Pica-soques blau

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Pica-soques blau
Exemplar mascle.
Exemplar mascle.

Cant del Pica-soques blau
Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Aves
Ordre: Passeriformes
Família: Sittidae
Gènere: Sitta
Espècie: S. europaea
Nom binomial
Sitta europaea
(Linnaeus, 1758)
Subespècies

Vegeu el text

El pica-soques blau[1] o puja-soques (Sitta europaea) és un passeriforme proveït de fortes ungles, la qual cosa li permet de grimpar amb gran facilitat pels troncs dels arbres.

Morfologia[modifica | modifica el codi]

Un pica-soques Sitta europaea a Bensheim (Hessen)
Pica-soques blau.

La seva silueta allargassada és perfilada pel bec, que palesa els seus hàbits i costums arborícoles. En efecte, el bec revingut és llarg i pot atènyer fàcilment 21 mm. Recorda el dels picots, bé que és més punxegut i afinat. Alhora és recte i no decorbat com el dels raspinells. Fa 14 cm i pot pesar fins a 25 g. La part dorsal, el capell, el carpó, les timoneres centrals i la part superior de les ales mostren un to blau grisenc. Els flancs presenten tons castanys rogencs i les parts inferiors són de color beix rosat. Aquesta amalgama de colors contrastants fa que sigui un dels ocells boscans de plomatge més vistós. Un altre tret ben característic és la franja negra que s'origina a la base del bec i que, bo i travessant l'ull, acaba a la nuca, on s'eixampla lleugerament abans de difuminar-se. Les plomes laterals de la cua són negres amb taques blanques, que només són visibles quan té la cua desplegada. Pràcticament no existeix dimorfisme sexual, llevat de la coloració ventral, que és més apagada en les femelles. Les notes del reclam són molt més característiques. El vol és ondulat, per bé que, per raons de l'hàbitat que ocupa, és difícil de veure'l volar recorrent espais llargs.

Ecologia[modifica | modifica el codi]

Es nodreix de fruits, àdhuc dels de coberta dura, com glans i avellanes. A l'estiu captura insectes i aleshores pot baixar a terra, on es desplaça fent saltirons.

Pica-soques blau alimentant-se a l'hivern.

Per fer el seu niu aprofita el forat fet per un picot en un arbre i redueix el diàmetre de l'obertura a força d'empastar fang al seu voltant. L'interior l'omple amb escorça trossejada i fulles seques.

Fa generalment, al març-maig, una posta de sis a nou ous blancs, amb ratlles i taques brunenques. L'escalfament dels ous els fa la mare i s'allarga fins a 14 dies, al terme dels quals comença la darrera etapa de la reproducció: la de l'alimentació dels pollets, que als 24 dies ja poden volar. És molt sedentari i es localitza a la Catalunya humida, per damunt dels 700 m, i també a la Serra de Prades i als Ports de Beseit, preferentment en rouredes i bosquets caducifolis muntanyencs, àdhuc en pinedes.

La posició de davallar cap per avall, amb el cap horitzontal, és molt característic d'aquest moixó.

També és molt interessant la seva tècnica per a trencar les avellanes de què s'alimenta: les subjecta entre les escletxes de l'escorça d'un arbre i les forada amb el bec. En fer-ho, emet un so semblant a les tamborinades dels picots. Les restes de l'àpat queden en aquesta estranya posició i la seva troballa proporciona una pista sobre l'existència d'aquests ocells.[2]

És una espècie molt sedentària i poc gregària, tot i que, a l'hivern, de vegades, s'arreplega amb els pàrids.

Subespècies[modifica | modifica el codi]

Se n'han enregistrat unes 15 subespècies de Sitta europaea. [3]

La subespècie Sitta europaea arctica és considerada actualment pel Congrés Ornitològic Internacional una espècie de ple dret. [4]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Pica-soques blau». Cercaterm del TERMCAT. Institut d'Estudis Catalans, Generalitat de Catalunya i Consorci per a la Normalització Lingüística.
  2. Lalueza i Fox, Jordi: El llibre dels ocells de Catalunya, pàgina 97. Editorial De Vecchi - Edicions Cap Roig. Barcelona, 1987 ISBN 84-315-0434-X.
  3. «PASSERIFORMES SITTIDAE Lesson 1828 Listing with subspecies» (en anglès). ZOONOMEN. [Consulta: 17 novembre del 2012]. «Els sítids a ZOONOMEN»
  4. «Sugarbirds, starlings, thrushes» (en anglès). IOC World Bird List, actualitzat el 14-Nov-2012. [Consulta: 15 novembre del 2012]. «Els sítids a la classificació del Congrés Ornitològic Internacional»

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Borràs, Antoni i Junyent, Francesc: Vertebrats de la Catalunya central. Edicions Intercomarcals, S.A. Manresa, 1993. ISBN 84-88545-01-0. Plana 176.
  • Hume, R.:Guía de campo de las aves de España y Europa. Ediciones Omega, 2002. ISBN 84-282-1317-8.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]