Prehistòria d'Europa

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La prehistòria a Europa cobreix la història dels pobles d'Europa abans de l'aparició de l'escriptura.

Paleolític[modifica | modifica el codi]

Els primers éssers humans van arribar al continent provinents d'Orient Mitjà i, a causa del refredament del clima, es van refugiar als països del sud, perdent contacte amb els seus veïns, com proven les restes d'homo antecessor que difereixen de les troballes africanes.

L'edat de pedra europea neix amb l'acheulià cap al 500000 aC, de nou per influència oriental. Una variant autòctona (controvertida) seria el clactonià. El primer grup propi de l'homo sapiens o anatòmicament modern és el châtelperronià, cap al 30000 aC. Una mica posterior és el gravetià.

Al paleolític superior es troba el magdalenià, que va arribar a terres catalanes, i el solutrià, que destaca per l'ús del vermell per decorar objectes (un pigment que serà dels predominants a l'art rupestre). Cap al 10500 aC va aparèixer l'azilià, una cultura que es va imposar a bona part del continent.

Neolític[modifica | modifica el codi]

Mentre Europa Occidental seguia el model del sauveterrià, la revolució neolítica s'iniciava a Grècia i les illes del Mediterrani, fet que marca una divisió important en el desenvolupament del continent que influirà en la història posterior de l'Edat Antiga. A Espanya un avenç similar no es produirà fins a l'arribada de la cultura del vas campaniforme, el 2000 aC.

Això va fer que al final del neolític es distingissin a Europa cinc regions culturals diferenciades: les que van florir a les ribes del Danubi (destaca la tardana cultura boian), les que es van crear a la Mediterrània, l'àrea Dimini-Vinca, els pobles d'Ucraïna i els seus voltants i diverses tribus aïllades a l'Atlàntic.

Després de l'edat de pedra[modifica | modifica el codi]

Amb el calcolític arriba una nova onada de migracions asiàtiques que fan canviar les tècniques i costums dels habitants locals. Sembla que va ser llavors quan van aparèixer els indoeuropeus, però la zona d'origen és controvertida (com es resumeix a les hipòtesis Urheimat).

La Cultura de El Argar sembla ser la primera representant de l'edat de bronze plena (1800 aC) i amb un protestat centralitzat. Un parell de segles després va començar a florir la civilització micènica, de gran irradiació, mentre a la resta del continent predominava el període del túmul, anomenat així per la forma d'enterrament dels morts.

Cap al 1100 s'inicia l'ús massiu del ferro, iniciant-se al Mar Egeu, que va permetre més endavant la creació de la Cultura de Hallstatt, una de les més rellevants del període. Als segles VIII i VIII aC es torna a viure un període d'intercanvis al Mediterrani, amb les colònies de fenicis i grecs. Aquests pobles van començar a abandonar la prehistòria, en canvi la resta d'Europa encara trigaria un temps a descobrir els avenços de la civilització, centrant-se en la Cultura de La Tène, probablement la darrera aportació genuïnament europea de la prehistòria.

Prehistòria de la península Ibèrica[modifica | modifica el codi]

Pintura al sostre de la Cova d'Altamira.
Homínids a la Serra d'Atapuerca, Castella la Vella, Espanya. (Museu Ibeas a Burgos)

La prehistòria de la península Ibèrica comença amb l'arribada dels primers homínids fa 1.200.000 anys enrere, i acaba amb les Guerres Púniques, quan el territori entre els dominis de la història escrita. En aquest llarg període, alguns dels seus llocs més significatius foren per acollir als últims neandertals, per desenvolupar alguns dels elements més impressionants de l'art paleolític, juntament amb el sud de França, per ser seu de les primeres civilitzacions de l'Europa Occidental i finalment a convertir-se en els objectius colonials més desitjats degut a la seva posició estratègica i les seves moltes riqueses minerals. El poblament d'homínids de la península Ibèrica es remunta al Paleolític. Les primeres restes d'homínids han estat descobertes en diversos llocs a la península. L'evidència significativa d'una continuada ocupació de la península per l'home de neandertal també ha estat descoberta. Els homo sapiens van entrar per primera vegada cap al final del Paleolític. Durant un temps, neandertals i humans moderns coexistiren fins que el primers va ser portats finalment cap a l'extinció. L'home modern segueix habitant la península a través dels períodes del Mesolític i el Neolític. El territori ibèric té una gran quantitat de jaciments prehistòrics. Moltes de les restes prehistòriques més bé conservades es troben a la regió d'Atapuerca, rica en coves de pedra calcària que s'han conservat al llarg d'un milió d'anys d'evolució humana. Entre aquests llocs és la cova de Gran Dolina, on sis esquelets d'homínids, datats d'entre 780.000 i 1.2 milions d'anys, van ser trobats en els 1994. Els experts han debatut sobre si aquests esquelets pertanyen a l'espècie Homo erectus, Homo heidelbergensis, o a una nova espècie anomenada Homo antecessor. A la Gran Dolina, els investigadors han trobat evidència d'eines per esbocinar animals i altres homínids, la primera evidència de canibalisme en una espècie d'homínid. L'Evidència de foc també s'ha trobat en el lloc, la qual cosa suggereix que van cuinar la seva carn. També a Atapuerca, està l'indret la Sima de los Huesos, o "Avenc dels Ossos". Els excavadors han trobat les restes de 30 homínids datats d'haver viscut fa 400.000 anys. Les restes s'han classificat provisionalment com Homo heidelbergensis i poden ser avantpassats dels neandertals. Cap evidència d'habitatge s'ha trobat en el lloc a excepció d'una pedra de destral de mà, i totes les restes en el lloc són d'adults joves o adolescents. La similitud d'edat suggereix les restes no van ser el resultat de cap accident. La col·locació aparentment deliberada de les restes i la manca d'habitatge pot significar que els cossos van ser soterrats deliberadament a la boca com un lloc d'enterrament, el que faria del lloc la primera evidència d'enterrament homínids.

Els neandertals a Europa (simplificat).

Al voltant del 200.000 aEC, durant el període del Paleolític Inferior, els neandertals va entrar per primera vegada la península Ibèrica. Al voltant del 70,000 aEC, durant el període del Paleolític Mitjà va començar la darrera edat de gel i se'n va establir la cultura neandertal mosteriana. Al voltant del 35.000 aEC, durant el Paleolític Superior, va començar el període cultural neandertal châtelperronià. Emanant aquesta cultura del sud de l'Europa continental fins a estendre's al nord de la península Ibèrica. Aquesta cultura va seguir existint fins que al voltant del 28.000 aEC l'home de Neandertal es va enfrontar a la seva extinció, sent el seu últim refugi en el que avui en dia és Portugal. Restes neandertals han estat trobades a diversos llocs de la península Ibèrica. Un crani de neandertal va ser trobat a la Pedrera de Forbes de Gibraltar en el 1848 convertint el Regne Unit en el primer país on s'han trobat restes de neandertals. Els neandertals no eren reconeguts com una espècie separada fins al descobriment de les restes de Neandertal (Alemanya) en el 1856. Posteriors descobriments neandertals a Gibraltar també han inclòs el crani d'un nen de quatre anys d'edat i excrements conservats a la part superior de petxines de musclos fornejades. A Zafarraya una mandíbula neandertal i eines mosterianes, associades a la cultura neandertal, van ser trobades en el 1995. La mandíbula hi estava datada al voltant del 28,000 aEC i les eines al voltant del 25,000 aEC. Aquestes dates fan les restes de Zafarraya com les evidències més joves dels neandertals i han ampliat en la línia de temps de l'existència d'aquests. La més recent data de les restes també proporciona la primera evidència d'una coexistència entre els neandertals i l'home modern. La Cova Arbreda a Catalunya conté pintures rupestres aurinyacianes, així com a antigues restes dels neandertals. Alguns també han apuntat que les noves restes en la península Ibèrica suggereixen que els neandertals van ser expulsats de l'Europa Central per l'home modern cap a la península Ibèrica, on van buscar refugi.

La cultura châtelperroniana (típicament associada amb l'home de Neandertal) és trobat en la regió cantàbrica i a Catalunya.

La cultura aurinyaciana (treball de l'Homo sapiens) la succeeix i té la següent periodització:[1]

  • Aurinyacià arcaic: es troba a Cantàbria (coves de Morín i El Pendo), on alterna amb el, i en Catalunya. Les datacions de carboni-14 (14C) per la cova de Morín són relativament tardanes en el context europeu: c. 28.500 BP, però les dates de l'ocupació per El Pendo (on és més vell que les capes châtelperronianes) han de ser de data anterior.
  • Aurinyacià típic: es troba a Cantàbria (Morín, El Pendo, Castillo), el País Basc (Santimamiñe) i Catalunya. Les datacions de radicarboni donen les següents dates: 32.425 i 29.515 BP.
  • Aurinyacià evolucionat: és trobat a Cantàbria (Morin, El Pendo, El Otero, Hornos de la Peña), Astúries (El Cierro, El Conde) i Catalunya.
  • Aurinyacià final: a Cantàbria (El Pendo), després de l'interval gravetienà.

Prehistòria dels Països Catalans[modifica | modifica el codi]

La Prehistòria als Països Catalans comprèn el període des de l'aparició de l'home a la constatació dels primers testimonis escrits. La prehistòria es coneix gràcies a l'arqueologia. Entre Catalunya i el País Valencià hi ha una certa continuïtat en el desenvolupament prehistòric. Les Illes Balears en canvi són un món a part; Mallorca i Menorca pertanyien a civilitzacions sense connexió continental mentre Eivissa i Formentera tradicionalment s'ha cregut que no estaven habitades fins l'arribada dels fenicis però aquesta suposició està en revisió.

Animació representant la tècnica Levallois per a fer estris de pedra en la prehistòria.

A la Catalunya Nord s'hi han trobat, a la Cova de l'Aragó a Talteüll, fòssils d'humans anteriors a la dels homes neandertals essent aquestes restes entre les més antigues dels Països Catalans i d'Europa.

Al Principat de Catalunya els primers poblaments que s'han trobat són del paleolític mitjà amb la mandíbula de Banyoles com a fòssil prominent. Els jaciments del període mosterià de Catalunya més coneguts són l'Abric Romaní i l'Estació Agut a Capellades, Moià i la Cova de les Teixoneres a Reus.

Al País Valencià les primeres restes de poblament també corresponen al paleolític mitjà amb els jaciments principals de la Cova Negra (Bellús i Xàtiva), la Cova de la Petxina (Bellús) i la Cova del Cochino (Villena) amb restes dels nenadertals.

A les Illes Balears en sentit estricte (Mallorca i Menorca) els primers artefactes humans s'han trobat a la Cova del Canet de Mallorca i s'han datat de 7220 aC.[2] Els primers fòssils humans s'han trobat a la Cova de Muleta de Sóller que, datats amb el carboni 14, han donat uns 5.500 anys d'antiguitat. La cultura dels talaiots no apareixeria fins a 1.500 anys després.

A Eivissa, es detecten uns canvis de fauna a la Cova d'es Pouàs (datats del cinquè mil·lenni) difícils d'explicar sense la intervenció humana(Alcover 1994)[3]

A l'illa de Mallorca la seva extensió superficial (3.600 km²) permet considerar-la com un únic territori de captació de recursos d'una població caçadora recol·lectora D'acord amb Gamble (1990) l'illa hauria d’estar poblada per més d'una banda (aproximadament una banda és de 30 persones) i el màxim demogràfic seria d'unes 500 persones.[2] Extrapolant aquesta dada, la totalitat dels Països Catalans ((68.500 km²) estarien habitats, en el Paleolític per unes 10.000 persones. Els habitatges protegits com les coves proporcionen la majoria de restes que s'han conservat del Paleolític, per això s'estima que aquest tipus d'hàbitat esta sobrerepresentat i que de la immensa majoria dels habitatges a l'aire lliure, segurament molt abundants, és difícil trobar-ne res. També s'ha de tenir en compte que els ossos no es conserven en terrenys àcids que són freqüents al nord del Llobregat, en determinats punts del País Valencià (com la Serra d'Espadà) i a la meitat de Menorca.

Les principals mostres d'art d'aquest període als Països Catalans es troben en coves del País Valencià com la Cova del Parpalló. Cap a final del paleolític a Catalunya es trobarà en l'extrem nord de l'art rupestre en el que s'anomena art rupestre llevantí o “pintors de les serres” per exemple a la Cova del Cogul a Les Garrigues.

Al País Valencià estan testimoniades les eines de pedra típiques del paleolític superior mediterrani successivament: Gravetià, Solutrià, Epigravetià i Magdalenià. Les coves més explorades són les del Parpalló i de les Meravelles (Gandia), de les Rates Penades i del barranc Blanc (Ròtova), de les Malladetes (Barx), del Volcà del Far (Cullera). El nivell amb restes del magdalenià i solutrià només s'ha trobat al Parpalló, l'abundor de troballes d'artefactes i d'art contrasta amb els poc fòssils d'ossos humans que s'hi han trobat. El País Valencià hi ha nombroses i famoses pintures prehistòriques de l'art rupestre llevantí (que arriben també als territoris veïns d'Aragó, Múrcia i Catalunya). Van des de les muntanyes de les comarques dels Ports i del Maestrat (amb l'emblemàtic grup del barranc de la Valltorta, Gasulla d'Ares) al centre del país Dosaigües, Aiora, Bicorb (Cova de l'aranya) i fins a Alcoi (Cova de la Sarga). L'art rupestre llevantí mostra representacions esquemàtiques i dinàmiques de caceres. La cronologia d’aquestes representacions artístiques ha estat molt discutida si bé al principi es consideraven del paleolític superior actualment es pensa que són del neolític.

A Mallorca i Menorca no s'ha testimoniat un poblament paleolític. Fins al neolític, a la fi del tercer mil·lenni a.C. o començament del segon mil·lenni, no hi ha restes d'un poblament generalitzat.

El neolític significa una revolució en passar d'una economia humana basada en la caça i la recol·lecció a una altra agrícola i ramadera. Mesolític o Epipaleolític és el període de transició entre el Paleolític i el Neolític, quan el clima ja es va fer més càlid però encara no s'havia adoptat l'agricultura i la ramaderia. A Catalunya és típica la ceràmica impresa o montserratina més coneguda com la variant de la ceràmica cardial que estava estesa sobre gran part de Catalunya i que a més arribava més al nord amb la ceràmica impresa del Llenguadoc i cap al sud amb la ceràmica impresa del País Valencià. Va ser en el segon període neolític quan es van conrear les planes i les terres baixes i allí es feien els sepulcres de fossa que a la Península només es troben a Catalunya però que estan relacionats amb una cultura d'Europa Occidental (Chassey, Lagozza, Cortaillod), malgrat que els prehistoriadors van estar durant anys considerant-los una manifestació de la cultura d'Almeria. Al País Valencià les principal coves amb restes del neolític són: la Cova de la Sarsa, a Bocairent, i la de l'Or, a Beniarrés, amb ceràmica impresa cardial. Abans del 5.000 aC, ja comença a la cova de l'Or el neolític amb conreu de blat i 'ordi.

Del megalitisme propi d'aquesta època Lluís Pericot va recollir 211 dòlmens catalans (a més de 46 dubtosos) situats en un mapa junt amb els del Rosselló (39 dòlmens).[4]

A Catalunya, fa uns 4000 anys BP, l'esperança de vida era d'uns 26 anys.[5]

Prehistòria de Catalunya[modifica | modifica el codi]

Article principal: Prehistòria a Catalunya

Hi ha moltes restes arqueològiques que mostren un antic poblament en la prehistòria de Catalunya, fins que el territori entrà en el període històric amb la pràctica de l'escriptura per part dels ibers, grecs i cartaginesos.

Se sap que estava poblada en el Paleolític inferior,[6] establint-se entre un milió i vuit-cents mil anys enrere la presència de l'Homo antecessor,[7] però la informació que n'ha quedat és escassa. De fa 450.000 anys data l'home de Talteüll.

Del Paleolític mitjà ha quedat establert que hi havia l'home de Neandertal. D'aquesta època és la mandíbula de Banyoles, la dent incisiva inferior i la mandíbula de la Cova del Gegant de Sitges, l'abric Romaní, les restes de la cova de les Teixoneres,el jaciment de la bòbila Sugranyes o la Cova del Rinoceront.

En el neolític apareixen restes de sepultures de fossa. Cap al 6000 aC és quan es poden datar els primers dòlmens i altres monuments megalítics catalans. Juntament amb ells, apareixen mostres de terrissa decorada amb petxines (ceràmica cardial)

Catalunya entraria a l'edat dels metalls gràcies al coure poc abans del 2000 aC, amb influència de cultures de vas campaniforme europees.

L'arribada dels pobles indoeuropeus cap al 1000 aC significà un canvi profund en la tecnologia. Introduïren, per exemple, els ritus d'incineració (camps d'urnes), estengueren l'agricultura i la ramaderia i introduïren l'ús del ferro (edat hallstàttica), encara que aquest ús no arrelà fins a la influència de les cultures gregues i fenícia.

Prehistòria del País Valencià[modifica | modifica el codi]

La prehistòria al País Valencià fa referència al període que compren des del Paleolític (entorn del 350.000 a. C.), amb l'aparició dels primers pobladors, fins a l'ocupació dels pobles colonitzadors (grecs, fenicis i cartaginesos; al voltant del 500 a. C.), en l'actual territori del País Valencià.

Al voltant de l'any 350.000 a. C. es documenta la presència dels primers pobladors a l'actual territori del País Valencià, en la Cova de Bolomor. Sobre el 50.000 a. C. els neandertals van ocupar la regió, portant una vida completament nòmada. La Cova Negra representa bé aquest període. Entorn del 30.000 a. C. els neandertals es van extingir, i la regió llevantina fou un dels últims territoris que van ocupar, donant pas a l'ésser humà anatòmicament modern. Aquest canvi va suposar una millora en l'economia i en la tecnologia emprada, i l'art va fer les seues primeres aparicions. Al contrari que en altres regions de la península Ibèrica, com en la Cornisa Cantàbrica, on l'art parietal va ser predominant, en el territori valencià l'art paleolític més comú va ser l'art moble, sent la Cova del Parpalló un referent a nivell mundial.

Amb l'arribada de l'agricultura i la ramaderia va començar el Neolític (5.500 aC aprox.), sent el País Valencià un dels seus primers testimonis. Es va introduir la ceràmica, destacant la ceràmica cardial a la Mediterrània, i es van poblar assentaments importants com la Cova de l'Or o el Mas d'Is. També l'art rupestre es troba ben representat, sent abundant en regions com la Valltorta o el Pla de Petracos, aquest últim Patrimoni de la Humanitat.

Prehistòria de les Illes Balears[modifica | modifica el codi]

Fins fa poc, els historiadors tenien la hipòtesi que les Illes Balears van ser poblades per pobles procedents de la península Ibèrica en el cinquè mil·lenni abans de Crist. El descobriment d'indicis de carbons a la cova de Canet, en el municipi mallorquí d'Esporles, ha fet sospitar als arqueòlegs que, cap a l'any 7200 aC, va existir probablement una població a cavall entre el Paleolític i el Neolític.

Entre el 3000 i el 1300 aC, petites col·lectivitats organitzades al voltant de l'agricultura i la ramaderia van habitar l'arxipèlag. És l'època dels sepulcres megalítics i els rituals religiosos en túmuls mortuoris formats per pedres gegantines. A finals d'aquest període comencen a sorgir les navetes, unes edificacions en forma de nau invertida destinades a fins funeraris, tot i que a Mallorca, les anomenades navetiformes servien d'habitació. La més famosa naveta és la d'Es Tudons, a l'illa de Menorca.

La cultura megalítica dels talaiots[modifica | modifica el codi]

Article principal: Cultura dels talaiots
Talaiot darrere una taula, a Menorca.

La cultura dels Talaiots fou una cultura que es desenvolupà durant l'Edat del bronze i l'Edat del ferro a les Illes Balears, entenent aleshores per Balears només les anomenades pels grecs Gimnèsies, és a dir, Mallorca i Menorca. A les Pitiüses no hi va ser mai present.

Cap a l'any 1300 aC, les Illes Balears van viure la invasió dels pobles talaiòtics (de talaiot, atalaia gran), cultura guerrera que perduraria fins a la conquesta romana. És l'època de la civilització megalítica, en la qual els talaiots, les taules menorquines i les navetes proliferen al voltant d'una societat guerrera, la dels baleàrics, segons la denominació emprada per diversos autors de l'antiguitat. Els historiadors clàssics van anomenar a Mallorca i Menorca "illes Gimnesies", o dels homes nus.

Un talaiot és una estructura prehistòrica, de forma generalment troncocònica, construïda amb pedres de grans dimensions col·locades en sec, de 3 a 10 metres d'alçada. Es tracta de construccions exclusives de les illes de Mallorca i Menorca. Aquests edificis han donat nom a la cultura talaiòtica. Són un element sempre present en els assentaments humans del Bronze final i de l'edat del Ferro de les illes Balears. No els trobem, en canvi, a les illes Pitiuses (Illa d'Eivissa i Formentera) on la cultura talaiòtica no s'hi va desenvolupar.

Sota el nom de talaiot s'hi engloben construccions que, tot i tenir certs trets comuns, són tipològicament diverses. A Mallorca hi ha talaiots de planta circular (els més comuns) i de planta quadrada. Tant uns com els altres presenten generalment un espai interior de planta circular, força ampli, amb una columna central que serveix per sustentar la coberta, construïda a base de grans lloses de pedra disposades de forma radial.[8] Un bon exemple dels talaiots mallorquins el trobem al poblat de Son Fornés. Els talaiots menorquins presenten una major diversitat tipològica, tot i que els talaiots de planta quadrada hi són gairebé desconeguts.[9][10][11] No disposen, en general, d'uns espais interiors tan amplis: alguns d'ells presenten corredors que els travessen de banda a banda; o bé passadissos que porten fins a cambres de dimensions més o menys reduïdes. En la major part dels casos, malgrat tot, sembla que l'espai útil (al contrari del que succeeix a Mallorca) es trobava a la part de dalt de l'edifici. A Menorca trobem, per altra banda, alguns talaiots més grans que els de Mallorca, com per exemple el talaiot oest de Cornia Nou, el de Trepucó o el de Torelló (Menorca)

No hi ha encara un acord, entre els investigadors, sobre la data d'inici de la construcció dels primers talaiots. Existeixen, a principis del segle XXI, tres propostes principals:

La primera d'aquests corrents, desenvolupada per Lluís Plantalamor a partir de les investigacions dutes a terme per l'equip del Museu de Menorca (i centrat a l'àmbit d'aquesta illa) segueix en part l'esquema elaborat per Guillem Rosselló-Bordoy per a la prehistòria de Mallorca. Els orígens de la cultura talaiòtica, segons aquest model, caldria buscar-los en l'aportació d'idees i models externs, ja sigui per l'arribada de nous contingents humans a l'illa o bé per contactes d'altre tipus de monument. Aquest investigador proposa influències procedents de Sardenya on hi ha uns edificis, els nurags, que presenten alguns trets en comú amb els talaiots. Els primers talaiots es construirien cap al 1500 CAL ANE. Aquest tipus de construccions aniria evolucionant al llarg dels temps, canviant de forma i, segurament, de funció, però continuarien construint-se al llarg de l'edat el Ferro. La cultura talaiòtica no desapareixeria del tot fins a la conquesta romana i el posterior procés d'aculturació.[12]

El segon esquema cronològic ha estat desenvolupat per un grup d'investigadors de la Universitat Autònoma de Barcelona. Aquests autors consideren que les primeres manifestacions talaiòtiques es produeixen cap al 1000 CAL ANE, és a dir, de forma contemporània als últims naviformes pretalaiòtics. La cultura talaiòtica s'hauria consolidat a les illes cap al 850 aC, i a partir del 550 aC els talaiots comencen ja a abandonar-se, iniciant-se així la fase anomenada posttalaiòtica. En aquests moments s'intensificaria l'activitat agrícola, fet que permetria la producció d'excedents, a través dels quals les illes s'integrarien als circuits comercials de la Mediterrània.[13]

L'última d'aquestes propostes explicatives és fruit de les investigacions de Víctor M. Guerrero, Manuel Calvo i Bartomeu Salvà, de la Universitat de les Illes Balears. Per aquests autors la cultura talaiòtica és, bàsicament, una societat de l'edat del ferro, de manera que el moment de la seva gènesi no es pot situar més enllà dels segles VIII o IX aC. Així, la cultura talaiòtica seria el resultat de l'evolució interna de les societats pretalaiòtiques del bronze final, potenciada per la influència del comerç púnic al Mediterrani occidental.[14]

En el cas dels talaiots mallorquins, amb els seus grans espais interns, s'ha proposat que podria tractar-se d'espais comunitaris, on es redistribuirien els aliments entre tots els membres de la comunitat.[15] Els talaiots menorquins presenten una estructura bastant diferent, de forma que es fa difícil interpretar-los de la mateixa manera. Alguns dels talaiots d'aquesta illa es poden interpretar com estructures defensives, però n'hi ha d'altres que, per la seva situació i la seva estructura, semblen edificis monumentals amb una gran càrrega simbòlica, destinats potser a representar el poder de certs individus o grups socials. És el cas, per exemple, del gran talaiot oest de Cornia Nou, que presenta una ampla escala descoberta, al costat sud.[16][17]

A Mallorca existeix una ruta dels talaiots amb 6 intineraris, creada pel Consell Insular de Mallorca i promoguda per la conselleria de turisme a la guia "L'altra Mallorca". Alguns dels talaiots més espectaculars de Mallorca, excavats i oberts al públic, els trobem als jaciments de Son Fornés, L'Hospitalet Vell o al poblat talaiòtic de Capocorb Vell.

La Xarxa Monumental de Menorca, promoguda pel Consell Insular de Menorca, inclou també nombrosos poblats talaiòtics amb talaiots ben conservats, com els de Trepucó, Torre d'en Galmés o Montefí. Altres jaciments com Cornia Nou, tot i no formar part de la Xarxa Monumental, també es troben oberts al públic.

Taula de Talatí de Dalt, poblat talaiòtic de Menorca

Antecedents[modifica | modifica el codi]

Hi ha proves de què el primer poblament humà a les Illes Balears (Mallorca i Menorca) data del III mil·lenni abans de la nostra era.[18] Aquests colons podrien provenir del sud de França o de les costes orientals de la península Ibèrica. Malgrat tot, l'origen dels primers pobladors de les Illes Balears no és, ni de bon tros, un tema tancat.

Entre el 2.200 i el 1.900 aC arriben influències de la cultura del vas campaniforme (només a Mallorca, no a Menorca), que en aquesta època es difonia per Europa, el nord d'Àfrica i la Mediterrània.

A partir de mitjans del II mil·lenni s'observen canvis en aquestes comunitats: innovacions en les tècniques de fabricació de ceràmica, millores en la metal·lúrgia del bronze (amb un augment de la producció d'armes i eines), etc.

L'etapa compresa entre l'establiment de les primeres comunitats humanes i l'aparició de la cultura talaiòtica se sol anomenar període pretalaiòtic.

Propostes interpretatives i cronològiques[modifica | modifica el codi]

Cal tenir en compte que el complex cultural conegut com a Talaiòtic comprèn un arc temporal molt ampli, i han estat molts els intents de sistematitzar les seves etapes i la seva cronologia. Malgrat tot, podem afirmar que hi ha, actualment, tres línies teòriques principals que intenten explicar la gènesi i evolució de la cultura talaiòtica.

La primera d'aquestes corrents, desenvolupada per Lluís Plantalamor a partir de les investigacions dutes a terme per l'equip del Museu de Menorca (i centrat a l'àmbit d'aquesta illa) segueix en part l'esquema elaborat per Guillem Rosselló-Bordoy per a la prehistòria de Mallorca. Els orígens de la cultura talaiòtica, segons aquest model, caldria buscar-los en l'aportació d'idees i models externs, ja sigui per l'arribada de nous contingents humans a l'illa o bé per contactes d'altre tipus. Aquest investigador proposa influències procedents de Sardenya on hi ha uns edificis, els nurags, que presenten alguns trets en comú amb els talaiots. Els primers talaiots es construirien cap al 1500 CAL ANE. Aquest tipus de construccions aniria evolucionant al llarg dels temps, canviant de forma i, segurament, de funció, però continuarien construint-se al llarg de l'edat el Ferro. La cultura talaiòtica no desapareixeria del tot fins a la conquesta romana i el posterior procés d'aculturació.[12]

Plantalamor divideix la cultura talaiòtica en quatre grans períodes culturals, basats principalment en la divisió tipològica dels monuments observats.

-El Talaiòtic I començaria cap al 1500 aC i arribaria fins al 1000 aC. Es caracteritza pels grans talaiots d'estructura irregular, els monuments de secció esglaonada, els primers santuaris de taula i les primeres cases de planta circular. Els enterraments es durien a terme en navetes de planta allargada, hipogeus de planta senzilla i coves naturals amb mur ciclopi de tancament.

-El Talaiòtic II aniria del 1000 aC fins al 700 aC. Durant aquesta etapa s'abandonarien alguns dels hàbitats anteriors, i es produiria una concentració de la població en poblats voltats de muralles. Els enterraments es realitzarien en hipogeus de planta senzilla.

-El Talaiòtic III abarcaria des del 700 aC fins al 350 aC, i es caracteritza per l'ampliació de les estructures defensives dels grans poblats fortificats i l'aparició de grans cases circulars amb pati central. El talaiòtic IV seria l'ultima etapa, i aniria des del 350 aC fins a la conquesta romana, l'any 123 aC. Durant aquesta etapa es produeix una continuïtat respecte al període anterior, però amb una influència colonial cada vegada més accentuada.

El segon esquema cronològic ha estat desenvolupat per un grup d'investigadors de la Universitat Autònoma de Barcelona. Aquests autors consideren que les primeres manifestacions talaiòtiques es produeixen cap al 1000 CAL ANE, és a dir, de forma contemporània als últims naviformes pretalaiòtics. La cultura talaiòtica s'hauria consolidat a les illes cap al 850 aC, i a partir del 550 aC els talaiots comencen ja a abandonar-se, iniciant-se així la fase anomenada posttalaiòtica. En aquests moments s'intensificaria l'activitat agrícola, fet que permetria la producció d'excedents, a través dels quals les illes s'integrarien als circuits comercials de la Mediterrània.[13]

L'última d'aquestes propostes explicatives es fruit de les investigacions de Víctor M. Guerrero, Manuel Calvo i Bartomeu Salvà, de la Universitat de les Illes Balears. Per aquests autors la cultura talaiòtica és, bàsicament, una societat de l'edat del ferro, de manera que el moment de la seva gènesi no es pot situar més enllà dels segles VIII o IX aC. Així, la cultura talaiòtica seria el resultat de l'evolució interna de les societats pretalaiòtiques del bronze final, potenciada per la influència del comerç púnic al Mediterrani occidental.[14]

La societat talaiòtica[modifica | modifica el codi]

En allò que coincideixen la majoria dels autors és en la interpretació del món talaiòtic com una societat amb una forta estratificació social i amb un accés diferenciat als recursos.

D'acord amb les proves arqueològiques, les bases econòmiques de la societat talaiòtica eren el conreu del cereals i la ramaderia de caprins (cabres i ovelles) combinada, en menor mesura, amb la cria de porcs i vaques.

Alguns autors proposen que la concentració de la població en nuclis urbans més protegits i la construcció dels primers talaiots es va fer necessària per les pirateries dels Pobles del mar, que es mouen per la Mediterrània cap al segle XIII abans de la nostra era, però cal tenir en compte que no hi ha proves directes de la influència d'aquests pobles a la Mediterània Occidental. Les fortificacions ens podrien estar parlant també d'enfrontaments entre els vilatges de les illes, cada un dels quals (almenys els més grans) constituïa potser una entitat independent. Aquesta història d'enfrontaments hauria creat el poble bel·licós, molt hàbil amb la fona o bassetja del qual ens parlen les fonts escrites gregues i romanes. Durant els darrers segles del I mil·lenni abans de la nostra era, tant els púnics com els romans van utilitzar els habitants de les Illes Balears com a mercenaris en diferents conflictes: Guerres Púniques, etc.

Se sap, a través de les fonts escrites romanes, que els natius de les illes utilitzaven un ungüent fet amb oli de llentiscle (en aquesta època no s'havia generalitzat encara l'oli d'oliva) i saïm de porc, amb el què s'untaven el cos. Aquests autors expliquen també que els illencs anaven nus, durant l'estiu, mentre que a l'hivern es cobrien amb pells. Els balearics disposaven de mules que exportaven, potser, a altres regions, perquè també apareixen citades a les fonts com una de les peculiaritats de les illes.

L'arquitectura talaiòtica[modifica | modifica el codi]

La població vivia en vilatges amb cases de pedra, construïdes amb pedres relativament grans, amb cambres rectangulars intercomunicades en algunes ocasions. A Menorca, a partir de l'arribada de la influència púnica, sembla generalitzar-se un tipus de casa molt característica: de planta oval o arrodonida, amb un pati central que dona accés al diferents àmbits, disposats de forma radial. S'han excavat exemples d'aquestes vivendes a poblats com Torre d'en Galmés. Aquest tipus d'habitatge, en canvi, no el trobam a Mallorca.

Alguns dels vilatges estaven emmurallats amb blocs de pedres a manera de paret sense cap unió de fang o d'altre material. En aquestes muralles es van construir torres amb aspecte de torres de vigilància (en català es diuen talaies, d'on deriva talaiots). D'aquestes torres n'existeixen de diverses formes: rectangulars, circulars, quadrades i ovalades; i són d'altures diverses; però totes tenen un aspecte similar; es creu que la seva funció era la vigilància, en tant que s'ubicaven a les muralles, però pels casos en què se situaven al centre del vilatge semblen tenir una funció més defensiva (com una ciutadella). Les pedres utilitzades tant per les muralles com per a les torres eren d'una considerable grandària i la seva instal·lació degué exigir grans esforços. Tot i que, probablement, la seva finalitat inicial era militar, és necessari tenir en compte la possible dimensió simbòlica (com a espai de representació del poder) d'aquests elements.

A Menorca s'han comptat dos-cents seixanta-set talaiots (cal tenir en compte que cada vilatge té, almenys, un talaiot), vint-i-cinc taules, seixanta-quatre navetes i sis-cents noranta-una troballes diverses, gairebé totes a la meitat sud.

Una altra construcció típica del talaiòtic són les anomenades navetes d'enterrament. Es tracta d'una espècie de naus de pedra, de forma trapezoïdal i quasi rectangular, com una nau invertida. Disposaven d'una petita obertura, i estaven destinades exclusivament a l'enterrament col·lectiu. Apareixen només a Menorca. A Mallorca s'han trobat navetes per enterraments individuals, més tardanes i força diferents. Els cadàvers es col·locaven en forma semblant a la fetal. L'enterrament en aquestos monuments no excloïa el que continuaren practicant-se enterraments en coves, però el sistema es feia més complex: les coves, excavades artificialment, són cada vegada més grans i per tant ja convenia col·locar-hi bigues i puntals.

Les diferencies de sistema d'enterrament no semblen respondre ni a diferències ètniques ni cronològiques, les possibles diferències polítiques, religioses o socials no són perceptibles. Se sap que existien alguns santuaris on se sacrificaven animals, i es percep un incipient culte al bou que, segons certs autors, podria indicar una influència cretenca, car s'ha trobat també alguna construcció de columna amb capitell típica de l'art minoic de Creta.

Finalment, l'altre monument característic és el recinte de taula, exclusiu de Menorca, consistent en un edifici de planta en forma de ferradura. Al centre d'aquesta estructura s'hi dreça una enorme columna monolítica sobre la qual reposa un capitell descomunal, amb un aspecte semblant a una taula. Tenien caràcter religiós però es desconeix la seva funció exacta. Una de les primeres hipòtesis apuntava la possibilitat que servissin per realitzar sacrificis, però aquesta teoria ha quedat descartada per manca de proves que la recolzin.

La ceràmica talaiòtica[modifica | modifica el codi]

La ceràmica talaiòtica és sempre feta a mà, donat que no es coneixia el torn. El sistema de cocció també era força primitiu, tot i que a les etapes finals es troben proves de la utilització de forns tancats. En conseqüència, la ceràmica pròpia d'aquesta cultura presenta un aspecte molt característic: taques de colors diferents (marró i gris) producte de la cocció irregular i desgreixant calcari, de color blanc, molt visible. Els atuells ceràmics, molt abundants, mostren una gran diversitat tipològica: vasos troncocònics, olles globulars, olles carenades, grans contenidors pitoides, etc. S'observen algunes diferències, a nivell tipològic, entre la ceràmica de Mallorca i la de Menorca.

Altres produccions (indústria òssia, lítica i metal·lúrgica)[modifica | modifica el codi]

Són freqüents, al registre arqueològic d'època talaiòtica, altres tipus d'objectes: punxons i espàtules d'os, molins de vaivé de pedra sorrenca (molons), elements de bronze i, a partir de mitjans del primer mil·lenni aC, de ferro (eines, armes, ornaments personals).

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Prehistòria d'Europa Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. F. Jordá Cerdá et al., Historia de España I: Prehistoria, 1986. ISBN 84-249-1015-X
  2. 2,0 2,1 Víctor M. Guerrero. El poblamiento inicial de la Isla de Mallorca Complutum extra 1996
  3. Lluís Plantalamor Massanet Prehistoria de las islas Baleares Espacio, Tiempo y Forma, Serie I, Prehistoria y Arqueoiogia, t. 10, 1997, págs. 325-389
  4. E. Ripoll Perelló La catalogación de los dólmenes pirenaicos a Espacio, Tiempo y Forma, S. I, Prehist. y Arqueo!., t. 2, 1989, pàgs. 445-451
  5. Josep Castany Noves aportacions al megalitisme de l'interior de Catalunya
  6. Carbonell i Roura, Eudald. El complex del pleistocè mitjà del Puig d'en Roca. CSIC, 1998, p.38. ISBN 8400067568. 
  7. «Mamuts i caçadors al sud de Catalunya». El Punt Avui, 13/05/11. [Consulta: 26/2/2012].
  8. ROSSELLÓ, G. (1979) La cultura talayótica en Mallorca, Palma
  9. MASCARÓ PASARIUS. J. (1963): El talaiot de Sant Agustí (Vell Menorca). Palma de Mallorca
  10. MANCA DEMURTAS. L.: DEMURTAS. 5.(1986): Di un tipo architettonico mediterraneo: Talaiot Rafal Roig, Mercadal (Minorca). Selargius-Cagliari
  11. GUAL, J.Mª.; LÓPEZ, A.; PLANTALAMOR, L. (1991) Trebalúger: un exemple de la perduració de l’hàbitat a la prehistòria de Menorca, Me loussa, 2, 157-162.
  12. 12,0 12,1 PLANTALAMOR MASSANET, L. (1991) L'arquitectura prehistórica i protohistórica de Menorca i el seu marc cultural. Treballs del Museu de Menorca 12. Maó.
  13. 13,0 13,1 LULL, V., MICO, R., RIHUETE HERRADA, C. y RISCH, R. (1999), Ideología y Sociedad en la Prehistoria de Menorca. La Cova des Carritx y la Cova des Mussol. Consell Insular de Menorca, Barcelona
  14. 14,0 14,1 GUERRERO, V.M., CALVO, M., SALVÀ, B., 2002, La cultura talayótica. Una sociedad de la Edad del Hierro en la periferia de la colonización fenicia, Complutum 13, 221-258
  15. LULL, V., MICÓ, R., RIHUETE, C. y RISCH, R. (2001), La Prehistòria de les Illes Balears i el jaciment arqueològic de Son Fornés (Montuïri, Mallorca) - La prehistoria de las Islas Baleares y el yacimiento arqueológico de Son Fornés (Montuïri, Mallorca), Fundación Son Fornés, Montuïri, Mallorca
  16. PLANTALAMOR MASSANET, L. (1991) El conjunt de Curnia (Maó) i l’evolucio cultural a Menorca oriental al II mil·lenari aC. Butlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, 47. Palma de Mallorca
  17. http://dialnet.unirioja.es/servlet/fichero_articulo?codigo=3835733&orden=0
  18. LÓPEZ PONS, A., 2000, El poblament inicial de l’illa de Menorca en GUERRERO, V. M., GORNÉS, S. (coords), Colonización humana en medios insulares. Interacción con el medio y adaptación cultural, UIB, Palma, 195-214