Posicions i habilitats del futbol

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

En el futbol cada jugador té una funció diferent, i ha de desenvolupar unes habilitats diferents per la posició que ocupa.

Posicions generals i habilitats[modifica | modifica el codi]

Les posicions en el futbol són bàsiques per practicar aquest esport. Una formació necessita una tàctica i unes posicions determinades que defineixin la funció de cada jugador.

Defensa[modifica | modifica el codi]

La defensa, incloent-hi el porter, són les posicions més endarrerides en el terreny de joc. Bàsicament un bon defensor és aquell que s'encarrega de cobrir l'atacant contrari, sigui en defensa zonal (el defensor cobreix i defensa un espai) o sigui en defensa individual (el defensor cobreix i segueix un contrari). També s'encarreguen d'altres tècniques defensives com la cobertura o els rebutjos.

Porter[modifica | modifica el codi]

Normalment porta el dorsal número 1. És el que s'encarrega bàsicament de cobrir la porteria i intentar que la pilota no sobrepassi la línia de gol. Es diferencia de la resta de jugadors, ja que va vestir diferent i amb guants, que li permet major habilitat per blocar, parar o aturar pilotes. Generalment un porter té les següents habilitats i són aquestes les que definiran la seva qualitat en aquesta posició:

  • És el jugador de camp menys hàbil amb el joc de peus, ja que en el dia a dia no s'entrena aquesta habilitat.
  • És un jugador amb molts reflexos i agilitat.
  • Té una gran tècnica defensiva per cobrir espais tant quan l'equip ataca com quan defensa.
  • La reacció és bàsica perquè un bon porter pugui sortir de l'àrea per agafar o rebutjar alguna pilota.
  • L'altura ajuda per a blocar o rebutjar pilotes altes. En aquest aspecte també ajuda el salt.
  • L'actitud, el joc en equip i l'agressivitat farà que un porter tingui més o menys caràcter i això l'ajudarà en moments del partit en què ha d'estar concentrat i en tensió.

Durant la història del futbol han anat sortint diferents tipus de porters, els ràpids, els forts, els alts, els àgils, els hàbils, etc. I en general podem dir que hi ha dos tipus de porters.

Porter Estàndard[modifica | modifica el codi]

És el porter més utilitzat. La seva característica principal és que és un porter majoritàriament alt i lent amb una bona tècnica defensiva i de col·locació. Quan l'equip està atacant es col·loca més endarrerit del normal i no acostuma a tocar massa la pilota. Alguns porters coneguts en aquesta posició poden ser el porter del Chelsea Football Club Petr Cech o el porter del Manchester United i de la selecció danesa considerat com un dels millors porters de la història, Peter Schmeichel.

Lliure Porter[modifica | modifica el codi]

És un porter poc utilitzat sobretot actualment en què les defenses estan més endarrerides i no fa falta aquest tipus de porter. La característica principal d'aquest porter és que pot moure's per tota la posició de la defensa, a la recerca de contactar amb pilotes per poder vascular a les bandes o per simplement distribuir el joc com si fos un central lliure. Bàsicament aquest tipus de porter va ser utilitzat bàsicament a Amèrica del sud durant els anys 70, 80 i 90. Aquest porter acostuma a marcar algun gol cada temporada i a ser molt més ràpid que l'altre tipus de porter. El porter més conegut en aquesta posició és sens dubte l'exporter del Valladolid i de la selecció colombiana, entre d'altres, René Higuita, que es va caracteritzar pels molts gols que va marcar. També va ser recordat, malauradament, per l'errada en el mundial en Quarts de final on la seva selecció va caure eliminada per Camerun després que Higuita perdés una pilota actuant com a porter lliure i deixés sol al davanter camerunès. Després d'això va ser molt criticada aquesta posició i el risc que podia ocasionar encara que molts d'aquests porters van ser ídols per a les seves respectives aficions, ja que marcaven molts gols per actuar com a porters.

Central marcador[modifica | modifica el codi]

Normalment porta el dorsal nímero 5. El central marcador s'encarrega principalment de defensar individualment a un atacant contrari. No defensa mai en zona perquè aquesta és l'acció bàsica del central lliure. Ha de marcar i seguir constantment al davanter rival per tal d'intentar anticipar-se a les pilotes que li enviïn. Generalment un central marcador té les següents habilitats, que definiran la seva qualitat en aquesta posició:

  • No és molt hàbil amb la pilota i no posseeix molta tècnica.
  • Principalment és alt o amb molt de salt amb el qual pugui ser fort per dalt i anticipar-se a pilotes altes.
  • Un central marcador ha de ser fort físicament: ha de reunir resistència, corpulència, potència i reacció per a poder cobrir bé a un rival.
  • Normalment un central ha de tenir una certa tècnica defensiva per a poder defensar en condicions l'u contra u o per a fer cobertures als seus companys, encara que d'això s'encarrega bàsicament el central lliure.
  • L'actitud i el joc en equip és bàsic per a un central, ja que aquesta posició requereix comunicar-se i animar als seus companys. En molts equips el central acostuma a ser el capità de l'equip.

En el futbol actual el central marcador ha anat guanyant qualitats tècniques que abans no tenien els jugadors d'aquesta posició, com la sortida de pilota. Això es deu a l fet que actualment no s'utilitza el central lliure per a treure la pilota des del darrere i es juga amb dos centrals marcadors, els quals els dos saben treure la pilota correctament. Un gran central marcador amb altes qualitats defensives en els anys 90 va ser l'argentí exjugador de l'Espanyol i actual entrenador de l'equip, entre d'altres, Mauricio Pochettino. I actualment un central que marcarà i està marcant una època en el FC Barcelona i en la selecció espanyola és Carles Puyol.

Central lliure[modifica | modifica el codi]

Normalment porta el dorsal número 3. El central lliure s'encarrega principalment de defensar en zona i cobrir les espatlles del central marcador i laterals mitjançant cobertures i altres mecanismes defensius que requereixen una gran tècnica en aquest aspecte. Majoritàriament es troba darrere del central marcador per poder cobrir la seva esquena, però a vegades es troba davant, encara que llavors s'anomena migcampista lliure o migcampista de contenció. Generalment el central lliure posseeix unes característiques que s'assimilen a les d'un central marcador, encara que hi ha diverses diferències:

  • El central lliure és un jugador més hàbil que el central marcador i sobretot amb més control sobre la pilota.
  • No defensa mai individualment sinó en zona i això el fa tenir una gran capacitat de reacció i certa potència, encara que inferior a la del central marcador.
  • Normalment és alt i s'anticipa correctament a les pilotes altes.
  • Posseeix una gran tècnica defensiva que el fa ser molt intel·ligent a l'hora de cobrir espais.
  • Té una gran tècnica, i aquesta és la diferència bàsica amb el central marcador. Treu la pilota amb criteri i elegància. Acostuma a ser un jugador correcte ofensivament.
  • Com el central marcador, el central lliure s'ocupa d'animar a l'equip. És una posició que requereix actitud i agressivitat defensiva.

Molts jugadors en aquesta posició s'ocupen de capitanejar un equip, igual que els centrals marcadors.

En el futbol actual podem dir que el central lliure no s'utilitza en quasi cap formació. Alguns equips o seleccions que utilitzen una formació amb 3 defenses acostumen a tenir un central lliure. Abans s'utilitzava freqüentment aquesta posició per a formacions de tres defenses, de quatre i fins i tot de cinc defenses. El central lliure més conegut de tots els temps i un ídol en l'afició germana és Franz Beckenbauer, que destacava per la seva elegància i per la gran quantitat de gols que va marcar jugant de defensa. Un jugador de l'actualitat que s'ha comparat amb el “Kaiser alemany” és Gerard Piqué, actual jugador del FC Barcelona i de la selecció espanyola, que destaca en les mateixes característiques que l'alemany.

Lateral de banda[modifica | modifica el codi]

Normalment porta el dorsal número 2 i 4. És una posició molt similar a la del lateral marcador però amb una diferència bàsica: el lateral de banda és un lateral amb molta més projecció ofensiva. Són els anomenats laterals estàndards, que el que fan és complir en defensa i en atac. El lateral de banda és utilitzat en quasi totes les formacions perquè és un jugador pràcticament vital per a l'equilibri vertical d'un equip; el lateral de banda controla l'equip en aquest aspecte posicional i en defensa és molt útil per a cobrir bandes. Pot defensar en zona (és a dir cobrint una banda) o pot defensar individualment a un extrem contrari. Cada jugador en aquesta posició es caracteritzarà segons si és més o menys ofensiu, o més o menys defensiu, i això determinarà les seves funcions i característiques futbolístiques:

  • És un jugador majoritàriament hàbil i amb qualitats en el regat.
  • No té especialment ni tècnica defensiva ni tècnica ofensiva, sinó que s'encarrega bàsicament d'equilibrar aquests dos conceptes.
  • És un jugador amb especial resistència per a poder defensar i atacar per la banda. També requereix velocitat i capacitat de reacció per a poder encarar un contrari o desmarcar-se a l'espai. Defensivament requereix equilibri i posició.
  • Normalment el lateral de banda és un jugador amb bon desplaçament de pilota i amb bons centres, ja que en recórrer la banda i arribar a línia de fons el que fa el lateral de banda és centrar perquè un davanter o qualsevol altre jugador de l'equip remati.
  • El lateral de banda normalment serà dreta si juga per la dreta, i esquerrà si juga per l'esquerra. Majoritàriament és hàbil amb la cama de la banda en què juga.

Al llarg de la història del futbol el lateral ha anat sent una posició vital en qualsevol esquema futbolístic. Una de les seleccions amb més bons jugadors en aquesta posició ha estat la selecció del Brasil, que des de l'època de Cafu i Roberto Carlos da Silva, fins ara, amb les dues estrelles de Real Madrid i FC Barcelona Marcelo i Dani Alves respectivament, ha jugat sempre amb dos bons laterals (amb una gran projecció ofensiva) i en molts casos els ha ajudat a guanyar partits i campionats.

Lateral marcador[modifica | modifica el codi]

Normalment porta el dorsal número 2, 4 o 5. És una posició no molt utilitzada i normalment anomenada central marcador. El lateral marcador s'utilitza bàsicament en les formacions amb 3 defenses, on un d'aquests defenses és central lliure (el que està lliure al mig) i els altres dos són laterals marcadors o altrament anomenats centrals marcadors. Els laterals marcadors són una mescla entre centrals marcadors i laterals de banda. Molts jugadors tenen les característiques d'un central marcador barrejades amb les característiques d'un lateral de banda i ocasionalment se'ls anomena centrals encara que fan funcions diferents a les d'un central. Els laterals marcadors defensen individualment als atacants rivals (normalment a les puntes mòbils o segons davanters rivals) i no en zona com ho poden fer els laterals de banda. Són jugadors que no juguen enganxats a banda sinó més a prop de la zona central, encara que quan l'equip ataca s'obren a les bandes per crear més amplitud en el joc de l'equip. Reuneix les característiques següents:

  • És un jugador bastant bo en tècniques defensives, i correcte en tècniques ofensives per pujar la pilota.
  • Són jugadors ràpids i amb una gran reacció. Defensen bé individualment i són correctes per dalt.
  • El lateral marcador és més hàbil que el central marcador però menys que el lateral de banda.
  • Tenen bastant resistència com el lateral de banda, però no tenen la velocitat i l'equilibri suficient per atacar per banda.

El lateral marcador és un lateral que actualment actua en la posició de central o en la de lateral de banda. Un exemple de lateral marcador que actua de lateral de banda és el jugador del FC Barcelona i la selecció francesa (que actualment està de baixa) Eric Abidal. Un altre exemple de lateral marcador que juga de central en una formació amb tres defenses és el jugador uruguaià i de la Juventus Football Club Martin Càceres, el qual va actuar com a central (principalment se'l va veure en el Mundial de Sud-àfrica 2010 ) encara que té les característiques d'un lateral marcador.

Transició[modifica | modifica el codi]

Altrament anomenat migcampista, el jugador de transició és un jugador que s'encarrega de traspassar la pilota de la defensa a l'atac. Això no obstant, hi ha diverses posicions en la transició que necessiten un perfil de jugador diferent. Encara que majoritàriament un migcampista ha de complir dues funcions bàsiques: en defensa ha d'ajudar a cobrir espais en el mig del camp per evitar que el rival arribi amb més facilitat a porteria, i en atac el que han de fer normalment és o vascular el joc de l'equip i crear fluïdesa en el joc (els jugadors més endarrerits) o en el cas dels jugadors més avançats el que fan és encarregar-se d'assistir al davanter i fer el que se'n diu “l'ultima passada”.

Migcampista defensiu o de contenció[modifica | modifica el codi]

Normalment porta el dorsal número 4 o 6. És una posició similar a la del central lliure però més avançada en el mig del camp encara que amb funcions molt semblants. Majoritàriament un migcampista de contenció es manté enganxat a la defensa quan l'equip ha de defensar. En canvi quan l'equip ataca el migcampista de contenció té una funció més ofensiva, ja que normalment són jugadors amb una certa tècnica i qualitat que els hi permet treure la pilota amb elegància i fluïdesa. Els jugadors que exerceixen en aquesta posició normalment són bastant hàbils en l'aspecte ofensiu i defensiu i tenen les següents característiques que els defineixen:

  • El migcampista de contenció és un jugador amb una alta tècnica defensiva i ofensiva; tant com per defensar, com per treure la pilota.
  • És un jugador no excessivament ràpid però amb una certa capacitat de reacció que el permet defensar el seu objectiu (ja pot ser una zona o un jugador rival).
  • No acostuma a ser un jugador decisiu en atac però puja la pilota amb elegància i serenitat i té una gran tècnica per a donar passades llargues i curtes.
  • El control i la tècnica són les característiques principals del jugador. També el joc en equip i l'actitud (en això s'assimila al central lliure).

El migcampista defensiu és molt utilitzat en esquemes tàctics de 4-3-3 on s'actua amb tres migcampistes i un d'ells s'encarrega de la contenció i equilibri del mig del camp. En aquesta posició actualment podem dir que s'està desenvolupant un jugador molt estimat i molt necessari en el seu equip, el FC Barcelona, i en la selecció espanyola, Sergi Busquets. Clarament es poden veure que les característiques d'aquest jugador corresponen amb les d'aquesta posició: és un jugador no molt ràpid però amb una gran tècnica, amb un joc tranquil i creatiu en atac, i en defensa és un jugador amb una gran tècnica defensiva. Un altre jugador espanyol que va triomfar molt en aquesta posició en la seva època amb el FC Barcelona i amb la selecció, va ser Josep Guardiola, que ha estat un dels millors jugadors en aquesta posició. Probablement el seu bon treball com a entrenador actualment és degut al fet que en la posició on jugava havia de desenvolupar molt les capacitats tàctiques del joc.

Migcampista organitzador[modifica | modifica el codi]

Normalment porta el dorsal número 6 o 8. El migcampista organitzador és un dels jugadors més creatius dintre de l'esquema tàctic d'un equip. Ofensivament aquest jugador és el que té més possessió de pilota i el que s'encarrega de vascular el joc de l'equip i a vegades buscar l'ultima passada a la davantera. És una posició que s'utilitza molt en formacions com el 4-4-2 on dos migcampistes organitzadors formen el pivot en el mig del camp. Un migcampista organitzador ha de complir diferents habilitats perquè pugui ser anomenat com a tal:

  • És el jugador o dels jugadors més tècnics dintre el terreny de joc, sobretot posseeix tècnica per a desplaçar la pilota i fer passades (tant curtes com llargues).
  • El migcampista organitzador actua bàsicament en funcions ofensives, defensivament ajuda a la defensa o al migcampista de contenció.
  • El control és bàsic en aquesta posició: tant el control de la pilota com el control tàctic del joc.
  • El migcampista organitzador té un alt joc en equip que el fa ser un jugador imprescindible per a un conjunt de jugadors, ja que s'encarrega d'ordenar i organitzar el joc de l'equip.

Aquesta posició del mig del camp majoritàriament s'utilitza en molts esquemes tàctics, ja que és un jugador imprescindible per a l'equip, sobretot ofensivament. Un dels jugadors més populars en aquesta posició actualment és Xavi Hernández, el jugador del FC Barcelona i la selecció espanyola que tants títols ha guanyat durant aquests anys i sobretot la importància que ha tingut en els respectius equips per a poder guanyar els títols.

Carriler o volant de contenció[modifica | modifica el codi]

Normalment porta el dorsal número 2 o 4. És anomenat carriler però la posició en què juga és similar a la del lateral de banda encara que aquest juga més avançat i per tant és un jugador amb característiques més ofensives que defensives. Normalment el carriler és un jugador amb molt recorregut, ja que aquesta posició requereix molt desgast físic: el carriler té responsabilitat de pujar la banda per a atacar, i baixar la banda per a defensar. Podríem dir que és la posició entre el lateral de banda i l'interior obert. Majoritàriament els equips que utilitzen aquesta posició juguen amb tres defenses (sense laterals de banda) per a poder jugar amb dos carrilers en el mig del camp que s'encarreguin de fer una funció semblant a la que faria un lateral de banda però amb més recorregut ofensiu. Un carriler ha de complir certes característiques per a jugar en aquesta posició:

  • És un jugador físicament potent, ràpid i sobretot amb una alta resistència per a recórrer la banda.
  • El carriler és un jugador més ofensiu que defensiu però defensivament és ràpid i amb una certa reacció per a cobrir espais en banda.
  • La tècnica no ha de ser el seu fort, però normalment els carrilers tenen un cert control de pilota (més que els laterals de banda) i això els facilita jugar en posicions del mig del camp (que requereixen tècnica i control).
  • El carriler ha de complir funcions similars a les del lateral de banda i a les de l'interior obert: ha d'estabilitzar el joc de l'equip en defensa i en atac i ha de desbordar per banda com un interior obert (però amb més responsabilitat defensiva).

Els jugadors que actuen en aquesta posició normalment juguen en la banda on puguin desenvolupar millor les seves característiques, és a dir, que actuen en la banda de la seva cama bona (dretans per la dreta i esquerrans per l'esquerra). Probablement aquesta posició era més habitual abans, ja que era més normal jugar amb una formació de tres defenses i dos carrilers. Actualment els carrilers acostumen a estar situats en la defensa (lateral de banda) o més ofensius (com a interiors o extrems). Un jugador que reuneix aquestes característiques és sens dubte el jugador brasiler del FC Barcelona Adriano Correia. Com en el cas dels laterals de banda Brasil sempre ha estat una selecció que ha tingut bons jugadors de banda (carrilers, interiors i laterals). Un altre carriler que està actuant com a lateral en el Real Madrid és el portuguès Fabio Coentrao que es reparteix la titularitat amb el brasiler Marcelo. Coentrao reuneix les característiques per ser carriler, ja que en equips anteriors actuava com a interior i ha anat guanyant capacitats ofensives.

Interior obert[modifica | modifica el codi]

Normalment porta el dorsal número 11 o 10. És la posició del mig del camp més ofensiva, ja que un interior obert ha de complir característiques similars a les d'un extrem. L'interior obert es diferencia de l'interior tancat, ja que aquest quan l'equip ataca s'enganxa a banda i s'encarrega de desbordar i complir amb les funcions d'un extrem, encara que defensivament l'interior obert s'ha de tancar i ha de cobrir espais del mig del camp. És una posició habitual en el 4-4-2 on es juga amb dos interiors oberts (un a cada banda) en el mig del camp en comptes de jugar amb dos extrems. Les característiques d'un interior obert són les següents:

  • L'interior obert és un jugador ràpid i amb un bon u contra u.
  • Ha de tenir una certa tècnica per a regatejar contraris encara que normalment un interior obert desborda mitjançant la seva velocitat.
  • Ha de posseir un bon desplaçament de pilota per a poder crear perill ofensivament a través de centres a l'àrea rival.
  • Defensivament el jugador es tanca i s'encarrega de cobrir espais en el mig del camp, en el 4-4-2 els interiors s'encarreguen defensivament en vigilar als pivots rivals (o al migcampista defensiu) i sobretot de pressionar als laterals en la sortida de pilota.

L'interior obert és una posició molt utilitzada sobretot actualment. Molts jugadors que actuen en aquesta posició també poden actuar com a extrems, ja que ofensivament són posicions que s'assimilen encara que majoritàriament un interior obert ha d'exercir més treball defensiu que un extrem, però principalment les dues posicions es basen en la velocitat i el desbordament per banda. Un jugador que demostra les qualitats que s'han de tenir per actuar en aquesta posició és el jugador del Real Madrid i de la selecció argentina Angel Di Maria que demostra velocitat, encarament, agressivitat i bon desplaçament de pilota per a crear perill mitjançant centres.

Interior tancat[modifica | modifica el codi]

Normalment porta el dorsal número 8 o 10. Es diferencia de l'interior obert en què aquest ataca i defensa des d'una posició més tancada en el mig del camp. Els interiors tancats tenen millor tècnica i creativitat amb la pilota però normalment són menys ràpids. És una posició habitual del 4-3-3 on es juga amb tres jugadors al mig del camp i dos d'ells són interiors tancats que ajuden defensivament al migcampista de contenció i ofensivament s'encarreguen bàsicament de crear jugades (una funció similar a la del migcampista organitzador). Un interior tancat té unes característiques determinades que el defineixen:

  • Té sobretot una gran tècnica, tant en el regat com en la passada.
  • S'encarrega molt sovint de produir l'última passada o de distribuir el joc, que seria una funció similar a la d'un migcampista organitzador.
  • Defensivament un interior tancat ha de cobrir individualment als migcampistes defensius rivals i ajudar a l'extrem a defensar i pressionar el lateral.
  • L'interior tancat no és especialment ràpid i ni ataca ni defensa per les bandes, però ha de tenir certa polivalència i control de la pilota per a fer funcions d'organitzador més ofensives que les que fa un migcampista organitzador.

Un jugador molt popular que actua en aquesta posició i considerat com un dels millors jugadors del món és Andrés Iniesta. L'espanyol porta uns quants anys destacant en el FC Barcelona i en la selecció i destaca principalment per les característiques mencionades anteriorment: és un jugador amb molt bona distribució de pilota, i bàsicament amb una tècnica molt bona. En la selecció espanyola, un altre jugador que destaca per aquestes característiques és el jugador del Manchester City David Silva, amb un joc similar al de Iniesta: principalment són jugadors que destaquen amb la pilota i no sense ella.

Mitjapunta o migcampista ofensiu[modifica | modifica el codi]

Normalment porta el dorsal número 10. És una posició utilitzada habitualment en el 4-5-1 on es juga en el mig del camp amb dos pivots, dos interiors i un mitjapunta. En aquesta posició han anat sortint jugadors al llarg de la història del futbol que han triomfat i han enamorat a les seves respectives aficions. És així perquè aquesta posició del “10” requereix una certa màgia i una certa habilitat que provocarà que el jugador sigui admirat per molts. Els jugadors que actuen en aquesta posició s'encarreguen principalment contactar amb la davantera i crear l'ultima passada. Molt normalment aquests jugadors marquen bastants gols, ja que aquesta posició és la més avançada del mig del camp i permet una certa facilitat per arribar a l'àrea rival. Un migcampista ofensiu ha de complir certes característiques:

  • És el jugador més hàbil dintre el terreny de joc i la seva funció bàsica és produir passades a les bandes o a la davantera per facilitar el gol.
  • Són jugadors amb un baix treball defensiu però que han de cobrir i pressionar als migcampistes defensius de l'equip rival.
  • Ofensivament aquests tipus de jugadors tenen una tècnica i una habilitat molt altes tant en la passada com en el regat i això els permet desbordar, crear perill i ocasions de gol.
  • El Mitjapunta és un jugador pràcticament ofensiu i que moltes vegades posseeix un molt bon xut que li permetrà marcar gols i crear oportunitats.

Al llarg del temps molts jugadors que actuaven i actuen en aquesta posició han estat imprescindibles per als títols guanyats dels seus respectius equips. Un exemple clar n'és el francès Zinedine Zidane, que bàsicament va triomfar en el Real Madrid (guanyant molts títols a escala internacional i nacional), i en la selecció francesa (amb la que va guanyar Eurocopa i Mundial i quedant subcampiona del Mundial el 2006 posant fi a la carrera futbolística de Zidane). Un exemple de mitjapunta que reuneixi aquestes característiques actualment és l'espanyol i jugador del FC Barcelona Cesc Fàbregas, que sens dubte posseeix tècnica suficient per a ser un dels millors mitjapuntes en l'actualitat.

ATAC[modifica | modifica el codi]

Segon Davanter[modifica | modifica el codi]

Normalment porta el dorsal número 10 o 7. És una posició similar a la del mitjapunta però amb menys responsabilitats defensives. Aquesta posició es caracteritza per ser una posició lliure en l'esquema ofensiu, no hi ha una banda específica sinó que el jugador que actua en aquesta posició es pot moure per tota la zona entre la davantera i el mig del camp. Un segon davanter s'encarrega de contactar amb el davanter o amb els extrems per a generar jugades i gols. Té similituds amb el mitjapunta perquè les característiques d'un segon davanter son semblants a les d'un mitjapunta: els dos requereixen una certa habilitat i tècnica amb la pilota: un segon davanter principalment és més directe cap a porteria, en canvi un mig ofensiu és més organitzador del joc. Al llarg de la historia, com en el cas dels mitjapuntes, han anat sortint diferents jugadors que actuaven en aquesta posició i s'han convertit en llegendes del món del futbol, i tots tenien la mateixa característica en comú, la màgia. Per tan per a ser segon davanter s'han de tenir unes característiques determinades:

  • Igual que el mitjapunta, el segon davanter és el jugador més hàbil dintre el terreny de joc.
  • Posseeix una gran tècnica sobretot en el regat i a diferència del mitjapunta en la definició (això li permet ser més decisiu de cara a marcar gols).
  • Defensivament no actua gaire però sí que s'ha de responsabilitzar de pressionar als centrals o als migcampistes defensius (depenent de l'esquema tàctic).
  • La velocitat lligada amb la tècnica fa que aquest jugador rendeixi millor o pitjor en aquesta posició. Aquestes dues característiques juntes defineixen perfectament a un segon davanter.

En definitiva, molts dels segons davanters que han anat triomfant en la història del futbol també tenien capacitat per a jugar com a mitjapuntes, ja que les dues posicions s'assimilen. Sens dubte, el segon davanter que està triomfant més actualment és l'argentí Leo Messi, jugador del FC Barcelona, que per molts és anomenat com el millor jugador de la història, encara que altres jugadors (que també actuaven com a segons davanters) han estat qüestionats juntament amb Messi sobre qui seria el millor jugador de la historia. Entre aquests qüestionats estan alguns altres jugadors que han triomfat en aquesta posició com Maradona, Pele, o Ronaldinho.


Extrem o Ala[modifica | modifica el codi]

Normalment porta el dorsal número 7 o 11. Dintre de l'atac aquesta posició és la que se situa més a les bandes. Un extrem s'encarrega bàsicament en atac de desbordar per velocitat la banda i centrar, o si el futbolista juga a cama canviada (un dretà per l'esquerra o un esquerrà per la dreta) l'objectiu seria la diagonal cap al centre i el xut. En defensa l'extrem s'encarrega bàsicament de pressionar als laterals rivals per a perjudicar l'equip contrari en la sortida de pilota. Aquesta posició és habitual del 4-3-3 on es juga en l'atac amb dos extrems i un davanter. Per tant, un extrem o ala ha de tenir certes característiques que permetin que jugui en aquesta posició:

  • La característica bàsica d'un extrem és la velocitat i la seva acceleració. També ha de tenir bon regat per encarar a un defensor rival.
  • L'extrem ha de tenir certa tècnica de desplaçament per a enviar centres a l'àrea perquè remati algun jugador.
  • Si l'extrem juga a cama canviada, ha de tenir millor tècnica en el xut que en el desplaçament per a poder xutar mitjançant la diagonal cap al centre.
  • Defensivament l'extrem pressiona als laterals. No ha de tenir agressivitat defensiva però si agressivitat ofensiva perquè l'extrem és molt important per a marcar gols i crear oportunitats.

Sens dubte el portuguès i jugador del Real Madrid Cristiano Ronaldo porta sent el millor jugador en aquesta posició des de fa molts anys, però hi ha molts jugadors arreu del món que responen molt correctament a les característiques anteriors: velocitat i habilitat per desbordar.


Punta Mòbil[modifica | modifica el codi]

Normalment porta el dorsal número 9 o 7. És similar a la posició de davanter centre però el punta mòbil requereix sobretot major velocitat i mobilitat. És habitual del 4-4-2 on es juga amb dos puntes mòbils que cauen a banda quan l'equip ataca i quan l'equip defensa, ja que en aquesta formació falten extrems. Per tant, com que falten extrems els puntes mòbils s'encarreguen de caure a banda i fer certes funcions d'extrem però sense deixar el centre descobert. Les característiques d'aquesta posició són:

  • En atac el punta mòbil es mou constantment a bandes i en profunditat. Són jugadors ràpids i amb molta capacitat de reacció.
  • Té una certa tècnica de definició que li permet marcar gols, que és el seu principal objectiu.
  • En defensa s'encarrega de perjudicar la sortida de pilota rival i sobretot de cobrir al lateral, ja que en els esquemes on es juga amb punta mòbil no hi ha extrems que s'encarreguin de fer aquesta funció.
  • La mobilitat és la característica bàsica per a un jugador que actuï en aquesta posició, és a dir, ha de tenir certa tècnica ofensiva per a desmarcar-se, fer moviments i crear espais.

Per tant el punta mòbil és utilitzat principalment en el 4-4-2 on es juga amb dos puntes mòbils que bàsicament s'encarreguen de caure a banda. Però també s'han de compenetrar entre ells, ja que quan un cau a banda l'altre ha de mantenir la seva posició al centre i no desmarcar-se a banda, sinó verticalment. Un dels millors jugadors en aquesta posició ha estat sens dubte el brasiler Ronaldo que basava el seu joc en la mobilitat i en la potencia. Ha sigut un dels millors golejadors del món del futbol encara que el seu joc de cames i de cintura l'ha perjudicat amb lesions greus.


Davanter Centre[modifica | modifica el codi]

Normalment porta el dorsal número 9. És la posició més ofensiva dintre un terreny de joc. El seu objectiu principal és marcar gols i defensivament té poca responsabilitat, només pressionar als centrals. És una posició utilitzada en molts esquemes. Normalment s'utilitza en formacions en que es juga amb tres davanters (dels quals dos són extrems i un és el davanter centre). Aquesta posició requereix unes característiques determinades:

  • El davanter centre acostuma a ser un jugador amb una tècnica ofensiva molt alta: crea espais, té una mobilitat no molt alta però intel·ligent, i sobretot posseeix una gran tècnica de definició.
  • Acostuma a tenir altura per a poder rematar els centres des de les bandes. Si no té altura té salt però en general és un jugador que remata prou bé de cap.
  • La capacitat de reacció també és una característica bàsica del davanter centre. Aquesta habilitat li permet moure's amb criteri per l'àrea i aprofitar pilotes mortes o passades per a marcar gol.
  • Defensivament no actua amb freqüència però s'encarrega, com en totes les posicions de l'atac, de pressionar als defenses per perjudicar la sortida de pilota de l'equip rival.

Al llarg de la història del futbol han anat sortint diferents davanters centres que han anat destacant pel seu nombre de gols. Un dels jugadors que més gols ha marcat i que jugava en aquesta posició és el conegut “Torpedo” Muller, que sobretot va destacar pels seus 85 gols en un any. I actualment un jugador que actua en aquesta posició i que sobretot posseeix unes característiques ideals per a ser un bon davanter centre és l'espanyol Fernando Llorente, que està triomfant en la selecció espanyola i ajudant al seu equip, l'Athletic de Bilbao, a mantenir-se a la primera divisió espanyola.

Formacions tàctiques[modifica | modifica el codi]

Un equip no només haurà d'escollir els onze jugadors que sortiran a un terreny de joc, sinó com han de sortir aquests jugadors en funció de quines característiques posseeixin. Les formacions s'expressen en una fórmula de 3 variants: la defensa, la transició i l'atac (en aquest ordre). El porter no s'inclou perquè és un número invariable (sempre haurà de jugar com a mínim i màxim un porter).


3-4-3 (Rombe)[modifica | modifica el codi]

3-4-3 (Rombe)

El 3-4-3 o rombe és una formació poc utilitzada en la història del futbol, ja que és una formació amb poc equilibri (es basa excessivament en l'atac). És utilitzada no molt normalment per equips amb una alta possessió de pilota com el FC Barcelona, que l'any passat va utilitzar aquesta formació en alguns partits. L'esquema consisteix a jugar amb 3 defenses on dos d'ells s'encarreguen de cobrir individualment als atacants contraris (laterals marcadors o centrals marcadors) i un s'encarrega d'organitzar la defensa i defensar en zona (és el central lliure i el que està més endarrerit). En el mig del camp es juga creant forma de rombe (d'aquí ve el nom) i per tant es juga amb un migcampista de contenció (és el que està més endarrerit) i per tant ha d'organitzar el joc de l'equip en atac i ajudar els centrals en defensa. Seguint amb el mig del camp també hi ha d'haver dos interiors tancats que s'encarreguin de crear oportunitats juntament amb el jugador més avançat del mig del camp, el mitjapunta. En atac es juga amb tres davanters els quals a les dos bandes s'hi col·locaran els extrems i el més avançat de tots serà el davanter centre, que s'encarregarà de marcar els gols normalment a partir de jugades que creïn els interiors i el mitjapunta o a partir de centres per part dels extrems des de les bandes.


3-4-3 (amb carrilers)[modifica | modifica el codi]

3-4-3 (Amb carrilers)

El 3-4-3 amb carrilers és una formació amb tres defenses que principalment va ser utilitzada durant els anys 80 i 90. Es va deixar d'utilitzar, ja que la formació requeria que els carrilers fessin tasques ofensives i defensives i això creava molt desgast físic. L'esquema consta de tres defenses, els quals dos actuen com a laterals marcadors o centrals marcadors i el que queda actua més endarrerit, com a central lliure. La defensa i el atac d'aquesta formació és igual que el 3-4-3 amb rombe. L'únic que varia és el mig del camp, en el qual es juga amb dos carrilers que formen una línia de tres migcampistes més endarrerits juntament amb el migcampista de contenció. Més avançat en el mig del camp està el mitjapunta, que és l'únic que s'encarrega de l'última passada, ja que no hi ha ni interiors ni migcampistes organitzadors que ajudin a fer aquesta tasca. Aquest esquema també va desaparèixer perquè té poc equilibri (igual que el 3-4-3 amb rombe).



3-5-2 (Amb carrilers)[modifica | modifica el codi]

3-5-2 (Amb carrilers)

El 3-5-2 és una formació similar al 3-4-3 amb carrilers però amb la variant de la davantera: en comptes de jugar amb tres davanters (dos extrems i un davanter centre) aquesta formació es basa en un atac de dos puntes mòbils. La defensa consta de tres centrals com en el 3-4-3 amb carrilers i el 3-4-3 amb rombes. També hi ha un canvi en el mig del camp, ja que passen a haver-hi 2 pivots en comptes d'un i aconseguir així que un dels pivots sigui organitzador per poder ajudar en la creació del joc al mitjapunta. Aquesta formació és clarament una evolució del 3-4-3 amb carrilers.



4-4-2 (Un pivot)[modifica | modifica el codi]

4-4-2 (Un pivot)

El 4-4-2 d'un pivot o altrament anomenat rombe és un dels esquemes més utilitzats en el futbol actual. L'esquema consta de defensa de quatre, amb dos centrals que poden estar en línia (dos centrals marcadors) o anar escalonats (un central lliure que defensi en zona i un central marcador que defensi individualment). Es juga amb dos laterals que busquen principalment l'equilibri de l'equip: quan un ataca l'altre defensa, permetent així que sempre hi hagi tres defensors disponibles pels atacs rivals. En el mig del camp es crea un esquema en forma de rombe: per davant de la defensa es juga amb un migcampista defensiu, per davant d'aquest amb dos interiors oberts que tindran unes funcions similars a les d'un extrem, i finalment hi ha un mitjapunta (és el més avançat) que s'encarrega de contactar el mig del camp amb la davantera. En l'atac hi ha un joc basat en la mobilitat dels dos puntes mòbils. Aquest esquema pot crear un cert desnivell en el mig del camp donat que és més ofensiu en aquesta zona.


4-4-2 (dos pivots)[modifica | modifica el codi]

4-4-2 (dos pivots)

El 4-4-2 de dos pivots és l'esquema més comú del futbol actual. És utilitzat principalment en el futbol anglès i es basa en l'equilibri ofensiu i defensiu. La defensa i l'atac és absolutament idèntic a l'esquema del 4-4-2 amb un pivot. L'única variació tàctica respecte l'altra formació és que aquesta utilitza dos pivots en comptes d'un per crear més equilibri en el mig del camp i no decantar-se ni cap a ser massa ofensiu ni cap a ser massa defensiu. D'aquests dos pivots que juguen en aquest esquema un actua com a migcampista de contenció i per tant s'encarrega de tasques més defensives, i en canvi l'altre està més lliure i s'encarrega de contactar amb l'atac de l'equip amb l'ajuda del mitjapunta (aquest actua com a migcampista organitzador).


4-4-2 (tres pivots)[modifica | modifica el codi]

4-4-2 (tres pivots)

El 4-4-2 de tres pivots (també anomenat trivot) és un dels esquemes més comuns del futbol actual encara que és criticat, ja que pot semblar extremadament defensiu en el mig del camp. La defensa i l'atac és exactament igual al 4-4-2 amb un pivot i al 4-4-2 amb dos pivots. L'única variant que existeix és el mig del camp, on es juga amb 3 pivots en comptes de un o dos pivots. Aquesta formació en el mig del camp consta de tres pivots on un d'ells s'encarrega de la contenció i els altres s'encarreguen d'organitzar juntament amb el mitjapunta. Aquest esquema és molt defensiu i crea una certa inestabilitat, ja que té una certa manca de joc ofensiu per banda (no té ni interiors ni extrems) i els puntes mòbils tenen un alt desgast físic, ja que han de caure a banda constantment.

4-3-3[modifica | modifica el codi]

4-3-3

El 4-3-3 és una formació popularment utilitzada pel FC Barcelona que l'està portant a molts bons resultats. Aquest esquema consta d'una defensa de 4 amb dos laterals amb una gran projecció ofensiva, que miraran d'equilibrar la defensa i l'atac. Els dos centrals poden estar en línia o escalonats, encara que actualment s'utilitzin més els dos centrals marcadors en línia. El mig del camp està format per un migcampista de contenció (que és el més endarrerit) i dos interiors tancats que intenten no ajuntar-se molt amb la davantera i el que busquen és contactar amb ella a través de possessions altes i bon joc amb la pilota. L'atac el formen el davanter centre i dos extrems que en atac són ajudats pels laterals i en defensa ajuden al davanter centre a pressionar als defenses rivals. És un esquema clarament ofensiu encara que amb un cert equilibri.


4-5-1[modifica | modifica el codi]

4-5-1

El 4-5-1 és un esquema similar al 4-3-3 però menys ofensiu donat que s'endarrereix la posició dels dos extrems del 4-3-3 a dos interiors oberts que formen la línia de tres mitjapuntes en la zona més avançada del mig del camp. Més al darrere, en el mig del camp, es forma una línia de dos pivots on un d'ells s'encarregarà de l'organització i l'altre de la contenció. En defensa es juga igual que en el 4-3-3 i en les altres formacions amb 4 defenses. És un sistema utilitzat per equips que opten per la possessió de pilota (com la selecció espanyola). Una variant ofensiva d'aquest esquema seria el 4-1-4-1 on un dels dos pivots passaria a formar part d'una línia de quatre mitjapuntes. Això podria crear cert desequilibri però bastanta verticalitat i creació.

5-3-2[modifica | modifica el codi]

5-3-2

El 5-3-2 és un esquema poc utilitzat, ja que normalment l'utilitzen equips defensius que han de jugar com a visitants o alguns equips que al final del partit necessiten defensar el resultat actual. Consta d'afegir-li un central lliure a la defensa de quatre i jugar amb tres migcampistes que s'encarreguin de cobrir la zona interior del mig del camp. Seria menys defensiu que el 5-3-2 ja que en aquest esquema es juga amb dos puntes mòbils que serien els encarregats de lluitar contra la defensa rival algunes pilotes llargues des de la defensa o el mig del camp.

5-4-1[modifica | modifica el codi]

5-4-1

El 5-4-1 és un esquema ultra defensiu utilitzat en casos extrems on un equip necessita defensar el resultat. És similar al 5-3-2 però aquest consta d'un sol punta mòbil i això el fa ser un sistema més defensiu. Vulgarment és anomenat “penjar-se del travesser” ja que l'utilitzen equips que no busquen el gol sinó evitar-lo. Com a exemple es pot posar el partit de la Champions League 2012 que va enfrontar FC Barcelona i Chelsea Football Club en el Camp Nou, on Chelsea, en els minuts finals, va jugar amb un sistema semblant a aquest per defensar el resultat que en aquells moments els hi era favorable.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]