Planta

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Plantes)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Planta (desambiguació)».
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Plantes
Cambrià – recent
Diversity of plants image version 3.png

Nuvola apps kuickshow.svg Accediu al Portal:Biologia

Classificació científica
Domini: Eukaryota
Regne: Plantae
Divisions

Algues verdes

Embryophyta

Nematophyta

Una planta (Plantae) és un ésser viu (organisme) pluricel·lular autòtrof (productor primari). Les plantes obtenen l'energia que necessiten per viure mitjançant el procés bioquímic de la fotosíntesi oxigènica. Inclouen organismes familiars com ara arbres, herbes, arbustos, lianes, falgueres, molses i les algues verdes. S'estima que actualment existeixen unes 350.000 espècies de plantes, definint-les com a espermatofitins, briofitins, falgueres i falgueres afins. El 2004 se n'havien identificat unes 287.655 espècies, de les quals 258.650 fan flor i 18.000 són briofitines.

Fora dels contextos de formació científica, el terme "plantes" implica una associació d'organismes amb certs trets comuns: que són multicel·lulars, contenen cel·lulosa, i realitzen la fotosíntesi.[1][2]

Concepte de planta[modifica | modifica el codi]

Actualment s'anomenen plantes a aquells organismes, individus o espècies, que formen part del regne Plantae. El que passa és que la circumscripció actual del regne Plantae, la definició del que ara abasta, és diferent de la seva circumscripció en el passat, i molt diferent de la de l'antic i abandonat regne vegetal, que incloïa les algues i alguns cianobacteris (inclosos en el domini Bacteria).

Concepció tradicional del regne Plantae[modifica | modifica el codi]

Inicialment, la diversitat dels éssers vius va ser categoritzadade manera que tots els organismes formaven part exclusivament de dos regnes: el dels animals (Animalia) i el de les plantes (Plantae). Fins a finals del segle XIX, eren els dos únics regnes en els quals s'agrupaven els éssers vius, i cada grup nou era catalogat bé com un animal, bé com una planta. Degut a això, van ser classificats com a plantes una diversitat de grups, actualment ubicats en altres regnes, perquè conjuntament posseïen l'única característica comuna, la de no ingerir aliments. Quan es trobava un organisme dubtós, si fagocitava o ingeria aliments l'anomenaven "animal", i si era un organisme autotròfic o sapròfit era una planta. Així van ser considerats com a plantes els cianobacteris, els fongs, tots els tàxons agrupats sota el nom d'algues,[3][4] i les plantes terrestres.

Encara poden observar aquests grups ubicats dins del regne Plantae en els antics sistemes de classificació, com el d'Adolf Engler (1892). Si bé avui la classificació de Plantae és més acotada, encara s'estudien tots aquests grups dins el camp de la botànica. Es pot dir que la botànica estudia tot el que tradicionalment ha sigut considerat un vegetal. Encara avui és freqüent en la literatura de divulgació, i fins i tot en llibres de text, l'ús de planta com a sinònim de vegetal, la qual cosa dificulta el lector la comprensió de la diversitat tal com actualment la ciència la concep.

Concepció actual[modifica | modifica el codi]

Al segle XX havent recopilat noves dades es començà a postular que ni tots els organismes autotròfics, ni tots els heterotròfics que fagociten o ingereixen aliment tenien un respectiu antecessor comú, perquè aquestes formes de vida s'havien generat moltes vegades entre els éssers vius. L'ús de tècniques més avançades, com el perfeccionament del microscopi òptic, el sorgiment de la microscòpia electrònica i l'ús de tècniques bioquímiques per a la identificació d'organismes, van generar la necessitat de modificar el nombre de regnes, per agrupar organismes que ja no eren tan semblants segons el coneixement del moment. D'aquesta manera va ser acceptada ràpidament l'existència de cinc regnes.[3]

Dels tradicionals regnes Animalia i Plantae es van anar escindit tres grups més, tres nous regnes:

També molts autors coincidien que calia agrupar tots els regnes excepte el Monera, dins el Supraregne Eukarya, ja que les diferències entre els procariotes i els eucariotes són molt més grans que entre els diferents regnes d'eucariotes.

Per tant, els primers grups a ser desterrats del regne Plantae van ser les cianobacteris i els fongs, que van ser derivats a altres regnes, i també alguns organismes que eren fotosintètics però unicel·lulars van ser ubicats en el regne Protista. A causa de les dificultats per estudiar els protistes, i la manca d'anàlisis genètiques que donessin idea dels seus possibles parentius, Protista va ser creat principalment com a calaix de sastre, per a ubicar en algun lloc els organismes que no se sabia quin parentiu tenien amb la resta, i no tant perquè es cregués que tinguessin un antecessor comú.

Plantes terrestres i algues[modifica | modifica el codi]

Llavors, va quedar com a part del regne Plantae el que comunament coneixem com a plantes terrestres i algues. Definir al regne Plantae a través de les seves característiques es va tornar més fàcil: pertanyen al regne Plantae tots els organismes eucariotes multicel·lulars que obtenen l'energia per créixer i realitzar les seves activitats de la llum del Sol, energia que prenen a través del procés de fotosíntesi, procés que passa en els seus cloroplasts amb ajuda d'algun tipus de clorofil·la. Això no és obstacle perquè algunes d'elles, secundàriament, hagin evolucionat cap a una adaptació al saprofitisme, al hemiparasitisme o al parasitisme (normalment mancades de clorofil·la i fulles).

Evolució dels sistemes de classificació i dels regnes[modifica | modifica el codi]

Haeckel (1894)
Tres regnes
Whittaker (1969)
Cinc regnes
Woese (1977)
Sis regnes
Woese (1990)
Tres dominis
Cavalier-Smith (1998)
Dos imperis
i sis regnes
Animal Animal Animal Eucariota Eucariota Animal
Planta Fong Fong Fong
Planta Planta Planta
Protista Protista Cromista
Protozou Protozou
Monera Arqueobacteri Procariota Arqueobacteri Procariota Eubacteri
Eubacteri Eubacteri

.

Filogènesi[modifica | modifica el codi]

Filogènesi proposada per a les plantes[5] que segueix l'esquema amb modificacions dels pteridòfits de Smith et al.[6] Les prasinofícies podrien ser un grup basal parafilètic de totes les plantes verdes.



Prasinophyceae



Streptobionta

Embryophyta

Stomatophyta

Polysporangiophyta

Tracheophyta
Eutracheophytes
Euphyllophytina
Lignophytia

Spermatophyta



Progymnospermophyta †



Pteridophyta


Pteridopsida



Marattiopsida



Equisetopsida



Psilotopsida



Cladoxylopsida †





Lycophytina

Lycopodiophyta



Zosterophyllophyta †





Rhyniophyta †





Aglaophyton'' †



Horneophytopsida †





Bryophyta



Anthocerotophyta





Marchantiophyta





Charophyta





Chlorophyta


Trebouxiophyceae



Chlorophyceae




Ulvophyceae





Història del tàxon[modifica | modifica el codi]

Des de temps de Carl von Linné fins ara que el terme Plantae s'ha aplicat a molts clades al llarg de la història, incloent-hi els embriofitins (més restrictiu), els arqueplàstids (més inclusiu) i altres sense valor filogenètic que incloïen tot tipus d'algues i fins tot fongs i eubacteris fotosintètics. Per especificar aquest clade es va crear els noms de viridiplantes (Viridiplantae) i clorobionts (Chlorobionta), però no ha quallat i la tendència és d'anomenar plantes a aquest clade i posar altres noms als altres grups o bé directament desestimar-los per parafilètics.

Plantes verdes o Viridiplantae[modifica | modifica el codi]

Degut a les seva similar morfologia, molt aviat els botànics agruparen les "plantes terrestres" en el clade dels embriofitins (el nom significa "plantes amb embrió").

Algues[modifica | modifica el codi]

Entre les algues, només es podien establir grups a través de característiques distintives més o menys evidents, entre les quals el color va prendre importància: les algues de color verd eren les algues verdes, les de color vermell eren les algues vermelles, les de color bru eren les algues brunes. Agrupar les algues pel seu color no és tan arbitrari com sembla, ja que el color d'una planta és el resultat de la presència o absència de diferents compostos químics en ella, que molt probablement van ser heretats d'un avantpassat comú. Altres grups anomenats "algues" amb característiques més o menys evidents eren les diatomees i els dinoflagelats. Però les "algues" tenen una quantitat de formes de vida d'allò més diverses, com també adaptacions i característiques fisiològiques d'allò més diverses, per la qual cosa les seves relacions de parentiu amb els embriofitins (plantes terrestres) i entre si encara es mantenien en la foscor.

Amb les millores en el microscopi òptic, i més tard l'adveniment del microscopi electrònic de rastreig, es va obrir un món nou davant els ulls dels botànics, que mai havia estat vist abans. Quan aquestes eines van ser utilitzades per conèixer les característiques de les cèl·lules de les plantes, noves relacions de parentiu van ser descobertes. A les característiques a nivell cel·lular se les anomena "ultraestructura", i en general involucren les característiques del cloroplast, de la divisió cel·lular, i de les gàmetes mòbils o espermatozous.

Una anàlisi detallada de la ultraestructura de les cèl·lules durant la divisió cel·lular i dels espermatozoides de les plantes, va ser revelant ja al llarg dels 60 el grup d'algues conegut com a "algues verdes" estava més emparentat amb les "plantes terrestres" que amb el resta de les "algues". Llavors va ser naixent la idea als botànics que les "algues verdes" i les "plantes terrestres" compartien un antecessor comú. A aquest grup avui se l'anomena Viridiplantae, o grup de les anomenades "plantes verdes". Els dos grups d'algues verdes són els parents més propers de les plantes terrestres (embriofitins). El primer d'aquests grups són els caròfits, a partir dels quals es van desenvolupar els embriofitins desenvolupats.[7][8][9]

Origen i evolució[modifica | modifica el codi]

Aparició[modifica | modifica el codi]

Les plantes varen ser dels primers éssers vius que aparegueren a la Terra. Descendeixen dels eucariotes autotròfics apareguts al període Proterozoic. Els seus primers representants no van ser vasculars. Per contra tenien estructures poc diferenciades i depenien de l'aigua completament per a la seva vida. L'evolució de les algues les porta a desenvolupar les primeres fulles. Immediatament al període Silurià començaren a desenvolupar-se les primeres plantes terrestres independents de les ja evolucionades algues dels nostres dies.

Plantes terrestres[modifica | modifica el codi]

Les plantes terrestres es van desenvolupar a l'aire lliure per primera vegada encara des del seu antic ordre. Cobrien roques properes a llacs i rius. A mesura que necessitaven menys de l'aigua per a la seva subsistència van començar a créixer i a prendre forma. Per primera vegada van tenir espores diferenciades i arrels fixes que donaven nutrients a la planta.

Encara que de 5 cm, segons s'estima, van començar a tenir la seva evolució i a tenir parts especialitzades en la fotosíntesi: les fulles. Mentre algunes van quedar sent algues de les roques, altres van viure a terra ferma en llocs d'humitat. Per la seva supervivència va ser necessari que reduïssin la mida, se les va anomenar briofitins o molses. Un altre grup es va desenvolupar, al contrari, amb gran mida i van definir una reproducció, hàbitat d'ombra i participació en l'ecosistema. El paper de les falgueres és potser el més important, sent les desafiadors de les regles i adaptacions del món vegetal. Durant el Carbonífer van aparèixer derivades d'un altre grup de grans plantes les gimnospermas. Des de llavors l'evolució de les plantes es veu marcada fonamentalment en la reproducció.

De l'espora a la flor[modifica | modifica el codi]

Les coníferes, per una reproducció més sofisticada i sense necessitat d'humitat alguna, es van convertir en el juràssic, al costat de les falgueres, en les plantes dominants. Encara que les angiospermes ja havien aparegut, el seu desenvolupament es trobava incomplet. Uns 70 milions d'anys després es van adaptar amb la reproducció sexual més sofisticada dins de les plantes: la flor. Atraient insectes, són pol·linitzades per on els gàmetes masculins caiguts dels peduncles de l'estam passen pel tub pol fins a l'ovari, on fecunda l'òvul. La flor es transforma i arriba a ser un fruit. Per la seva suculència és consumit per herbívors, i les llavors preparades per germinar cauen a terra. Després de l'eocè, les plantes amb flors van colonitzar el planeta.

Caràcters diferencials[modifica | modifica el codi]

Es poden descriure les següents característiques diferencials:

Les plantes són eucariotes que es van desenvolupar a partir d'algues verdes del grup Chlorophyta durant el Paleozoic; aquestes algues van colonitzar les zones emergides, gràcies a una sèrie d'adaptacions a la xerofíl·lia que van originar el grup dels embriofitins. Els embriofitins presenten alternança de generacions heterofàsica i heteromorfa, són plantes adaptades a la vida terrestre amb òrgans apendiculars, també anomenats cormobionts.

Protocormòfits o briofitins (divisió Bryophyta), molses, licopodis i hepàtiques
Els briofitins són petites plantes confinades a ambients humits, a més necessiten aigua líquida per a la fecundació. En el període silur van aparèixer noves formes de embriofitins, amb millors adaptacions a la xericitat, cosa que els va permetre la conquesta d'amplis espais, es considera que les primeres plantes que van abandonar l'ambient líquid i conquerir la superfície terrestre van ser molses semblants al Physcomitrella patens fa ca. 450 milions d'anys. Aquesta millora va permetre una radiació massiva al Devon el que els va fer dominar el paisatge. Aquest grup presenta, típicament, cutícules resistents a la dessecació i teixits vasculars, que transporten l'aigua a través de l'organisme, la qual cosa dóna origen al terme "plantes vasculars". L'esporòfit funciona com un individu separat.
Cormòfits o plantes vasculars
  • Pteridòfits (divisió Pteridophyta).

Les plantes vasculars inclouen, com a subgrup, els espermatòfits o plantes amb llavors, que es va diversificar al final del Paleozoic. En aquests organismes el gametòfit està completament reduït i l'esporòfit comença la seva vida confinat a una estructura especial: la llavor.

  • Plantes amb llavors.
  • Espermatòfits (divisió Spermatophyta).
  • Progimnospermes (subdivisió Progimnospermophytina).
  • Cicadofitins (subdivisió Cycadicae, Cycadophytina és un sinònim) o gimnospermes de fulles pinnades.
  • Coniferofitins (subdivisió Pinicae, Coniferophytina és un sinònim) o gimnospermes de fulla dicotòmica.
  • Gnetofitins (subdivisió Gneticae, Gnetophytina és un sinònim).

Aquests grups també es denominen gimnospermes, excepte les plantes amb flors, que s'anomenen angiospermes. Aquest és el grup més nombrós de plantes, va aparèixer durant el Juràssic i ha arribat a ser el dominant.

Genètica vegetal[modifica | modifica el codi]

Article principal: Teoria endosimbiòtica

Les cèl·lules de les plantes tenen confinat el material genètic (ADN) en tres llocs diferents. La immensa majoria del genoma és als cromosomes, al nucli cel·lular. Tanmateix, les plantes posseïxen ADN en alguns orgànuls als mitocondris i als cloroplasts.

Els mitocondris i els cloroplasts (orgànuls amb membrana inclosos al citoplasma) es repliquen de forma independent del nucli cel·lular. Quan la cèl·lula es divideix, durant la cariocinesi, alguns van a un dels descendents i els altres per a l'altra, de manera que mai quedi una cèl·lula sense mitocondris o cloroplasts.

El nucli de les cèl·lules de les plantes conté genoma de tipus eucariota: igual que en els animals, l'ADN està ordenat en cromosomes i cada cromosoma és una sola molècula d'ADN lineal. En canvi, els mitocondris i els cloroplasts tenen genoma de tipus bacterià: posseeixen una molècula d'ADN circular per plastidis, igual que els seus ancestres que eren bacteris. La mida de l'ADN és molt més gran en el nucli que en els orgànuls: en el nucli és tan gran que es mesura en megabases, en les mitocondris en canvi, és d'unes 200 a 2.500 kilobases, en els cloroplasts és d'unes 130 a 160 kilobases.[10]

La forma d'heretar l'ADN també difereix entre el que succeeix al nucli i als orgànuls: mentre que l'ADN del nucli s'hereta de forma biparental (com l'ADN del nucli dels animals), l'ADN dels mitocondris i el dels cloroplasts s'hereta per part d'un sol dels pares, en general per part de la mare, igual que els mitocondris dels animals. Això és degut al fet que en general els orgànuls que seran transmeses a la generació següent són les que estan ubicades a l'òvul.

Creixement[modifica | modifica el codi]

Mecanisme[modifica | modifica el codi]

El mecanisme del creixement de les plantes encara no està completament conegut. El grup de recerca científica de l'Institut de Biologia Molecular i Cel·lular de Plantes (IBMCP), centre mixt de la Universitat Politècnica de València i el Consell Superior d'Investigacions Científiques CSIC, va esbrinar, l'any 2011, el mecanisme que regula el creixement de les plantes d'acord amb l'hora del dia.[11][12]

Les plantes no creixen de manera contínua al llarg de tot el dia, sinó que concentren el seu creixement preferentement al final de la nit i el principi del dia, i després dediquen la resta del temps a realitzar fotosíntesi i redistribuir els recursos energètics que generen.

El patró rítmic de creixement diari depèn del funcionament d'un rellotge intern del que disposen totes les cèl·lules vegetals, i ja era conegut que unes hormones, les giberel·lines, són indispensables perquè les cèl·lules vegetals s'expandeixin. Tanmateix, fins a la investigació del IBMCP no se sabia com s'acoblen el rellotge i les giberel·lines per generar un fort patró de creixement.

Ocorre que el rellotge dins les cèl·lules determina que la presència dels receptors de giberel·lines intracel·lular oscil·li rítmicament, amb mínims durant el dia, i màxims de nit. D'aquesta manera les plantes són més sensibles a les giberel·lines al final de la nit, s'activa la ruta de senyalament just aleshores, i és en aquest moment quan creixen les plantes.

Si es treballa amb plantes mutants en les quals la ruta de senyalament de giberel·lines roman activa de forma permanent, aquests mutants creix de forma contínua durant tot el dia, i la mida final de les plantes també és més gran. Això es podria aplicar en la pràctica per tenir un control sobre el creixement de les plantes sobretot en agricultura i jardineria.

L'acoblament entre el rellotge inatracel·lular i la sensibilitat a les giberel·lines no només determina el creixement sinó també altres processos de resposta de la planta a estímuls ambientals incloent l'estrès abiòtic.

Classificació del creixement[modifica | modifica el codi]

Una classificació relacionada és la de les formes vital de Raunkjaer, que classifica les plantes segons on se situen la manera les gemmes persistents durant l'època de l'any més desfavorable i com es protegeixen.

També se sol classificar el creixement vegetal, segons la pervivència del peu, en:

Les plantes més simples, com les algues unicel·lulars, tenen vides individuals curtes (dies o setmanes) i la mida de les seves poblacions varia estacionalment. Tanmateix les algues que creixen fixades al substrat solen tenir una pervivència anual.

Regles per anomenar les plantes[modifica | modifica el codi]

Article principal: Nomenclatura binomial

Davant la necessitat de donar un nom clar a cada espècie vegetal no és factible l'ús dels noms vulgars o vernaculars, la qual cosa no significa que aquests hagin de ser oblidats. Els noms vulgars tenen l'inconvenient variar considerablement d'una regió a una altra o que espècies botàniques diferents tinguin la mateixa designació. D'altra banda hi ha multitud d'espècies que no es coneixen per cap nom vulgar.

Per això, a l'hora d'anomenar les plantes s'han de seguir una sèrie de regles acordades per la comunitat científica en el "Codi Internacional de Nomenclatura Botànica", que regula també la nomenclatura d'altres éssers vius considerats anteriorment plantes, com algues i fongs. A continuació s'indiquen les regles principals:

  1. No són vàlids els noms anteriors a 1753, any a partir del qual el botànic Carl Linné va començar la nomenclatura científica de les plantes. En alguns grups específics, aquesta data d'inici és diferent.
  2. Es consideren vàlids aquells noms donats per primera vegada després de ser correctament registrats i publicats. No seran vàlids els noms posteriors del mateix tàxon, per considerar sinònims.
  3. Els noms han d'estar llatinitzat, ja que el llatí és l'idioma acostumat per la nomenclatura en les ciències.
  4. El nom científic d'una planta és binominal, és a dir, conté dues paraules (noms) (ex. Cupressus sempervirens):
  1. El nom, en majúscula, del gènere al qual pertany la planta. Va davant del nom específic i es pot abreujar quan es repeteix, i si no hi ha ambigüitat, p. ex., C. sempervirens.
  2. El nom específic donat a l'espècie en minúscula, que, generalment, serà un epítet específic que caracteritzi l'espècie en qüestió (p. ex. Sibbaldia procumbens, per ser una planta postrada). Pot també dedicar-se a una persona (p. ex. Rubus castroviejoi, que està dedicat al botànic espanyol Santiago Castroviejo Bolíbar) o punt geogràfic (p. ex. Crataegus granatensis, granadí, de Granada), o traslladar un nom vernacle, com en el cas de Prunus mahaleb (de l'àrab).
  1. A continuació del nom científic s'ha d'escriure la inicial, inicials o cognom complet de l'autor o autors que per primera vegada van descriure la planta (ex. Thymus vulgaris L.. Aquesta llista és oficial i no es poden utilitzar altres abreviatures. Es poden afegir les dates en cas de considerar-ho oportú, si bé no hi ha tradició de fer-ho.

De vegades, després del nom científic, apareixen les partícules "ex" o "in" entre l'abreviatura de dos autors (ex. Rosa micrantha ex Sm.). En el primer cas, vol dir que el segon autor concedeix l'autoria del nom al primer, però que la veritable autoria botànica li correspon al segon, és a dir, el primer va suggerir el nom i el segon el va publicar vàlidament. En el segon cas, el veritable autor és el primer, però ho fa en una obra o article de revista que correspon al segon, per la qual cosa és convenient que quedi citat a tall de recordatori.

Quan cal traslladar una espècie d'un gènere a un altre, es citarà el nom del primer autor entre parèntesis abans de l'autor que ha traslladat l'espècie. Així, per exemple, l'espècie Valeriana rubra descrita per Linneu (=L.) va ser traslladada al gènere Centranthus per Agustin Pyramus de Candolle (=DC.), per la qual cosa el seu nom va quedar com Centranthus ruber (L.) DC.

També és freqüent utilitzar en els noms una sèrie de signes i abreviatures entre les quals cal destacar els següents:

  • Sp. / Spp.: Espècie / espècies.
  • Subsp. / Subspp.: Subespècie / subespècies.
  • Var. / Varr: Varietat / varietats.
  • X : híbrid.
  • Fl.: Del llatí floruit (florir), es posa al costat de l'abreviatura d'autor, seguit d'un o diversos anys i indica que només se li coneix aquesta època activa com botànic (ex. Andrews fl. 1975).
  • Aff.: Abreviatura d'affinis, 'semblant', i s'utilitza per indicar en un treball que els exemplars estudiats tenen la majoria dels caràcters d'un tàxon, però difereixen en altres (ex. Sempervivum aff. Tectorum).

Per als cultivars s'utilitza l'abreviatura "cv". o les cometes simples (ex. Citrullus lanatus cv. Crimson Sweet o Citrullus lanatus' Crimson Sweet ').

Ús de les plantes[modifica | modifica el codi]

L'etnobotànica estudia l'aprofitament humà de les plantes. Constitueixen la base de l'alimentació directament per als vegetarians i indirectament per a la resta, ja que molts animals són herbívors. Les verdures, fruites, llegums i hortalisses són aliments d'origen vegetal. El sucre i l'oli, elements bàsics de la cuina, són productes d'origen vegetal. La fusta d'arbres i arbusts s'usa per construir cases, mobles i estris diversos. Les flors tenen una finalitat decorativa en la majoria de cultures. Les plantes remeieres, per altra banda, són els medicaments més utilitzats arreu del món i gran part de la medicina i la farmàcia empren principis vegetals.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «plant[2 - Definition from the Merriam-Webster Online Dictionary]». [Consulta: 25-03-2009].
  2. «plant (life form) -- Britannica Online Encyclopedia». [Consulta: 25-03-2009].
  3. 3,0 3,1 Margulis, L.. «Five-kingdom classification and the origin and evolution of cells». Evolutionary Biology, 7, 1974, pàg. 45–78.
  4. Raven, Peter H.; Ray F. Evert; Susan E. Eichhorn (2005). Biology of Plants, 7ª edició. Nova York: W. H. Freeman and Company. ISBN 0-7167-1007-2.
  5. Kenrick, Paul i Peter R. Crane. 1997. The Origin and Early Diversification of Land Plants: A Cladistic Study. (Washington, D.C.: Smithsonian Institution Press). ISBN 1-56098-730-8
  6. Smith, Alan R., Kathleen M. Pryer, E. Schuettpelz, P. Korall, H. Schneider, i Paul G. Wolf. (2006). "A classification for extant ferns". Taxon 55(3): 705-731.
  7. Bremer, K.. «Summary of green plant phylogeny and classification». Cladistics, 1, 1985, pàg. 369–385. DOI: 10.1111/j.1096-0031.1985.tb00434.x.
  8. Mishler, Brent D.. «Transition to a land flora: phylogenetic relationships of the green algae and bryophytes». Cladistics, 1, 1985, pàg. 305–328. DOI: 10.1111/j.1096-0031.1985.tb00431.x.
  9. Mishler, Brent D.. «Phylogenetic relationships of the "green algae" and "bryophytes"». Annals of the Missouri Botanical Garden, 81, 1994, pàg. 451–483. DOI: 10.2307/2399900.
  10. Una kilobase és igual a mil bases, o mil "esglaons de l'escala".
  11. [enllaç sense format] http://www.agenciasinc.es/esl/Noticias/Descubren-el-mecanismo-de-control-temporal-del-crecimiento-de-las-plantas
  12. María Verónica Arana, Nora Marín-de la Rosa, Julin N. Maloof, Miguel A. Blázquez, and David Alabadí. Circadian oscillation of gibberellin signaling in Arabidopsis. Institute of Molecular and Plant Cellular Biology, Consejo Superior de Investigaciones Científicas-Universidad Politécnica de Valencia, 46022 Valencia, Spain; and Department of Plant Biology, University of California, Davis, CA 95616. DOI: 10.1073/pnas. 1101050108

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]