Pompeu Fabra i Poch

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Pompeu Fabra i Poch

Pompeu Fabra, el 1933
Naixement Pompeu Fabra i Poch
20 de febrer de 1868
Vila de Gràcia, Barcelona
Mort 25 de desembre de 1948 (als 80 anys)
Prada de Conflent, Conflent
Sepultura Cementiri de Prada de Conflent
Nacionalitat Catalunya Catalunya
Ocupació Enginyer i filòleg
Conegut/uda per Establidor de la normativa moderna de la llengua catalana

Pompeu Fabra i Poch (Vila de Gràcia, 20 de febrer de 1868Prada de Conflent, 25 de desembre de 1948) va ser un enginyer i filòleg català que és conegut com al seny ordenador de la llengua catalana, per la seva tasca de capdavanter establidor de la normativa moderna de la llengua catalana.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Infantesa[modifica | modifica el codi]

Pompeu Fabra va néixer l'any 1868 al número 32 del carrer de la Mare de Déu de la Salut, al barri de la Salut de l'antiga vila de Gràcia, i més tard també va viure al carrer Gran de Gràcia. Era fill de Josep Fabra i Roca i Carolina Poch i Martí. Va tenir dotze germans i ell era el més petit de tots; però van morir-ne deu i van quedar ell i dues germanes. Quan tenia cinc anys (1873) es va proclamar la I República a l'Estat espanyol i el seu pare, que era republicà, fou elegit alcalde de la vila.[1] Encara que la família es va traslladar a Barcelona quan tenia 6 anys, ell sempre recordà el seu origen gracienc.[2]

Uns inicis fecunds i polèmics[modifica | modifica el codi]

Fabra inicià estudis d'enginyeria industrial, que progressivament alternà amb una forta inclinació autodidacta per la filologia. El 1891, l'editorial de L'Avenç li publicà la gramàtica Ensayo de gramática de catalán moderno, on, per primera vegada amb metodologia científica, es descriu la llengua parlada amb una acurada transcripció fonètica. Junt amb Joaquim Casas Carbó i Jaume Massó i Torrents, Fabra emprengué la segona campanya lingüística de la revista L'Avenç,[3] campanyes que foren els primers intents científics de sistematització de la llengua, intents que provocaren arborades polèmiques i constituïren l'esbós de la futura normativització.

El 1902 guanyà per oposició la càtedra de química de l'Escola d'enginyers de Bilbao, ciutat on va viure de manera continuada fins al 1912. Tot i l'allunyament del país, durant aquells anys intensificà la seva dedicació a la filologia.

El 1906 va participar en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana amb la comunicació Qüestions d'ortografia catalana. El seu prestigi intel·lectual en va sortir enormement reforçat, fins al punt que Prat de la Riba el cridà per dirigir un projecte de normativització lingüística del català. Aleshores retornà a Catalunya, fou nomenat fundador de la Secció Filològica de l'IEC i ocupà una càtedra dels Estudis Universitaris Catalans. El 1912 edità una Gramática de la lengua catalana, encara en castellà; un any després donava a conèixer les Normes ortogràfiques (1913), una llarga reforma ortogràfica, promulgada per l'Institut d'Estudis Catalans,[4] les quals, al costat de fervoroses adhesions, provocaren un corrent contrari d'opinió.[5] Un dels punts bàsics de l'ortografia defensada per Fabra va ser el respecte envers la pronúncia dels dialectes i l'etimologia dels mots. El Diccionari ortogràfic (1917) completà les Normes del 1913.

Un mestratge eficaç[modifica | modifica el codi]

Pompeu Fabra de jove, vist per Ramon Casas (MNAC).

A partir del 1918, amb la publicació de la Gramàtica catalana, adoptada com a oficial, s'inicia una etapa que culmina el 1931[6] amb la publicació del Diccionari general de la llengua catalana. Del mateix any és el Curs mitjà de gramàtica catalana, pensat especialment per a l'escola i reeditat, el 1968, amb el títol d'Introducció a la gramàtica catalana. Les Converses filològiques (1924) sorgiren de l'anhel fabrià de divulgar les seves reflexions lingüístiques. Són articles relativament breus que plantegen i resolen dubtes idiomàtics molt freqüents. L'any següent publicà Les principals faltes de gramàtica.

La consolidació d'una tasca[modifica | modifica el codi]

L'any 1932, Fabra accedí directament, per raó del seu prestigi, a la càtedra de llengua catalana de la Universitat de Barcelona. Amb ell hi entrava oficialment la llengua catalana, per primera vegada a la història. El 1933, Fabra esdevingué president del patronat de la nova Universitat Autònoma de Catalunya, tot just creada. El Diccionari del 1932, ja esmentat, i conegut popularment com a Diccionari Fabra o el Pompeu, fou pensat com l'esbós d'un futur diccionari oficial de l'Institut d'Estudis Catalans. Els criteris que van presidir la confecció del seu diccionari poden resumir-se en:

  1. Exclusió d'arcaismes i dialectalismes de difícil admissió per als parlants.
  2. Previsió de bandejar els mots que, amb el temps, perdessin vigència.
  3. No-admissió de mots forasters manllevats a altres llengües que substituïssin mots propis del català o bé que impossibilitessin de crear-ne de nous.
  4. Incorporació de mots tècnics, prèviament catalanitzats, d'origen grecollatí i d'abast universal.

Darrers anys[modifica | modifica el codi]

Pompeu Fabra travessà la frontera franco-espanyola el 31 de gener de 1939, cinc dies després que entressin les tropes del general Franco a Barcelona. Després va patir un llarg pelegrinatge amb estades a París, Montpeller, Perpinyà i, finalment, Prada de Conflent, on va morir el 25 de desembre de 1948. Entre el 14 de setembre del 1945 i el 22 de gener de 1948 va ser conseller de la Generalitat a l'exili.

Els darrers anys de la seva vida, malgrat les condicions adverses, continuà treballant i enllestí una nova Gramàtica catalana, publicada pòstumament el 1956 per Joan Coromines.

Dirigent esportiu[modifica | modifica el codi]

[7] Va estar vinculat durant tota la vida lligat al que s'anomenava excursionisme científic, i fou soci del Centre Excursionista de Catalunya des del 1891. Feu excursions arreu de la geografia catalana, i també estades en campaments estivals als Pirineus, amb ascensions als pics més rellevants. Jugador de tennis, forma part de la secció de tennis del FC Barcelona. Fou fundador del Badalona Lawn-Tennis Club (1914). Com a dirigent, presidi la Federació Catalana de Tennis (1927-35), càrrec que compaginà amb la presidència de Palestra des del 1930, i posteriorment el 1933 va ser el primer president de la Unió Catalana de Federacions Esportives coneguda actualment com Unió de Federacions Esportives de Catalunya, que aglutinava totes les federacions, de manera que esdevingué el màxim dirigent de l'esport català durant els anys de la República, fins que va cessar la seva activitat quan va esclatar la Guerra Civil[8].


Obres completes[modifica | modifica el codi]

Les Obres completes de Pompeu Fabra són el resultat d'un projecte de recerca de la Generalitat de Catalunya, l'Institut d'Estudis Catalans i el Govern de les Illes Balears, fruit d'un conveni de col·laboració signat l'any 2002. Els nou volums que les formen recullen des de la bibliografia essencial de Fabra fins a escrits ignorats i fins i tot inèdits. En són un exemple els apunts presos per alguns dels seus alumnes en conferències i cursos, que revelen continguts que no apareixen en les obres del lingüista, o bé idees gramaticals en estat embrionari que posteriorment van ser exposades en obres seves.

El primer volum inclou les tres primeres gramàtiques, de 1891, 1898 i 1912; el segon, les cinc gramàtiques publicades entre 1918 i 1946 i diversos cursos orals; el tercer, la gramàtica francesa de 1919 i l'anglesa de 1924, juntament amb una sèrie d'articles tècnics publicats entre 1887 i 1926; el quart volum conté l'obra ortogràfica de Pompeu Fabra (Tractat d'ortografia de 1904, les Normes ortogràfiques de 1913 i el Diccionari ortogràfic de 1917-1937) i els manuals lingüístics publicats per l'Editorial Barcino; el cinquè, el Diccionari general de la llengua catalana de 1932; el sisè, les gramàtiques de 1918-1933, la gramàtica catalana de 1946 i la gramàtica pòstuma de 1956, a més de les traduccions teatrals; el setè conté les Converses filològiques; el vuitè, l'Epistolari de Fabra i el Curs de llengua catalana per correspondència, i el novè i últim inclou textos i materials del lingüista trobats en diferents publicacions, una cronologia general de la seva vida i obra i una bibliografia sobre l'obra i la figura de Fabra.[9]

Homenatges[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Pompeu Fabra i la llengua catalana - Àngel Servet i Martí any 1990
  2. García, Pilar. «Pompeu Fabra, filòleg il·lustre... i excursionista». Barcelona: El Periódico de Catalunya. [Consulta: 19 abril 2012].
  3. Ramon Pla i Arxé. «L'Avenç: la modernització de la cultura catalana». www.uoc.edu. [Consulta: 01-03-2008].
  4. «Publicació de les Normes ortogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans». Generalitat de Catalunya. [Consulta: 20 maig 2013].
  5. Massot i Muntaner, Josep. Antoni M. Alcover i la llengua catalana. L'Abadia de Montserrat, 1985, p.153. ISBN 8472027457. 
  6. http://lexicografia.blogspot.com/2011/10/el-fabra-de-1931.html El Fabra del 31
  7. Santacana i Torres, Carles. Pompeu fabra i l'esport. Barcelona: Fundació Universitat Catalana d'Estiu, 2007, p. 30. ISBN B-42.090-2007. 
  8. Mir, Jordi. «Fabra i l'esport: de la dimensió social a l'aportació terminològica». Terminàlia, 1, 2010, pàg. 71-77. DOI: 10.2436/20.2503.01014.
  9. «Les Obres completes de Pompeu Fabra es presenten dijous a l'IEC i es culmina un projecte iniciat l'any 2002». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Maig 2013].
  10. «B nomenclàtor». Ajuntament de Barcelona. [Consulta: 17 de desembre del 2008].
  11. «La futura estació de metro de l'Illa Central portarà el nom de Badalona-Pompeu Fabra». Diari El Punt, 20 d'abril de 2010. [Consulta: 21 d'abril de 2010].
  12. «Avinguda de Pompeu Fabra». Ajuntament de Palafrugell. [Consulta: 1 de febrer de 2013].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]