Plaute

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Gai Rubel·li Plaute».
Plaute

Plaute (en llatí Titus Maccius Plautus) fou un autor còmic llatí nascut cap a 251 aC a Sarsina en l'antic Úmbria i mort en 184 aC.

Les dades sobre Plaute són escasses i poc segures. Els antics el feien originari de Sarsina, una ciutat de l'Umbria (situada ara a la Romanya). Ciceró parla de Plaute[1] i el fa mort durant la magistratura de Cató (184 aC). Un dels còdexs més antics, el Palimpsest Ambrosià, informa que el Pseudolus va ser representat l'any 191 aC. Els historiadors moderns situen el naixement del comediògraf al voltant de l'any 254 o bé del 251 aC a Sarsina, i la mort a Roma al voltant de l'any 184 aC. Tota la resta és incerta o llegendària.

L'erudit Varró li atribueix 21 comèdies.[2] L'argument d'aquestes no és original sinó que Plaute s'inspira en el ric repertori de la nova comèdia grega, fins i tot ell mateix ens diu el nom de l'autor que imita:

Versió original Versió en català.

nunc quod me dixi velle vobis dicere,
dicam: huic nomen graece Onagost fabulae; 10
Demophilus scripsit, Maccus vortit barbare;
Asinariam volt esse, si per vos licet.[3]

El que us he dit fins ara, de bon grat ho diré:
El nom d'aquesta comèdia en grec és Onagost;
la va escriure Demophilus, Macius (Plautus)la volcà al llatí;
vol que es digui Asinaria, si no us importa.


La trama de les comèdies plautines es pot reduir a un esquema molt simple: L'acció es concentra al voltant de la disputa de diners o bé d'una noia. La disputa es resol a favor d'aquell que ha fet més mèrits per merèixer-ho.

A les comèdies plautines els personatges principals pateixen un seguit d'entrebancs per aconseguir els seus objectius. Els més usuals són els que impedeixen l'amor entre dos joves: per culpa d'un rival (ex. Miles Gloriosus) o pel deler de guanyar diners que té l'amo de la noia (ex. Pseudolus) o perquè les diferents condicions socials dels enamorats impedeixen les seves noces (ex. Cistellaria). Sovint l'adversitat es resol gràcies a l'agnitio, és a dir, el descobriment del veritable origen de la noia disputada que resulta ésser una ciutadana lliure. No és estrany que sigui parenta d'algun dels personatges principals de la comèdia. Queda palès llavors que la noia ha estat segrestada per malfactors o pirates i que ha viscut com una esclava (ex. Poenulus). Totes aquestes situacions tòpiques procedeixen majoritàriament de comèdies de Menandre que Plaute combina hàbilment per crear noves obres: aquest procés es coneix com a contaminatio.

Les comèdies de Plaute han inspirat molts comediògrafs com Shakespeare, Molière. La pel·lícula Golfus de Roma va parodiar dues d'aquestes comèdies, Miles gloriosus i Pseudolus.

Plaute


Biografia[modifica | modifica el codi]

Ben poca cosa se'n sap sobre la joventut de Titus Maccius Plautus. Es creu que nasqué a Sarsina (una ciutat d'Umbria) vora el 254 aC (o el 251 segons alguns estudiosos). Segons Morris Marples, Plaute treballà a teatres (de fuster, d'escenògraf) durant els seus primers anys.[4] Gràcies a aquestes feines, potser, s'originà el seu amor pel teatre. Amb el temps descobriren el seu talent com a actor i adoptà els noms de "Maccius" (un personatge secundari bufonesc de farses populars) i "Plaute" (que significa "peus plans" o "orelles planes" com les d'un gos [5]). La tradició explica que acumulà força diners en un negoci nàutic, però que acabà anant-se en orris. Plaute hagué de treballar d'obrer manual i estudià drama grec —particularment l'Antiga Comèdia Grega de Menandre d'Atenes— durant el seu temps lliure. Els estudis li permeteren de crear les seves obres, publicades entre el 205 i el 184 AC. Plaute assolí gran popularitat i el seu nom esdevingué sinònim d'èxit teatral.

Les comèdies de Plaute són majoritàriament adaptacions dels models grecs per al públic de Roma, i sovint estan basades directament en dramaturgs hel·lens. Reescrigué texts grecs amb la intenció de donar-los un aire que atragués els romans. Les seves obres són de les més primerenques que ens resten intactes en la literatura llatina (tot i que més pròpiament, potser, podrien anomenar-se "adaptacions"). Títols seus són Amphitruo, Asinaria, Aulularia, Bacchides, Captivi, Casina, Cistellaria, Curculio, Epidicus, Menaechmi, Mercator, Miles Gloriosus, Mostellaria, Persa, Poenulus, Pseudolus, Rudens, Stichus, Trinaummus, Truculentus i Vidularia.

Context històric[modifica | modifica el codi]

Es pot entreveure el context històric en què Plaute escrigué, fins a un cert punt, en els seus comentaris sobre esdeveniments i persones contemporànies. Plaute fou un dramaturg de comèdies popular en la infantesa del teatre romà. Alhora, la República Romana estava expandint el seu poder i influència.

Plaute[modifica | modifica el codi]

Plaute és acusat de vegades d'ensenyar els valors de la indiferència pública i la paròdia dels déus. Qualsevol personatge de les seves obres podria ser comparat a un déu, i ja sigui honorant un personatge o burlant-se'n, sempre soscava la dignitat dels déus. Les referències als déus inclouen un personatge que compara una dona mortal a un déu, o l'afirmació que és preferible ser estimat per una dona que pels déus. Pirgogolinices, de Miles Gloriosus, vantant-se de la seva llarga vida, diu que va ser nat l'endemà de Júpiter. A Pseudolus, Júpiter és comparat a Ballio el proxeneta. No és estrany, tampoc, que un personatge insulti els déus, com a Poenulus i a Rudens.

En tot cas, quan un personatge blasma un déu, és normalment de classe baixa, com un arlot; i això podria ser un recurds de Plaute per menysprear els personatges. Els soldats sovint són ridiculitzats també. Homes joves, que haurien de representar la classe social més elevada, també minusvaloren els déus. Paràsits, arlots i cortesans molts cops preguen als déus amb ben poca cerimònia. Tolliver defensa que el drama reflecteix i presagia el canvi social. És gairebé com si hi hagués més escepticisme sobre el déus a l'època de Plaute, el qual no va animar a blasmar-los, sinó que reflectia les idees del seu temps. Roma controlava els teatre, i les obres de Plaute podrien haver estat prohibides: va arriscar molt.[6]

Gnaeus Naevius[modifica | modifica el codi]

Gnaeus Naevius, un altre dramaturg romà de finals del tercer segle d'abans de Crist, escrigué tragèdies i fins i tot fundà la fabula praetexta, en què dramatitzava esdeveniments històrics. És conegut per haver lluitat durant la Primera Guerra Púnica i, per tant, devia néixer vora el 280 aC.[6] La seva primera tragèdia fou del 235 aC. Plaute hauria viscut just al mateix temps que Naevius, però començà a escriure més tard.[7] Naevius és més famós per haver estat empresonat per Metelli i els Escipions —dues famílies poderoses d'aquell temps; la seva reclusió i el posterior exili, com a exemple del poder de la censura, podria haver influït en l'elecció de la forma i el contingut de l'obra de Plaute.

La Segona Guerra Púnica, la Guerra de Macedònia i la influència en l'obra de Plaute[modifica | modifica el codi]

La Segona Guerra Púnica tingué lloc entre els anys 218 i 202 aC i la seva fita culminant fou la invasió d'Itàlia per Anníbal. M. Leigh ha dedicat un capítol extens sobre Plaute i Anníbal Barca al seu llibre Comedy and the Rise of Rome. Afirma que "les mateixes obres contenen referències ocasionals al fet que la República està en guerra..." [8] Un bon exemple n'és un vers de Miles Gloriosus, que deu ser de la darrera dècada del segle III aC, tot i que la data no és del tot clara.[9] A. F. West creu que el vers esmentat comenta la Segona Guerra Púnica directament. Al seu article "On a Patriotic Passage in the Miles Gloriosus of Plautus", defensa que la guerra "va absorbir els Romans més que cap altre interès públic combinat".[10] El passatge sembla que volgués irritar el públic, començant per hostis tibi adesse, o "l'enemic és ben a prop".[11]

Alhora, el general Publi Corneli Escipió Africà Major volgué oposar-se a Anníbal amb un pla "molt del grat de la plebs".[12] Plaute aparentment va arrenglerar-se amb ell al Senat, guanyant-se el públic amb la idea del perill imminent i la crida a una lluita tàctica, intel·ligent. És raonable afirmar, per tant, que Plaute, com digué P.B. Harvey, tingué la voluntat "d'inserir [dins el seu teatre] al·lusions específiques fàcilment comprensibles pel públic" sobre la guerra.[13] M. Leigh escriu al seu capítol sobre Plaute i Anníbal que "El Plaute que emergeix de la seva recerca és aquell que contínuament toca el punt més sensible del públic pel qui escriu".[14]

Més tard, amb Anníbal derrotat, Roma es va preparar per embarcar-se en una altra contesa militar, aquest cop a Grècia. Mentre que finalment avançarien Filip V de Macedònia en la Segona Guerra Macedònica, hi hagué un debat considerable d'entrada a causa de la cursa que Roma emprendria en aquest conflicte. En l'article "Bellum Philippicum: Some Roman and Greek Views Concerning the Causes of the Second Macedonian War", E. J. Bickerman diu que "Les causes de la fatídica guerra ... foren intensament debatudes tant pels grecs com pels romans.[15] Sota el pretext de protegir els seus aliats, Bickerman explica que la intenció real de Roma fou expansionar el seu poder i control cap a l'est.[16] Tanmateix, l'inici de la guerra fou difícil a causa de les batalles recents i el cansament consegüent dels romans, que no estaven per vessar més sang. Com relata W.M. Owens al seu article "Plautus’ Stichus and the Political Crisis of 200 B.C.", "Hi ha l'evidència que fluïa ben endins un sentiment antibel·licista, que va persistir fins i tot després que es declarés la guerra." [17] L'autor postul·la que Plaute intentà unir-se al sentiment del poble exalçant la victòria a la Segona Guerra Púnica però oposant-se a un nou conflicte.[18] Així, els seus personatges de les germanes servicials i llur pare semblen obsedits amb la idea de officium, l'home lleial ha d'actuar com cal. Els seus mots estan farcits de pietas i aequus, i lluiten per fer el que el seu pare acompleixi el seu rol.[19] El secundari paràsit d'aquesta obra, Gelasimus, té una relació de patró-client amb la seva família i ofereix de fer qualsevol feina per tal d'aribar al final; Owens demostra que Plaute retrata les dificultats econòmiques que per molts ciutadans romans representava la guerra.[20]

Amb la repetició de la responsabilitat a la desesperació de la classe baixa, Plaute se situa ell mateix fermament al cantó del ciutadà romà mitjà. Tot i que no fa referència explícita a una possible guerra amb Grècia o a la guerra anterior (que podria ser també perillosa), sembla transmetre el missatge que el govern hauria de tenir cura de la seva pròpia gent abans d'emprendre noves accions militars.

Influències de Plaute: Comèdia grega, Menandre i Aristòfanes[modifica | modifica el codi]

Antiga comèdia grega[modifica | modifica el codi]

Per tal d'entendre la Nova comèdia grega de Menandre i les seves semblances amb Plaute, cal discutir, en juxtaposició amb això, la idea d'Antiga Comèdia Grega i la seva evolució en Nova Comèdia. El dramaturg antic que millor personifica la Comèdia Antiga és Aristòfanes. Aristòfanes, autor del V segle d'Atenes, escrigué obres de sàtira política com ara Les vespes, Els ocells i Els núvols. Cadascuna d'aquestes obres, i totes les altres, són conegudes per la seva crítica política i social,[21] que és el que més caracteritza la Comèdia Antiga. És extremadament conscient que el món on viu rutlla i l'analitza en conseqüència. La comèdia i el teatre en general expressen l'opinió política del temps - la consciència pública. A Les vespes l'opinió del dramaturg és insospitadament agressiva. Per exemple, anomena els seus dos protagonistes "Philocleon" i "Bdelycleon", que vol dir "proCleon" i "antiCleon" respectivament. Cleó fou una figura política important del temps d'Aristòfanes i, a través de les accions dels personatges, és possible criticar lliurement l'actuació dels polítics més rellevants.

Nova Comèdia Grega[modifica | modifica el codi]

La Nova Comèdia Grega difereix molt de les obres d'Aristòfanes. La diferència més notable, segons Dana F. Sutton, és que la Nova "evita el contingut polític, social o intel·lectual" i "pot ser interpretada davant qualsevol mena de públic sense ferir susceptibilitats".[22] Menandre, per tant, no assumeix el risc polític que sí que assumia Aristòfanes i l'Antiga Comèdia Grega en general. Tanmateix, es para molta més antenció en la vida familiar i domèstica —cosa que els romans, incloent-hi Plaute, podien entendre perfectament i adaptar-ho a la seva obra.

Relacions paternofilials a la Nova Comèdia i a Plaute[modifica | modifica el codi]

A diferència d'Aristòfanes, Plaute evità els afers polítics candents a les seves comèdies.[23] Un tema principal a la Nova Comèdia és la relació entre pare i fill. Per exemple, a Dis Exapaton de Menandre s'aprofundeix en la traïció entre diferents grups d'edats i d'amics. Les relacions entre pare i fill són molt fortes i el segon roman fidel al progenitor. Fins i tot quan no són el tema principal de l'acció pels personatges principals, aquestes relacions sempre són tractades. A Plaute, d'una altra banda, l'atenció se centra en la conducta correcta entre pare i fill, aparentment, tan important en la societat romana en temps de Plaute.

Això significa, paradoxalment, la màxima diferència i semblança entre Menandre i Plaute. Tots dos s'ocupen de "situacions que tendeixen a desenvolupar-se al pinyol de la família" [22] Tots dos, a través de llur obra, reflecteixen el patriarcat de la societat, en què aquestes relacions són essencials pel correcte funcionament de la llar.[24] Ja no es tracta d'un tema polític com a l'Antiga Comèdia, sinó d'un de domèstic sobre les relacions i el capteniment de pares i fills. L'actitud a l'hora de tractar-los, però, semblen molt diferents, tan divergents com ho eren els respectius mons de Menandre i Plaute.

Farsa[modifica | modifica el codi]

Els autors també difereixen en la manera com Menandre i Plaute escriuen llur poesia. William S. Anderson discuteix la versemblança de Menandre, contraposada a la de Plaute. En resum, Anderson defensa que Plaute és molt menys creïble que el company grec ja que, en comparació, sembla una farsa. Troba Plaute un reflex de Menandre amb alguna contribució original, i assegura que això provoca la "incredulitat i el rebuig del públic." [25] Podria ser un reflex de la idea que els romans eren més favorables a satisfer la demanda de pur entreteniment dels espectadors en detriment de sensibilitats artístiques.

Obres[modifica | modifica el codi]

(En parèntesi el nom en llatí)

Adaptacions[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Ciceró.Brutus,60 [1]
  2. Varrone.[2]
  3. Plautus. Asinaria, Prologus.[3]
  4. M. Marples. "Plautus," Greece & Rome 8.22(1938), p. 1.
  5. S. O'Bryhim. Greek and Roman Comedy (University of Texas Press, 2001), p. 149.
  6. Boyle, 37.
  7. M. Leigh. Comedy and the Rise of Rome. New York: Oxford University Press, 2004. p. 24.
  8. A. F. West. "On a Patriotic Passage in the Miles Gloriosus of Plautus," The American Jorunal of Philology 8.1(1887), p. 18.
  9. West, 24.
  10. West, 26.
  11. West, 28.
  12. P.B. Harvey. "Historical Topicality in Plautus," Classical World 79 (1986), pp. 297-304.
  13. Leigh, 26.
  14. E. J. Bickerman. "Bellum Philippicum: Some Roman and Greek Views Concerning the Causes of the Second Macedonian War," Classical Philology 40.3 (1945), p. 138.
  15. Bickerman, 146.
  16. W. M. Owens. "Plautus’ ‘Stichus’ and the Political Crisis of 200 B.C.," The American Journal of Philology 121.3 (2000), p. 388.
  17. Owens, 386.
  18. Owens, 392.
  19. Owens, 395-396.
  20. Sutton, D. F., Ancient Comedy: The War of the Generations (New York, 1993), p.56.
  21. 22,0 22,1 Sutton 1993, p. 57.
  22. Writings and career of Plautus a The Drama: Its History, Literature and Influence on Civilization, vol. 2. ed. Alfred Bates. London: Historical Publishing Company, 1906. pp. 159-165.
  23. Sutton 1993, p. 59.
  24. Lloyd, R. F., "Two Prologues: Menander and Plautus," The American Journal of Philology 84.2 (1963, April), p. 141.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]