Peitoví

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Poiteví)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Peitoví
Poetevin
Parlat a: França
Regió: Viena, Deux-Sèvres, Vendée, Sud del Loira Atlàntic (país de Retz), Nord-oest de la Charente (Ruffécois i zona d'oïl del Confolentès), extrem nord del Charente Marítim (Ré, Nord Aunis, Loulay, Aulnay), Sud-oest de l'Indre.
Parlants:
Classificació genètica: Indoeuropeu

  Llengua itàlica
   Llengua romànica
    Itàlica-Occidental
     Itàlica-Occidental-Occidental
      Gal·lo-Ibèrica
       Gal·lo-Romanç
         Oïl
          peitoví-saintongès
           peitoví

estatus oficial
Regulat per:
codis de la llengua
Globe of letters.svg Visiteu el Portal:Llengües Globe of letters.svg

El peitoví[1] és una varietat del peitoví-saintongès,[2] llengua d'oïl de la família de les llengües romàniques parlada a l'antiga regió francesa del Poitou, als departaments de la Vendée, Deux-Sèvres (llevat el nord del Thouarsès), la Viena (llevat algunes comunes occitanes del sud i el Nord-Loudunès), el Sud del Loira Atlàntic (país de Retz), i el nord-oest de la Charente (Ruffécois,[3] i la zona d'oïl del Confolentès: Le Bouchage i part de Pleuvila),[4] l'extrem nord del Charente Marítim (illa de Ré,[5] nord de l'Aunis[6] regions de Loulay i d'Aulnay),[7] així com algunes comunes de l'extrem sud-oest de l'Indre (entre Le Blanc,[8] Bélâbre i Argenton-sur-Creuse).

Entre gener de 2007 i gener de 2010 el peitoví va aparèixer en la llista de llengües de França, llengua d'oïl, al web de la Delegació General per a l'idioma francès i les llengües de França (DGLFLF), igual que el saintongès i desaparegué el peitoví-saintongès. Tanmateix, a principis de 2010 el peitoví-saintongès reaparegué a la llista de llengües de França, llengües d'oïl, al web de la Delegació General per a l'idioma francès i les llengües de França (DGLFLF) sota l'expressió "peitoví-saintongès [en les seves dues varietats: peitoví i saintongès]".[9]

Antigüitat[modifica | modifica el codi]

El peitoví és un vell dialecte francès del que hi ha un bon nombre de texts com els de La Gente poitevinerie, recull de monòlegs i cançons del 1572. També compta amb alguns autors en peitoví, com Ulysse Dubois de Deux-Sèvres.

Gramàtica[modifica | modifica el codi]

En la gramàtica peitovina, el je (jo) sovint és reemplaçat per Y (J'ai vu passer un oiseau esdevé Y ai vu passer un oiseau), que pot provocar confusions a les persones no habituades a la parla peitovina, que el poden confondre amb il (això).

Vocabulari[modifica | modifica el codi]

  • A bin couillon : marca el to
  • A'c'tantôt : aquesta tarda
  • A çhés fàetes : adéu (passi-ho-bé)
  • A tae : adéu (bon dia, salut)
  • A neu o astor (à'c't'heure) : ara
  • Acafouir : recroqueviller
  • Aeve : aigua
  • Affutiot : nyicris
  • Barrer la porte : tancar la porta amb clau
  • Berdasser : parlar massa
  • Beution : noi
  • Biger : petonejar
  • Bitard : esparver, au de rapinya
  • Bordoirer : bruta
  • Bouerretter : fer girar el cap
  • Buffer : cop
  • Caberlot : crani
  • Chaille : pedra petita
  • Cheub : cabra
  • Cheu : tombé
  • Chin : gos
  • Couasse (poule) : gallina lloca
  • Drôle, drôlière : infant
  • Erabinaille : mitja jornada de feina
  • S'ébernaudir : se dit du temps qui s'annonce mauvais
  • Éloise : llampec
  • Fillatre : nét
  • Garocher o arrocher : llançar
  • Garouille : moresc
  • Godaille : vi a la sopa
  • Grôle : corb
  • Jaille : escombraries
  • Jouasse : feliç
  • Lisette o rapiette : llangardaix
  • Marienne : migdiada
  • Mougeasse : noia atrevida
  • Niacouet : nen malalt
  • Routin : camí
  • Since : tovalló
  • Zire : fàstic

Història[modifica | modifica el codi]

La llengua peitovina ha estat molt estudiada gràcies a la presència a Poitiers d'una Universitat de Llengües, encara avui dia vaixell insígnia per a la formació de lingüistes.

Controvèrsia[modifica | modifica el codi]

Vegeu Controvèrsia del peitoví-saintongès

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Peitoví». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. El peitoví-saintongès, desaparegut el gener de 2007, reaparegué el 2010 dins la llista de les llengües de França, llengües d'oïl, al web de la Delegació General per a l'idioma francès i les llengües de França (DGLFLF), servei del ministeri de Cultura, amb la llegenda : « peitoví-saintongès [amb dues varietats : peitoví i saintongès] » : DGLF - Ministère de la Culture
  3. Paul Dyvorne (de Cozes (Charente Marítim) : Folklore saintongeais, 1935, p. 44) : « Dans le Confolentais, c’est le patois limousin que parlent les paysans; à l’est d’Angoulême, c’est celui du Périgord; à Ruffec, celui du Poitou. Dans l’Angoumois du sud, vers Cognac et Barbezieux, l’idiome saintongeais est seul en faveur». Brigitte Horiot (Les parlers du Sud-Ouest, a : Français de France et Français du Canada : Les parlers de l’Ouest de la France, du Québec et de l’Acadie, Centre d’Etudes Linguistiques Jacques Goudet, Université Lyon III, 1995), qui atribueix implícitament el Ruffécois al domini peitoví remarcant que la descripció lèxica del domini de l'ALO (Atlas Linguistique de l'Ouest : Poitou, Aunis, Saintonge, Angoumois) mostra que « il est possible de retrouver une situation déjà observée au cours de l’étude phonétique : le département des Deux-Sèvres (mis à part le nord), le sud-est de la Vendée, le sud-ouest de la Vienne et le nord-ouest de la Charente [Ruffécois] ont tendance à former une aire originale dans l’ensemble de l’ALO». I també : Léo Ganachaud (d'Ambérac en Charente : Lée Bitons chérentais : Ambérac, mon pays !, 1949) : « La région de Ruffec a plutôt les coutumes peitovines que charentaises, et là, pas de bons repas sans qu’au dessert arrive le tourteau fromageou. »
  4. Els escrits de Jean-François Migaud (originari de Pleuville, comuna de la zona d'oïl del Confolentès) hi són presentats, al diari Le Subiet dels anys 1980, com a escrits en "poitevin méridional". Hom pot retrobar aquesta esmena al "poitevin méridional" a les obres de Jean-François Migaud : Que l’bon Dieu nous eûy’de !!! (a Le Subiet de novembre-desembre de 1985); Saint-Piarre et la Chabre (a Le Subiet de novembre-desembre de 1989).
  5. - Albert Dauzat (Les Patois, 1927, p. 142) parla del límit : « entre les îles de Ré (parlers vendéens) i d'Oléron (parlers saintongeais du sud) » - Raymond Doussinet (Le Parler savoureux de Saintonge, 1958, p. 21) : « L’île de Ré se rattache plutôt au patois poitevin, l‘île d’Oleron au patois charentais »
  6. Brigitte Horiot (Les parlers du Sud-Ouest, dans : Français de France et Français du Canada : Les parlers de l’Ouest de la France, du Québec et de l’Acadie, Centre d’Etudes Linguistiques Jacques Goudet, Université Lyon III, 1995, p. 226) parla del sector comprès entre L'Ile-d'Elle, Courçon-d'Aunis, Péré, Saint-Marie-de-Ré i Les Portes-en-Ré : « On constate que cette partie nord du département de la Charente-Maritime, surtout l’île de Ré, a tendance à se rattacher à la Vendée et, plus généralement, au poitevin. »
  7. Raymond Doussinet (Le paysan charentais dans ses bots, 1963) dins el mapa del « patois saintongeais » a la primera pàgina de la seva segona obra (1963) indica « zone de transition » entre les localitats de Tonnay-Boutonne i Saint-Jean-d'Angély (tendència saintongesa) i les de Surgères, Loulay i Aulnay (amb tendència peitovina)
  8. [1] i [2]
  9. L'extracte en qüestió mostra la llista següent: llengües regionals: alsacià, basc, bretó, català, cors, flamenc occidental, fràncic de Mosel·la, francoprovençal, llengües d'oïl (franc-comtès, való, xampanyès, picard, normand, gal·ló, peitoví-saintongès [en les dues varietats: peitoví i saintongès], lorenès, borgonyó-morvandiau), parlars d'oc o occità (gascó, llenguadocià, provençal, alvernès, llemosí, vivaro-alpí). Vegeu el lloc DGLFLF DGLF - Ministère de la Culture