Poalanca

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Una poalanca, a Kom Ombo, Egipte.

La poalanca o shaduf (també apareix escrita com: shadoof, shadouf, chadouf o chaduf en altres idiomes) és una màquina simple que, usada a manera de palanca, serveix per pujar aigua des d'un riu, canal, dipòsit o un pou.[1] Aquesta aigua s'empra per regar o per a ús domèstic i pels animals. La paraula shaduf és d'origen àrab (شادوف).[2]

El viatger alemany Karl Kaeger la descriu així

« "... es claven a la terra dos troncs que a dalt posseeixin una forqueta natural; damunt d'aquestes es col·loca una barra transversal a la qual es subjecta una palanca que a una banda porta una pedra pesada i a l'altre un cubell. "[3] »

Descripció i funcionament[modifica | modifica el codi]

La poalanca s'utilitza per treure aigua d'un riu o pou, pujant fins al nivell en que es troba la persona que l'utilitza. Es tracta d'una palanca, conformada per un pal recolzat en un suport, de manera que un dels seus extrems sigui molt més llarg que l'altre, a l'extrem llarg s'hi col·loca una corda amb algun tipus de cubell, i a l'altre extrem un contrapès. Quan està correctament equilibrat, La poalanca es manté en posició horitzontal quan el recipient està mig ple.

Per treure l'aigua s'empeny cap al pou l'extrem amb el recipient, subjectant-lo dins de l'aigua fins que està ple, en aquest moment es deixa anar i el contrapès el fa pujar amb una petita empenta.

Història[modifica | modifica el codi]

Poalanca egípcia pintada a la tomba de Ipuy. Deir el-Medina.

Encara que s'atribueix a la poalanca un origen egipci, datant-se l'inici del seu ús durant l'Imperi Nou (c. 1550-1070 aC), ja figurava en relleus i segells cilíndrics de Mesopotàmia (datats entre 2500 i 3000 aC). També es troba representada a Mohenjo-Daro, Índia (c. 2500 aC)[4]

Els romans també la feien servir, (en llatí, tolleno ), i està representada a un fresc d'Herculà.[4]

Julio Caro Baroja escriu que al segle XIX era d'ús comú a tota Europa, citant el seu ús a "Suècia, Noruega, Dinamarca, Finlàndia, Països Baixos, Alemanya, Hongria, Polònia, països balcànics, Rússia, Espanya i Portugal, a més de l'Àfrica blanca, Orient Mitjà, Índia, Xina, Japó, i fins i tot Nova Escòcia i Nova Bruswick, al Canadà. "[5]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Institución Milá y Fontanals. Pergamins del monestir benedictí de Sant Pau del Camp de Barcelona: de l'Arxiu de la Corona d'Aragó (segles XII-XIV). CSIC, 2002, p. 284–. ISBN 978-84-00-08028-0 [Consulta: 9 gener 2012]. 
  2. poalanca a Optimot
  3. Kaeger: op. cit., pàg. 222-223.
  4. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta Palerm
  5. Caro Baroja: op. cit., pàg. 411-412.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Poalanca Modifica l'enllaç a Wikidata