Poro (instrument musical)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Isaac T. Rodríguez. Arequipa, Perú, c.1963. MDMB 840. Museu de la Música de Barcelona

El poro és un instrument musical de la família dels cordòfons de corda pinçada. Consta de sis ordes dobles amb cordes de metall. El diapasó està sobreposat a la taula harmònica i té 21 trasts fixos. El clavillerclavilles per a dotze cordes i el pont té sistema de lligat. La taula és piriforme i de superfície plana amb obertura acústica circular i colpejador. La caixa de ressonància té el fons bombat. Els materials emprats en la seva construcció poden ser:

  • Pi i cedre per a la taula harmònica
  • Closca de carbassaper a la caixa de ressonància
  • Mànec, cap i diapasó (?)
  • Pont de sapel·li (?)
  • Colpejador de caoba

La decoració està feta amb marqueteria.

Marc històric i geogràfic[modifica | modifica el codi]

El terme poro ve del quítxua púru,[1] i fa referència a una carbassa piriforme i amb coll, material del qual està fet el cos de l'instrument. Aquesta metonímia es dóna també en el cas del l'armadillo pelut andí o quirquincho, l'animal amb la closca del qual es fa el cos de l'instrument i el nom del qual s'estén a l'instrument mateix. No existeix molta documentació sobre el poro, però sembla que igual que el charango,[2] és una variant regional[3] la guitarra espanyola, la bandúrria i la viola de mà, dins el procés de transculturació que va viure la població indígena andina a partir de l'època colonial. Tanmateix, és a Arequipa on es toca la bandola de sis cordes, que es podria emparentar amb el poro, sobretot pel nombre d'ordes i forma.

Lutiers[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Segons el diccionari de la RAE
  2. Revista de musicologia "Charangoperu.com". Online. Disponible a http://www.charangoperu.com. Consulta juliol de 2013.
  3. "Existen, además, como ya hemos dicho, numerosas variantes de charangos, tanto en la forma de la tapa, como en el cuerpo de resonancia. Esa oscilación entre laúdes con aros o con cajas, típica del charango ­que alcanza además a otros cordófonos latinoamericanos como la mandolina o la mandola y que rebasa nuestras fronteras­, nos invita más bien a pensar ya no en una historia del charango, sino en las posibles historias de los diferentes charangos y sus nexos con sus antepasados europeos ­bandurrias, guitarras, cítolas y vihuelas­, pues, éstos, al igual que su sucesión andina, tampoco gozaron de una historia lineal sino que, como lo demostraría cualquier estudio de la iconografía medieval o renacentista, también oscilaron entre laúdes de caja y de aros." (MENDIVIL, Julio. La construcción de la historia: el charango en la memoria colectiva mestiza ayacuchana. Revista musical chilena. jul. 2002, vol.56, no.198 [citado 26 Julio 2013], p.63-78)
  4. Vegeu foto

Bibliografia[modifica | modifica el codi]