Pirateria berberesca

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Pirateria barbaresca)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Batalla entre la fragata britànica HMS Mary Rose -set pirates algerians, 1669.

Els pirates barbarescos, també de vegades anomenats corsaris otomans, van ser pirates i corsaris que van actuar des del nord d'Àfrica (la costa barbaresca), on tenien les seves bases. Van actuar des de Tunis, Trípoli, Alger, Salé i ports del Marroc, assetjant el trànsit marítim a la Mar Mediterrani occidental des del temps de les croades i que es va fer especialment intens després de la caiguda de Constantinoble (1453) en mans dels turcs otomans. Les ràtzies d'aquests pirates també es van dirigir als vaixells mercants que viatjaven a Àsia, vorejant Àfrica, fins a principis del segle XIX. Les seves places fortes estaven situades en diversos punts de la costa d'Àfrica del Nord coneguda com la costa barbaresca (terme que defineix el Magrib, en ser els seus habitants originals d'ètnia berber), encara que la seva depredació s'estenia principalment per tot el Mediterrani, al sud al costat del litoral Oceà Atlàntic d'Àfrica occidental, i al Atlàntic Nord, arribant a punts tant al nord com al sud d'Anglaterra, Irlanda i Islàndia. A més de capturar vaixells i apropiar de les seves mercaderies, l'altra faceta lucrativa de la seva activitat era l'assalt a pobles costaners europeus, especialment de la mediterrània occidental, de l'est de la península Ibèrica al sud de la itàlica, on es capturava als seus pobladors cristians que després eren venuts com a esclaus en els mercats nord-africans, a Algèria i Marroc.

Historia[modifica | modifica el codi]

Aruj, també conegut com Baba Aruj o Barbarroja.

Des de molt antic-com testimonia la campanya duta a terme per Juli Cèsar contra els pirates-i organitzadament des del segle XIV, el mar Mediterrani va conèixer nombroses incursions de pirates i corsaris turcs i barbarescs que atacaven les naus i costes europees enmig del conflicte entre el Cristianisme i l'Islam, que va culminar amb la conquesta cristiana de Granada i la turca de Constantinoble, Xipre i Creta.

Els barbarescos comptaven amb els importants ports de Tànger, Penyal de Vélez de la Gomera, Sargel, Mazalquivir i els ben defensats en Tunis i Algèria, fins i tot Trípoli, des dels quals atacar qualsevol punt del sud europeu i refugiar-se amb rapidesa portant els ostatges pels quals es demanava rescat.

Cal tenir en compte que la pirateria a naus cristianes era considerada pels barbarescos una forma de Guerra Santa i, per tant, noble i exemplaritzant.

Des d'aquestes fortaleses, els barbarescos atacaven els ports del sud de la península Ibèrica, l'arxipèlag de les Balears, Sicília i el sud de la península Itàlica. Tant és així que el cronista Sandoval va escriure: «Diferents corrien les coses en l'aigua: perquè d'Àfrica sortien tants corsaris que no es podia navegar ni viure en les costes de Castell».[1]

Pot sorprendre que un perill tan gran durés tants segles, especialment sabent que aquells ports no eren parts d'un Estat centralitzat (el poder dels sultans era nominal) i el tribalisme predominava a la regió, dividint les forces enfront d'un atac d'Europa. Autors com Ramiro Feijoo puntualitzen que aquella regió tenia un escàs o nul valor econòmic per a les monarquies de Saragossa o Valladolid. No obstant això, la situació va canviar amb la signatura de la Pau de Lió el 1504 i els atacs barbarescos a Elx, Màlaga i Alacant el 1505.

Els especialistes consideren un error pensar que la península Ibèrica patia molts més atacs que la Itàlica. No obstant això, la primera comptava amb el coneixement de la llengua, les costes i els costums dels andalusins ​​que havien abandonat la península amb la Reconquesta. Molts d'ells es van convertir en guies, llengües, aladides, Levente o fins i tot capitans[1] i, ja en terra, comptaven amb la connivència dels altres andalusins ​​que reclamaven, i fins i tot diversos musulmans actuals segueixen reclamant, aquella terra envaïda com a seva. D'aquesta manera, les velles incursions medievals, com la cavalcada o l'aldarull, tornen a practicar des del mar.

La major part de les naus barbaresques eren galeres de poc francbord, propulsades per rems. Els rems eren accionats per multitud d'esclaus no musulmans, alguns raptats de països europeus i altres comprats a l'Àfrica Subsahariana. La galera generalment tenia un sol pal amb una vela quadrangular. Les accions barbarescas van anar augmentant en nombre i gosadia, arribant a prendre possessions a Illa d'Eivissa, Mallorca i en la pròpia Espanya continental amb atacs en Almuñécar o València.[2] És ben cert que moltes d'aquestes accions culminaven amb èxit gràcies a la cooperació que els algerians i tunisians obtenien dels moriscos, fins que van ser expulsats per Felip III de Castella.

Tot i ser el Atlàntic el principal focus d'atenció dels Àustries, les accions a la Mediterrània mai es van descuidar. Actualment tota la costa mediterrània espanyola està encara marcada per torres de vigilància (des d'una sempre se n'albiren dues) i torres de guàrdia per defensar les costes (un exemple és Orpesa, en Castelló ). Aquests pirates van donar origen a una frase que ha perdurat des de llavors: « No hi ha moros a la costa». El mateix que les accions de la qual avui anomenaríem societat civil, per alleujar el sofriment dels captius i les seves famílies amb la fundació de l'ordre dels Mercedaris dedicats únicament a reunir i pagar rescats.

Però no s'ha de caure en la idea que els reis espanyols es limitaven a desplegar una estratègia defensiva. Les operacions que van culminar amb la presa de Tunísia i la d'Alger per Carles V i Joan d'Àustria, fins i tot la mateixa batalla de Lepant (1571) protagonitzada per aquest últim estrateg, van ser els principals i més grans intents de combatre aquesta pirateria que suposava un autèntic martiri per a Espanya i altres nacions europees.

L'apogeu de la pirateria barbaresca va arribar al segle XVII. Gràcies en part a les innovacions del disseny naval introduïdes pel renegat cristià Simon Danser, els corsaris nord-africans van estendre els seus atacs pràcticament per tot el litoral de l'Atlàntic Nord. D'aquesta època daten atacs tan al nord com en Galícia, les illes Fèroe i fins i tot Islàndia. És possible que fins i tot algun d'aquests vaixells hagués aconseguit les costes de Grenlàndia de forma puntual. Al segle XVIII la pràctica, lluny de decréixer, es va mantenir i fins i tot augmentar en alguns moments gràcies a la disminució del domini marítim espanyol sobre el Mediterrani occidental amb la pèrdua de Orà i Mazalquivir durant la Guerra de Successió Espanyola de 1700 - 1714.

Les accions dels pirates barbarescs no remetrien fins a començaments del segle XIX, quan països com Gran Bretanya, França i Estats Units van cessar de pagar tributs als reis barbarescos i van començar a realitzar campanyes de càstig contra la base pirata d'Alger. Aquesta va veure destruïda gran part de la seva flota el 1816, i el 1830 va caure davant les forces franceses, que la usarien com a punt de partida per crear la colònia de Algèria al llarg del segle següent. La pressió internacional i la decisió de l'Imperi Otomà d'acabar amb aquesta pràctica, van portar a la fi de la pirateria a Marroc, Tunísia i Tripolitània en els anys següents.

Els Corsaris Berberiscos[modifica | modifica el codi]

Els més famosos corsaris van ser els germans otomans Khair ed-Din Barba-rossa, anomenat Barba-rossa, i el seu germà major Oruç Reis, que van prendre el control de Alger a principis del segle XVI i el van convertir en el centre de la pirateria Mediterrània durant els següents tres segles, així com establir la presència d el'Imperi Otomà a Àfrica del Nord que va durar quatre segles. Altres famosos corsaris-almiralls otomans inclouen Turgut Reis (conegut com a Dragut a Occident), Kurtoğlu Muslihiddin Reis (conegut com a Kurtoğlu a Occident), Kemal Reis, Salih Reis, Koca Murat Reis i Tybalt Rosembraise.

En els primers anys del segle segle XVI apareix un personatge que, recolzat pels governants otomans i berbers, es va dedicar a atacar nombroses naus europees, principalment espanyoles i italianes: era Oruç Reis Barbarroja. Aquest corsari va arribar fins i tot a rebre de mans del rei de Tunis, el 1510, el govern de l'illa de Yerba, des d'on va seguir organitzant pillatges i atacs, com ara la conquesta de la ciutat de Maó el 1535. Després de la seva mort, el seu germà Jeireddin Barbarroja, que havia heretat d'ell el sobrenom de Barbarroja, va arribar a empetitir la llegenda de Oruç Reis. Tant és així que l'Abat de Brantone, en el seu llibre sobre l'Orde de Malta, va escriure d'ell: «Ni tan sols va tenir igual entre els conqueridors grecs i romans. Qualsevol país estaria orgullós de poder explicar entre els seus fills.»[2]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pirateria berberesca
  1. 1,0 1,1 Ramiro Feijoo, «Espanya posa peu en Berbería, Mazalquivir», n.º 83 de L'Aventura de la Història, Arlanza Edicions, Madrid, setembre de 2005
  2. 2,0 2,1 Esteban Mira Cavalls, «Corsaris, tàvecs de l'Imperi», n. º 88 de L'Aventura de la Història, Arlanza Edicions, Madrid, febrer de 2006