Picot verd

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Picot verd
Femella
Mascle
Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Aves
Ordre: Piciformes
Família: Picidae
Gènere: Picus
Espècie: P. viridis
Nom binomial
Picus viridis[2]
Linnaeus, 1758 [3]
Distribució geogràfica (en verd)
Distribució geogràfica (en verd)
Subespècies [4][5]

Picus viridis innominatus (Zarudny & Loudon, 1905)
Picus viridis karelini (Brandt, 1841)
Picus viridis sharpei (H. Saunders, 1872)
Picus viridis viridis (Linnaeus, 1758)

El picot verd (Picus viridis) és un ocell de l'ordre dels piciformes que és resident tot l'any a Catalunya i el País Valencià i on es troba amplament distribuït,[6] tot i que en baixes densitats. És el més conegut dels pigots dels Països Catalans. És difícil de veure i més de fotografiar.

Morfologia[modifica | modifica el codi]

Mesura entre 30 i 32 cm de longitud i 42 d'envergadura. Pesa uns 170 g. Els principals trets morfològics que el caracteritzen són el carpó groc llimona, el dors verdós i les primàries de les ales puntejades en blanc. El mascleroig viu al cap, amb característic bigoti negre i vermell. La femella és més apagada i sense vermell al bigoti. Els joves tenen taques blanques al dors i taques fosques al cap, coll i parts inferiors. Un seguit de trets anatòmics denoten l'adaptació de consumidor secundari especialitzat d'invertebrats d'àrees forestals, per la qual cosa empra una llengua protàctil, una ramfoteca duríssima i un gran paquet muscular cefàlic.

Ecologia[modifica | modifica el codi]

Presenta una distribució restringida a Euràsia (Albània, Andorra, Armènia, Àustria, l'Azerbaidjan, Bielorússia, Bèlgica, Bòsnia i Herzegovina, Bulgària, Croàcia, Txèquia, Dinamarca, Estònia, l'França, Geòrgia, Alemanya, Grècia, Hongria, l'Iran, l'Iraq, Itàlia, Letònia, Liechtenstein, Lituània, Luxemburg, Macedònia, Moldàvia, Montenegro, els Països Baixos, Noruega, Polònia, Portugal, Romania, Rússia, Sèrbia, Eslovàquia, Eslovènia, la Península Ibèrica, Suècia, Suïssa, Turquia, Ucraïna i el Regne Unit) però estretament emparentada amb dues altres formes de pícids de l'Àfrica del Nord i Àsia. És itinerant a Finlàndia, Gibraltar, Irlanda i Malta.[1]

Es troba a Catalunya i el País Valencià, on és sedentari i n'hi ha unes 50.000 parelles.[6] Manca a les Balears, i a les zones litorals del centre i sud del País Valencià, sense arbres.[6] La màxima densitat l'assoleix als secans amb arbres dispersos de la plana de Lleida.[6]

És el menys forestal dels pícids grossos. En zones poc arbrades prefereix boscos de ribera. Tot l'any és fàcilment audible, fins i tot a força distància, pel seu característic renill al qual s'afegeix un menys freqüent tamborinat produït en repicar amb el bec contra les soques seques i arbres morts.[6] Quan hom el pot observar enfilar-se per les tiges dels arbres, sempre de forma ascendent, notarà que ho fa amb el cap dret tot mirant endavant. El vol és marcadament ondulat[6] i no gaire alt, en què es mostra el conspicu groc del carpó. Grimpa amb les extremitats zigodàctiles i es recolza amb la cua enforcada de plomes curtes, rígides i punxegudes, sense les quals es faria molt difícil de dur a terme la tasca ecològica d'explotador de larves xilòfagues d'insectes. Menja sovint a terra, molt més que els altres pícids, on captura principalment formigues i també escarabats i mosques. És aleshores quan hom se'l pot veure en els anomenats "banys de formigues".

Encabeix el niu, un forat rodó, el qual no basteix pas interiorment, en gairebé qualsevol altura i qualsevol arbre (fins i tot en pals de telèfons). A l'abril hi pon de cinc a set ous.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 IUCN (anglès)
  2. The Taxonomicon (anglès)
  3. Linnaeus, C., 1758. Systema naturæ per regna tria naturæ, secundum classes, ordines, genera, species, cum characteribus, differentiis, synonymis, locis. Tomus I. Editio decima, reformata. - p. [1-4], 1-824. Holmiæ. (Salvius).
  4. Catalogue of Life (anglès)
  5. BioLib (anglès)
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 Estrada, Joan; Jutglar, Francesc; Llobet, Toni. Ocells de Catalunya, País Valencià i Balears: Inclou també Catalunya Nord, Franja de Ponent i Andorra. Barcelona: Lynx, març de 2010, pàg. 172. ISBN 978-84-96553-54-5. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Baker, K., (1993). Identification Guide to European Non-Passerines: BTO Guide 24. pp 314-315. Thetford, Gran Bretanya. British Trust for Ornithology. ISBN 0-903793-18-0.
  • Borràs, Antoni i Junyent, Francesc: Vertebrats de la Catalunya central. Plana 162. Edicions Intercomarcals, S.A. Manresa, 1993. ISBN 84-88545-01-0
  • Brown, R., Ferguson J., Lawrence M., Lees, D., (1999). Tracks & Signs of the Birds of Britain & Europe - an Identification Guide. p91. Londres, Helm. ISBN 0-7136-53825.
  • Dickinson, E.C. (ed.), 2003. The Howard & Moore Complete Checklist of the Birds of the World. 3a. edició. Christopher Helm, Londres: 1-1039.
  • Gorman, Gerard, (2004). Woodpeckers of Europe: a study of the European Picidae. Bruce Coleman. ISBN 1872842054.
  • Hume, R.:Guía de campo de las aves de España y Europa. Ediciones Omega, 2002. ISBN 84-282-1317-8.
  • Lees, Antony Clare, (2002). The Cult of the Green Bird: the mythology of the green woodpecker. Lancaster: Scotforth Books ISBN 1904244130.
  • Monroe Jr., B.L. & Sibley, C.G., 1993. A World Checklist of Birds. Yale University Press, New Haven i Londres
  • Mullarney, K., Svensson, L., Zetterstrom, D., Grant, P. J., (1999). Collins Bird Guide. pp224-225. Londres. HarperCollins. ISBN 0-00-219728-6.
  • Tucker, G. M., Heath, M. F., (1995). Birds in Europe: their conservation status. pp 346-347. Cambridge. BirdLife International (BirdLife Conservation Series Núm. 3). ISBN 0-946888-29-9.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]