Pintura al pastel

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La tècnica de pintura al pastel consisteix en la utilització d'unes barres de colors similars als guixos escolars però que se'n diferencien perquè els pastel són pigments en pols, barrejats amb goma o resina suficient per aglutinar-los. D'aquesta manera s'aconsegueixen colors lluminosos, intensos i ben saturats.

És una tècnica de les anomenades seques, ja que a diferència de la pintura a l'oli o l'aquarel·la, no s'utilitza cap dissolvent i s'aplica directament sobre la superfície de treball. Com a suport és comú utilitzar paper de bona qualitat de bon gramatge de color neutre no blanc i de lleugera rugositat, encara que la tècnica és prou versàtil perquè es pugui usar sobre altres superfícies.

És una tècnica còmoda, generalment ràpida i que permet realitzar correccions amb gran facilitat, raó per la qual és escollida per molts artistes.

Pastel en la història de l'art[modifica | modifica el codi]

Aquest mitjà el va mencionar per primera vegada Leonardo da Vinci el 1495.

Aquesta tècnica es va inventar, probablement, a França i Itàlia a finals del segle xvi, encara que la va usar ja Leonardo da Vinci gràcies a l'impuls de Jean Perréal.

El pastel va conèixer la seva edat d'or en el segle xvii, on els seus colors francs i la seva capacitat para reproduir fidelment els teixits, les textures i els llums el van fer inseparable de l'art del retrat. Va ser utilitzat per nombrosos pintors com Charles Le Brun, Robert Nanteuil o Joseph Vivien.

En el segle xviii el pastel va conèixer la seva apoteosi. Era el mitjà de moda per pintar retrats, i se solia usar en una tècnica mixta amb guaix. Els pintors Maurice Quentin de La Tour i Rosalba Carriera són especialment ben coneguts per la seva tècnica al pastel. Quentin de La Tour va ser conegut com el "príncip dels pastelistes"; va fer servir un mètode de fixació del pastel avui en dia desaparegut. Els retrats de Jean Baptiste Simeon Chardin (1699-1779) i bodegons són encara molt admirats. Tant Chardin com Jean-Baptiste Perronneau i Jean-Étienne Liotard van explotar altres vies més espontànies o intimistes. el pastel, símbol de la gràcia de l'Antic Règim, va caure en desús després de la Revolució en benefici del neoclassicisme i de la pintura a l'oli.

Encara que el pastel no ha tornat mai a recobrar aquest lloc dins del món artístic, el van continuar utilitzant, de manera destacada impressionistes (Edgar Degas) i els nabís (Édouard Vuillard).

Mary Cassatt, va presentar l'impressionisme i el pastel als seus amics a Filadèlfia i Washington, i d'aquí va entrar aquesta tècnica als Estats Units, on els pastel es van usar només de manera ocasional en els retrats. Això no obstant, a finals del segle xix el pastel, com l'aquarel·la, es va fer més popular.[1] El 1885 es va fundar la Society of Painters in Pastel (Societat de pintors al pastel).

La pintura al pastel es va fer popular en l'art modern a causa de l'àmplia gamma de colors brillants que té aquest mitjà.

Galeria[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pintura al pastel