Pinsà borroner

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Pinsà borroner
Exemplar fotografiat a Dinamarca.
Exemplar fotografiat a Dinamarca.
Femella
Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Aves
Ordre: Passeriformes
Família: Fringillidae
Gènere: Pyrrhula
Espècie: P. pyrrhula
Nom binomial
Pyrrhula pyrrhula[1]
(Linnaeus, 1758)[2]
Parella (el mascle és a la dreta).
Mascle immadur
Prenent un bany
Segell de les Illes Fèroe
Mascle
Pollet en el seu niu

El pinsà borroner (Pyrrhula pyrrhula), és un ocell de l'ordre dels passeriformes que, per la seua riquesa cromàtica i pel contrast del seu plomatge, és un dels moixons més vistosos de l'avifauna dels Països Catalans.

Taula de continguts

Descripció [modifica]

  • Mesura 14,5 cm de longitud i 26 cm d'envergadura. L'ala plegada fa de 76 a 84 mm, i el seu pes pot arribar als 28 g.
  • Ambdós sexes mostren lliurees diferents, existint, doncs, dimorfisme sexual pel que fa a la coloració: al capell s'observa una taca negra que des de la nuca, bo i envoltant l'ull, arriba fins a la gola, on forma un petit bavosall. Aquest dibuix en el mascle és negre brillant, mentre que en la femella és de tonalitats apagades.
  • La cara, el coll, el pit i els flancs dels mascles són d'un to salmonat, que esdevé bru rosat o cafè clar en les femelles. D'altra banda, l'esquena del mascle és grisa blavosa, mentre que la de les femelles és de tons brunencs.
  • Les ales i la cua són de color brunenc. El carpó és blanc pur i contrasta molt amb la resta del plomatge, i és un dels trets més visibles de l'ocell quan vola.
  • El bec és molt ample, curt i arrodonit, amb la mandíbula superior (culmen) corbada i de color negre fosc, la qual cosa fa que es confongui amb el capell i el bavosall. Aquesta morfologia del bec és gairebé única en els ocells catalans.

Subespècies [modifica]

Distribució geogràfica [modifica]

Es troba a Euràsia: des de les Illes Britàniques fins al Japó.[4] És itinerant a Algèria, Gibraltar, Islàndia, Malta, el Marroc i Tunísia.[5]

Hàbitat i alimentació [modifica]

  • És un fringíl·lid eminentment forestal o de bardisses i que defuig els camps i espais oberts, preferint les arbredes humides i ombrívoles.
  • A l'hivern és freqüent a les arbredes, als ribatges, a les bardisses, als fondals de vegetació densa i esponerosa i àdhuc als parcs i jardins. En aquests indrets, hi cerca baies, fruits, brots i borrons (d'ací li ve el nom popular català).
  • Sovint és considerada una espècie perjudicial en els camps de fruiters europeus, en els quals els estols poden fer estralls considerables.
  • Es localitza als boscos montans i subalpins, on nia. A la resta del territori cal considerar-lo com a hivernant, més o menys regular.

Costums [modifica]

  • És gregari, però no arriba a formar esbarts nombrosos. Els estols es mantenen en cohesió mitjançant l'emissió de notes monòtones i malenconioses. El cant no és melodiós i consisteix en l'emissió d'una sèrie de notes raspants i xiulets, emesos en un to força baix.
  • És un ocell social i de caràcter confiat, que es mou entre el brancam amb vols curts, emetent sempre el monòton reclam. Quan vola en un espai obert, ho fa de forma directa però ondulada.

Reproducció [modifica]

Cria a les forestes de caducifolis preferentment, tot i que és relativament abundant en les pinedes subalpines i en els boscos culminals de pi negre. El niu el construeix principalment la femella i el situa en mates o arbustos que no sobrepassin els 2 m. La posta consta de quatre a cinc ous de color verd blavós pàl·lid, amb taques o puntets, i la incubació la porta a terme la femella.

Referències [modifica]

  1. ↑ The Taxonomicon (anglès)
  2. ↑ Linnæus, C., 1758. Systema naturæ per regna tria naturæ, secundum classes, ordines, genera, species, cum characteribus, differentiis, synonymis, locis. Tomus I. Editio decima, reformata. - p. [1-4], 1-824. Holmiæ. (Salvius).
  3. ↑ Catalogue of Life (anglès)
  4. ↑ Animal Diversity Web (anglès)
  5. ↑ IUCN (anglès)

Bibliografia [modifica]

  • Barthel, Peter H. / Dougalis, Paschalis (2008) - Aves de Europa. Lynx Edicions, Barcelona.
  • Borràs, Antoni i Junyent, Francesc: Vertebrats de la Catalunya central. Edicions Intercomarcals, S.A. Manresa, 1993. ISBN 84-88545-01-0. Plana 188.
  • Burton M. i Burton R., 1980. The New Funk and Wagnalls Illustrated Wildlife Encyclopedia, Volume II. BPC Publishing Ltd.
  • De Juana, Eduardo / Varela, Juan M. (2000) - Guía de las aves de España. Península, Baleares y Canarias. Lynx Edicions, Barcelona.
  • Estrada, J. / Pedrocchi, V. / Brotons, L. / Herrando, S. (2004) - Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002. Lynx Edicions, Barcelona.
  • Heinzel, H., 1972. The Birds of Britain and Europe. William Collins Sons and Co. Ltd. Londres.
  • Hume, R.:Guía de campo de las aves de España y Europa. Ediciones Omega, 2002. ISBN 84-282-1317-8.
  • Jonsson, Lars (2001) - Aves de Europa con el Norte de África y el Próximo Oriente. Ediciones Omega, Barcelona.
  • Jutglar, Francesc / Masó, Albert (1999) - Aves de la Península Ibérica. Editorial Planeta, Barcelona.
  • Mullarney, K. / Svensson, L. / Zetterström, D. / Grant, P.J. (2003) - Guía de aves. Ediciones Omega, Barcelona.
  • Peterson, R.T. / Mountfort, G. / Hollom, P.A.D. (1995) - Guia de camp dels ocells dels Països Catalans i d'Europa. Ediciones Omega, Barcelona.

Enllaços externs [modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pinsà borroner
Wikispecies-logo-en.png
 Podeu veure l'entrada corresponent d'aquest tàxon, clade o naturalista dins el projecte Wikispecies.
Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Pinsà_borroner&oldid=11273164»