Poro (instrument musical)
 Isaac T. Rodríguez. Arequipa, Perú, c.1963. Museu de la Música de Barcelona  | |
| Tipus | instrument de corda pinçada |
|---|---|
El poro és un instrument musical de la família dels cordòfons de corda pinçada. Consta de sis ordes dobles amb cordes de metall. El diapasó està sobreposat a la taula harmònica i té 21 trasts fixos. El claviller té clavilles per a dotze cordes i el pont té sistema de lligat. La taula és piriforme i de superfície plana amb obertura acústica circular i colpejador. La caixa de ressonància té el fons bombat. Els materials emprats en la seva construcció poden ser:
- Pi i cedre per a la taula harmònica
- Closca de carbassaper a la caixa de ressonància
- Mànec, cap i diapasó (?)
- Pont de sapel·li (?)
- Colpejador de caoba
La decoració està feta amb marqueteria.
Marc històric i geogràfic[modifica]
El terme poro ve del quítxua púru,[1] i fa referència a una carbassa piriforme i amb coll, material del qual està fet el cos de l'instrument. Aquesta metonímia es dona també en el cas del l'armadillo pelut andí o quirquincho, l'animal amb la closca del qual es fa el cos de l'instrument i el nom del qual s'estén a l'instrument mateix. No existeix molta documentació sobre el poro, però sembla que igual que el charango,[2] és una variant regional[3] la guitarra espanyola, la bandúrria i la viola de mà, dins el procés de transculturació que va viure la població indígena andina a partir de l'època colonial. Tanmateix, és a Arequipa on es toca la bandola de sis cordes, que es podria emparentar amb el poro, sobretot pel nombre d'ordes i forma.
Lutiers[modifica]
Referències[modifica]
- ↑ Segons el diccionari de la RAE
- ↑ Revista de musicologia "Charangoperu.com". Online. Disponible a http://www.charangoperu.com Arxivat 2007-05-18 a Wayback Machine.. Consulta juliol de 2013.
- ↑ "Existen, además, como ya hemos dicho, numerosas variantes de charangos, tanto en la forma de la tapa, como en el cuerpo de resonancia. Esa oscilación entre laúdes con aros o con cajas, típica del charango que alcanza además a otros cordófonos latinoamericanos como la mandolina o la mandola y que rebasa nuestras fronteras, nos invita más bien a pensar ya no en una historia del charango, sino en las posibles historias de los diferentes charangos y sus nexos con sus antepasados europeos bandurrias, guitarras, cítolas y vihuelas, pues, éstos, al igual que su sucesión andina, tampoco gozaron de una historia lineal sino que, como lo demostraría cualquier estudio de la iconografía medieval o renacentista, también oscilaron entre laúdes de caja y de aros." (MENDIVIL, Julio. La construcción de la historia: el charango en la memoria colectiva mestiza ayacuchana. Revista musical chilena. jul. 2002, vol.56, no.198 [citado 26 Julio 2013], p.63-78)
- ↑ Vegeu foto
Bibliografia[modifica]
- Museu de la Música. 1/Catàleg d'instruments. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. Regidoria d'Edicions i Publicacions. ISBN 84-7609-455-8.
- Museo Etnológico de Barcelona. Catálogo de la expedición Barcelona a los Andes del Perú, 1963.. Barcelona: Ayuntamiento de Barcelona. Museo Etnológico, 1964.
- MENDIVIL, Julio. La construcción de la historia: el charango en la memoria colectiva mestiza ayacuchana. Revista Musical Chilena vol.56, no.198, p.63-78, jul. 2002 [Consulta: 26 juliol 2013]. Arxivat 2013-09-17 a Wayback Machine.