Pipils

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Pipil
Cuzcatleca
Segell de la tribu
Família d'"Izalcos" a Sonsonate.
Població total 350.000-520.000 (1519)[1]
(20.000-25.000 guerrers)[2][3]
196.576 (1987)[4]
190.000 (1997)[5]
200.000 (2007)[6]
Regions amb poblacions significatives
El Salvador El Salvador
Llengua castellà, pipil
Religió cristianisme
Grups humans relacionats
Nahues.

Els pipils o Cuzcatleques són un poble indígena que habita la zona occidental i central del Salvador. El seu idioma és el Pipil o Nahuat. Els avantpassats dels pipils van emigrar de Mèxic i es van assentar en el que avui és El Salvador en el Segle X d.C.

Territori del Senyoriu de Cuzcatlan
Emblema de Cuzcatlan
Estatuetes de la cultura pipil

Etimologia[modifica | modifica el codi]

La paraula Pipil és un terme nàhuat que prové de Pipiltzin que significa noble, senyor o príncep, encara que també es deriva de *ipiltoton, que significa nen, noi o homenet. El nom va ser donat a les tribus nahues que hi havia al Salvador i altres països de Centreamèrica, pels tlaxcalteques i altres pobles del mateix tronc lingüístic de Mèxic que estaven aliats amb Pedro de Alvarado en la conquesta de la regió, suposadament perquè en escoltar el pipil, els semblava un nàhuatl mal pronunciat, amb accent de nen.

Història[modifica | modifica el codi]

Proves arqueològiques i glotocronològiques mostren que algunes poblacions situades en el que ara són els estats mexicans de: Durango, Zacatecas i San Luis Potosí emigraren a Veracruz al voltant del 500 o 600 dC.

Segons les proves trobades a les ruïnes de Chalchuapa i Tazumal, aquesta civilització va desaparèixer pels volts del 1500 aC. Sembla que les seves arrels es troben a la civilització tolteca i que vingueren al que ara és conegut com El Salvador poc després de la caiguda de l'imperi de Tala. Aleshores potser eren uns 450.000 individus.

Al voltant del 800 dC alguns poblacions van emigrar cap al Soconusco, en l'actual part sud de Mèxic, donant origen als pipils, mentre les poblacions que es van quedar van donar origen als nonoalques; alhora tots dos grups comencen a ser influenciats pels Tolteca. Arribarien al Salvador pel 1250-1300.

En el 900 dC els pipils van emigrar cap a diverses regions de Guatemala, El Salvador i Hondures. Algunes poblacions pipils d'Hondures van emigrar a diverses regions de Nicaragua on van donar origen als Nicaraos (poble de parla nàhuat que va habitar al voltant del Llac Cocibolca).

En l'actual Guatemala els pipils van fundar Isquintepeque (actual Escuintla) i es van veure influenciats per les poblacions maies (cakchiquels, quitxés i tzutujiles). En el que avui és Hondures els pipils van habitar a les valls de: Comayagua, Olancho i Aguán i a Choluteca i es van veure influenciats per la poblacions maies chortis.

En l'actual El Salvador els pipils van fundar al voltant del 1200 el Senyoriu de Cuzcatlán, nació que s'estenia des del riu Paz fins al riu Lempa, és a dir cobria gran part de l'occident i centre d'El Salvador.

En 1524 van ser conquistats els pipils d'Isquintepeque per Pedro de Alvarado i en 1528 va ser conquistat el Senyoriu de Cuzcatlán, para 1530 havien estat conquistades les poblacions pipils a Hondures i a Nicaragua.

Per la colonització i assimilació espanyola es van extingir les poblacions pipils a Guatemala, Hondures i Nicaragua, sobrevivint la llengua i cultura pipil al Salvador.

En 1932 es va produir l'aixecament camperol que va ser reprimit cruelment pel govern del General Maximiliano Hernández Martínez provocant la mort de milers d'indígenes pipils. Això va provocar que molts pipils abandonessin la seva llengua i tradicions.

Subdivisions[modifica | modifica el codi]

Les branques dels pipils són:

  • els cuzcatlecos, que van tenir la capital a l'actual ciutat d'Antiguo Cuzcatlán, a l'àrea de San Salvador.
  • els izalcos, que van produir cacau.
  • els nonualcos, aficionats a la guerra.
  • els mazahuas, poble ramader de cérvols de cua blanca.

Cultura[modifica | modifica el codi]

Entre altres coses desenvoluparen el sistema de calpulli (descendència) per justificar el poder i el control dels recursos, i la jerarquia social dels nobles, comuns i esclaus. Els comuns pagaven tribut als nobles, i després als espanyols. Es dedicaven a l'agricultura de cacau i cotó, i al comerç de sal i obsidiana. Havien lluitat amb cakchikels i kichés en el darrer període postclàssic, i perderen molt territori a la costa. Tanmateix, l'emigració pipil va estendre la cultura nahua per Centreamericà, així com la religió i la ciència.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Bierhorst, John. The Mythology of Mexico and Central America. William Morrow, New York, 1990. ISBN 0-688-11280-3.
  • Carrasco, David, Editor in chief. The Oxford encyclopedia of Mesoamerican cultures: the civilizations of Mexico and Central America, in four volumes. Oxford University Press, New York., 2001. ISBN 0-19-510815-9 (set).
  • Campbell, Lyle. (1978). Middle American languages. In L. Campbell & M. Mithun (Eds.), The languages of native America: Historical and comparative assessment (pp. 902–1000). Austin: University of Texas Press.
  • Campbell, Lyle. (1985). The Pipil language of El Salvador. Mouton grammar library (No. 1). Berlin: Mouton Publishers.
  • Campbell, Lyle. (1997). American Indian languages: The historical linguistics of Native America. New York: Oxford University Press. ISBN 0-19-509427-1.
  • Chapman, Anne M. (1960). Los nicarao y los chorotega según las fuentes históricas. Publicaciones de la Universidad de Costa Rica, Serie historia y geografía 4. San José: Ciudad Universitaria.
  • Clavijero, Francisco Xavier. (1974 [1775]). Historia Antigua de México. Mexico: Editorial Porrúa.
  • Fernándezde Oviedo y Valdés, Gonzalo. (1945 [1557]). Historia general y natural de las Indias, Islas y Tierrafirme del mar de Océano. J. Amador de los Ríos (Ed). Asunción, Paraguay: Editorial Guaraní.
  • Fowler, William R. (1981). The Pipil-Nicarao of Central America. (Unpublished PhD dissertation, Department of Archaeology, University of Calgary).
  • Fowler, William R. (1983). La distribución prehistórica e histórica de los pipiles. Mesoamérica, 6, 348-372.
  • de Fuentes y Guzmán, Francisco Antonio. (1932–1933 [1695]). Recordación Florida: Discurso historial y demostración natural, material, militar y política del Reyno de Guatemala. J. A. Villacorta, R. A. Salazar, & S. Aguilar (Eds.). Biblioteca "Goathemala" (Vols. 6-8). Guatemala: Sociedad de Geografía e Historia.
  • Gordon, Raymond G., Jr. (Ed.). (2005). Ethnologue: Languages of the world (15th ed.). Dallas, Texas: SIL International. ISBN 1-55671-159-X. (Online version: www.ethnologue.com).
  • Ixtlilxochitl, Don Fernando de Alva. (1952 [1600-1611]). Obras históricas de Don Fernado de Alva Ixtlixochitl, publicadas y anotadas pro Alfredo Chavero. Mexico: Editoria Nacional, S.A.
  • Jiménez Moreno, Wigberto. (1959). Síntesis de la historia pretoleca de Mesoamérica. Esplendor del México antiguo (Vol. 2, pp. 1019–1108). Mexico.
  • Jiménez Moreno, Wigberto. (1966). Mesoamerica before the Tolteca. In J. Paddock (Ed.), Ancient Oaxaca (pp. 4–82). Stanford: Stanford University Press.
  • Lastra de Suarez, Yolanda. 1986. Las áreas dialectales del náhuatl moderno. Mexico: Instituto de Investigaciones Antropológicas, Universidad Nacional Autónoma de México.
  • Lehmann, Walter. (1920). Zentral-Amerika. Berlin: Dietrich Reimer.
  • León-Portilla, Miguel. (1972). Religión de los nicaraos: Análisis y comparación de tradiciones culturales nahuas. Mexico: Instituto de Investigaciones Históricas, Universidad Nacional Autónoma de México.
  • Squier, Ephraim George. The States of Central America: Their Geography, Topography, Climate, Population, Resources, Productions, Commerce, Political Organization, Aborigines, etc., etc., Comprising Chapters on Honduras, San Salvador, Nicaragua, Costa Rica, Guatemala, Belize, the Bay Islands, the Mosquito Shore, and the Honduras Inter-Oceanic Railway. Revised and expanded edn.. New York: Harper & Brothers, 1858. OCLC 13436697. 
  • Stoll. (1958 [1884]). Zur Ethnographie der Republik Guatemala [Etnografía de Guatemala]. Seminaro de Integración Social Guatemalteca, publication 8.
  • Thompson, J. Eric S. (1948). An archaeological reconnaissance in the Cotzumalhuapa region, Escuintla, Guatemala. Carnegie Institution of Washington, Contributions of American anthropology and history (44). Cambridge, Massachusetts.
  • Tilley, Virginia. (2005). Seeing Indians: A Study of Race, Nation and Power in El Salvador. University of New Mexico Press.
  • de Torquemada, Fray Juan. (1969 [1615]). Monarquía Indiana. Biblioteca Porrúa (Vols. 41-43). Mexico: Porrúa, S.A.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Jeb J. Card (2007). The Ceramics of Colonial Ciudad Vieja, El Salvador: Culture Contact and Social Change in Mesoamerica. Nueva Orleans: ProQuest, pp. 64. ISBN 978-0-54926-142-1.
  2. John M. D. Pohl (1999). Exploring Mesoamerica. Nueva York: Oxford University Press, pp. 179. ISBN 978-0-19510-887-3.
  3. Miguel Rivera Dorado & Andrés Ciudad Ruíz (1986). Los Mayas de los tiempos tardíos. Madrid: Sociedad Española de Estudios Mayas, pp. 128-129. ISBN 978-8-43987-120-0.
    « Thus, Daugherty (1969: 117) postulated that the combined Pipil forces in both battles numbered a maximum of 25000 men. (...) In contrast, the Pipil forces deployed against his army of 250 Spaniards and 5,000-6,000 native auxiliares in the battle of Acajutla were so numerous that Alvarado (1934: 279) ordered a retreat. It would seem therefore, that the Pipil troops in this battle numered at least 20,000. »
  4. Ethnologue report for language code: Pipil
  5. Anatole V. Lyovin (1997). An Introduction to the Languages of the World. Oxford: Oxford University Press, pp. 324. ISBN 0-19-508116-1.
  6. Matthias Brenzinger (2007). Language Diversity Endangered. Berlín: Walter de Gruyter, pp. 70. ISBN 978-3-11-017049-8.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]