Plenipotència
La plenipotència o plens poders[1] és un document solemne en virtut del qual es confereix la representació d'un estat sobirà a una determinada persona per dur a terme, respecte d'un tractat internacional, determinats actes que es precisen en la mateixa plenipotència (negociació, adopció del text, autenticació d'aquest, firma, etcètera, segons els casos).[2] La persona autoritzada per realitzar accions específiques respecte d'un tractat rep el nom de plenipotenciari, és a dir, que disposa de plens poders.[1]
No requereixen plenipotència perquè es considera que per si mateixos representen el seu estat, els caps d'estat i de govern, i els ministres de relacions exteriors per a qualsevol acte relacionat amb un tractat. Els caps de missió tampoc no la requereixen, dins de la seva respectiva competència, per a la negociació i adopció del text,[3] ni els representantsacreditats pels estats davant una conferència o organització internacional, o un dels seus òrgans, per a l'adopció del text d'un tractat.[4]
Les plenipotències, també anomenades plens poders, solen ser objecte d'intercanvi en algun moment de la negociació anterior a la prestació del consentiment, als tractats bilaterals. En els multilaterals solen dipositar-se i controlar-se a la secretaria de la conferència.
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 Manual de Tratados (en castellà). Naciones Unidas, 2013, p. 72. ISBN 92-1-133645-7.
- ↑ «Plenipotència». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Oraá Oraá, Jaime; Gómez Isa, Felipe. Textos básicos de Derecho Internacional Público (en castellà). Universidad de Deusto, 2008, p. 130.
- ↑ «Glosario de términos relacionados con los tratados» (en castellà). Organización Mundial de la Propiedad Intelectual.