Picot verd

Picot verd
Femella Mascle
Estat de conservació
Risc mínim (UICN)
Classificació científica
Regne: Animalia Fílum: Chordata Classe: Aves Ordre: Piciformes Família: Picidae Gènere: Picus Espècie: P. viridis
Nom binomial
Picus viridis (Linnaeus, 1758)
Distribució geogràfica (en verd)

Vídeo d'un picot verd en territori francès.

Il·lustració de l'any 1901

Ala dreta d'un mascle

El picot verd (Picus viridis) és un ocell de l'ordre dels piciformes que és resident tot l'any a Catalunya i on es troba amplament distribuït, tot i que en baixes densitats.

Morfologia

• Mesura entre 30 i 32 cm de longitud i 42 d'envergadura.
• Pesa uns 170 g.
• Els principals trets morfològics que el caracteritzen són el carpó groc llimona, el dors verdós i les primàries de les ales puntejades en blanc.
• El mascle té roig viu al cap, amb característic bigoti negre i vermell. La femella és més apagada i sense vermell al bigoti. Els joves tenen taques blanques al dors i taques fosques al cap, coll i parts inferiors.
• Un seguit de trets anatòmics denoten l'adaptació de consumidor secundari especialitzat d'invertebrats d'àrees forestals, per la qual cosa empra una llengua protàctil, una ranfoteca duríssima i un gran paquet muscular cefàlic.
• Grimpa amb les extremitats zigodàctiles i es recolza amb la cua aforquillada de plomes curtes, rígides i punxegudes, sense les quals es faria molt difícil de dur a terme la tasca ecològica d'explotador de larves xilòfagues d'insectes.

Subespècies

• Picus viridis innominatus (Zarudny & Loudon, 1905)
• Picus viridis karelini (Brandt, 1841)
• Picus viridis sharpei (H. Saunders, 1872)
• Picus viridis viridis (Linnaeus, 1758)

Reproducció

Encabeix el niu, un forat rodó, el qual no basteix pas interiorment, en gairebé qualsevol altura i qualsevol arbre (fins i tot en pals de telèfons). A l'abril hi pon de cinc a set ous.

Alimentació

Menja sovint a terra, molt més que els altres pícids, on captura principalment formigues i també escarabats i mosques. És aleshores quan hom se'l pot veure en els anomenats "banys de formigues".

Hàbitat

És el menys forestal dels nostres pícids grossos. En zones poc arbrades prefereix boscos de ribera.

Distribució geogràfica

És el més conegut dels pigots dels Països Catalans i presenta una distribució restringida a Euràsia (Albània, Andorra, Armènia, Àustria, l'Azerbaijan, Bielorússia, Bèlgica, Bòsnia i Herzegovina, Bulgària, Croàcia, Txèquia, Dinamarca, Estònia, l'Estat francès, Geòrgia, Alemanya, Grècia, Hongria, l'Iran, l'Iraq, Itàlia, Letònia, Liechtenstein, Lituània, Luxemburg, Macedònia, Moldàvia, Montenegro, els Països Baixos, Noruega, Polònia, Portugal, Romania, Rússia, Sèrbia, Eslovàquia, Eslovènia, la Península Ibèrica, Suècia, Suïssa, Turquia, Ucraïna i el Regne Unit) però estretament emparentada amb dues altres formes de pícids de l'Àfrica del Nord i Àsia. És itinerant a Finlàndia, Gibraltar, Irlanda i Malta.

Costums

• Tot l'any és fàcilment audible, fins i tot a força distància, pel seu característic renill al qual s'afegeix un menys freqüent tamborinat produït en repicar amb el bec contra les soques seques i arbres morts.
• Quan hom el pot observar enfilar-se per les tiges dels arbres, sempre de forma ascendent, notarà que ho fa amb el cap dret tot mirant endavant.
• El vol és marcadament ondulat i no gaire alt, en què es mostra el conspicu groc del carpó.

Bibliografia

• Baker, K., (1993). Identification Guide to European Non-Passerines: BTO Guide 24. pp 314-315. Thetford, la Gran Bretanya. British Trust for Ornithology. ISBN 0-903793-18-0.
• Borràs, Antoni i Junyent, Francesc: Vertebrats de la Catalunya central. Edicions Intercomarcals, S.A. Manresa, 1993. ISBN 84-88545-01-0. Plana 162.
• Brown, R., Ferguson J., Lawrence M., Lees, D., (1999). Tracks & Signs of the Birds of Britain & Europe - an Identification Guide. p91. Londres, la Gran Bretanya. Helm. ISBN 0-7136-53825.
• Dickinson, E.C. (ed.), 2003. The Howard & Moore Complete Checklist of the Birds of the World. 3a. edició. Christopher Helm, Londres: 1-1039.
• Gorman, Gerard, (2004). Woodpeckers of Europe: a study of the European Picidae. Bruce Coleman. ISBN 1872842054.
• Hume, R.:Guía de campo de las aves de España y Europa. Ediciones Omega, 2002. ISBN 84-282-1317-8.
• Lees, Antony Clare, (2002). The Cult of the Green Bird: the mythology of the green woodpecker. Lancaster: Scotforth Books ISBN 1904244130.
• Monroe Jr., B.L. & Sibley, C.G., 1993. A World Checklist of Birds. Yale University Press, New Haven i Londres.
• Mullarney, K., Svensson, L., Zetterstrom, D., Grant, P. J., (1999). Collins Bird Guide. pp224-225. Londres, la Gran Bretanya. HarperCollins. ISBN 0-00-219728-6.
• Tucker, G. M., Heath, M. F., (1995). Birds in Europe: their conservation status. pp 346-347. Cambridge, la Gran Bretanya. BirdLife International (BirdLife Conservation Series Núm. 3). ISBN 0-946888-29-9.

Enllaços externs

• AviBase (català)
• Article sobre el picot verd del Principat de Catalunya. (català)
• Vídeos de picots verds en llur hàbitat natural. (anglès)
• Descripció i fotografies del picot verd. (alemany)
• Animal Diversity Web (anglès)
• NCBI (anglès)
• AnimalBase (anglès)
• Barcodes of Life (anglès)
• Encyclopedia of Life (anglès)
• ITIS (anglès)
• uBio (anglès)
• Fauna Europaea (anglès)
• BirdLife International (anglès)
• UNEP-WCMC Species Database (anglès)
• GBIF (anglès)
• Proyecto Sierra de Baza (castellà)
• RedAragón (castellà)
• YouTube (anglès)
• Astur Natura (castellà)
• Xeno-canto (anglès)