Prelatura

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Una prelatura és una part de l'Església Catòlica composta per fidels amb un prelat al capdavant, de la mateixa manera que un bisbe està al capdavant d'una diòcesi. Una prelatura pot ser territorial, personal o honorífica.

Tipus de prelatures[modifica | modifica el codi]

Prelatura territorial[modifica | modifica el codi]

Les prelatures territorials són una part de l'Església (en la terminologia canònica, "una porció del Poble de Déu"), delimitada territorialment. L'Església l'encomana, per especials circumstàncies, a un prelat que la regeix de la mateixa manera que un bisbe a una diòcesi. El Codi de Dret Canònic la defineix al cànon 370.[1] Hi ha desenes de prelatures territorials.

Hi ha desenes de prelatures territorials, com les de Cancún-Chetumal, São Félix do Araguaia, Calama, Yauyos, Illapel o Ayaviri.

Prelatura personal[modifica | modifica el codi]

Les prelatures personals són una part de l'Església, de naturalesa secular -no vinculada a les ordes i congregacions religioses-, creades pel Concili Vaticà II,[2][3] regulades per Pau VI al Motu proprio Ecclesiae Sanctae[4] i acollides al cànon 294-297 del Codi de Dret Canònic del 1983.[5] Cada prelatura personal es regeix pels estatuts que li hagin estat donats per la Santa Seu, que confia el seu govern a un prelat, bisbe o no, com a ordinari propi per a dur a terme obres peculiars missionals o pastorals en diferents àmbits.[6]

La primera i actualment l'única prelatura personal de l'Església Catòlica és l'Opus Dei, aprovada per Joan Pau II amb la constitució apostòlica Ut sit.[7] «L'esperit i la fi de l'Opus Dei subratllen el valor santificant del treball professional ordinari, és a dir, el deure de santificar-se en aquest treball, de santificar-lo i de transformar-lo en instrument d'apostolat», segons va manifestar la Santa Seu a través de la Sagrada Congregació per als bisbes el 1982.[8]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «De les esglésies particulars i de... (Cànons 368-430)». Codi de Dret Canònic. Títol I. Església Catòlica. [Consulta: 1 setembre 2013].
  2. «Presbyterorum Ordinis, núm. 10». Concili Vaticà II. Església Catòlica. [Consulta: 1 setembre 2013].
  3. «Decret Ad gentes, núm. 20 i 27». Concili Vaticà II. Església Catòlica. [Consulta: 1 setembre 2013].
  4. «Motu propi Ecclesiae Sanctae». Vaticà, 1 i 4, 6 agost 1966 [Consulta: 1 setembre 2013].
  5. «De les Prelatures personals (Cànons 294 – 297)». Codi de Dret Canònic. Títol IV. Església Catòlica. [Consulta: 1 setembre 2013].
  6. «Prelatura personal». Enciclopèdia.cat. Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 25 octubre 2013].
  7. «Hace 30 años Wojtyla transformó al Opus Dei en una prelatura». Vatican Insider/La Stampa, 1 setembre 2013 [Consulta: 1 setembre 2013].
  8. «Declaració “Praelaturae Personales”». Santa Seu, 23 agost 1982 [Consulta: 25 octubre 2013].

Vegeu també[modifica | modifica el codi]