Pilos (Grècia)

Pilos o Pylos (en català medieval: Port Jonc, en grec: Πύλος, en àrab Iruda, en turc Anavarin, en italià Navarino, en francès Navarin) és una ciutat de Grècia al Peloponès, capital de la prefectura de Messènia amb 5401 habitants al cens del 2001.

Història

Pilos (llatí Pylus, grec Pylos) fou una ciutat de Messènia al Cap Coryphasium, que forma la part nord de la badia de Navaríno.

Fou una de les darreres ciutats a caure en mans dels espartans a la segona guerra messènica i al final els habitants van emigrar a Sicília.

Torna a aparèixer a la història el 424 aC durant la guerra del Peloponès quan el comandant atenenc Demòstenes hi va erigir una fortalesa al promontori (anomenada Coryphasium, en grec, Koruphasion pels espartans, però Pilos (Pylos) pels atenencs), que va acabar amb la batalla de l'illa Sphacteria (a la vora del cap) contra els espartans; la fortalesa va restar en mans dels atenencs segons el tractat del 421 aC, i la van conservar 15 anys (fins al final de la guerra).

El 371 aC Epaminondes va restaurar Messènia i la ciutat fou disputada per messenis i aqueus. La ciutat fou membre de la Lliga Aquea segons se sap per una moneda però es desconeix en quines dates. Després va estar sota domini romà i bizantí i sota aquest darrer imperi fou integrada en el thema del Peloponès.

L'antic nom medieval d'Avarino fou donat probablement perquè s'hi van establir els avars al segle VI. El castell fou construït per Guillem II de La Roche que fou també qui va construir la nova ciutat (Neokastron en grec) a la part sud de la badia, que fou coneguda per Navarino pels llatins, Zonklon pels venecians, i Anavarin pels otomans. L'illa de Sphakteria protegia el port que era considerat un dels més segurs de la Morea. Durant l'alta edat mitjana només s'esmenta una vegada amb el nom Pylos, per una ràtzia dels àrabs de Creta al final del segle IX (vers 872 o 873). No s'esmenta amb el nom Avarinos fins al segle XII en una Notitia eclesiàstica, el 1293 en un crisòlbul de l'emperador Andrònic II Paleòleg (1282-1328), i a la versió grega de la Crònica de Morea. Com Iruda l'esmenta al-Idrisi al segle XII.

Després del 1205 va passar als llatins i va formar part del Principat d'Acaia sent coneguda aleshores com Port de Jonc i formant una baronia. A les seves aigües va tenir lloc la batalla naval de Zonklon el 4 de novembre de 1354, que va cloure la Guerra venecianogenovesa amb la derrota veneciana i la captura del seu almirall i gran part de la flota per la flota genovesa de Paganino Doria. A meitat del segle s'hi van establir albanesos i el 1381/1382 va aparèixer la Companyia Navarresa (que incloïa gascons i italians).

Navarino va passar als venecians el 1417, i el 1423 van comprar tots els drets al baró genovès. Des de aquest any va patir atacs otomans sent el més greu el de 1460 quan totes les terres de l'entorn foren assolades per Mehmet II i després d'això els venecians només van conservar algunes places (Navarin, Modon, Koron, Nàuplia, Argos, Monemvàsia i Maïna. El 1479 els otomans van reconèixer la sobirania veneciana.

Fou ocupada pels otomans al mateix temps que Modon i Koron (i algunes altres) el 1500 després de les batalles de Zonchio i Modona. El proveditore venecià Contarini es va rendir l'agost del 1500 tot i que disposava de 3000 homes i de queviures per tres anys. Pocs mesos després en un atac sorpresa els venecians la van recuperar i van aniquil·lar a la guarnició de geníssers, però els otomans la van reconquerir sota Ali Pasha (per terra) i Kamal Reis (per mar) el 20 de maig de 1501. La possessió otomana fou confirmada pel tractat de pau de 1503. Llavors fou un punt de concentració de la flota otomana i de vaixells corsaris turcs.

Poc després de la batalla de Lepant (7 d'octubre de 1571) els otomans van reconstruir una flota a Navarino sota el comandament d'Urudj Ali Pasha i van derrotar a una flota cristiana manada per En Joan d'Àustria. (1572). Després d'això es va construir una nova fortalesa (Neokastron 1572-1573). Fou part del ssanjak de Mistras des de 1574. Al segle següent la va visitar Evliya Çelebi que diu que els ingressos que produïa eren directament pel soldà.

Fou recuperada pels venecians el 1645 (al inici de la guerra turcoveneciana) ja que els otomans la utilitzaven com a base contra Creta, però retornada a la pau del 1648. Altre cop els venecians se'n van apoderar el 1686; el venecià Francesco Morosini ajudat pel comte suec Königsmark, va conquerir per assalt la fortalesa de Koron i tot seguit es va traslladar a Navarino (la vella i la nova) defensada per Mustafà Paixà i Djafer Pasha, i la va ocupar, igual com Modon, Kalamata, Zarnata, Pasava, Celebfe i Vitylo; fou la capital de la Morea veneciana, però fou retornada per la pau de Passarowitz el 1715. En el període venecià tenia entre 1400 i 1800 habitants (1415 el 1686, 1797 el 1700, 1800 el 1711). Sota l'Imperi Otomà fou convertida en un kada o kaza turc del sanjak de Morea.

Batalla naval de Bavarino de 1728

Durant la guerra russó-turca (1768-1774) els russos la van ocupar després de derrotar una ferotge resistència que va durar sis dies de la població turca i la guarnició. Els russos van entrar a la fortalesa de Neokastro, no gaire ben fortificada però amb abundant artilleria i municions, que va capitular el 10 d'abril de 1770. Els turcs van poder traslladar-se a Creta deixant als cristians, alguns dels quals eren presoners als harems. Fou la principal base russa a Morea durant el 1770. L'almirall Alexis Orlov la va destruir i evacuar el 1 de juny de 1770 i fou recuperada pels otomans l'endemà.

El 29 de març de 1821 els rebels grecs la van assetjar; els turcs de tota Arcàdia s'hi havien refugiat. Entre el dia 1 i el 7 d'agost els otomans es van rendir i els grecs els van massacrar. Però en foren expulsats per Ibrahim Pasha i els egipcis el 1825 el 29 d'abril (Paliokastro) i el 11 de maig (Neokastro).

El 27 d'octubre de 1827 es va lliurar una gran batalla entre els turcs i les flotes de França, Anglaterra i Rússia en aquesta badia. Fou la darrera gran batalla naval de vaixells a vela de la història, i la derrota otomana va suposar finalment la independència grega. Ibrahim Pasha va concertar aviat una treva però Navarino va restar a les seves mans fins a la primavera del 1828 (en que els turco-egipcis foren rellevats per forces franceses manades pel general Maison) i Ibrahim no va sortir de la península fins a la tardor.

La ciutat de Pylos fou construïda entre 1828 i 1832 al promontori de Koryphasion, això es darrera del cap meridional de la badia de Navarino i fou capital del districte (eparquia) de Pylie del nomos (província) de Messènia. Localment encara va ser per un temps anomenada Neokastron, per les fortificacions turques del segle XVI (les fortificacions llatines del segle XIII de Port de Jonc eren anomenades Plaiokastron). El 1971 tenia 2.258 habitants.