Prefectura del Dodecanès

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Estadístiques
Capital: Rodes
Entitat: Antiga Prefectura
País: Grècia
Perifèria: Egeu Meridional
Superfície: 2.714,3 km²
Habitants: 200.452 hab. (2005)
Densitat de població: 70,03 hab./km²
ISO 3166-2: GR-81
Matrícula: KX (Kos) i ΡK, PO i PY (Rodes)
Mapa
La prefectura del Dodecanès dins de Grècia

L'antiga prefectura del Dodecanès (en grec Δωδεκάνησα, Dodekànisa, que significa "dotze illes") era un arxipèlag de la mar Egea, pertanyent a Grècia, situat davant la costa sud-occidental de Turquia. Les illes que l'integren tenen una història molt rica, i moltes, fins i tot les més petites i deshabitades, presenten desenes d'esglésies bizantines i castells medievals.

Aquesta prefectura va quedar dividida l'1 de gener de 2011 en quatre unitats perifèriques segons el programa Cal·lícrates: Rodes, Kàlimnos, Kàrpathos i Kos.

L'antiga prefectura del Dodecanès (que forma part de la perifèria de l'Egeu Meridional) té una superfície de 2.714 km2 i una població de 200.452 habitants (2005). La capital és la ciutat de Rodes, a l'illa homònima.

El Dodecanès el formen un total de 163 illes, de les quals 26 són habitades. Les principals són dotze, que són les que donen el nom a l'arxipèlag. La més important històricament i la més coneguda és Rodes (Rodos), que durant mil·lennis ha estat l'illa que ha controlat tota la regió. De les altres, Kos és la de més importància històrica; les altres deu són Astipàlea, Kàlimnos, Kàrpathos, Kasos, Kastellórizo, Leros, Nisiros, Patmos, Simi i Tilos. Altres illes destacables de l'arxipèlag són Agathonisi, Khalki, Lipsí, Psérimos i Télendos.

Dodecanès

Història[modifica | modifica el codi]

Prehistòria i període arcaic[modifica | modifica el codi]

El Dodecanès ha estat habitat des de temps prehistòrics. Al període neopalacial de Creta, les illes foren molt minoitzades (el contacte comença al MMIIIB). Després de la caiguda dels minoics, les illes foren governades pels aqueus sobre el 1400 aC, fins a l'arribada dels doris sobre el 1100 aC. És al període dori quan comencen a prosperar com una entitat independent, desenvolupant-hi una pròspera economia i cultura a través dels següents segles. A principis de l'època arcaica, Rodes i Kos n'emergiren com les principals illes del grup, i al segle VI aC els doris fundaren les tres principals ciutats de Rodes (Lindos, Camiros i Ialisos); juntament amb l'illa de Kos i les ciutats de Cnidos i Halicarnàs al continent d'Àsia Menor, i hi formaren l'hexàpolis dòrica.

Època clàssica[modifica | modifica el codi]

Aquest desenvolupament fou interromput sobre el 499 aC per les Guerres Mèdiques, durant les quals les illes foren capturades pels perses durant un breu període. Després de la derrota dels perses pels atenesos el 478 aC, les ciutats s'uniren a la lliga de Delos. Quan esclatà la guerra del Peloponès el 431 aC, van romandre durant molt de temps neutrals tot i que encara eren membres de la lliga.

A l'època en què acabà la guerra del Peloponès, el 404 aC, el Dodecanès va estar molt distant dels grans conflictes egeus i començà un període de relativa calma i prosperitat. El 408 aC les tres ciutats de Rodes s'havien unit per formar un estat i varen construir una nova capital a l'extrem nord de l'illa, també anomenada Rodes; aquesta Rodes unida dominà la regió el següent mil·lenni. D'altres illes del Dodecanès també es desenvoluparen com a centres econòmics i culturals; Kos fou el lloc de l'escola de medecina fundada per Hipòcrates.

No obstant això, la guerra del Peloponès havia afeblit tant Grècia que va haver de viure diverses invasions. El 357 aC les illes foren conquerides per Mausol d'Halicarnàs; i el 340 aC pels perses. Però aquest segon període fou gairebé tan curt com el primer, i les illes formaren part del creixent imperi macedoni quan Alexandre el Gran escombrà i derrotà els perses el 332 aC.

Després de la mort d'Alexandre, les illes, i també Rodes, foren repartides entre molts generals. Les illes formaren una forta lliga comercial amb els Ptolomeus d'Egipte, i junts varen formar l'aliança rodo-egípcia que controlava el comerç a través de l'Egeu durant el segle III aC. Liderades per Rodes, les illes es convertiren en centres marítims, comercials i culturals: monedes de Rodes circulaven per tot la Mediterrània, i les escoles de filosofia, literatura i retòrica hi eren famoses. El Colós de Rodes, construït el 304 aC, potser n'és el millor símbol de la riquesa i poder.

El 164 aC Rodes signà un tractat amb Roma, i les illes mantingueren llur autonomia. Rodes ràpidament es convertí en el principal centre escolar per a les famílies nobles romanes, i (sobretot Rodes) foren importants aliades de Roma, i gaudiren de nombrosos privilegis i generalment de relacions amistoses. Aquestes aliances es perderen el 42 aC, en el desordre que s'esdevingué després de l'assassinat de Juli Cèsar el 44 aC, després del qual Cassi envaí i saquejà les illes, per tant, varen començar a formar part de l'Imperi Romà. Titus féu Rodes capital de la Provincia Insularum, i finalment les illes foren unides a Creta com a part de la 18a província de l'Imperi Romà.

El segle I, Sant Pau visità les illes dues vegades, i Sant Joan les visità en nombroses ocasions; ells aconseguiren convertir les illes al cristianisme. Sant Joan finalment va viure-hi, essent-ne exiliat a Patmos, on va escriure el seu famós Apocalipsi.

Edat Mitjana[modifica | modifica el codi]

Quan l'Imperi Romà va dividir-se, el 395 aC, en l'Imperi Romà d'Occident i l'Imperi Romà d'Orient, les illes formaren part del d'Orient, que més endavant es convertí en l'Imperi Bizantí. En formaren part durant gairebé mil anys, tot i que foren interromputs per nombroses invasions. Fou durant aquest període que començaren a reemergir com a entitat independent, i el terme Dodecanès data del segle VIII. Moltes proves del període bizantí queden actualment a les illes; la majoria de les esglésies en són un exemple.

El segle XIII, en la Quarta Croada, els italians començaren a envair parts del Dodecanès, les quals varen estar sota el poder nominal de l'Imperi de Nicea; els venecians (Querini, Cornaro) i les famílies genoveses (Vignoli) cadascuna va tenir algunes illes durant breus períodes, mentre que els monjos basilians governaren Patmos i Leros. Finalment, el segle XIV, l'era bizantina s'acabà quan els Cavallers Hospitalaris (cavallers de Sant Joan) hi arribaren: Rodes fou conquerida el 1309, i la resta de les illes varen caure-hi gradualment durant les següents dècades. Els cavallers feren de Rodes llur baluard, tot transformant-ne la seva capital en una enorme ciutat medieval dominada per fortaleses, i disperses fortaleses i ciutadelles a la resta de les illes.

Aquestes enormes fortificacions demostraren ser prou per defensar-se de les invasions del Sultan d'Egipte el 1444 i de Mehmet II el 1480. Finalment, tanmateix, la ciutadella de Rodes va caure sota l'exèrcit de Solimà I el Magnífic el 1522, i les altres illes foren envaïdes el mateix any. Els pocs cavallers que hi quedaven en fugiren a Malta.

Domini otomà[modifica | modifica el codi]

Començà un període de segles de sota l'Imperi Otomà. El Dodecanès formà part de la Wilaya de les illes. A la població li fou permès conservar diversos privilegis sota la condició que es mantingués sota govern otomà. Per l'edicte de Suleiman, pagà un impost especial a canvi d'un estatus autònom especial que prohibia els generals otomans ficar-se en els seus afers civils o maltractar-ne la població. Aquestes garanties, combinat amb una ubicació estratègica en l'encreuament de navegació mediterrània, varen permetre que les illes hi prosperessin. Tot i que les simpaties de la predominant població grega (només Rodes i Kos tenien comunitats turques) s'inclinaven fortament envers Grècia, els illencs no s'uniren a la Guerra d'independència de Grècia, continuant amb una semi-autonomia que la convertien en un arxipèlag de comerciants grecs dins de l'Imperi Otomà. El segle XIX resultà ser un dels més pròspers per a les illes, i diverses mansions daten d'aquesta època.

Domini italià[modifica | modifica el codi]

Les illes finalment varen declarar la seva independència de l'Imperi Otomà el 1912, proclamant un estat independent com la federació de les illes de Dodecanès. Aquest estat acabat de néixer fou suprimit gairebé immediatament per la invasió del Regne d'Itàlia, que desitjava les illes, i particularment Rodes, per controlar la comunicació entre Turquia i Líbia. Els italians ocuparen tot el Dodecanès tret de Kastelorizo, que fou presa més endavant per França. Després del final de la guerra, segons el primer tractat de Lausanne, Itàlia mantingué l'ocupació de les illes, com a garantia per a l'execució del tractat. Després de la declaració de la guerra d'Itàlia contra l'Imperi Otomà (el 21 d'agost del 1915), l'ocupació de les illes començà de nou. Durant la Primera Guerra Mundial, en què Itàlia lluitava del costat de França i Regne Unit, les illes es convertiren en una base naval britànica i francesa important, emprada per a nombroses campanyes, la més famosa la de Gallipoli (intent d'ocupació dels Dardanels). Durant la guerra algunes de les illes més petites foren ocupades per francesos i britànics, amb els italians continuant a Rodes. Després de la guerra, l'acord Tittoni-Venizelos, signat el 29 de juliol del 1919, va preveure que les illes més petites s'unissin a Grècia, amb Itàlia continuant a Rodes; Itàlia a canvi havia de tenir el sud-oest d'Anatòlia amb Antalya. La derrota grega a la Guerra Greco-Turca i la fundació de la Turquia moderna feren impossible aquesta solució. Amb el tractat de Lausanne el Dodecanès fou llavors anexionat formalment al Regne d'Itàlia, com a Possessions Italianes de l'Egeu. Benito Mussolini va emprendre un programa d'italianització, esperant fer de Rodes un centre modern del transport que serviria com a punt focal per a l'extensió de la cultura italiana a través de Llevant. Les illes eren de forma aclaparadora grec-parlants, només amb una petita minoria de turc-parlants (~10.000) i una altra minoria més petita jueva de ladino-parlants. Tot i això, el programa feixista tenia alguns efectes positius en llurs temptatives de modernitzar les illes, donant-hi per resultat la desaparició de la malària, la construcció d'hospitals, aqüeductes, una central elèctrica per proveir la capital de Rodes d'il·luminació elèctrica i de l'establiment del Cadastre del Dodecanès. El castell principal dels Cavallers Hospitalaris també fou reconstruït. Tanmateix, l'estil arquitectònic feixista (dominat pel ciment) afectà perceptiblement al paisatge illenc. Durant la Segona Guerra Mundial, Itàlia, unida a l'Eix, utilitzà el Dodecanès com a base naval per efectuar-hi la seva invasió de Creta el 1940. Després de la rendició d'Itàlia el setembre del 1943, les illes es convertiren breument en un camp de batalla entre els alemanys i les forces italianes i aliades. Els alemanys varen guanyar, i tot i que en foren expulsats de les illes i de Grècia el 1944, el Dodecanès va seguir ocupat fins al final del a guerra el 1945. Durant aquest temps la població jueva gairebé va ser-ne deportada i assassinada.

Uns milers de turcs van subsistir sota domini italià conservant la seva llengua i religió (no menys de deu mil). Després de la II Guerra Mundial van emigrar en gran part a Turquia i el 1974 només quedaven quatre mil i degut a l'emigració fora de les illes la comunitat ha anat desapareixent progressivament. El nom turc del Dodecanès era On Iki Ada.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Prefectura del Dodecanès
Illes del Dodecanès
Agathonisi  · Astakida  · Astipàlea  · Furni  · Icària  · Kàlimnos  · Kàrpathos  · Kasos  · Kastelórizo  · Khalki  · Kínaros  · Kos  · Leros  · Lévitha  · Lipsí  · Nísiros  · Ofidussa  · Patmos  · Rodes  · Samos  · Saria  · Simi  · Sirna  · Tilos  · Zaforàs

Coord.: 36° 22′ 23″ N, 27° 13′ 05″ E / 36.373°N,27.218°E / 36.373; 27.218