Plebs

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La plebs era la classe social baixa, en general els pobres, però lliures (no esclaus). A l'antiga Roma, els plebeus eren el comú dels ciutadans romans, diferents dels patricis. Més tard, plebeu va designar als membres més pobres de la societat. Durant l'imperi s'anomenava així a qualsevol que no pertanyés a les ordres senatorial o dels cavallers.

Es desconeix l'origen de la distinció entre plebeus i patricis, no hi han prou proves que tingui un origen racial ni que hi hagués aquesta distinció a l'era dels reis.

Però els ciutadans del poble de Roma durant l'època de Ròmul s'anomenaven patricis i eren els únics habitants de Roma. Durant el regnat de Ancus Marcius els plebeus arriben a Roma, com a ciutadans de segona, fruit de aliances diplomàtiques. En qualsevol cas, durant la fundació de la República romana, els plebeus van ser exclosos dels col·legis religiosos i de les magistratures, i la Constitució de les dotze taules no permetia el casament entre classes.

Plebs deriva de plere que vol dir omplir. Els plebeus eren considerats l'autèntica població romana. Inicialment era la paraula oposada a patricis, els pares de les primeres famílies romanes, que segurament foren qui van inventar el nom, i que monopolitzaven tot el poder deixant els altres fora. Així que plebeus eren tots els que no eren patrici i que no tenien dret al poder. Els pobres es queixaven que els seus afers (per exemple judicis) foren decidits per jutges patricis que solien ser arbitraris; i els que eren rics però no patricis es queixaven que podien combatre o pagar taxes però no podien decidir les gran qüestions d'estat o controlar els seus pagaments.

Els pobres i rics no patricis es van organitzar en assemblea (consilium plebis) el 494 aC (490 aC segons la cronologia de Varro) i van demanar drets politics. Aquesta oposició política liderada pels rics però amb suport dels pobres, fou coneguda per plebs, nom que fou agafat amb orgull. Els primers que van poder ser plebeus foren els edils que organitzaven els ludi plebeii; després es van crear els tribuns de la plebs, un oficial que podia vetar les lleis dels cònsols patricis i les decisions financeres dels questors. Els decemvirs temporals instal·lats per escriure les lleis (les taules de les dotze lleis) estaven repartits entre patricis i plebeus i en aquestes lleis es prohibeix el matrimoni entre patricis i plebeus (això fou abolit el 445 aC); per donar accés al consolat als plebeus, que trobava certes dificultats religioses, es va instaurar la figura del tribú amb poder consular que generalment eren tres o sis i un almenys havia de ser patrici. El saqueig de Roma pels gals el 387 aC els tribuns van demanar el retorn al sistema de dos cònsols, un de plebeu i un de patrici. El dictador Camil va accedir a aquestes demandes el 367 aC i a canvi es va crear la magistratura dels pretors, exclusiva pels patricis.

Els rics plebeus llavors aliats al plebeus pobres contra els patricis, quant van arribar al poder van trencar la seva aliança i foren aliats als patricis; progressivament la distinció va perdre importància i al segle III aC era irrellevant. En el seu lloc van sorgir les classes del nobiles (senadors i cavallers) i dels plebeus (pobres lliures).

Les peticions del plebeus van ser recollides a final del segle II aC i al segle I aC pels anomenats populars.

Amb el temps els plebeus de Roma van rebre terres a províncies, i els que van restar tenien dret a un subsidi alimentari (annona). Les assemblees populars foren cancel·lades per Tiberi. Els plebeus van passar a ser un proletariat urbà. La paraula plebeus encara fou usada en temps moderns, en oposició a l'aristocràcia.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]