Poesia

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Poetessa)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Al·legoria de la poesia per Rafael Sanzio (1508-1511)

En literatura, la poesia (del grec ποίησις 'creació'; ποιέω 'crear)[1] és l'art d'expressar, en paraules, el contingut espiritual propi, tradicionalment mitjançant mots disposats segons la mètrica. La poesia popular és la poesia creada per poble per expressar la seva identitat, amb unes vivències elementals, i permanents, en les que es reconeix com a tal poble. És enquadrable com una «modalitat textual» –és a dir, com si fos un tipus de text–.[2] També es diu poesia d'una obra en vers. Hi podem distingir les obres escrites en vers; i el conjunt d'obres poètiques d'un poeta, o de diferents poetes, produïdes en una època, una llengua determinada, un gènere, etc. Es diu poesia del contingut formós, o de la forma bella d'una obra literària. Tradicionalment, es distingeixen tres gèneres poètics: l'èpic, el líric i el dramàtic.

Sense especificitat temàtica, la poesia moderna es defineix per la seva capacitat de síntesi i d'associació. La seva principal eina és la metàfora, és a dir, l'expressió que conté implícita una comparació entre termes que naturalment se suggereixen uns als altres, o entre els que el poeta troba subtils afinitats. Alguns autors moderns han diferenciat metàfora d'imatge, paraules que la retòrica tradicional emparenta. Per aquests autors, la imatge és la construcció d'una nova realitat semàntica mitjançant significats que en conjunt suggereixen un sentit unívoc i alhora diferent i estrany. El recull de diferents poemes o poesies s'anomena poemari. El Dia Internacional de la Poesia és el 21 de març.

Evolució històrica del terme i el concepte[modifica | modifica el codi]

Grècia[modifica | modifica el codi]

Fragment de La República de Plató; papir trobat a Oxirrinc (Egipte).

Originàriament a les primeres reflexions occidentals sobre la literatura, les de Plató, la paraula grega corresponent a «poesia» abastava el concepte actual de literatura. El terme «poiesis» significava «fer», en un sentit tècnic, i es referia a tota feina artesanal, inclòs el que realitzava un artista. En conseqüència, era un terme que al·ludia a l'activitat creativa en tant que activitat que atorga existència a alguna cosa que fins aleshores no la tenia.[3] Aplicat a la literatura, es referia a l'art creatiu que utilitzava el llenguatge.

La poesia grega es caracteritzava pel fet que es tractava d'una comunicació no destinada a la lectura, sinó a la representació davant d'un auditori realitzada per un individu o un cor amb acompanyament d'un instrument musical.[4]

A la seva obra La República, Plató estableix tres tipus de «poesia» o subgèneres: la poesia imitativa, la poesia no imitativa i l'èpica. Ja que la reflexió literària de Plató es troba a l'interior d'una altra molt més àmplia de dimensions metafísiques, el criteri que usa el filòsof grec per establir aquesta triple distinció no és literari, sinó filosòfic. Plató, en primer lloc, descriu la creació dramàtica, el teatre, com «poesia imitativa» mentre que l'autor no parla en nom propi, sinó que fa parlar als altres; descriu, d'altra banda, com «poesia no imitativa» a aquella obra on l'autor sí que parla en nom propi, al·ludint en concret al ditirambe, una composició religiosa en honor de Dionís; finalment, estableix un tercer tipus de poesia en el que la veu de l'autor es mesclaria amb la dels altres, els personatges, i aquí és on situa l'èpica.[5]

D'aquesta primera classificació platònica, es desprèn l'origen de la vinculació del gènere poètic amb la característica enunciativa de la presència de la veu de l'autor. Fora d'això, l'ús del vers no és en aquests moments rellevant, atès que la literatura antiga constava sempre en vers –inclòs el teatre–.

Plató va tractar la literatura en el context de determinats problemes filosòfics. Va ser Aristòtil qui, per primera vegada, va afrontar l'elaboració d'una teoria literària independent. L'obra clau és la seva Poètica (c. 334 aC.), és a dir, la seva obra «sobre la poesia».

Aristòtil va introduir, en primer lloc, un element nou en la descripció de la poesia, en tenir en compte que, al costat del llenguatge –el «mitjà d'imitació» característic de la poesia–, a determinades formes d'aquesta es poden utilitzar, a més a més, d'altres mitjans com l'harmonia i el ritme. Així, als gèneres dramàtics, la poesia mèlica i els ditirambes.

I, en segon lloc, quan va reflexionar sobre la forma d'imitació, distingeix entre narració pura o en nom propi (ditirambe) i narració alternada (èpica), arribant a una divisió similar a la que havia establert Plató.[6]

Concepte[modifica | modifica el codi]

Durant la seva estada a Tomis, Ovidi va escriure el seu poema didàctic Halieutica, sobre la manera de pescar dels dacis

És una de les manifestacions artístiques més antigues. La poesia es val de diversos artificis o procediments: a nivell fònic - fonològic, com el so; semàntic i sintàctic, com el ritme; o de l'encavallada de les paraules, així com de l'amplitud de significat del llenguatge.

Per a alguns autors moderns, la poesia es verifica a la trobada amb cada lector, que atorga nous sentits al text escrit. Des de fa molt de temps, la poesia és també considerada per molts autors una realitat espiritual que està més enllà de l'art; segons aquesta concepció, la qualitat del poètic transcendiria l'àmbit de la llengua i del llenguatge. Per al comú, la poesia és una forma d'expressar emocions, sentiments, idees i construccions de la imaginació.

Encara que antigament, tant el drama com l'èpica i la lírica s'escrivien en verss mesurats, el terme poesia es relaciona habitualment amb la lírica, que, en correspondència amb la Poètica d'Aristòtil, és el gènere en què l'autor expressa els seus sentiments i visions personals. En un sentit més extens, es diu que tenen «poesia» situacions i objectes que inspiren sensacions encisadores o misterioses, idees de bellesa i perfecció. Tradicionalment referida a la passió amorosa, la lírica en general, i especialment la contemporània, ha abordat tant qüestions sentimentals com filosòfiques, metafísiques i socials.

La poesia didàctica s'origina en un moment en què la transmissió de textos es feia únicament de manera oral. En aquest context s'entén que un text poètic escrit en un ritme regular sigui preferible a la prosa, atès que és més fàcil de memoritzar. És per això que la majoria dels precursors de la filosofia i la ciència antiga hi van escriure les seves obres en vers, com Hesíode Els treballs i els dies o Els Presocràtics. Entre els romans destaquen obres com De Rerum natura on Lucreci exposa la concepció epicúria del món, Les Geòrgiques de Virgili o Halièutica, tractat sobre la pesca que Ovidi va escriure des del seu exili a la Mar Negra, on tenia molt temps per observar com pescaven els nadius.

Sense especificitat temàtica, la poesia moderna es defineix per la seva capacitat de síntesi i d'associació. La seva principal eina és la metàfora; és a dir, l'expressió que conté implícita una comparació entre termes que naturalment se'n suggereixen uns als altres, o entre els que el poeta troba subtils afinitats. Alguns autors moderns han diferenciat metàfora d'imatge, paraules que la retòrica tradicional emparenta. Per a aquests autors, la imatge és la construcció d'una nova realitat semàntica mitjançant significats que alhora suggereixen un sentit unívoc i a la vegada distint i estrany.

Història[modifica | modifica el codi]

La tauleta sobre el diluvi de l'epopeia de Guilgameix, escrita en accadi.

Hi ha testimonis de llenguatge escrit en forma de poesia en jeroglífics egipcis de 25 segles abans de Crist. Es tracta de cants de feina i religiosos.[1] El Poema de Guilgameix, obra èpica dels sumeris, va ser escrit amb caràcters cuneïformes i sobre taules d'argila uns 2000 anys abans de Crist. Els cants de La Ilíada i L'Odissea, les composicions que s'atribueixen a Homer, daten de vuit segles abans de l'era cristiana. Els Vedes, llibres sagrats de l'hinduisme, també contenen himnes i la seva última versió es calcula va ser redactada al segle III aC. Per aquests i altres textos antics se suposa justificadament que els pobles componien cants que eren transmesos oralment. Alguns acompanyaven la feina, d'altres eren per invocar les divinitats o a celebracions, i d'altres per narrar els fets heroics de la comunitat. Els cants homèrics parlen d'episodis molt anteriors a Homer i la seva estructura permet deduir que circulaven de boca en boca i que eren cantats amb acompanyament d'instruments musicals. Homer esmenta en la seva obra la figura de l'Aedo (cantaire), que narrava successos en vers al compàs de la lira. El ritme dels textos no només tenia la finalitat d'agradar els sentits, sinó que permetia recordar els cants amb més facilitat.

Sapho se précipitant du Rocher de Leucate, per Théodore Chassériau, c. 1840

La poesia lírica va tenir expressions destacades a l'antiga Grècia. El primer poeta que va escollir els seus motius de la vida quotidiana, en el període posterior a la vida d'Homer, va ser Hesíode, amb la seva obra Els treballs i els dies. A uns 600 anys abans de Crist es remunta la poesia de Safo, poeta nascuda a l'illa de Lesbos, autora d'odes celebradores i cançons nupcials (epitalamis), de les que es conserven fragments. Anacreont, nascut un segle després, va escriure breus peces, en general dedicades a celebrar el vi i la joventut, de les que van sobreviure unes poques. Cal·lí d'Efes i Arquíloc de Paros varen crear el gènere elegíac, per cantar als difunts. Aquíloc va ser el primer a utilitzar el vers iàmbic (construït amb «peus» d'una síl·laba curta i una altra llarga). També va escriure sàtires. Al segle V aC va assolir el seu cim la lírica coral, amb Píndar. Es tractava de cançons destinades als vencedors dels jocs olímpics.

Roma va crear la seva poesia basant-se en els grecs. L'Eneida , de Virgili, es considera la primera obra mestra de la literatura llatina, i va ser escrita pocs anys abans de l'era cristiana, a la manera dels cants èpics grecs, per narrar les peripècies d'Enees, sobrevivent de la guerra de Troia, fins que arriba a Itàlia. L'edat d'or de la poesia llatina és la de Lucreci i Catul, nascuts en el segle I aC, i d'Horaci (mestre de l'oda), Properci i Ovidi. Catul va dedicar tota la seva poesia a una estimada a la qual deia Lesbian. Els seus poemes d'amor, directes, simples i intensos, fou admirar els poetes de tots els temps.

A l'Edat Mitjana va dividir-se en una tradició popular, oral, recitada pels pobles i castells per professionals com els trobadors, i d'una altra banda una poesia culta escrita molt lligada a la religió, tot i que ambdues tradicions empraven recursos retòrics similars. Aquesta segona branca és la que es va imposar com a canònica i durant el Renaixement, el Barroc i el Neoclassicisme va imitar els models grecollatins amb les particularitats de les llengües nacionals europees, que imposaven una mètrica diferenciada.

El gènere que va acabar triomfant va ser el de poesia lírica, molt lligat a l'expressió dels sentiments durant el segle XIX, o bé a la denúncia social (part dels autors del segle XX), mentre que la poesia èpica quedava absorbida per la narrativa en prosa. Destaca l'ús del vers a la cançó, utilització que es manté vigent encara al segle XXI.

Poesia xinesa[modifica | modifica el codi]

A] la poesia xinesa es van utilitzar especialment els versos pentasíl·labs i heptasíl·labs, que en el cas de la llengua xinesa corresponen a versos de cinc i set sinograms respectivament, atès que cada sinogram representa una síl·laba. Les formes poètiques més comunes van ser especialment els Lüshi –律詩, poemes de vuit versos– i els Jueju –絕句, poemes de quatre versos–. Es va compilar una recopilació de poemes titulada Tots els poemes de la Dinastia Tang (全唐詩) amb més de 48.900 poemes de més de 2200 autors. Entre els poetes més destacats es troben Li Bai (李白)), Du Fu (杜甫) i Bai Juyi (白居易).

Un importantíssim corrent literari de l'època Tang és el «Moviment per la llengua antiga» (古文運動). Els partidaris del mencionat moviment propugnaven un retorn l'estil literari de l'època Han i anterior, que era més clar i precís, menys artificiós que el que imperava en aquell moment. Molts literats adeptes van ser destacats assagistes. Entre ells destaquen Han Yu i Liu Zongyuan. Han Yu era considerat el millor escriptor xinès de tots els temps pel famós orientalista Arthur Waley.

Poesia japonesa[modifica | modifica el codi]

La poesia lírica japonesa, de gran influència a Europa en el segle XX, es remunta al segle VIII i una de les seves formes més populars és el haiku, una composició de tres versos de cinc, set i cinc síl·labes, en la que una imatge visual es contrasta amb una altra, sense comentaris, o a una imatge segueix una reflexió concisa i a la vegada fugaç. L''haiku', utilitzat pel budisme zen per transmetre les seves ensenyances, va influir en poetes avantguardistes del segle XX, com el nord-americà Ezra Pound. S'anomena 'haiku' a la primera estrofa d'una variant mètrica nomenada tanka.

Característiques[modifica | modifica el codi]

Tot i que el que és poesia va canviant segons l'època, amb l'aparició de nous gèneres i recursos expressius i la desaparició d'altres, hi ha una sèrie de trets que acostumen a aparèixer a la poesia.

El primer d'ells és l'ús màxim de la funció poètica del llenguatge de Roman Jakobson: la llengua de la poesia s'allunya de l'habitual per causar un efecte d'estranyament en el lector/oïdor (terme del formalisme rus) i aconseguir així un efecte estètic. Per a això usa metàfores, condensa l'expressió, altera el sentit habitual de mots i expressions gramaticals i empra jocs de llengua i imatges suggeridores, amb un gran domini de la connotació de cada paraula.

En segon lloc la llengua se sotmet a les normes de la mètrica: hi ha un ritme particular de dicció, que ve marcat per l'alternança de síl·labes llargues i breus, de tòniques i àtones o per la presència de rima, segons la llengua. Aquest ritme s'encabeix en esquemes determinats quant al nombre i tipus de sons permesos, que formen els versos.

L'aspecte visual del poema reflecteix aquestes constriccions mètriques, ja que cada vers ocupa una línia i per tant no s'omple tota la pàgina com passa amb els textos en prosa. Se separen també les estrofes o agrupacions de versos per espais en blanc. La poesia visual, a més a més, juga amb el contorn de la plana i la forma del text, combinant recursos gràfics i textuals.

Per últim a la poesia té un paper molt important el nivell fonètic de la llengua, amb especial atenció a cada so i als efectes que causa i amb combinacions particulars (com al·literacions) per augmentar la musicalitat del text (de fet la poesia inicialment sempre era cantada). Per aquest motiu la poesia sovint demana de ser recitada en alta veu i no solament llegida en veu baixa, per apreciar aquest treball amb els sons, a diferència d'altres gèneres.

Ritme[modifica | modifica el codi]

El ritme en poesia és la repetició regular de diversos elements que formen part d’un missatge poètic per tal d’aconseguir una certa musicalitat o sonoritat. Els procediments que permeten dotar de ritme un poema són diversos. Destaquen la repetició d'una paraula o d'una construcció sintàctica al llarg de diversos versos, la distribució de les síl·labes accentuades i la repetició de sons al final de cada vers.

Gèneres poètics[modifica | modifica el codi]

Al·legoria de la poesia lírica, Parc de Versalles
Al·legoria de la poesia ègloga (pastoral), Parc de Versalles

Dins de la classificació de gèneres literaris, hi ha el gènere poètic, que és el recurs de la literatura mitjançant el qual s'embelleix la cosa de la qual es parla. A més del fet que a través d'ell es transmeten sentiments, emocions i pensaments a través de diferents recursos expressius.[1]

Poesia lírica[modifica | modifica el codi]

La poesia lírica és un gènere literari en el qual l'autor vol expressar tots els seus sentiments i emocions respecte a un ens o objecte d'inspiració. El gènere líric es caracteritza per tenir la presència d'un:

  • Parlant líric, el qual és el que expressa tots els sentiments en el poema respecte a un objecte líric
  • L'objecte líric és l'ens, objecte o situació que provoca els sentiments en el poeta, els que són expressats pel parlant líric.
  • El motiu líric és el tema del qual tracta l'obra lírica, això vol dir que és el sentiment predominant que expressa l'objecte líric el parlant líric.
  • L'actitud lírica és la forma en la qual el parlant líric expressa les seves emocions. aquesta es classifica en 3 tipus:
    • Actitud enunciativa: Es caracteritza pel fet que el llenguatge emprat pel parlant líric representa una narració de fets que li ocorren a un objecte líric. El parlant intenta narrar els sentiments que té d'aquesta situació tractant de mantenir l'objectivitat.
    • Actitud apòstrof o apel·lativa: És una actitud lírica en la qual el parlant es dirigeix a una altra persona, li intenta interpel·lar o dialogar amb aquesta altra persona. En aquesta actitud el parlant li dialoga a un altre dels seus sentiments.
    • Actitud carmínica o de la cançó: En aquesta el parlant obre el seu món intern, expressa tots els seus sentiments, reflexiona sobre les seves sensibilitats personals.

Ègloga[modifica | modifica el codi]

Article principal: ègloga

L'ègloga és un subgènere de la poesia lírica que es dialoga a vegades com una petita peça teatral en un acte. De tema amorós, un o diversos pastors el desenvolupen comptar en un ambient camperol on la natura és paradisíaca i té un gran protagonisme la música. Com subgènere líric es desenvolupa a vegades mitjançant un monòleg pastoral o, més freqüentment, amb un diàleg, amb la qual cosa adquireix característiques menys pures i es transforma en quelcom teatral o dramàtic; de fet, algunes èglogues van ser representades en època romana i en el Renaixement. El gènere posseeix motius rurals i els tòpics de la poesia bucòlica. Va ser creat i perfeccionat en l'hel·lenisme a partir del segle IV aC.

Elegia[modifica | modifica el codi]

Article principal: elegia

L'elegia és un subgènere de la poesia lírica que designa en general qualsevol poema de lament, encara que en el seu origen no era necessàriament així, com ho demostren les Elegies dels poetes grecs arcaics. L'actitud elegíaca consisteix a lamentar qualsevol cosa que es perd: la il·lusió, la vida, el temps, un ésser estimat i un llarg etcètera. L'elegia fúnebre (també anomenada plany, a l'Edat Mitjana) adopta la forma d'un poema de dol per la mort d'un personatge públic o un ésser estimat, i no ha de confondre amb l'epitafi, que són inscripcions enginyoses i lapidàries que s'inscrivien en els monuments funeraris, més emparentats amb l'epigrama, un altre gènere líric.

Epigrama[modifica | modifica el codi]

Article principal: epigrama

L'epigrama és una composició poètica breu que expressa un sol pensament principal festiu o satíric de manera enginyosa. Es poden rastrejar les arrels del gènere fins molt enrere, a la lírica arcaica (no per res Meleagre inclou en la seva Corona a Arquíloc de Paros o a Semònides d'Amorgós), encara que és més propi parlar de l'epigrama com un gènere netament hel·lenístic, car caracteritza, tant pel seu contingut, com per la seva extensió i forma a aquesta època. Els epigrames hel·lenístics constitueixen un veritable gresol d'aquelles societats, veiem desfilar navegants, fusters, teixidores amb la seva vida simple i àrdua, també a l'amor heterosexual, lèsbic o gai, les festes, la religiositat, el seguici, la sexualitat, la innocència, les arts plàstiques, la crítica literària, fins a les mascotes; tot això, no ens enganyem, passat pel filtre de l'erudició i la cultura (doncs portadors de tals eren els poetes). En resum, tenim testimonis diversos, bells i molt viscuts de les principals preocupacions de l'home hel·lenístic.

Oda[modifica | modifica el codi]

Article principal: oda

L'oda és la composició lírica a vers, de mitjana extensió (clàssicament 15 sonets) i de tema noble i elevat, en la qual s'expressa l'admiració exaltada per alguna cosa o algú; segons el tema que es canti, pot ser sagrada, heroica, filosòfica, amatòria. En general s'aplica a tot poema destinat a ser cantat.

Antigament es cantava amb l'acompanyament d'un instrument musical. A l'Antiga Grècia on té els seus principis, existien dos tipus d'odes: les corals i les cantades per una sola veu (monodia).

Al·legoria de la poesia sàtira, Parc de Versalles
Al·legoria de la poesia èpica, Parc de Versalles
Article principal: gènere literari

Sàtira[modifica | modifica el codi]

Article principal: sàtira

La sàtira és un subgènere líric que expressa indignació cap a algú o alguna cosa, amb propòsit moralitzador, lúdic o merament burlesc. Sorgeix aGrècia amb els yambógrafos Semònides d'Amorgós i Arquíloc de Paros principalment, encara que també el comediògraf Aristòfanes la va incloure a les seves obres, i es van acostar a ella el poeta Bió d'Esmirna i filòsofs de Escola cínica com Mènip de Gadara a través del gènere literari de la diatriba o discurs violent i injuriós per criticar persones o esdeveniments des del punt de vista moral.

Balada[modifica | modifica el codi]

Article principal: balada

La balada és una forma fixa del cant cortesà del final de l'Edat Mitjana a Europa, que apareix en el segle XIV. La poesia és dissociada de la música, però la musicalitat és creada a l'escriptura mateixa del poema. En efecte, la balada té la particularitat de repetir un mateix vers, tornada, al final de cada tres estrofes. Està constituïda per octosíl·labs i les rimes estan creuades. Com a regla, la balada medieval comença sempre amb la paraula Príncep.

Poesia èpica[modifica | modifica el codi]

La poesia èpica és un gènere literari en el qual l'autor presenta de forma objectiva fets llegendaris o ficticis desenvolupats en un temps i espai determinats. Forma part de la Poesia narrativa. L'autor utilitza com a forma d'expressió habitual la narració poètica, encara que poden donar-se també la descripció i el diàleg. En alguns casos, l'èpica no és escrita, sinó més aviat explicada oralment pels rapsodes.

Epopeia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Poema èpic

Poema èpic o epopeia són termes que defineixen en literatura el gènere poètic que narra les gestes dels herois amb una barreja tant d'elements reals com fabulosos i llegendaris. Igualment forma part de la Poesia narrativa. En els seus orígens la seva transmissió era oral i per tant hi podia haver diverses versions d'una mateixa història.

Romanç[modifica | modifica el codi]

Article principal: Romanç (poesia)

El romanç és un poema característic de la tradició oral, i es popularitza en el segle XV, en què es recullen per primera vegada per escrit en romancer. Els romanços són generalment poemes narratius (vegeu la Poesia narrativa), amb una gran varietat temàtica, segons el gust popular del moment i de cada lloc. Els romanços s'interpreten declamant, cantant o intercalant cant i declamació.

Muses a la poesia[modifica | modifica el codi]

Cal·líope, per Simon Vouet (1634).

La paraula grega mousa és un substantiu comú a més a més d'un tipus de deessa: significa literalment 'cançó' o 'poema'. La paraula deriva probablement de l'arrel indoeuropea men -, que és també l'origen del grec Mnemòsine, del llatí Minerva. O, alternativament, de *mont -, 'muntanya', a causa de la seva residència a la muntanya Helicó, que és menys probable en significat, però més probable lingüísticament.

A la mitologia grega, Cal·líope és la musa de la poesia èpica i l'eloqüència. Es representa amb les característiques d'una noia d'aire majestuós, portant una corona daurada, emblema que segons Hesíode indica la seva supremacia sobre les altres muses. S'adorna amb garlandes, portant una trompeta en una mà i un poema èpic a l'altra.

Les muses eren per tant les personificacions i les patrocinadores de les representacions de discursos en vers o mousike –d'on prové «música»–, 'art de les Muses'. En el període arcaic, abans que els llibres estiguessin àmpliament disponibles, això incloïa quasi totes les formes d'ensenyament: el primer llibre grec d'astronomia, per Tales, estava escrit en hexàmetres dactílics, igual que moltes altres obres de la filosofia presocràtica. Tant Plató amb els pitagòrics incloïen explícitament la filosofia com un subgènere de mousike. Heròdot, el principal mitjà d'expressió del qual era la recitació pública, va nomenar cada un dels nou llibres de les seves Històries amb el nom d'una Musa diferent.

L'adoració a les muses acostumava a estar també relacionat amb el culte heroic de poetes: tant la tomba d'Arquíloc de Paros com les d'Hesíode i Tàmiris a Beòcia albergaven festivals en què les declamacions poètiques eren acompanyades de sacrificis a les Muses.

Futur de la poesia[modifica | modifica el codi]

Joan Brossa: Poema corpori Bàrcino (1994) a la Plaça Nova, Barcelona

Certs avenços tecnològics com l'ordinador poden modificar formalment la poesia, però no la seva importància, perquè, com qualsevol altre art, sobresurt per la seva capacitat d'adaptació als nous recursos i a les noves necessitats. La poesia, d'altra banda, no és exclusivament un fenomen llibresc. Accions poètiques o performances, recitals públics, combinació de poesia i imatge en moltes experiències de vídeo, parlen clarament de la seva vitalitat i potser d'un impuls lligat també als seus orígens: el de convertir la paraula en un ritu compartit.

El Dia Mundial de la Poesia va ser proclamat per la Conferència General de la UNESCO, i es va celebrar per primera vegada el 21 de març de 2000. La seva finalitat és fomentar el suport als poetes joves, tornar a l'encant de l'oratòria i restablir el diàleg entre la poesia i la resta de les arts (teatre, dansa, música, etc.).

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 DDAA. La Gran Enciclopèdia en català. Volum 16. Barcelona: Edicions 62, 2004. ISBN 84-297-5444-X. 
  2. Cabo Aseguinolaza; Cebreiro Rábade, 2004, p. 296.
  3. Asensi Pérez, 2004, p. 36.
  4. Gentili, 1996, p. 20.
  5. Asensi Pérez, 2004, p. 51.
  6. Asensi Pérez, 2004, p. 68.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Cabo Aseguinolaza, Fernando; Cebreiro Rábade, María do. «A poesía». A: Elementos de crítica literaria (en castellà). Vigo: Xerais, 2004. ISBN 9788497822534. 
  • Asensi Pérez, Manuel. Historia de la teoría de la literatura (desde los inicios hasta el siglo XIX) (en castellà). València: Tirant Lo Blanch, 1998. ISBN 978-84-8002-712-0. 
  • Gentili, Bruno. Poesía y público en la Grecia antigua (en castellà). Barcelona: Quaderns Crema, 1996. ISBN 84-7769-070-7. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Vegeu texts en català sobre Poesia a Viquitexts, la biblioteca lliure.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Poesia Modifica l'enllaç a Wikidata