruta de la Seda. Així, seguint aquesta teoria, trobem els primers brots a la Xina durant la dècada de 1330, on sabem que la plaga afectà la província xinesa d'Hopei el 1334.

Ara bé, l'entrada de l'epidèmia a terres europees cal buscar-la a la península de Crimea (Ucraïna). La República de Gènova, una de les principals potències comercials d'aquell temps, havia establert una colònia a Kaffa (actual Feodòssia). Els exèrcits mongols van assetjar la ciutat durant temps i se sap que un dels mètodes d'atac emprats consistia a llençar amb catapultes cadàvers infectats dins la ciutat. L'octubre de 1347, una flota de vaixells genovesos que fugien del setge de Kaffa arribà a la ciutat siciliana de Messina amb la majoria dels seus tripulants infectats o morts. A més a més, se suposa que els vaixells portaven també rates i puces infectades.

Des de Messina, la plaga saltà cap a Gènova i Venècia (entre 1347 i 1348), i des d'Itàlia s'estengué en direcció nord-oest cap a tot el continent, arribant a la península Ibèrica, França i Gran Bretanya abans del juny de 1348. S'escampà llavors cap a Alemanya i els països escandinaus on arribà entre 1348 i 1350, i finalment a Rússia cap al 1351. Tanmateix, algunes zones del continent no es van veure afectades per la plaga, com per exemple Polònia o algunes zones de Bèlgica i els Països Baixos. Moltes persones van creure que la Pesta Negra era un càstig de Déu a causa dels pecats que cometien. Grups de religiosos, com els flagel·lants, recorrien les ciutats en processó flagel·lant-se l'esquena per fer penitència. De fet com que anaven de ciutat en ciutat, van participar de manera involuntària en la propagació de la pesta.[1]

Formes i símptomes de la malaltia[modifica | modifica el codi]

La Pesta Negra presentava tres variants típiques:

  • La pesta bubònica: era la forma més comú de la Pesta Negra. Es transmetia pel contacte directe amb rates, puces i polls infectats. La seva taxa de mortalitat se situava entre el 30% i 75% dels casos. El símptoma característic d'aquesta variant de la malaltia era l'aparició de bubons a l'engonal, el coll i les aixelles pels quals supurava pus i sang. Les persones infectades tenien també hemorràgies sota la pell, raó per la qual presentaven nombroses taques fosques per tot el cos. L'aparició d'aquestes tumoracions anava acompanyada de febre alta (entre 38 i 41 °C), vòmits i confusió o deliri.
  • La pesta pulmonar o pesta pneumònica: era la segona variant més estesa de l'epidèmia. És l'única de les tres variants que es transmetia per via oral, a través de gotes de saliva contaminada pel bacteri d'una persona infectada. La taxa de mortalitat era altíssima, entre un 90% i un 95% dels infectats. Els símptomes característics eren la dificultat per respirar (dispnea), l'aparició de coloracions blavoses/violàcies pel cos (especialment a la cara) com a resultat d'una cianosi i, sobretot, l'expectoració sangonosa.
  • La pesta septicèmica: era la menys freqüent de les tres formes però, alhora, la més mortífera, atès que la infecció envaïa ràpidament la sang. Causava la mort a gairebé a tots els malalts. Els símptomes més característics eren la febre alta i l'aparició de taques de color morat pel cos.

Així doncs, tot i que originàriament el brot de pesta correspondria a la varietat bubònica, a mesura que aquesta es propagà donà lloc a l'aparició de les altres variants. Durant els primers dies, i coincidint amb el període d'incubació de la malaltia, la persona infectada no presentava cap simptomatologia. Passats uns dies, però, la malura es manifestava amb tota la seva virulència i la majoria de les víctimes morien en el termini de quatre a set dies.

L'antisemitisme desfermat i el context religiós[modifica | modifica el codi]

Analfabets i profundament supersticiosos, la majoria d'afectats per la Pesta Negra creien en el Ira Dei o ira de Déu, atribuint la plaga a un merescut càstig diví. D'aquí que es comencessin a generalitzar processons de penitents gegantines (de fins a més de 10.000 persones), gent que es flagel·lava constantment per tal de redimir-se als ulls de Déu (amb el consegüent perill d'accentuar l'epidèmia transportant-ne els bacteris d'un poble a un altre). Els penitents anaven equipats amb enormes fuets i creus de ferro, exaltats d'una profunda xenofòbia antisemita i anunciant la fi del món i l'Apocalipsi.

Els que encara s'aguantaven sans es posaven sota la protecció de Sant Roc o de Sant Sebastià (arran de les nafres i tot tipus de ferides que patiren aquests sants, com se'ls representa a les imatges). Fins i tot s'arribaren a generalitzar tot un reguitzell de remeis suposadament eficaços però que avui ens semblarien del tot ridículs per tal de frenar l'epidèmia.

Sovint les acusacions envers els jueus (que afirmaven que ells eren els culpables de l'enverinament premeditat de pous i fonts) ja eren suficients per desfermar la histèria col·lectiva i oferir una explicació antisemita. Les masses, enfurismades, assaltaren i incendiaren els calls de Basilea, Zuric, Chillon, Barcelona, Cervera, Tàrrega, Estrasburg, Toledo, Magúncia o Londres, però el Papa Climent VI va arribar a firmar una butlla on negava la culpabilitat jueva (perquè ell també veia, amb tota la raó del món, que els jueus també patien i morien de pesta) alhora que oferí aixopluc als refugiats hebreus al seu feu del comtat de Venaissin (prop de la cort papal d'Avinyó). Més o menys 200 foren les comunitats semites que desaparegueren arreu del continent, malgrat aquesta rectificació papal d'última hora.

Les extravagàncies més incongruents arribaren també de la mà d'astròlegs i físics com ara els de la Sorbona de París, que anunciaren al rei Felip VI de França que tot plegat era culpa d'una maligna conjunció astrològica dels planetes Saturn, Júpiter i Mart el 24 de març del 1345. L'estadística general ha facilitat la xifra d'uns 75 milions de morts arreu del món a causa d'aquesta pandèmia, fet que suposà almenys una disminució notable de la població humana de l'època (quelcom que molts científics han classificat com un mecanisme natural de limitació i correcció de la demografia planetària). El tercer genet de l'Apocalipsi (la Pesta) fou segurament el més temut i singular dels quatre (Fam, Guerra i Mort són els altres tres), però l'Europa del segle XIV patia tot un seguit de convulsions que accentuaren el panorama apocalíptic: la Guerra dels Cent Anys entre França i Anglaterra, l'avanç turc per l'Orient, guerres marítimes entre les repúbliques itàlianes, la Reconquesta a Espanya... i fins i tot un canvi sobtat del clima féu que les circumstàncies fossin encara més dures, car entre 1315 i 1322 la temperatura mitjana disminuí notablement (una petita era glacial) i es glaçaren moltes collites. Sumant a tot això la falta de previsió, les poques barreres que haurien pogut apaivagar els efectes de la Pesta Negra es van ensorrar l'una rere l'altra.

Podem conèixer l'impacte d'aquesta pandèmia a través del recompte de les làpides dels cementiris medievals –encara que molts difunts no morissin exactament de pesta-, la rapidesa de rotació dels càrrecs públics i clericals –que quedaven vacants- o la desaparició sobtada de comunitats monacals i llogarrets que havien rebut l'impacte de l'epidèmia de forma directament devastadora. D'altra banda també en conservem les cròniques que es redactaren tot descrivint els efectes i les conseqüències de l'epidèmia per part de nombrosos testimonis.

Zones no afectades i explicacions científiques[modifica | modifica el codi]

Tot i la gran difusió de la plaga, algunes zones del continent europeu aconseguiren deslliurar-se, amb penes i treballs, de l'avenç de la pesta. Entre aquests destaquen bona part dels Pirineus occidentals (que estaven molt mal comunicats), part de Polònia i les llunyanes terres de Rússia, Escòcia, Noruega, Suècia i Irlanda. La ciutat de Milà, per exemple, és un cas a part, perquè s'aïllà del món exterior a base d'extraordinàries mesures de control i d'isolament.

D'altra banda es finançaren i aixecaren hospitals i cases de curació per als afectats, ja que metges com ara l'espanyol Luis Mercado o el francès Guy de Chauliac relacionaren l'epidèmia amb els rosegadors i llur convivència entre la població que malvivia amuntegada a les ciutats en males condicions higièniques. Ja al segle XI, el gran metge àrab Avicenna havia relacionat amb força encert la pesta amb les rates, encara que aleshores els mètodes científics no deixaven de ser realment extravagants: els metges duien un vestit per evitar el contagi consistent en una gorra i una màscara, gairebé sempre d'una peça i amb un bec ben llarg i metàl·lic farcit d'estopa amb vinagre, per tal d'apropar-se sense córrer riscos als malalts.

La marginació social i la histèria col·lectiva[modifica | modifica el codi]

Els empestats van ajuntar-se a un altre col·lectiu terriblement marginat de la vida social com era el dels leprosos (que anaven de poble en poble fent servir una campaneta o un esquellot per advertir de la seva presència). No només la Pesta Negra afectà els subconscients col·lectius d'una manera tan acusada; d'altres fenòmens de caràcter més aviat psicològic contribuïren a desfermar una incontrolable suggestió d'integrisme religiós que arribava a límits de paroxisme místic. Moltes contrades del continent es van veure inundades de grapats de fidels que se suïcidaven col·lectivament o bé es llençaven a predicar una nova croada alliberadora per redimir els seus pecats. Un bon exemple n'és la Croada dels Nens del 1212, originada per les prèdiques d'alguns religiosos fanàtics que arribaren a influir completament les masses de nens i adolescents fent que milers d'ells es mobilitzessin rere un ideal exaltat que prometia la reconquesta de Terra Santa de les mans dels infidels musulmans. Allà on els cavallers croats no havien pogut triomfar, asseguraven que els infants i joves assolirien una victòria definitiva sense ni tan sols prendre les armes. Malgrat que l'Església catòlica va condemnar aquella bogeria, el Papa Innocenci III es va veure impotent a l'hora d'evitar que fins a un total de dues expedicions infantils i juvenils sortissin de França i Alemanya encapçalades per dos nens –Nicolau i Esteve- que eren considerats directament interlocutors amb Déu.

A banda de ser una possible causa de la llegenda (que derivà en conte popular) del flautista d'Hamelin –el record quedà molt marcat a Alemanya- uns 15.000 nois i noies moriren de fred i fam pels camins... o acabaren convertits en esclaus en ser capturats per comerciants egipcis que aprofitaren l'avinentesa per fer un sucós negoci. Anys més tard també es féu tristament famosa la Croada dels Pastorets (1251), de grups d'adolescents de 15 anys comandats per l'obscur monjo Jacob que, després de moltes atrocitats, acabaren per saquejar i predicar una nova religió basada en l'amor, a la tradicional zona herètica d'Occitània –influïda pel catarisme-. Condemnats també per l'església, foren perseguits i exterminats progressivament per tal de garantir l'ordre i eliminar aquella subversió que discutia el feudalisme i la jerarquia eclesiàstica (els darrers pastorets foren liquidats per les tropes d'Enric III d'Anglaterra).

El ball de Sant Vitus i el Foc de Sant Antoni[modifica | modifica el codi]

Un altre cas d'autèntica histèria col·lectiva que se sumà a l'onada empesa per la Pesta Negra es produí l'any 1352 a la ciutat d'Aquisgrà, on aparegueren tot un seguit de persones que –de cop i volta- es llençaven a ballar amb crits, contorsions, udols i un ritme tan frenètic que acabaven per caure a terra estabornides i quasi sense alè. La gent creia que aquell deliri de ballar s'encomanava contagiosament, i d'aquí que les rotllanes de balladors s'anessin fent cada cop més i més grans a mesura que la histèria creixia. L'anomenat "ball de Sant Vitus" –que ha quedat en el lèxic popular per referir-se al fet de no parar mai quiet- va viure el seu auge a la ciutat d'Estrasburg. Segons els testimonis, l'èxtasi que embriagava els homes i dones que el patien venia d'una malaltia que infectava els centres nerviosos produint contorsions a la cara, les mans, els braços i els peus (alhora que s'hi sumava la mística religiosa del subconscient). Alguns van atribuir-ho a la picada d'una taràntula... i d'aquí que a Itàlia encara hi hagi una dansa popular anomenada tarantella (sobretot a la zona napolitana, on es frenà finalment l'epidèmia).

A més a més, també va fer-se famós l'anomenat "foc de Sant Anton", una espècie d'infecció epidèmica que assolà Europa cap al 1089 i que ennegria els membres del malalts fins a produir-los una gangrena dolorosament fatal. Es va confondre durant un temps amb l'erisipela, però els seus símptomes eren força diferents: s'encomanava a primers de tardor, després d'un estiu humit, nuvolós i xafogós, i els malalts que en patien les conseqüències acostumaven a refugiar-se als monestirs sota l'advocació de Sant Antoni (d'aquí el nom de Foc de Sant Anton). S'associava al sant a una mena de foc interior que cremava i consumia el cos, encara que aviat es va notar que la malaltia no acostumava a durar més d'un any, car en començar la collita de blat i civada desapareixia totalment. El resultat final fou relacionar-ho amb la mala collita i la humitat arran d'uns fongs paràsits (Claviceps purpurea)que infectaven la civada intoxicant el cereal i acabant per produir la gangrena als qui en menjaven.

Conseqüències demogràfiques i polítiques[modifica | modifica el codi]

El cop que rebé la població afectada per la Pesta Negra fou considerable: es generalitzà l'abandonament de camps, masos i pobles; l'èxode dels pagesos cap als nuclis urbans deixà despoblats molts territoris; la pèrdua dels cultius i la seva substitució per la ramaderia (a Castella la famosa ovella merina) arruïnà molts camperols; es produïren revoltes camperoles contra l'opressió feudal (les remences catalanes, la "jacquerie" francesa, els camperols anglesos que assaltaren Londres el 1381...). A Catalunya es perdé un terç de la població.[2]

Les conseqüències polítiques tingueren igualment un abast decisiu: alts càrrecs i figures polítiques coronades caigueren davant la mort amb rapidesa. Són els casos, per posar uns quants exemples, del rei Alfons XI de Castella (mort quan assetjava Gibraltar l'any 1350), la princesa Joana de Plantagenet (filla d'Enric III d'Anglaterra que anava a casar-se amb l'hereu de Castella, futur Pere I el Cruel), Elionor de Portugal (reina d'Aragó, segona esposa de Pere III el Cerimoniós que morí l'any 1348 a la ciutat de València a l'any de casada), el teòleg anglès Thomas Bradwardine (gran matemàtic i professor, arquebisbe de Canterbury) o l'any 1270 el rei Lluís IX de França (que assetjava Tunis durant la darrera de les croades).

La fuga de nobles i burgesos amb possibilitats de fugida cap a zones més aïllades i apartades, cap a vil·les o castells on podien quedar reclosos del món exterior (com es relata, per exemple, al Decameró de Boccaccio) també fou un fet comú. El Papa Climent VI es va salvar pels pèls en seguir els consells del seu metge personal, Guy de Chauliac, que li va recomanar aïllar-se a una torre –quasi tapiada- fins que passés l'epidèmia. Malgrat aquesta cautela, Guy va cometre un error enorme en aconsellar que els cadàvers dels difunts fossin llençats al Roine... fins que tornaren a emergir a l'alçada de Niça i Marsella, on encara van fer més mal i ocasionaren nous rebrots de la pandèmia.

Algunes tradicions dels territoris de llengua catalana, com la rogativa que es fa cada set anys de Vallibona (Ports) a Pena-roja (Matarranya), es remunten a aquesta pesta.

L'impacte en l'art i el folklore popular[modifica | modifica el codi]

Artísticament parlant, la pesta va quedar gravada en el pensament cristià i perduraria durant segles sota la forma d'una amenaça mortal, tant en dibuixos i gravats com en pintures o escultures que representaven la Mort amb esquelets macabrament irònics.

Són molt il·lustratius en aquest sentit els quadres de Brueghel el Vell o les il·lustracions de Hans Wieditz per al De Remediis de Petrarca; el folklore popular va incorporar les famoses danses macabres o Dansa de la Mort, de les que encara resta un únic i tètric testimoni a la localitat catalana de Verges (província de Girona, Baix Empordà).

La dansa de la Mort era una al·legoria molt tenebrosa que acostumava a representar-se vora les esglésies durant Setmana Santa, amb una processó d'esquelets dansaires que desfilaven sota una tètrica melodia, amb timbals i passos marcadament sinistres. La idea del "memento mori" (recorda que moriràs) es fa omnipresent en aquestes processons: els esquelets simbolitzen una mort que no respecta ningú, ni rics ni pobres, ni humils ni poderosos.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Sutcliffe, Jenny; Duin, Nancy. Historia de la Medicina. Barcelona: Blume, 1993. ISBN 84-8076-010-9. 
  2. Anderson, Perry. El Estado Absolutista (en castellà). Siglo XXI de España Editores, 1979, p.59. ISBN 8432303623. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pesta negra
  • BAUDOUIN, B. La fantástica epopeya de las Cruzadas (1096-1291). De Vecchi. Barcelona, 2004.
  • BLADÉ, R. "La peste negra. Una bacteria apocalíptica". HyV núm. 431, p. 75-79; Barcelona, 2003.
  • GÜNZBERG I MOLL, JORDI: Vida quotidiana a la ciutat de Barcelona durant la pesta negra (1348). Episodis de la Història, 329 (2002). ISBN 84-232-0640-8.
  • LORÉN, S. "El tercer jinete del Apocalipsis". HyV núm. 48, p. 120-131; Barcelona, 1972.
  • WATTS, Sheldon. Epidemias y poder. Historia, enfermedad e imperialismo. Andrés Bello, Barcelona, 2000.