Pintura del realisme

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
El taller del pintor, de Courbet, quadre de 1855 que va donar origen a la definició del moviment.

La Pintura del Realisme és la denominació d'un estil o moviment pictòric que va tenir lloc a França a mitjan segle XIX, el principal representant del qual és Gustave Courbet. El mateix pintor va ser qui va encunyar el terme quan va donar nom al pavelló que va fer construir per a una provocativa exposició de 1855, alternativa al Saló de París, sota el títol «Realisme». Allà va exposar la seva obra El taller del pintor, considerada el manifest de l'estil, que va provocar un sonor escàndol en els mitjans artístics pel seu anti-academicisme i la seva cruesa, que es qualificava d'obscenitat. Posteriorment, hom va identificar amb el moviment especialment Honoré Daumier, Jean-François Millet i Jules Breton, i d'altres pintors (Jean-Louis-Ernest Meissonier, Henri Fantin -Latour, Thomas Couture, Jean-Léon Gerome, etc.).

El crític d'art Jules Champfleury va definir teòricament l'estètica del moviment.[1][2]

Se solen identificar els principis estètics del realisme pictòric amb els del realisme literari contemporani (Honoré de Balzac). El compromís amb les classes baixes i els moviments polítics d'esquerra (en el context de la revolució de 1848) va marcar la sensibilitat social i ideològica d'aquest grup de pintors realistes, que connectaria amb la vessant més compromesa socialment del realisme literari: el naturalisme posterior (Émile Zola).

Realisme francès del segle XIX enfront del realisme en les arts[modifica | modifica el codi]

Article principal: Realisme artístic

No s'ha de confondre el realisme com a estil o moviment pictòric amb el realisme en les arts, un principi general que pot trobar-se en molt diferents estils artístics al llarg de la història de la pintura.

Realisme i escola de Barbizon[modifica | modifica el codi]

El realisme pictòric francès està íntimament connectat amb l'anomenada Escola de Barbizon, de temàtica paisatgista, a la qual pertanyia Millet, i que comptava amb pintors com Théodore Rousseau, Jean-Baptiste Camille Corot i Charles-François Daubigny.

Vegeu també: Plenairisme
El bany turc, d'Ingres, 1862.

Realisme davant romanticisme i academicisme[modifica | modifica el codi]

Ja des d'èpoques anteriors s'apreciava un cansament dels valors romàntics i el desig, entre els artistes més inquiets, d'incorporar les experiències més directes i objectives en les seves obres. El procés és gradual, encara que ràpid, i entre el romanticisme pictòric i el realisme s'estableix una continuïtat, però els seus plantejaments ideològics i formals seran molt diferents. També s'estableix una relació complexa entre el realisme i l'academicisme de la pintura neoclàssica, ja que encara hi ha entre els dos una competència evident. També és cert que s'influeixen mútuament. Així, encara que els pintors realistes siguin exclosos de les grans mostres oficials, la pintura acadèmica evidencia una atenció major cap a l'observació directa de la naturalesa i la realitat del moment.

També en la pintura francesa, com en les altres escoles nacionals, molts pintors són identificats amb una certa classe de "realisme" sense pertànyer al moviment realista de Courbet, com ara el realisme costumista d'inspiració fotogràfica de Émile Friant. També l'academicista Jean-Léon Gérôme va ser un ferm defensor de la fotografia, a la qual considerava capaç de treure a la llum la veritat.[3]

Le Déjeuner sur l'herbe de Manet, 1863.

Realisme davant impressionisme: Manet[modifica | modifica el codi]

El fluid de la transició entre els dos moviments va quedar exemplificat amb la trajectòria artística de Édouard Manet, el precursor de l'impressionisme, que en realitat no responia a les convencions tècniques del tractament de la llum i el color dels impressionistes.

Realisme en altres països[modifica | modifica el codi]

Última mirada a Anglaterra, de Ford Madox Brown, 1852-1855.
The Bower Meadow, de Dante Gabriel Rossetti, 1877.
Dante Gabriel Rossetti llegint "Sonnets and Ballads" a Theodore Watts Dunton, de Henry Treffry Dunn, 1882.

És problemàtica l'aplicació de l'etiqueta realista als pintors d'altres escoles nacionals. La major part de les vegades es fa amb criteris cronològics per englobar els pintors de mitjan segle XIX. Encara que s'incorri en la impropietat d'incloure autors, l'obra se situa en l'ortodòxia academicista del neoclassicisme o en la tradició romàntica. Els gèneres de més èxit de l'època (la pintura d'història, el retrat, el paisatge i l'escena de gènere) poden ser tractats des d'una perspectiva convencional, costumista, o bé de forma rupturista, com van fer Courbet i Corot.

A mesura que s'avança cap a finals del segle XIX, les fronteres entre el realisme i l'impressionisme en cadascun dels pintors que s'etiqueten com a realistes són difoses, ja que tots dos estils coincideixen en la preocupació per la llum i l'ús de la pinzellada solta, que dóna a les obres un aspecte esbossat.

Anglaterra: pintura victoriana[modifica | modifica el codi]

L'ampli període anomenat època victoriana (1837-1901) va presenciar molt diferents estils a la pintura britànica. El vessant més conservador o academicista va estar representat per la Royal Academy, però es van donar tot tipus de variants, com les fantasioses reconstruccions de l'antiguitat de Lawrence Alma-Tadema. Entre les opcions més rupturistes, estimulades per les reflexions teòriques de John Ruskin, hi va haver el moviment Arts and Crafts, dirigit per William Morris.

Sol considerar-se que el moviment pictòric britànic paral·lel al realisme francès va ser el grup de pintors de la Germanor Prerrafaelita i els del seu entorn, com ara Ford Madox Brown.[4] Hom també ha denominat pintors realistes anglesos els de l'escola de Newlyn, de cronologia posterior.[5]

Espanya[modifica | modifica el codi]

Quin pentinat, de Vicente Palmaroli.

Hom també sol denominar com a realistes els pintors de mitjan segle XIX a Espanya (Federico de Madrazo - que també pot ser classificat com a romàntic - i les següents generacions d'aquesta família, Marià Fortuny i Marsal -molt vinculat a ella-, Eduardo Rosales, Carlos de Haes, Antonio Gisbert, Casado del Alisal, José Moreno Carbonero, Martí Alsina, Vicent Palmaroli, Claudi Lorenzale), inclosos els gèneres de més èxit del moment: la pintura preciosista, el retrat, el paisatgisme i la pintura d'història (o realisme retrospectiu,[6] malgrat els seus convencionalismes acadèmics), fins i tot té aquest nom la producció de temàtica social (pintura social) de pintors de finals del segle XIX i començaments del XX, malgrat la seva major llunyania estètica amb el realisme pictòric (Sorolla, Ramon Casas, José María López Mezquita)[7] S'ha assenyalat l'escriptor naturalista Narcís Oller i el crític Josep Yxart com els primers teoritzadors del realisme pictòric a Espanya, a partir d'una exposició de Bartolomeu Galofre (1886).[8]

Itàlia[modifica | modifica el codi]

Diego Martelli a Castiglioncello, de Giovanni Fattori, 1866-1870.

S'ha identificat amb el realisme francès el moviment pictòric italià contemporani denominat macchiaioli, que també és un precedent de l'impressionisme.

« Es pot dir que el moviment dels macchiaioli és un precedent de l'impressionisme, és més, no té molt a veure amb aquest. La poètica dels macchiaioli és una poètica decididament realista que, en tot cas, concorda amb el realisme de Courbet i amb els paisatgistes de Barbizon, encara que amb una clara tendència a la tradició local i una inclinació cap a l'anecdòtic. D'acord amb la seva orientació realista ... s'oposa al romanticisme moderat i purista dels pintors acadèmics. »
— Giulio Carlo L'art modern: l'il·luminisme als moviments contemporanis , AKAL, 1998, ISBN 8446000342, pg. 159.

Alemanya[modifica | modifica el codi]

Pastoret, de Franz von Lenbach, 1860.

El gran pes del romanticisme alemany fa que la pintura realista a Alemanya no es defineixi amb claredat, ja que s'identifica amb l'etiqueta importada de França als pintors de la segona meitat del segle XIX que es dediquen al paisatge i al costumisme. Es van caracteritzar per l'interès per la llum i la factura preimpressionista, i alguns van evolucionar posteriorment cap a l'impressionisme i les avantguardes. Entre ells destaquen Adolph von Menzel, Wilhelm Leibl, Max Liebermann, Franz von Lenbach i Hans Thoma.[9]

Països escandinaus[modifica | modifica el codi]

La costura de la dona del pescador, d'Anna Ancher, 1890.
Article principal: Pintors de Skagen

Rússia[modifica | modifica el codi]

Sigadors del Volga, d'Ilià Repin, 1870-1873.

La pintura russa del segle XIX s'identifica amb els moviments europeus contemporanis, tot i que el terme realisme rus s'identifica habitualment amb el realisme socialista del segle XX.

El grup més identificable amb el realisme pictòric és el denominat Peredvíjniki ("vagabunds" o "itinerants"), caracteritzat per la seva oposició a les restriccions acadèmiques.[10]

Estats Units[modifica | modifica el codi]

Les filles d'Edward Darley Boit , de John Singer Sargent, 1882.

A mitjan segle XIX hi ha una florida de l'escola nord-americana de pintura (escola del riu Hudson, els anomenats luministas nord-americans, el revival colonial), que va evolucionar més endavant cap a l'impressionisme (tonalisme, impressionisme nord-americà). L'equivocitat del terme "realista" fa que s'apliqui, a més de a aquests pintors de la segona meitat del XIX, a altra gent amb molt poc a veure amb ells, com els de l'anomenat realisme nord-americà de començaments del segle XX (escola Ashcan), així com al realisme genèric dels pintors de tradició academicista, entre els quals van destacar dos pintors nascuts als Estats Units, però que van desenvolupar la major part de la seva obra a Europa, i que, encara que es van relacionar amb el realisme, l'impressionisme i altres moviments posteriors, no es van identificar pròpiament amb cap d'ells: James McNeill Whistler i John Singer Sargent.[11]

Austràlia[modifica | modifica el codi]

El pioner, de Frederick McCubbin, 1904.

Els pintors englobats a partir de 1891 en l'anomenada escola de Heidelberg, tot i ser identificats amb l'impressionisme australià, realitzen una obra més identificable amb la tradició paisatgista anterior.[12]

Context històric[modifica | modifica el codi]

La definitiva implantació de la burgesia com a classe dominant la fa passar de revolucionària a conservadora. Les causes de 1789 van quedar superades pel gaudi de l'èxit econòmic i dels plaers de la vida.

L'objectiu de l'artista és despertar l'adormida consciència social sobre els terribles problemes socials de la industrialització: treball infantil i femení, jornades laborals interminables, depauperació, condicions insalubres de les ciutats industrials, desarrelament de l'emigració rural, etc.

El desencant amb la reconducció conservadora de la revolució de 1848, que va acabar implantant el Segon Imperi Francès de Napoleó III, van portar els artistes a centrar-se en el social. La Comuna de París (1871) va ser una nova oportunitat de fer-los passar al primer pla de l'activitat política.

Context filosòfic[modifica | modifica el codi]

Auguste Comte elaborava la filosofia del positivisme, que proposava com a única font de coneixement l'observació i l'experiència. Els avenços de la ciència i la tècnica van fomentar la formulació d'una doctrina optimista, la del progrés social. En comptes de somiar amb la millora de la vida, cal partir de la realitat. L'home és representat en les seves tasques normals i el tema de la fatiga es converteix en motiu d'inspiració.

Context ideològic[modifica | modifica el codi]

Destrucció de la Columna Vendôme , durant la Comuna de París (1871). El responsable cultural de la comuna era precisament Courbet, que va ser processat pel fet.

El realisme es va vincular les idees socialistes més o menys definides. Encara que amb clares diferències entre els diferents autors, en general s'aprecia un interès per la situació de les classes més desfavorides de la societat sorgida de la Revolució industrial. Alguns adopten una actitud absolutament compromesa amb els interessos del proletariat, participen en esdeveniments polítics del moment i fan un art combatiu; altres mantenen una postura més moderada i endolceixen d'alguna forma la seva visió de la realitat.

L'estètica realista[modifica | modifica el codi]

Els pintors realistes francesos de mitjan segle XIX van compartir una estètica basada en la representació directa de la realitat. La manera com es materialitzava aquest principi bàsic va variar des de la cruesa objectiva de Courbet fins a la simplificació gràfica de Daumier, passant pel filtre idealista de Millet. En qualsevol cas, tots compartien la radicalitat dels temes: davant la transcendència que concedien al tema romanticisme i academicisme, els realistes entenien que no hi ha temes banals i que, en conseqüència, qualsevol qüestió pot ser objecte d'interès pictòric.

Aquest plantejament té una enorme importància en un moment en què la pintura està sotmesa a les regles de la crítica oficial: els temes, les actituds, les composicions i fins a les mesures dels quadres s'han d'ajustar a aquests rígids criteris. Davant aquesta situació, els pintors realistes defensen una pintura sense argument, una captació simple de la realitat, en la qual el fonamental és la manera com es representa la imatge, i no el seu desenvolupament narratiu.

El realisme és un terme confús i de molt difícil definició pel que fa a les arts plàstiques. En general, només al·ludeix a una certa actitud de l'artista enfront de la realitat, en la qual la plasmació d'aquesta no ha de ser necessàriament còpia o imitació, encara que sí que ha d'ajustar-se a una certa versemblança. Els realistes intentaven plasmar objectivament la realitat, representar el món del moment d'una manera verídica, objectiva i imparcial. No podien idealitzar. L'única font d'inspiració en el seu art havia de ser la realitat, i no podien admetre cap tipus de bellesa preconcebuda. L'única bellesa vàlida havia de ser la que subministrava la realitat, i ells, com artistes, havien de reproduir aquesta realitat sense embellir-la. Cada ésser o objecte té la seva bellesa peculiar, que és la que havien descobrir.

La característica principal de la seva estètica és la reflexió sobre la realitat, sense idealitzar ni la societat, ni la naturalesa, ni el passat, com ho havia fet el romanticisme. Van deixar de banda els temes sublims i es van centrar en la vida quotidiana. El romanticisme i la seva idealització de la història, de la societat i sobretot de la naturalesa, el tractament era un motiu d'evasió, va donar pas a l'interès per la realitat en si mateixa.

Vegeu també: Realisme i Escultura del realisme

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. .fr/és/col·leccions/ressenya-Courbet/el-realismo.html Museu D'Orsay. Cita com font a Champfleury: Del Realisme, Carta a la Sra Sand, setembre de 1855, i altres textos posteriors (1878).
  2. Champfleury pertanyia a un cercle d'amics de Courbet que des d'abans de la revolució de 1848 es reunia a la Brasserie Andler (el "Temple del Realisme", la hi va cridar posteriorment, ja que va ser allà on va sorgir la idea d'utilitzar aquest terme), molt a prop de l'estudi de Courbet. Entre ells hi havia Charles Baudelaire, Pierre Proudhon i Max Buchon, cosí i amic de la infància de Courbet. Al saló de 1848, any revolucionari, Courbet hi va exposar deu obres. Seguint el consell de Champfleury, Courbet va abandonar la seva temàtica romàntica per representar tipus de la vida quotidiana d'Ornans (com el monumental Enterrament a Ornans, que va pintar des de 1849 i es va mostrar al Saló de 1850-1851, on rebre molt males crítiques). Proudhon interpretava aquesta nova temàtica des d'un punt de vista polític i social, anant probablement més enllà de les intencions de Courbet, encara que aquest no li va desmentir. El desig de mantenir una total independència artística el va portar a rebutjar l'oferiment del comte de Nieuwerkerke, director de Belles Arts, que li proposava l'encàrrec d'una pintura de grans dimensions per a la pròxima Exposició Universal, només amb el requisit de sotmetre a revisió l'esbós inicial. Les tres obres que va presentar van ser rebutjades. Va ser llavors quan va decidir presentar una exposició alternativa al Saló oficial de 1855. Gustave Courbet a wetcanvas.com
  3. vérité-jean-leon-gerome.html La Vérité sortant du Puits, armée de són martinet, pour châtier l'humanité
  4. Realisme i prerrafaelisme anglès, a Artehistoria.
  5. * Newlyn School (Encyclopedia of Irish and World Art)
  6. Museu de Saragossa: seccions d'arqueologia i belles arts, 1988, ISBN 8477530491, pàg. 189.
  7. Realisme i pintura social, Realisme per burgesos, .jcyl.es/artesp/contextos/8121.htm La interpretació realista, Realisme i pintura d'història, Les novetats a Espanya, El realisme preciosista: Fortuny i el fortunysmo, El paisatge realista, en Artehistoria.
  8. Alicia G. Andreu, Realisme i naturalisme a Espanya en la segona meitat del segle XIX], Anthropos Editorial, 1988, ISBN 8476580967, pg. 301.
  9. Ana María Preckler, Història de l'art universal dels segles XIX i XX ], Complutense, 2003, ISBN 8474917069, pg. 248 i ss.
  10. Roy Bolton, Russia and Europe in the XIX c.], pàg. 108
    • John Wilmerding "American Light. The Luminist Movement 1850-1875. Paintings Drawings Photographs." National Gallery of Art Washington 1980.
    • William B. Rhoads. The Colonial Revival. New York: Garland Pub, 1977.
  11. It is generally accepted that the artists of the Heidelberg School - Roberts, McCubbin, Streeton and their friends - introduced realism and Impressionism * into Australian painting (Ursula Holff, Reflection on the Heidelberg School, 1885-1900], en Meanjin, Volums 10-11, pg. 125).

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pintura del realisme