Àrabs

Àrabs عربي ʻarabī
Primer rengle: Felip l'Àrab • Joan Damascè • Al-Kindí • Al-Khansa Segon rengle: Faisal I • Gamal Abdel Nasser • Asmahan • May Ziade
Població total	aprox. 300.000.000
Regions amb població significativa	Països àrabs (280.000.000) Minories significatives a: Argentina (1.300.000 - 3.300.000) Estats Units (2.466.874) França (1.500.000 - 2.000.000) Iran (700.000 - 2.000.000) Israel (1.500.000) Mèxic (1.100.000) Espanya (800.000) Turquia (500.000) Austràlia (375.000) Brasil (164.000)
Llengua	principalment: àrab també: dialectes àrabs; llengües sudaràbiques; hebreu; siríac
Religió	principalment: islam també: cristianisme, judaisme
Grups humans relacionats	berebers, jueus

Els àrabs (en àrab: عربي ‎; transliteració: ʻarabī) són un poble semita originari d'Aràbia. Tot i que el concepte de poble àrab o de nació àrab ha anat canviant molt al llarg dels temps, i que sovint s'ha confós amb agrupaments de tipus religiós (concretament, l'islam o "comunitat dels creients"), actualment es defineix principalment pel fet de parlar la llengua àrab i no té cap connotació racial, cultural, religiosa ni política. A causa de l'extensió de la llengua àrab per tot l'Orient Mitjà i el nord d'Àfrica a partir del segle VIII, modernament se solen considerar àrabs les persones que tenen com a llengua materna l'àrab, sigui quin sigui el seu origen ètnic o la seva religió, i, per extensió, també es consideren àrabs tots els naturals dels anomenats països àrabs, encara que en alguns d'aquests països hi hagi minories ètniques significatives de llengua no àrab. Els àrabs, per tant, no constitueixen un grup ètnic homogeni, i la definició d'"àrab" ha anat canviant a través de les èpoques i dels diversos contextos sociopolítics.

Etimologia del nom

L'ús més antic del mot "àrab" que es troba documentat, a Mesopotàmia, es refereix a un grup de tribus nòmades existents el segle IX aC.

L'arrel de la paraula "àrab" (-R-B) té molts significats diversos en les llengües semítiques: "ponent", "desert", "barrejar", "mercader" o "corb". Fins i tot és possible que algunes d'aquestes formes provinguin d'una metàtesi de l'arrel -B-R, que significaria "traslladar-se", "travessar", i per tant, se suposa, "nòmada". Si l'àrab és inicialment «l’home del desert» o «l’home que ha travessat el desert», representaria la identitat beduïna en sentit estricte, és a dir, el conjunt de les tribus nòmades que vivien del pastoreig a Aràbia. Aquesta arrel (-R-B) també podria designar «el lloc on es pon el sol» (i d'aquí Èreb, les tenebres), és a dir, l’Occident. Àrab i Europa, doncs, podrien provenir ambdós del semític ereb, que significa «posta de sol» (i per tant, occident); aquesta hipòtesi no és del tot acceptada, de moment.

Identitat àrab

Família àrab de Ramallah, a l'inici del segle XX.

La identitat ètnica dels àrabs no s'ha de confondre amb la seva adscripció religiosa, i és anterior a l'aparició de l'Islam, tal com es demostra històricament per l'existència de regnes àrabs cristians i de tribus àrabs jueves a l'antiga Aràbia. Tanmateix, actualment la gran majoria dels àrabs són musulmans, amb petites minories que segueixen altres religions, principalment el cristianisme.

D'altra banda, els pobles islamitzats però no arabitzats, que constitueixen el 80% de la població musulmana mundial, no formen part del món àrab, però sí del món islàmic, que és geogràficament molt més extens i divers.

En l'actualitat, la definició de qui és o no és àrab ha d'incloure un o més dels tres criteris següents:

1. Criteri genealògic: els descendents de les antigues tribus d'Aràbia, habitants inicials de la Península Aràbiga i de Síria. Aquesta definició fou molt emprada a l'Edat Mitjana, per exemple per Ibn Khaldun, que distingeix als Prolegòmens entre els àrabs sedentaris que havien estat nòmades en el passat i els àrabs beduïns que encara eren nòmades al desert. Utilitza l'expressió "àrabs exnòmades" per referir-se als musulmans sedentaris, però anomenant-los tot seguit segons la ciutat o el país on vivien, és a dir, egipcis, hispans o iemenites.

Els genealogistes àrabs medievals dividien els àrabs en tres grups:

• • "Antics àrabs": tribus que havien desaparegut o que havien estat desfetes, com els A'ad i els Thamud, sovint esmentades a l'Alcorà com a exemples del poder de Déu per destruir els pobles impius.
  • "Àrabs purs": els del sud d'Aràbia, especialment del Iemen, descendents de Qahtan (molts d'ells emigrats després de la destrucció de la presa de Marib), i els seus rivals del nord, descendents d'Adnan.
  • "Àrabs arabitzats" (musta`ribah): els del centre i nord d'Aràbia, descendents d'Ismael, fill d'Abraham. El Llibre dels Jubileus explica que els fills d'Ismael es van barrejar amb els fills de Queturà i Abraham, i que els seus descendents s'anomeraren "àrabs" i "ismaelites".

El criteri genealògic, però, va anar perdent força a mesura que pobles diversos s'anaven identificant progressivament com a àrabs.

2. Criteri lingüístic: els que parlen àrab com a llengua materna, incloent-hi qualsevol de seves varietats locals. Aquesta definició abasta més de 300 milions de persones. Tanmateix, alguns grups que compleixen aquest criteri rebutgen d'anomenar-se àrabs en base al fet que no tenen ancestres àrabs. Per exemple, els egipcis prefereixen definir-se pròpiament com a egipcis, i no àrabs.

3. Criteri geopolític: en el context del modern nacionalisme, qualsevol ciutadà de qualsevol Estat on l'àrab és l'idioma oficial o un dels idiomes oficials, o que simplement forma part de la Lliga Àrab (amb la qual cosa l'àrab és idioma oficial d'aquell país, encara que no el parli la majoria de la població). Aquesta definició també inclouria més de 300 milions de persones, però és la més contestada i la més simplista de les tres. És un criteri que exclou tota la diàspora àrab fora del món àrab i en canvi inclou no només els que es consideren àrabs sinó també poblacions arabitzades que no es consideren àrabs elles mateixes, com ara la majoria de libanesos i d'egipcis, tant cristians com musulmans, i també minories ètniques no arabitzades que han conservat les seves pròpies llengües, diferents de l'àrab, com els berbers del Marroc i d'Algèria, els kurds de l'Iraq o els somalis, majoritaris a Somàlia, un país no àrab i tanmateix membre de la Lliga Àrab.

• 

  Cameller beduí tradicional.

• 

  Noies àrabs pintant-se amb henna.

• 

  Un vell àrab d'Israel.

• 

  Un àrab de l'Arabistan (Iran).

• 

  Nens i joves palestins en una manifestació.

• 

  Manifestació a Palestina contra l'ocupació israeliana.

La importància relativa de cada un d'aquests tres factors es veu de forma diversa segons qui ho formuli, i sovint hi ha discussions. En general, la majoria dels que es consideren a si mateixos àrabs es basen en una superposició de les definicions geopolítica i lingüística. Poca gent accepta una definició política de qui és àrab si no es tracta alhora de parlants d'àrab. Per exemple, són pocs els kurds i els berbers que s'identifiquen com a àrabs, tot i que alguns berbers si que ho fan. Algunes minories religioses de l'Àsia occidental i del nord d'Àfrica que parlen àrab, com els cristians d'Egipte, Líban i Síria, de vegades no es consideren ells mateixos àrabs i, òbviament per motius polítics, tampoc no s'anomenen àrabs els jueus orientals, originaris dels països àrabs, que són de llengua i cultura àrabs però de religió jueva.

La Lliga Àrab va establir en la seva declaració fundacional, el 1946, que era àrab "una persona que parla àrab, que viu en un país de llengua àrab, que simpatitza amb les aspiracions dels pobles de llengua àrab" (una curiosa combinació de definició lingüística i política).

Durant l'època d'expansió de l'islam, els segles VII i VIII, els àrabs van crear un gran imperi governat successivament pels Raixidun, pels Omeies, i pels Abbàssides, els límits del qual tocaven França a l'oest, la Xina a l'est, l'Àsia Menor al nord, i el Sudan al sud. Els àrabs van expandir l'Islam i la seva llengua, que és la llengua de l'Alcorà, mitjançant conversions i assimilació cultural. Molts grups anaren sent coneguts com a "àrabs" al llarg d'aquest procés d'arabització, complementari de la conquesta militar. Per tant, amb el temps, el terme "àrab" es va anar carregant d'un significat més ampli que el de l'ètnia original: apareix un "àrab cultural" enfront de l'"àrab ètnic". El panarabisme proclama que els àrabs comparteixen una mateixa història, una mateixa cultura i una mateixa llengua. La conseqüència lògica d'això fou la reclamació d'un estat sobirà on quedessin agrupats tots els territoris àrabs, però el panarabisme ha de competir sovint amb els nacionalismes locals, especialment al Líban, a Síria, a l'Iraq i a Egipte.

A l'Edat mitjana, els cristians d'Itàlia i els croats en general preferien el mot sarraïns per a tots els musulmans, sense distinció. Els cristians d'Hispània els anomenaven moros, també sense distinció d'origen, incloent els que vivien a la Península Ibèrica, tot i que aquest terme designava originàriament els habitants del Magreb a l'antiguitat.

Llengua

Domini lingüístic de l'àrab, incloent les zones on és majoritari (verd fosc) i on és minoritari (verd clar).

Països on l'àrab és l'única llengua oficial (verd), i on comparteix la oficialitat amb altres llengües (blau). No s'inclouen al mapa les minories arabòfones en països limítrofs no àrabs.

La llengua àrab, el principal factor definitori i unificador dels àrabs, és una llengua semítica originària d'Aràbia que aquest poble ha aconseguit expandir enormement com a primera o segona llengua, i sobretot com a llengua litúrgica de tots els musulmans, per Àsia occidental i Àfrica del Nord. Aquesta expansió a través de tants pobles inicialment no àrabs va resultar en la seva aculturació i, en alguns casos, dominació per part dels àrabs. L'arabització, un moviment lingüístico-cultural, sovint, però no sempre, ha anat lligada amb la islamització, un moviment religiós.

Amb l'expansió de l'Islam el segle VII, l'àrab, la llengua en la què fou escrit l'Alcorà, esdevingué la lingua franca de tota la conca mediterrània. Fou en aquest periode que la llengua i la cultura àrabs es van expandir extensament junt a l'expansió de l'Islam, tant per les conquestes com pel contacte cultural.

La llengua i la cultura àrabs, tanmateix, van tenir una primera expansió més reduïda abans del Renaixement islàmic, des del segle II, per l'oest d'Àsia, amb els àrabs cristians (les tribus gassànides, làkhmides i Banu Judham) que van emigrar des del nord d'Aràbia cap al desert de Síria i cap a la costa oriental de la Mediterrània (Palestina i Líban).

Cultura

Fórmula matemàtica en àrab, que cal llegir de dreta a esquerra, i que equival a $z = x + iy = r(\cos{\varphi}+i \sin{\varphi})= r e^{i\varphi} = r\angle{\varphi}$.

La cultura àrab no és tan sols la cultura dels àrabs, sinó que inclou tot allò que tenen en comú els pobles de llengua àrab i també les diverses especificitats que es manifesten entre ells, especialment als països del Proper Orient. Les diversitats existents en religió, art i gastronomia són alguns dels termes principals que defineixen la cultura àrab.

Arts plàstiques

Degut a la prohibició alcorànica de representar la figura humana, l'art aràbic s'ha de limitar a una sèrie de disciplines que inclou les miniatures, la cal·ligrafia o els arabescos.

Arquitectura

Cúpula de la Roca a Jerusalem.

Columnata de la mesquita de Medina.

Decoració morisca de l'Alhambra.

L'arquitectura aràbiga ha tingut una llarga i diversa trajectòria, des dels inicis de la Història, a l'Aràbia preislàmica. I en cada una de les seves etapes ha influït profundament en l'arquitectura dels països que els àrabs han dominat o amb els que s'han relacionat, l'arquitectura islàmica.

Els elements més destacables de l'arquitectura àrab i islàmica són la columna, l'arc i la cúpula, i la decoració dels edificis és sempre a base de motius geomètrics, vegetals i cal·ligràfics.

Música

Escena musical, segle I aC.

"Bayad li toca el llaüt a la senyora", manuscrit de finals del segle XII.

La música àrab és la música dels pobles o països araboparlants, especialment dels de la Península Aràbiga. El món musical àrab ha estat dominat durant molt temps per la ciutat del Caire, tot i que hi hagi una gran quantitat de centres d'innovació musical i d'estils regionals des del Marroc fins a Iraq. Ara bé, des de fa alguns anys, Beirut ha desplaçat el Caire com a principal centre de producció musical àrab. La música clàssica àrab és enormement popular entre la població, especialment un petit nombre d'intèrprets "superstars" coneguts a tot el Món àrab. Entre els estils regionals de música popular s'identifiquen el raï algerià, el gnawa marroquí, el sawt kuwaitià i el gil egipci, sense oblidar que a Turquia, país no àrab però sí musulmà, també hi és molt popular la música popular d'estil àrab, cantada en turc.

Literatura

La literatura aràbiga s'estén al llarg de dos mil·lennis, i se'n distingeixen tres fases: la literatura preislàmica, la islàmica i la moderna. Naturalment, són milers els autors àrabs que tenen una certa notabilitat, i molts d'ells han destacat no només com a poetes o escriptors, sinó també en altres camps, com a polítics, científics o intel·lectuals, entre altres.

Ciència

Tractat de mecànica hidràulica.

L'Edat d'or de l'islam s'inicià a mitjans del segle VIII, amb l'establiment del Califat abbàssida i el trasllat de la capital des de Damasc a la ciutat de Baghdad, acabada de fundar, i es va allargar fins a mitjans del segle XIII. Els abbàssides estaven influenciats pels manaments de l'Alcorà i pels hadits, les paràboles de Mahoma de l'estil de "La tinta dels estudiants és més sagrada que la sang dels màrtirs", que accentuaven el valor del coneixement. Durant aquest periode, el món islàmic esdevingué un focus intel·lectual per a la ciència, la filosofia, la medicina i l'educació, ja que els abbàssides lideraven la causa del coneixement i van establir la "Casa de la Saviesa" (en àrab: بيت الحكمة) a Baghdad, un centre de traducció, creació i ensenyament de molt alt nivell. La "Casa de la Saviesa" va traduïr bona part del llegat científic i literari de l'Antiga Grècia, de Pèrsia i de l'Índia, i també va tenir una important producció pròpia. Les dinasties àrabs rivals dels abbàssides, els fatimites d'Egipte i els omeies d'al-Àndalus, també foren centres culturals de primer ordre, amb ciutats com El Caire i Còrdova, que rivalitzaven amb Baghdad. Finalment, a Toledo i a Sicília tota aquesta bibliografia es va poder traduir al llatí i va permetre l'eclosió del Renaixement a Occident.

Religions

L'antic politeisme

Abans de l'aparició de l'Islam, la majoria dels àrabs seguien essent politeistes. Hubal era el principal déu que adoraven, tot i que en tenien d'altres. Alguns grups aïllats, tanmateix, els anomenats hanifs, havien rebutjat el politeisme i abraçat el monoteisme però sense apuntar-se a cap religió concreta. Algunes altres tribus s'havien convertit primer al judaisme o bé, més tard, al cristianisme. Els principals regnes àrabs cristians foren els Ghassanid i els Lakhmid. Quan el rei dels himyarites es va convertir al judaisme a finals del Segle IV, les elits dels altres regnes importants d'Aràbia van esdevenir vassalls del regne Himyirita, i aparentment també convertits, si més no parcialment. Amb l'expansió de l'Islam, els àrabs politeistes foren islamitzats ràpidament, i les tradicions politeistes van anar desapareixent gradualment, però el mateix va passar amb la major part dels àrabs jueus i dels àrabs cristians.

Islam

La Kaaba, localitzada a la Meca (Aràbia Saudita), és el centre de l'Islam, considerada "la casa del Déu únic".

Actualment, la major part dels àrabs són musulmans, i més concretament sunnites, especialment al Nord d'Àfrica.

La resta són xiïtes, dominants al sud d'Iraq, al Khuzestan (regió àrab a Iran) i al Líban, i amb importants minories a Aràbia Saudita, Kuwait, el nord de Síria, la regió d'al-Batinah a Oman, i el nord del Iemen.

També existeix un petit grup d'ismaïlites, que es troben ubicats principalment a Síria i al Iemen. L'ismaïlisme és una secta musulmana derivada del xiisme.

Cristianisme

L'Església de la Nativitat, a Betlem (Palestina), construïda sobre la cova on la tradició situa el lloc del naixement de Jesús.

Els àrabs cristians segueixen en general les Esglésies Orientals, com l'Església Ortodoxa Grega, l'Església Catòlica Melquita, l'Església Maronita, l'Església Ortodoxa Siríaca, l'Església Catòlica Caldea (aquestes dues majoritàries a Iraq) i l'Església Ortodoxa Copta (a Egipte). Els melquites i els maronites es mantenen sota la obediència de Roma, i formen part, per tant, de la gran família catòlica mundial.

Actualment, entre un 7,1% i un 10% dels àrabs són cristians, juntament amb altres minories de la zona, i constitueixen el 5,5% de la població total del Proper Orient, però la seva distribució és molt desigual. Al Líban hi ha la major concentració, entorn del 39%. A Síria arriben al 16% de la població. A l'antiga Palestina britànica s'estima que es va arribar a un màxim del 25%, però actualment s'ha baixat fins al 3,8% principalment a causa de l'èxode palestí de 1948. Actualment, en aquest mateix àmbit, a Cisjordània són un 8% i a la Franja de Gaza tan sols el 0,8%, mentre que a Israel els àrabs cristians són el 1,7% (aproximadament el 9% de la població palestina de l'Estat d'Israel). A Iraq actualment els cristians són només un 2%, després de la forta davallada després de la Guerra del Golf. A Jordània són el 6%.

La major part dels àrabs emigrats a Nordamèrica i a Sudamèrica són cristians, així com la meitat aproximadament dels que hi ha a Austràlia, arribats principalment des del Líban, Síria i Palestina.

Judaisme

Jueu iemenita a finals del segle XIX.

Els jueus dels països àrabs, principalment mizrahim i iemenites, actualment no són considerats àrabs. De fet, actualment seria un tabú absolut dir-li àrab a un jueu oriental, des de l'esclat del Conflicte araboisraelià. Ara bé, en el passat, la situació era molt diferent. El sociòleg Philip Mendes afirma que abans dels atacs antijueus dels anys 1930 i 1940, tots els jueus d'Iraq "es veien ells mateixos com a àrabs de fe jueva, més que una raça o nacionalitat diferenciada". Així mateix, abans de les migracions massives de jueus sefardites al Proper Orient dels segles XVI i XVII, les comunitats jueves del que ara són Síria, Iraq, Palestina, Líban, Egipte i el Iemen eren anomenats pels altres jueus musta'arabi, és a dir, "arabitzats". I abans de l'aparició del terme mizrahim, sovint s'anomenava "jueus àrabs" a tots els jueus del Món àrab. Aquesta denominació actualment ha caigut en desús. Els pocs jueus que encara romanen als països àrabs es concentren bàsicament al Marroc i a Tunísia. Des del 1948 fins als primers anys 1960, després de la creació de l'Estat d'Israel, la majoria d'aquests jueus van deixar els seus països de naixença i es van instal·lar gairebé exclusivament al nou estat jueu. Alguns van emigrar a França, on ara són la major comunitat jueva, superant en nombre els jueus asquenazites, i molt pocs als Estats Units.

Els drusos

Els drusos són una petita comunitat religiosa àrab que es concentra al Líban, Palestina, Israel i Síria. Els drusos es consideren ells mateixos musulmans, tot i que els musulmans autèntics no ho accepten. De fet, deriven de la branca xiita. Tanmateix, molts reclamen la independència de la seva fè respecte de les altres religions de la zona, i consideren que la seva és més aviat una filosofia, tot i que tenen llibres de culte, creuen en la reencarnació i preguen a cinc missatgers de Déu.

La Fe Bahà'í

Els bahà'í són una comunitat molt particular, amb un missatge més filantròpic que religiós, i amb implantació a tot el món. Tot i que té un dels seus centres mundials a la ciutat palestina de Haifa (Israel), la Fe Bahà'í és originària de l'Iran (fora del Món àrab).

Expansió territorial

El poble àrab ha protagonitzat una gran expansió territorial (Països àrabs) sota l'impuls de l'Islam. Han assimilat una gran multitud de pobles de l'Àsia sudoccidental i del nord d'Àfrica.

Actualment, el Món àrab és la tercera unitat geocultural més gran del món, després de Rússia i Angloamèrica, amb una població que depassa els 300 milions i un territori de més de 14.000.000 km², des de l'Oceà Atlàntic a l'oest fins el Mar d'Aràbia a l'est. La taula següent es basa en els parlants d'àrab:

Estats àrabs

Bandera	Estat	Població àrab	Població total	% àrabs	Notes
	Egipte	82,667,004	82,999,000	99.6%
	Algèria	34,546,050	34,895,000	99%
	Marroc	31,705,063	31,993,000	99.1%
	Aràbia Saudita	25,817,970	28,686,633	90%
	Iraq	24,206,350	31,234,000	75-80%
	Iemen	23,580,000	23,580,000	100%
	Síria	19,781,118	21,906,000	90.3%
	Sudan	16,486,080	42,272,000	39%
	Tunísia	10,121,244	10,327,800	98%
	Líbia	6,227,400	6,420,000	97%
	Jordània	6,189,680	6,316,000	98%
	Líban	4,012,800	4,224,000	95%
	Palestina	3,716,608	4,148,000	89.6%
	Kuwait	2,388,000	2,985,000	80%
	Emirats Àrabs Units	1,839,600	4,599,000	40%
	Oman	1,650,100	2,845,000	58%
	Mauritània	1,645,500	3,291,000	30-70%
	Qatar	563,600	1,409,000	40%
	Sàhara Occidental	513,000	513,000	100%
	Bahrein	493,584	791,000	62.4%
-	Total	~298,150,751	~345,434,433	~86.32%

Diàspora

La diàspora àrab comprèn entre 30 i 50 milions de persones distribuïdes per tots els continents i gairebé per tots els països del món. Més de la meitat dels àrabs de la diàspora es concentren a Llatinoamèrica. Altres regions amb importants concentracions són Europa occidental, Àsia occidental i Nordamèrica.

Segons la Organització Internacional per a les Migracions, hi ha 13 milions d'emigrats àrabs de primera generació a tot el món, 5,8 dels quals viuen als propis països àrabs. Els expatriats contribueixen a la circulació de capitals financers i humans a la zona i, d'aquesta manera, a la promoció d'un desenvolupament regional significatiu. El 2009 els països àrabs van rebre un total de 35,1 bilions de dòlars en remeses dels emigrants. I el volum de les remeses enviades a Jordània, Egipte i Líban des d'altres països àrabs són entre un 40% i un 190% més elevades que els intercanvis comercials entre aquests mateixos estats.

Diàspora àrab

Bandera	Estat	Població àrab	Població total	% àrabs	Notes
	Brasil	12,000,000	191,241,714	6.28%
	França	6,000,000	65,073,482	9.22%
	Argentina	3,500,000	40,482,000	8.65%
	Estats Units	3,500,000	307,473,000	1.14%
	Iran	2,225,880	74,196,000	3%
	Itàlia	1,950,210	60,234,000	3.1%
	Israel	1,500,000	7,411,000	20.24%
	Turquia	1,200,000	74,816,000	1.60%
	Mèxic	1,100,000	111,211,789	1%
	Veneçuela	900,000	26,814,843	3.36%
	Xile	800,000	16,928,873	4.73%
	Colòmbia	700,000	44,928,970	1.56%
	Regne Unit	500,000	61,113,205	0.82%
	Austràlia	500,000	21,885,016	2.29%
	Canadà	500,000	33,790,000	1.48%
	Alemanya	400,000	82,060,000	0.49%
	Pakistan	300,000	180,808,000	0.17%
	Equador	200,000	13,625,000	1.47%
	Rússia	200,000	142,008,838	0.14%
-	Total	~36,025,880	-	-

Àrabs del Càucas i d'Àsia Central

El 1728, un funcionari rus descrigué un grup d'àrabs sunnites nòmades que poblaven la plana de Mughan, a la costa del Mar Caspi, a l'actual Azerbaijan, i que parlaven una barreja de turc i àrab. Es creu que aquests grups d'àrabs van arribar al Càucas el segle XVI. L'edició del 1888 de l'Encyclopædia Britannica encara esmenta un cert nombre d'àrabs que poblaven la província de Baku, a l'Imperi Rus. Aquesta gent haurien conservat un dialecte àrab ("Shirvani Arabic") al menys fins a mitjan segle XIX, si bé des d'aleshores havien estat totalment assimilats pels seus veïns àzeris i tats, la majoria xiïtes. Actualment, només a Azerbaijan, encara hi ha una trentena de topònims que contenen el prefix Arab-, com ara Arabgadim (en àzeri: Ərəbqədim), Arabojaghy (Ərəbocağı), Arab-Yengija (Ərəbyengicə), etc.

Des de l'època de la conquesta àrab del Càucas, es va produir un corrent migratori àrab continuat però de poc volum des de diverses zones araboparlants cap al Dagestan, cosa que va influir i formar la cultura de les poblacions locals. Fins a mitjan segle XX, encara hi havia persones al Dagestan que declaraven l'àrab com a llengua materna, i la majoria vivien a la població de Darvag, al nordoest de Derbent. El darrer d'aquests testimonis és dels anys 1930. La majoria de comunitats àrabs al Dagestan meridional van patir un procés de turquització lingüística, de manera que avui Darvag és una població majoritàriament àzeri.

Segons l'historiador Ibn Khaldun, els àrabs que hi havia hagut a l'Àsia Central havien resultat morts o bé havien fugit quan es va produir la invasió tàtar de la regió, i només hi havien romàs els pobladors autòctons. Tanmateix, actualment molta gent de l'Àsia Central s'identifiquen com a àrabs. La majoria estan completament integrats amb les ètnies locals, i sovint s'hi identifiquen fins i tot amb el nom, és a dir, que es diuen ells mateixos tadjiks o bé uzbeks, però també empren títols que els permeten identificar de manera inconfusible el seu origen àrab, com ara sayyid ("senyor" en àrab), Khoja ("mestre" en persa) o el cognom familiar Siddiqui (els descendents del primer califa, Abu-Bakr as-Siddiq, molt estesos fins i tot a Índia i Pakistan).

A Iran també hi ha una important minoria d'origen i llengua àrab, localitzada sobre tot a la província meridional del Khuzestan (abans "Arabistan").

Història

Periode preislàmic

L'antiga ciutat de Petra, a Jordània, construïda a principis del segle I pels nabateus.

El país d'on són originaris els àrabs és la Península Aràbiga, entre la Mar Roja i el Golf Pèrsic, comprenent al nord les terres àrides a l'est del riu Jordà i a l'oest de Mesopotàmia. Els pobles semites que van establir les primeres civilitzacions a Mesopotàmia i el Proper Orient (arameus, accadis i cananeus) també podrien ser originaris d'Aràbia. Sovint es van barrejar genèticament entre ells. Poc a poc, però, els pobles semites van anar perdent la seva supremacia al Proper Orient i van acabar sotmesos a l'Imperi Persa. Tanmateix, l'arameu va seguir funcionant com a llengua franca de Mesopotàmia i el Proper Orient fins que fou substituït pel grec després de les conquestes d'Alexandre Magne.

La primera referència escrita de l'etnònim "àrab" és una inscripció assíria de l'any 853 aC, en què el rei Salmanassar III esmenta un rei Gindibu de mâtu arbâi ("la terra àrab") entre els que ha pogut derrotar a la batalla de Karkar. Alguns dels noms que trobem en aquests texts són en arameu, mentre que els altres són els primers testimonis dels dialectes protoaràbics: diversos etnònims s'han traduït convencionalment per "àrab": arabi, arubu, aribi i urbi. Moltes reines kedarites foren descrites com a reines dels aribi. La Bíblia hebrea es refereix ocasionalment als pobles arvi (o altres variants), que traduïm per "àrabs" o "aràbics". L'abast real d'aquest terme en aquesta època tant primitiva no és prou clar, però sembla que es refereix a diverses tribus semites nòmades dels deserts de Síria i d'Aràbia.

Els nabateus foren uns nouvinguts nòmades que van ocupar el territori que havien abandonat els edomites. Les inscripcions més antigues que ens han deixat són en arameu, però poc a poc es van anar passant a l'àrab, i són el primer poble que escriu en aquesta llengua. De fet, l'alfabet nabateu fou adoptat pels àrabs i esdevingué l'escriptura àrab moderna cap al segle IV.

Primeres migracions

Per als grecs i per als romans, el terme "arabi" servia per designar qualsevol tribu nòmada dels deserts del Proper Orient. Els romans anomenaven Aràbia Pètria la seva província fronterera amb l'Imperi Persa, al voltant de la ciutat de Petra, i que des dels darrers segles abans de l'era cristiana va anar caient cada cop més sota la influència àrab, sobre tot amb la migració dels gassànides, des del segle III. El llunyà Iemen era l'Aràbia Fèlix, perquè era l'únic racó fèrtil de la península. I els deserts no conquerits més enllà de les fronteres orientals i meridionals de l'Imperi eren l'Aràbia Magna.

Els gassànides, els làkhmides i els kinda van protagonitzar la darrera gran migració de gent del Iemen cap al nord abans de l'aparició de l'Islam.

• Els gassànides van revifar la presència semita a l'aleshores hel·lenitzada Província romana de Síria, que van controlar fins a l'expansió de l'Islam. Es van establir principalment a la regió de Hauran i es van expandir cap al territori dels actuals Líban, Palestina i Jordània.

• Els làkhmides es van establir a la regió del Tigris mitjà, en aliança amb l'Imperi Sassànida contra els gassànides i l'Imperi Bizantí. Disputaven el control de les tribus de l'Aràbia central als kinda. Els sassànides van dissoldre el regne làkhmida l'any 602.

• Els kinda van emigrar del Iemen junt amb els gassànides i els làkhmides, però es van desviar cap a Bahrain i després van retornar al Iemen, on van constituir un regne vassall dels himiarites que controlava la major part del centre i nord d'Aràbia, fins a la caiguda dels himiarites el 525 aC.

Periode islàmic

Expansió del Califat

•  Mahoma, 622–632
•  Califes Raixidun, 632–661
•  Califes Omeies, 661–750

Els musulmans de Medina anomenaven les tribus nòmades del desert els a'raab, i ells es consideraven diferents perque eren sedentaris, tot i que eren conscients dels llaços racials que els unien. El terme a'raab reflecteix el que tenien els assiris per als nòmades amb els que tenien una relació molt estreta i als que havien derrotat a Síria.

En la terminologia islàmica més antiga, a l'Alcorà, ʿarabiy es refereix a la llengua àrab i ʾaʿrāb als àrabs beduïns, amb les connotacions negatives de ser la gent que s'atrinxeraven al desert per resistir l'avenç de la islamització. Però després de la conquesta del desert interior, el segle VIII, la llengua que parlaven els nòmades beduïns va passar a ser vista com la forma més pura i incontaminada de la llengua àrab.

Síria i Iraq

L'aparició de l'Islam va fer que s'apleguéssin moltes tribus d'Aràbia que fins aleshores vivien enfrontades, i les va projectar cap al nord a la conquesta de Síria i l'Iraq. El 661, sota el govern de la dinastia Omeia, Damasc va esdevenir la capital del Califat. En els nous territoris conquerits, els àrabs constituïen l'elit militar dominant i, en conseqüència, gaudien de privilegis especials. Es sentien molt orgullosos dels seus avantpassats àrabs i promovien la poesia i la cultura de l'Aràbia preislàmica, que es fonia progressivament amb la cultura d'aquests països. Hi van establir guarnicions militars a Ramla, Raqqà, Basra, Kufa, Mosul i Samarra, totes les quals més endevant van esdevenir ciutats.

El califa Abd-al-Malik establí l'àrab com a idioma oficial del Califat el 686. Aquesta disposició va tenir una gran influència en els països no àrabs conquerits i va alimentar l'arabització de la regió. Tanmateix, la situació privilegiada dels àrabs sobre els no àrabs conversos i els impostos addicionals que havien de pagar aquests van anar generant un resentiment contra els àrabs d'orígen. El califa Úmar II va intentar resoldre el conflicte quan va assumir el poder el 717, proclamant que tots els musulmans havien de ser tractats igual, però les seves intencions reformadores no van tenir efecte perque va morir quan només portava tres anys al poder. En conseqüència, el malestar contra els Omeies es va escampar per tota la regió i va esclatar una revolta que va donar el poder als Abbàssides i va traslladar la capital a Baghdad. Els Abbàsides també eren àrabs, ja que descendien d'Abbàs, l'oncle de Mahoma, però, a diferència dels Omeies, ells tenien el suport dels grups musulmans no àrabs. Quan van haver adoptat la llengua àrab i la religió islàmica, les poblacions del Proper Orient i d'Iraq havien estat, a més, arabitzades.

El nord d'Àfrica i Al-Àndalus

La mesquita d'Uqba o Gran Mesquita de Kairouan (Tunísia), fundada el 670, és la més antiga de tot l'Islam occidental.

Al Nord d'Àfrica, els berbers es van resistir molt a la conquesta arabomusulmana, però, després de ser derrotats i assimilats, van contribuïr decisivament a la invasió d'Hispània. De fet, la major part de la tropa que va passar l'estret de Gibraltar a partir de l'any 711 la constituïen berbers, i fins i tot la comandava el cap berber Tariq ibn Ziyad. Els primers segles de la dominació musulmana al Nord d'Àfrica i a la Península Ibèrica la immigració àrab a la zona fou poc important. La Hispània musulmana, Al-Àndalus, era de població majoritàriament hispana (ibero-romano-goda) amb una minoria significativa berber, mentre que els àrabs constituïen una petita però poderosa elit. No va passar molt temps fins que Al-Àndalus i bona part del Maghreb es van alliberar del Califat Omeia. Al Marroc, les tribus berbers van propiciar l'aparició de diversos estats independents. Amb el col·lapse del Califat Omeia, Al-Àndalus va esdevenir l'escenari de conflictes ètnics entre àrabs i berbers. L'últim supervivent de la dinastia Omeia, Abd ar-Rahman I, va poder fugir de la persecució dels seus rivals i es va refugiar a Al-Àndalus. Com que descendia alhora d'àrabs i de berbers, fou capaç de calmar als contrincants i creà l'Emirat de Còrdova.

El gruix més important d'immigració àrab al Magreb no va arribar fins al segle XI, quan les tribus beduïnes Banu Hilal van ser enviades pels Fatimites contra la dinastia zírida, i, després de derrotar-la, van seguir avançant pel seu compte. Això va contribuïr decisivament a l'arabització de la regió, i també a l'expansió del nomadisme en zones que abans havien estat predominantment agrícoles. Foren destruïts molts pobles i ciutats a tot el Magreb. Mentre que les àrees costaneres i urbanes van seguir sota control berber, l'interior va quedar fora de control i sota el domini dels beduïns. Ibn Khaldun va deixar el testimoni de que les zones devastades pels invasors Banu Hilal van esdevenir completament desertitzades. Tot i que els berbers van seguir governant la seva regió fins al segle XVI, amb diverses dinasties, com els Almoràvits, els Almohades, etc., el cert és que l'arribada d'aquestes tribus va contribuïr molt a la seva arabització des dels punts de vista lingüístic i polític.

El Califat

Vista de l'Alhambra des de l'Albaicín, a Granada.

Durant l'època de l'expansió de l'islam del Segle VII i principi del VIII, es va establir el Califat, primer el "Califat Raixidun", fins a esdevenir un dels imperis més grans de la història. L'Edat d'or de l'Islam s'inicià a mitjan Segle VIII amb l'arribada al poder de la dinastia abbàssida i la substitució de la vella capital Damasc per l'acabada de fundar Baghdad. Durant el periode dels Abbàssides, sota la influència dels preceptes corànics i dels hadith, com ara que "La tinta dels erudits és més sagrada que la sang dels màrtirs", que reforça el valor del coneixement, el Món islàmic esdevingué un centre cultural de primer orde, on floriren la ciència, la filosofia, la medicina i l'ensenyament, de manera que els Abbàssides van encoratjar la causa del coneixement i van establir la "Casa del Saber" (en àrab: بيت الحكمة) a Baghdad, on els intel·lectuals, musulmans i no musulmans, maldaven per traduir i recollir la totalitat del coneixement humà en llengua àrab. Moltes obres de l'Antiguitat clàssica, que ja havien estat oblidades, foren traduïdes a l'àrab i després al turc, al persa, a l'hebreu i al llatí. Durant aquest periode, el món islàmic fou un gresol de cultures on es recollia, es sintetitzava i es feia avançar el coneixement obtingut per la Humanitat des de les antigues civilitzacions de Mesopotàmia, Roma, Xina, Índia, Pèrsia, Egipte, Nord d'Àfrica, Grècia i Bizanci. Les dinasties musulmanes rivals, com ara els Fatimites d'Egipte i els Omeies d'al-Àndalus també foren nuclis importants de cultura, amb ciutats com El Caire i Còrdova que rivalitzaven amb Baghdad.

Califat Otomà

Quan l'Imperi Otomà va sotmetre el Califat àrab i va adoptar per al seu sobirà el títol de califa, s'inicià una nova era de dominació per a tot el poble àrab, que es va extendre des de 1513 fins a 1922. Però els àrabs no van notar molt el canvi, de fet, perquè els turcs otomans van aprofitar el model d'administració àrab preexistent.

Actualitat

Després de la caiguda de l'Imperi Otomà el 1918, els àrabs moderns viuen en el Món àrab, que comprèn vint-i-dos estats moderns independents de l'Orient Mitjà i del Nord d'Àfrica. Tots aquests estats comparteixen una política exterior comuna centrada en el Conflicte araboisraelià, tot i que només els més propers a Israel tenen o han tingut una participació real a la guerra.

A partir del 2010, diversos països s'han vist agitats amb diversa intensitat per la Primavera Àrab, un moviment de protesta i voluntat de regeneració política que s'ha generat i estès principalment per iniciativa popular i amb l'ajut de les noves tecnologies.

Articles relacionats

• Al-Shuabiyya
• Països àrabs
• Aràbia
• Àrabs d'Israel
• Àrabs baladís
• Àrabs del Khuzestan
• Civilització islàmica
• Expansió de l'islam
• Llengua àrab

Enllaços externs

• Revista Alif Nûn Publicació virtual gratuita de periodicitat mensual especialitzada en el món àrab i islàmic
• Carta sobre els àrabs de Ronald Gorab