Preservació digital

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La preservació digital tracta l'aplicació de tècniques i mètodes que permeten garantir que la informació emmagatzemada digitalment en qualsevol tipus de format, programa, maquinària o sistema, continuïn sent accessibles en el futur. Amb l'explosió de les tecnologies de la informació cada vegada existeixen més documents nascuts digitals, sovint efímers, i digitalitzacions de documents fetes per les institucions que han de ser preservades mantenint la seva integritat, fiabilitat, llegibilitat i funcionalitat.[1]

Canvi a noves tecnologies

La societat contemporània té com un dels seus eixos més importants la informació, i aquesta, al llarg dels anys ha variat el format i suport en què s'ha enregistrat, fins a arribar a l'actual document electrònic. Amb aquestes variacions també ha canviat la mateixa preservació dels documents, que continuen sent, ja sigui en suport digital o de paper, una necessitat, ja que “la condició humana aprèn del passat i per saber del passat, es depèn de la preservació del coneixement generat llavors”[2] i és aquí on resideix la importància de la preservació. En un món totalment informatitzat, la preservació (i els responsables, per tant, d'aquesta preservació) han d'emmotllar-se a les condicions dels documents a preservar, en aquest cas, el món digital.

Segons la Federació Internacional d'Associacions Bibliotecàries (IFLA) “la preservació digital comprèn totes les consideracions relacionades amb la gestió, administració, finançament i recursos humans que tendeixen a salvaguardar el benestar de les col·leccions de biblioteques” i segons la American Library Association (ALA) diu que la preservació digital son “activitats associades al manteniment en bones condicions del material d'arxiu i bibliotecari per a la seva utilització en forma original”.[3] Altres organismes com la UNESCO fomenten i enforteixen la cultura de preservació digital, així, en la seva Carta per a la Preservació del Patrimoni Digital diu “entenent que aquest patrimoni digital es troba en perill d'extinció, i que la seva preservació en benefici de les futures generacions actuals és una preocupació urgent per al món sencer”.[4] Però, el col·lectiu d'arxivers parla sobre la preservació digital de documents autèntics.

La Preservació digital de documents autèntics designa els processos que es recorre a fi de conservar informació i qualsevol altre tipus de patrimoni existent en forma digital. No es pot dir que s'han preservat objectes digitals si s'ha perdut l'accés a ells, s'han deteriorat o han sofert alteració. Per a L. Duranti el terme es completa amb un adjectiu, si prenem "electrònics" com sinònim de "digital", com: "Conservació arxius electrònics autèntics ". I és que aquest últim qualificatiu no és fútil. Per a tenir accés al patrimoni digital s'instauren els anomenats "Programes de Preservació", definits com un conjunt coherent de disposicions preses per a preservar materials digitals que abasten aspectes des de la responsabilitat de la preservació, la política i l'estratègia de la conservació, fins a la seva aplicació. Per al projecte InterPARES totes les accions destinades a gestionar documents d'arxiu a llarg termini estan vinculades, són interdependents, per a mantenir la seva integritat i la seva conservació. Aquestes directrius s'organitzen d'acord amb una seqüència, el que denominen “Cadena de preservació".

Característiques de la preservació digital[modifica | modifica el codi]

La preservació digital comparteix amb la preservació tradicional alguns aspectes, hi han característiques compartides entre aquests dos tipus de preservacions. Les dues comparteixen la idea que la preservació no són tècniques aïllades, sinó que es tracta d'una sèrie d'activitats, que la finalitat de la preservació és la seva futura utilització, i que es pretén preservar el document físic, a més de la informació que aquest conté. La preservació digital té característiques específiques i incorpora conceptes nous, com el de l'accessibilitat, per asssegurar la conservació del material digital fins que sigui necessari malgrat l'evolució constant de la tecnologia. L'objectiu és preservar per a la utilització de la informació, però amb l'avanç tecnològic no és suficient preservar la cosa física sinó que és necessari preservar el mateix contingut del document. Aquest problema amb la preservació tradicional no existía, ja que preservant el document físic, es preservava també el contingut. Es pot resumir bé: què fas amb un disquet si no tens una màquina que pugui llegir-lo? Per preservar el contingut, els professionals que es dediquen a la preservació han de garantir la seva usabilitat, ja que no serveix de res conservar el suport físic del document si després no hi ha una estructura electrónica que ho pugui interpretar. La principal diferència en la preservació digital és el mateix subjecte al qual es refereix, és a dir, el document electrònic. Per document electrònic s'entén aquells documents que precisin d'una màquina que funcioni de forma electrònica, sigui analògica o digital, per a poder ser reproduït o visualitzat.

Joan Soler dubta de la utilització del terme "preservació digital”: “Si la tecnologia d'encapsulament és la digital, perquè seguim parlant de preservació de documents electrònics i no digitals? L'actual tecnologia, el que fa, és codificar els productes d'informació en uns i zeros. Si en un futur, una nova tecnologia modifica la forma de codificar els productes de la informació, llavors, la preservació digital haurà de canviar el seu nom. En canvi, el concepte de document electrònic no, ja que és aquell document que necessitarà sempre ser llegit o interpretat per una màquina associada a fluxos d'electricitat”.[5]Així, es pot parlar d'una preservació electrònica, encara que, com veurem a continuació, les estratègies són en bona mesura digitals.

Història[modifica | modifica el codi]

Els problemes tecnològics van ser els primers identificats a mitjans dels 90'. Al març de 1995 apareix publicat en la revista Scientific American (Investigació i Ciència) un article de Jeff Rothenberg sota el títol: “Són perdurables els documents digitals?”.[6] El 14 de novembre de 1991 el Consell de Ministres de la Comunitat Europea i els Ministres de Cultura dels estats membres adopten una resolució per a crear un grup d'experts per a avaluar el paper dels arxius, tant administratius com en el seu vessant històric. Un any després, novembre de 1992 es presenta un informe amb la proposta de crear un fòrum sobre la documentació en suport electrònic, el DLM Fòrum.

El primer DLM Fòrum [7]es va celebrar el 18 al 20 de desembre de 1996, a Brussel·les, organitzat conjuntament pels membres dels estats de la Unió Europea i per la Secretària General i la Direcció general XII de la Comissió Europea. Es va centrar a aconseguir directrius per a millors pràctiques, dades de lectura automàtica i documentació electrònica. Es va abordar, per primera vegada, la necessitat d'establir una especificació exhaustiva sobre els requisits de la gestió de documents electrònics d'arxiu. La DG Empresa de la Comissió Europea va encarregar el desenvolupament d'aquest model d'especificació com a part del programa d'intercanvi de dades entre administracions (IDA) El petit equip d'experts de l'empresa Cornwell Affiliates plc., va contar amb la col·laboració de científics especialitzats de diversos països, formalitzant l'especificació MoReq.[8] Al Forum DLM de Brussel·les en 1999, es va instar a les indústries de les TIC a cooperar amb les Administracions públiques. Se'ls va demanar que aportessin solucions pràctiques i eficaces per a la gestió de continguts i documents electrònics i per a preservar la informació electrònica. Al Congrés de Barcelona els objectius proposats van ser: 1) el document electrònic en si, com original; i 2) el document electrònic com exemplar que substitueix a l'original. En el DLM-Fòrum/ de Toulouse (12-14 desembre 2008) un dels punts de debat era l'experiència de la implantació de MoReq2.

Problemàtica[modifica | modifica el codi]

Els documents digitals no són invulnerables a la seva pròpia essència de canvi constant, i així trobem diverses qüestions ineludibles quant a amenaces per a la seva preservació. Aquestes són la seva volatilitat i virtualitat: la facilitat de modificar les dades i la seva independència del suport físic, també la seva dependència d'elements informàtics, es necessita un programa per interpretar-lo, no és com abans, que en el mateix suport del paper tenies l'accessibilitat d'aquest. Una de les amenaces constants per als recursos digitals és l'obsolescència tecnològica, és a dir, a la incapacitat d'utilitzar els elements informàtics a causa de l'evolució de la tecnologia.

La ràpida obsolescència de la tecnologia, ja detectada des de la dècada dels 90, obliga a continus canvis en els programes i en els equips informàtics que acaben provocant la pèrdua dels mitjans d'accés al patrimoni digital. Les actuals tècniques de preservació: còpies de seguretat, actualització, metadades (tant d'informació del contingut com de la informació descriptiva per a la conservació), preservació de l'entorn tecnològic, migració, utilització d'estàndards, emulació; transfereixen o renoven la informació, però són necessaris repetir contínuament, i inevitablement arribarà un moment que s'interromprà aquest procés. Cadascun d'aquests mètodes de conservació té els seus partidaris i els seus detractors, per això, algunes institucions o administracions combinen diverses tècniques de forma simultània.

Diferents suports

L'obsolescència tecnològica no significa que els recursos digitals hagin deixat de funcionar, sinó que ja no es pot accedir a ells i interpretar-los o fer-los funcionar. Això es deu al fet que la tecnologia ha avançat a un ritme molt accelerat. Tot això passa perquè les dades del document digital estan codificades en un format i es necessita un programari per poder-la interpretar, per tant, per més que emmagatzemem recursos digitals no gaudirem de la seva informació si no tenim un sistema informàtic per poder interpretar aquests.

Aquest avanç tecnològic es representa en la quantitat de possibles suports físics magnètics que existeixen, així, tenim discos durs, CD-DVD, disquets, cintes DAT... Però el problema no acaba aquí, en la varietat de suports físics, sinó en la seva pròpia durabilitat, ja que s'ha d'entendre que són suports fràgils que poden dur a la pèrdua d'informació permanent. A continuació es reprodueix un quadre sobre l'esperança de vida dels suports segons les condicions ambientals:[9]


SUPORT 25 H.R/10º 30 H.R/15º 40 H.R/20º 50 H.R/25º 50 H.R/28º
D3 cinta magn. 50 anys 25 anys 15 anys 3 anys 1 any
DLT cinta magn. 75 anys 40 anys 15 anys 3 anys 1 any
CD/DVD 75 anys 40 anys 20 anys 10 anys 2 anys
CD-ROM 30 anys 15 anys 3 anys 9 mesos 3 mesos


En les jornades de INNOVADOC 2008, celebrades a Barcelona, es conclou amb la necessitat de crear i difondre una normativa pràctica i aplicable per a la gestió de preservació, accés i seguretat, la utilització del llenguatge XML i del format ISO 19005-1PDF/A. No obstant això, perquè la preservació sigui el més efectiva possible, ha de ser abordada des de la creació del document i no quan es transfereix a l'arxiu. Cada fase del cicle de vida dels documents implica una estratègia de preservació determinada. El problema de la preservació digital és d'enorme complexitat, perquè per sota dels problemes tècnics que es poden anar resolent, es descobreixen capes més difícils de rosegar, com per exemple aspectes administratius, econòmics i legals. En sentit filosòfic, la preservació digital a llarg termini de documents autèntics no es pot resoldre, ni tan solament plantejar, si no s'enfoca des d'una perspectiva universal basada en la col·laboració internacional i interdisciplinària, ja que la fragilitat i l'extrema limitació de la vida funcional dels recursos digitals o electrònics afecta no solament als arxius (Arxius històrics – Arxius administratius – Records), sinó a totés aquelles institucions culturals encarregades de la "memòria cultural", biblioteques, museus, etc.

Estratègies de preservació[modifica | modifica el codi]

Les col·leccions digitals actuals estan habitualment formades per dades o fitxers amb una durada i interès social i intel·lectual considerable. Aquesta selecció ha de tenir el suport d'una política de preservació ben definida econòmicament, i ha de ser sotmesa a una supervisió juntament amb els documents a preservar. Per dur a terme aquesta tasca de manteniment de la informació s'utilitzen mètodes com els que es descriuen a continuació.[10]

S'ha de dir que les solucions definitives es desenvoluparan paral·lelament amb l'evolució de la tecnologia, que oferirà més alternatives encara desconegudes, amb la coordinació de totes les entitats implicades que aportarà una millor utilització dels recursos existents, i el desenvolupament i l'aplicació de normes per assenyalar el camí a seguir.[11]

Metadades[modifica | modifica el codi]

La necessitat de comptar amb dades específiques relatives a l'entorn informàtic original per a poder accedir als recursos digitals va conduir a la recerca d'elements comuns per a identificar i descriure aquests. La solució ve donada per aquestes metadades, que serveixen per identificar i recuperar els documents digitals. La creació de metadades pot tenir lloc durant la producció dels documents o es poden crear unes metadades bàsiques ampliables. Hi ha dos tipus de metadades:

  • Descriptors d'objectes (permeten la recuperació)
  • De conservació (descriuen com accedir a les dades); necessiten dos tipus d'informació.
    • De contingut: detalls sobre la representació del format de les dades( aquestes metadades canvien i s'actualitzen).
    • Descriptiva: inclou identificadors, dades bibliogràfiques, sobre els propietaris, la història, la validació de formats i el nexe amb la resta.

Preservació de la tecnologia[modifica | modifica el codi]

Consisteix en el manteniment de l'aparell amb què es van crear els fitxers, incloent-hi programari, maquinari, etc. No és una solució vàlida, ja que amb el pas del temps el manteniment es veurà dificultat per la falta de peces i els avenços tecnològics que deixaran enrere a la computadora.

Migració[modifica | modifica el codi]

Aquesta estratègia vol adaptar el document als nous entorns que l'envolten, és aquesta la més utilitzada avui dia, ja que és un procés informàtic molt experimentat. Com recull Keefer de la Cornell University en el seu llibre “Digital preservation management” “és un conjunt de tasques organitzades i dissenyades per aconseguir la transferència periòdica de materials digitals des d'una configuració de maquinari i programari a una altra, o bé, des d'una generació de tecnologia informàtica a una generació posterior”.[12] Així, podem dir que com a avantatges és una operació molt experimentada on no es requereixen coneixements tècnics gaire especialitzats; es pot automatitzar una part dels processos. I veient cóm funciona la realitat informàtica d'avui, podem dir que la tendència cap a l'estandardització de programari i formats facilitarà la migració, on es converteix el document a un format compatible amb sistemes actuals. Com a inconvenients destaquem que aquesta estratègia en la mesura que altera el document pot comportar un risc de pèrdua d'elements; és difícil d'aplicar en objectes digitals complexos; i s'ha de repetir periòdicament al llarg de la vida del recurs.

Emulació[modifica | modifica el codi]

L'emulació permet simular el comportament del software original amb el qual van ser creats els fitxers de manera que puguin se executats i utilitzats independent ment de l'origen. El problema és que aquest procés requereix el manteniment d'una gran quantitat d'informació (emulador, SO, aplicació i dades). Però saber quines dades han de preservar-se no és sempre tan trivial, afegint el fet que qualsevol pèrdua en alguna de les dades faria que la informació fos inaccessible per l'usuari. Així, hi ha un sector de persones partidàries d'aquesta estratègia, ja que és l'única que garanteix la recuperació del document original sense alteracions[13] (en la migració sí que passa). L'emulador no converteix el document original perquè funcioni en sistemes nous, sinó que converteix l'entorn perquè pugui llegir el document en el seu estat original. L'avantatge d'aquesta estratègia és la seva funcionalitat amb els objectes digitals complexos, ja que no cal controlar cada tipus de format i funcionalitat que continguin, i a més, no s'ha de tenir un seguiment continuat del format del recurs, i sempre es reprodueix el document original. Els inconvenients són que hi ha poques experiències reals i passa la responsabilitat a la predisposició dels informàtics del futur, ja que la programació dels emuladors és complexa i requereix coneixements especialitzats. A més d'això, també s'ha de dir que s'hauran d'actualitzar els emuladors amb cada canvi significatiu de sistemes.

Replicat (còpia de seguretat)[modifica | modifica el codi]

Està basat en la realització de duplicats de les dades emmagatzemades. És una tècnica que no es pot utilitzar pensant en llargs períodes de temps, ja que, el seu ús sol estar restringit a pèrdues de dades degudes a errors de programari, maquinari, virus, etc. Normalment s'utilitza en l'àmbit domèstic o en centres de processament de dades. El que sovint no es té en compte és el fet que els mètodes d'emmagatzematge també queden obsolets, per això cal una transferència a nous mitjans.

Arqueologia digital[modifica | modifica el codi]

Aquesta tècnica recupera informacions amb pèrdues, malmeses o massa antigues, a causa d'un mal tractament de les dades (pel que fa a la conservació, manteniment, etc.) Com per exemple “el cas de la recuperació de dades del Domesday Project enregistrat per la British Broadcasting Company (BBC) en discos làser al principi dels anys 80”.[14] Aquesta estratègia també pot significar, en una de les seves accepcions, deixar en mans d'especialistes la recerca de solucions, ja que els coneixements actuals no permeten garantir la supervivència de tot el que es produeix avui en dia.

Renovació dels suports: el refresc[modifica | modifica el codi]

La renovació dels suports és millor considerar-la com una acció necessària per a fer una estratègia de preservació, més que una estratègia pròpiament dita. La renovació del suport significa bàsicament la transferència de les dades d'un suport a un altre de nou, per això el nom de refresc, o en la seva denominació anglesa refreshing. Es renova el suport sense alterar el contingut. Encara que amb aquesta acció es protegeix les dades de l'obsolescència dels suports, els professionals consideren que no és cap solució definitiva per protegir les dades del risc de l'obsolescència tecnològica, però és un pas, necessari, en el fet de preservar un recurs digital.

Aquest procés és semblant al que abans hem explicat com “còpies de seguretat” i es poden arribar a confondre. “A diferència del refresc, les còpies de seguretat no estan pensades per a la preservació, sinó per a la recuperació en cas de pèrdua de dades”.[15]

Conversió[modifica | modifica el codi]

Els programes de digitalització capturen i presenten el format digitalitzat de tot el contingut del fitxer transformat, de manera que estigui concatenat en un únic document o en una petita col·lecció. Per determinar quines són les parts importants del document es compara la imatge o imatges digitals amb l'original tenint en compte la qualitat, resolució presa en la transformació, etc., per tal de determinar quina és la millor forma de realitzar la conversió, de la informació en paper a digital, per al seu emmagatzematge.

Qualitat[modifica | modifica el codi]

Per tal de garantir que les dades digitals tenen la màxima similitud, principalment en els fragments importants, amb el document original és imprescindible tenir un bon control de la qualitat, per minimitzar errors (que podrien acumular-se per transformacions successives). No existeix cap norma que estandarditzi aquest control de qualitat, ja que cada document requereix un tracte diferent basat en les característiques més bàsiques del fitxer.

Tramitació de la col·lecció[modifica | modifica el codi]

La permanència al llarg del temps d'una col·lecció digital no només depèn de factors de qualitat o de conversió, sinó també d'una bona gestió, referint-nos a l'emmagatzematge acurat de les dades escanejades, mitjançant organització (per mida, nom, etc.), nomenclatura adequada i una bona descripció de les dades. Per fer una tramitació adient cal identificar cadascun dels fitxers com a únic dins del conjunt, acompanyant-lo d'una descripció i, si és necessari, també usant metadades.

Organització[modifica | modifica el codi]

Prèviament a la nominació i descripció dels documents és necessari definir com seran emmagatzemats. El mètode més usual és organitzar les dades tal com ho faria l'ordinador, per això s'han de tenir en compte els avenços tecnològics per evitar incompatibilitats entre màquines, assegurant que la col·lecció pugui preservar-se i créixer.

Caracterització[modifica | modifica el codi]

Els ordinadors no són capaços per si sols de relacionar els fitxers pel seu contingut, és a dir, no poden identificar punts comuns entre dos o més documents. Hi ha dos mètodes establerts per caracteritzar o identificar les imatges:

  • Utilitzar una enumeració predeterminada que es memoritzi.
  • Utilitzar els noms complets dels documents.

Per establir la identificació de les dades s'adopta un dels criteris, tenint en compte que el que escollim s'haurà d'utilitzar a tota la col·lecció sense possibilitat de canvi.

Descripció[modifica | modifica el codi]

Per dur a terme la descripció de cadascun dels documents és necessari recórrer a l'ús de les metadades per facilitar tant la tramitació de la col·lecció com l'ús de les dades que aquesta conté. Hi ha projectes actuals que distingeixen fins a tres categories o tipus de metadades:

  • Descriptius per la descripció i identificació de les fonts d'informació.
  • Estructurats per a la navegació i presentació.
  • Administratius per a la tramitació i el procés.

Segons el projecte o col·lecció que duem a terme utilitzarem un tipus de metadades o un altre.

Iniciatives i projectes[modifica | modifica el codi]

Projectes de preservació digital en l'àmbit dels arxius[modifica | modifica el codi]

Alguns dels actuals projectes que analitzen la complexa problemàtica de la preservació són:

  • Camileon[16] (Creative Archiving at Michigan & Leeds: Emulating the Old on the New), investiga l'emulació com una estratègia de conservació que manté el contingut intel·lectual, l'estructura i l'aparença d'objectes digitals complexos dependents del programari. Té en consideració les preferències de l'usuari per diferents versions d'emuladors.
  • PRISM[17] (Projecte de la Cornell University), enfocat sobre el reforç de la política per a assegurar la integritat de la informació en les àrees de conservació, fiabilitat, interoperabilitat, seguretat i metadades.
  • SDSC (Projectes Collection – Bassed Persistent Arxivis and Archivists' workbench a San Diego Supercomputer Center). Aquest projecte està compromès a derivar models d'informació XML a partir de col·leccions d'objectes de dades depenents del programari, i a desenvolupar eines que puguin utilitzar-se per a assegurar la conservació i l'accés a aquests objectes al llarg del temps. L'aproximació Persistent Arxivis es construïx entorn del model de referència Open Archival Information System (OASI).
  • CEDARS[18] (CURL Exemplars in Digital Arxivis), pretén orientar sobre qüestions estratègiques, metodologícas i pràctiques, i proporciona una guia de bones pràctiques de conservació digital. És una col·laboració entre biblioteques, arxius, editors, autors i institucions del Regne Unit sobre l'avaluació de les diferents estratègies de conservació.
  • MoREQ[19] (L'abreviatura MoReq procedeix de Model Requirements for the Management of Electronic Records) model de requisits per a la gestió d'arxius electrònics. Es tracta d'una especificació formal de requisits per a sistemes de gestió d'arxius electrònics que establix requisits funcionals i no funcionals. L'especificació està concebuda per a ser aplicable per igual a organitzacions dels sectors públics i privats. Es va formular per primera vegada en el Fòrum DLM de 1996. La següent versió de MoREQ2 va ser presentada en el DLM-Forum 2007 i en el congrés de Toulouse en 2008, s'analitza i promou la seva utilització.
  • InterPARES[20] (The Internacional Research on Permanent Authentic Records in Electronic Systems). És un projecte d'àmbit internacional per a la investigació sobre documents autèntics permanents en sistemes electrònics, portat a terme per la School of Library, Archival and Information Studies de la Universitat of British Columbia. El projecte ho formen grups de treball: Autenticitat, Avaluació, Conservació, Glossari, Estratègies; i de diferents nacionalitats: Equip d'investigació Canadenca, Àfrica, Brasil, Corea, Malàsia, Mèxic, Holanda, Bèlgica, Noruega, Singapur, Turquia, Regne Unit i Irlanda. Des del passat mes d'abril del 2008 l'Associació d'Arxivers de Catalunya participa en aquest projecte amb la creació d'un grup de treball denominat TEAM Catalonia. Fins ara s'ha desenvolupat dues parts d'aquest projecte i en l'actualitat es troba en procés la realització de la tercera fase, InterPARES 3. Durant la segona fase, 2002/2006, es va estudiar l'autenticitat dels documents electrònics, els usos, la fiabilitat i l'exactitud durant tot el cicle de vida, des de la seva creació fins a la seva conservació permanent. Però les conclusions a les quals arriba l'equip de L. Duranti (InterPARES) és que no s'ha assolit encara crear cap tipologia comprenhensiva dels requisits d'autenticitat dels documents electrònics, encara que algunes perspectives han pogut ser identificades per a construir tipologies. Segons l'autora, sembla probable que una tipologia basada en els creadors individuals, i els actes, procediments i funcions que es porten a terme, seria l'única aproximació més eficaç, però àdhuc no es disposen de dades suficients per a donar suport aquesta hipòtesi. El que sembla clar és que la conscienciació i col·laboració dels diferents actors que intervenen en la producció, gestió, emmagatzematge dels continguts es converteix en imperatiu per a disposar de garanties a llarg termini.
  • A Catalunya, ja existeix el DIDAC (Dipòsit Digital d'Arxius de Catalunya) com a repositori segur ja en funcionament.

Dipòsit Digital d'Arxius de Catalunya

Projectes de preservació digital en l'àmbit de les biblioteques[modifica | modifica el codi]

En l'àmbit català:

  • PADICAT[21] (Patrimoni Digital de Catalunya).
  • COFRE[22] (Conservem per al Futur Recursos Electrònics).

En l'àmbit espanyol:

  • Archivo de la web espanyola[23] (Biblioteca Nacional d'Espanya)

En l'àmbit internacional:

  • IIPC[24] (International Internet Preservation Consortium)
  • Internet Archive [25]
  • Pandora Archive[26]
  • DPE (Digital Preservation Europe)[27]
  • Digital Preservation[28] (The Library of Congress)
  • Digital Preservation Coalition[29]

Perspectiva legal[modifica | modifica el codi]

En la preservació digital podem trobar diferents vessants legals que l'afavoreixen o dificulten, així com les normatives aplicables adaptades al context digital.

Legislació i normativa[modifica | modifica el codi]

Des de l'adhesió a la Unió Europea, la normativa comunitària ha estat el referent obligat de la nostra legislació, d'aquesta manera, les directrius comunitàries 2004/18/CE i 2004/17/CE han significat un impuls decidit a la utilització de mitjans electrònics en l'administració pública, que s'ha concretat en la Llei 11/2007. En l'àmbit de la normativa de la gestió d'arxius està la ISO 15489, llançada a l'octubre de 2001 pel comitè tècnic «Informació i Documentació», a més de la ja esmentada MoReq i la seva última versió, MoReq2. Les funcions del programa de preservació estan reflectides en l'estàndard ISO Open Archival Information System (OAIS), al mateix temps està el model de la cadena de preservació InterPARES 2.

Propietat intel·lectual[modifica | modifica el codi]

La propietat intel·lectual és el conjunt de drets que corresponen als autors i a altres titulars (creadors, artistes, productors, organismes de radiodifusió...) respecte de les obres i prestacions fruit de la seva creació. La propietat intel·lectual es divideix essencialment en dues branques, la propietat industrial, es refereix a les invencions, i el dret d'autor, que s'aplica a les obres literàries i artístiques.[30]

Dret d'autor[modifica | modifica el codi]

El dret d'autor s'aplica a les creacions artístiques com els llibres, les obres musicals, les pintures, les escultures, les pel·lícules i les obres realitzades per mitjans tecnològics, com els programes informàtics i les bases de dades electròniques.[31] En anglès, a diferència dels altres idiomes europeus, el dret d'autor es coneix amb el nom de copyright. El terme copyright té a veure amb actes fonamentals que, pel que fa a creacions literàries i artístiques, solament poden ser efectuats per l'autor o amb la seva autorització. Es tracta concretament, de la realització de còpies de les obres. L'expressió dret d'autor ens remet a la persona creadora de l'obra artística, al seu autor, subratllant així el fet que es reconeix en la major part de les lleis, en el sentit que l'autor gaudeix de drets específics en relació amb la seva creació com el dret a impedir la reproducció deformada de la mateixa, prerrogativa que només a ell li pertany, mentre que existeixen altres drets, com el dret a efectuar còpies, del que poden gaudir tercers, per exemple, tot editor que hagi obtingut una llicència de l'autor amb aquesta finalitat.

En aquest sentit és important tenir clar qui és autor, ja que ell i només ell tindrà la condició de titular originari de la propietat intel·lectual. Segons l'article 5 del Text Refós de la Llei de Propietat Intel·lectual (TRLPI), l'autoria és un fet i l'autor és "qui crea".

En el dret d'autor continental, és a dir l'espanyol, francès, alemany, etc., es consideren dos tipus de drets: els morals i els patrimonials.

  • Drets morals: els quals es concedeixen exclusivament a autors individuals. En l'article 6bis del Conveni de Berna s'estipula l'obligació que tenen els Estats contractants de concedir als autors:
- el dret a reivindicar la paternitat de l'obra (dret de paternitat); i
- el dret a oposar-se a qualsevol deformació o ora modificació de l'obra o qualsevol atemptat a la mateixa que causi prejudici al seu honor o a la seva reputació (dret d'integritat).

Els drets morals són irrenunciables i inalienables, acompanyen l'autor o l'artista intèrpret o executant durant tota la seva vida i els seus hereus o beneficiaris a la defunció d'aquells.

  • Drets patrimonials: els quals diferencien entre:
- Drets exclusius, aquells que permeten al seu titular autoritzar o prohibir els actes d'explotació de la seva obra o prestació protegida per l'usuari, i a exigir d'aquest una retribució en canvi de l'autorització que li concedeixi.
- Drets de remuneració, obliguen l'usuari al pagament d'una quantitat pecuniària pels actes d'explotació que faci, quantitat que és determinada, bé per la llei o en el seu defecte, per les tarifes generals de les entitats de gestió.

El Conveni de Berna estipula que els drets morals són independents dels drets patrimonials que gaudeixi l'autor i que seran conservats per l'autor fins i tot en els casos en els quals hagi cedit els seus drets patrimonials.

Aquesta col·lecció de drets de propietat intel·lectual esdevé que qualsevol acte de preservació requereixi l'autorització de l'autor i de tots els titulars de drets implicats. Trobem diversos actes de preservació que poden afectar el dret d'autor: [32]

  • La còpia repetida per a evitar l'obsolescència del suport o del servidor requereix actes de reproducció.
  • La migració de plataforma i de programes comporta freqüentment la modificació de la presentació dels continguts digitals, dret exclusiu de l'autor.
  • La migració pot afectar fins i tot la integritat de l'obra, dret moral irrenunciable de l'autor.

Entitats de gestió de drets d'autor[modifica | modifica el codi]

El registre és un mitjà per a la protecció dels drets de propietat intel·lectual dels autors i altres titulars sobre les seves obres, actuacions o produccions. Mitjançant la inscripció al registre es protegeixen els drets de propietat intel·lectual, ja que constitueix una prova qualificada de l'existència dels drets inscrits. El registre és voluntari i no és obligatòria la inscripció per a adquirir els drets de propietat intel·lectual, ni per a obtenir la protecció que la llei atorga als autors i als restants titulars de drets de propietat intel·lectual. Només cal l'aparició pública de l'obra.

A Espanya, per a acreditar la propietat intel·lectual, hi ha registres territorials en algunes comunitats autònomes, que estan integrats al Registre General de la Propietat Intel·lectual. Aquests registres territorials són els competents per a la tramitació i resolució dels expedients relatius als drets sobre una obra científica, tècnica, artística o literària protegida. Caldrà dirigir-se a aquests o a alguna de les seves oficines delegades. Per a les restants comunitats autònomes, sense competències en aquest aspecte, el Registre Central, per mitjà de les oficines provincials, és l'organisme competent per a tramitar les sol·licituds dels interessats.

Llicència d'ús[modifica | modifica el codi]

La llicència d'ús és un document que expressa la voluntat de l'autor sobre els límits i abast de l'ús que poden fer les persones respecte a la:[33]

  • Còpia,
  • Reproducció,
  • Modificació,
  • Traducció i
  • Adaptació.

D'aquesta manera, l'autorització que el titular dels drets patrimonials d'una obra literària, artística, musical, audiovisual o de programari dóna a altres persones sobre el que poden i no poden fer amb l'obra, es realitza a través d'una Llicència d'Ús.

En aquest sentit es poden trobar una varietat de tipus de llicències que poden anar des de les més restrictives, en la qual l'autor es reserva tots els drets (d'aquí l'expressió “tots els drets reservats”), fins a les llicències més permissives en les quals l'autor autoritza una àmplia possibilitat d'usos de l'obra a les persones ("alguns drets reservats"), l'extrem d'aquesta possibilitat és el domini públic.

No obstant això, en tots aquests tipus de llicències està el principi de respecte per l'altre i pel que ha sorgit de la seva creació, és a dir, el respecte pels Drets Morals, la qual cosa implica que en cap moment una persona pot adjudicar-se l'autoria d'una obra que no ha creat, independent de la llicència que tingui.

La forma d'indicar els termes de la Llicència d'Ús en una obra, és a través d'una llegenda que sintetitzi el que es pot i el que no es pot fer amb l'obra. En els llibres, les llicències més restrictives per als usuaris tenen una llegenda en una de les pàgines, tal com: Tots els Drets Reservats © Nom de l'Autor i/o Nom de l'Editorial. Prohibida la reproducció total o parcial d'aquesta obra, per qualsevol mitjà, sense l'autorització de l'autor/editor.

Mentre que les llicències més permissives amb els usuaris, presenten llegendes del següent tipus: Drets de Còpia © Nom de l'Autor i/o Nom de l'Editorial. Es permet la còpia en qualsevol format sempre que no s'alterin els continguts i es faci reconeixement dels autors/editorial.

Per tant, una Llicència d'Ús ha d'indicar com a mínim, la voluntat de l'autor en els següents aspectes:

  • Reproducció o còpia,
  • Realització d'obres derivades o adaptacions,
  • Benefici econòmic.

La llicència no posa en consideració el reconeixement de l'autoria de l'obra, perquè com ho estableix el Dret Moral en el Dret d'Autor, això no és negociable. Sempre que es conegui l'autoria d'una obra s'ha d'indicar.

Despeses dels reptes legals[modifica | modifica el codi]

D'entre totes les despeses que comporta la preservació digital, cal destacar com la més elevada els costos relacionats amb els tràmits per aconseguir el permís necessari per gestionar els recursos. Concretament, amb els recursos humans necessaris per fer els contactes. Pot semblar una tasca relativament fàcil, però inclou factors que distorsionen el treball, com els següents:[34]

  1. Si el titular és mort, cal descobrir la identitat dels hereus i localitzar-los, ja que són els nous titulars dels drets.
  2. Els recursos —tant els originats digitalment com els digitalitzats— creixen exponencialment amb la complexitat i despesa associada que això representa.
  3. Molts recursos resulten d'una col·laboració entre diverses persones i institucions diverses, i aquesta multiplicitat de titulars complica encara més el procés.

Per tots aquests motius, entre d'altres, la despesa associada a les qüestions legals és una de les meves elevades de la preservació digital.

Bones pràctiques de preservació digital[modifica | modifica el codi]

Encara que les estratègies de conservació varien per als diferents tipus de materials o entre institucions, una part fonamental de les activitats de preservació digital és l'adhesió a les normes i pràctiques reconegudes internacionalment. Les bones pràctiques estan orientades a definir estratègies i procediments que poden ajudar a les organitzacions a implementar les normes existents o facilitar l'orientació allà on encara no hi ha normes formals.[35]

Les bones pràctiques en la conservació digital segueixen evolucionant i poden abastar els processos que es realitzen en el contingut abans o en el moment de la inclusió en un repositori digital, o bé en els processos que es realitzen en els arxius ja conservats. Les bones pràctiques també poden aplicar-se al procés de digitalització de material analògic o poden incloure la creació de metadades especialitzades (com les metadades tècniques, administratives i dels drets), a més de les metadades descriptives estàndard. La preservació de contingut d'origen digital pot incloure transformacions de format per facilitar-ne la conservació a llarg termini o per proporcionar un millor accés .[36]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Biblioteca de Catalunya http://www.bnc.cat/Professionals/Preservacio-digital2 (consultat el 4/11/12)
  2. SOLER, Joan. La preservación de los documentos electrónicos. 2009. Barcelona.Editorial UOC. pàg. 26.
  3. KEEFER, Alice; GALLART, Nuria. La preservación de los recursos digitales: el reto para las bibliotecas del siglo XXI. 2007. Barcelona. Editorial UOC. Pàgines 27-28.
  4. Ressolució de l'UNESCO. CI-2003/WS/3. “unesdoc.unesco.org/images/0013/001300//130071s.pdf
  5. SOLER, Joan. La preservación de los documentos electrónicos. 2009. Barcelona.Editorial UOC. pàg. 21.
  6. ROTHENBERG, Jeff. “Ensuring the Longevity of Digital Documents” Scientific American. 1995. Vol. 272. Núm:1. Pàgs. 7-42
  7. http://www.ub.edu/bid/04serra.htm
  8. http://archivista.wordpress.com/2007/02/01/moreq-modelo-de-requisitos-para-la-gestion-de-documentos-electronicos-de-archivo/
  9. KEEFER, Alice; GALLART, Nuria. La preservación de los recursos digitales: el reto para las bibliotecas del siglo XXI. 2007. Barcelona. Editorial UOC. pàg. 67.
  10. ICPSR (Anglès): “Digital Preservation Management Workshops and tutorial: Digital Preservation Strategies” http://www.dpworkshop.org/dpm-eng/terminology/strategies.html
  11. KEEFER, Alice; GALLART, Nuria. La preservación de los recursos digitales: el reto para las bibliotecas del siglo XXI. 2007. Barcelona. Editorial UOC. pàg. 83.
  12. Ídem. pàg. 86.
  13. Ídem. pàg. 90.
  14. Ídem. pàg. 94.
  15. Ídem. pàg. 84.
  16. Enllaç http://www2.si.umich.edu/CAMILEON/
  17. Enllaç http://www.library.cornell.edu/preservation/prism.html
  18. Enllaç http://www.webarchive.org.uk/ukwa/
  19. Enllaç http://www.moreq2.eu/
  20. Enllaç http://www.interpares.org/
  21. Enllaç http://www.padicat.cat/
  22. Enllaç http://www.recercat.cat/handle/2072/97251
  23. Enllaç http://www.bne.es/es/LaBNE/ArchivoWeb/
  24. Enllaç http://netpreserve.org/
  25. Enllaç http://archive.org/
  26. Enllaç http://pandora.nla.gov.au/pan/10691/20110824-1153/www.nla.gov.au/padi/index.html
  27. Enllaç http://www.digitalpreservationeurope.eu/
  28. Enllaç http://www.digitalpreservation.gov/
  29. Enllaç http://www.dpconline.org/component/content/article/27-new-members/56-new-members
  30. OMPI. «¿Qué es la propiedad intelectual?». [Consulta: 26 març 2013].
  31. «Principios básicos de los derechos de autor y los derechos conexos». Publicación de la OMPI, 909 (S), pàg. 6-16 [Consulta: 25 març 2013].
  32. Keefer, Alice; Gallart, Núria. La preservació de recursos digitals: El repte per a les biblioteques del segle XXI. UOC, 2007. ISBN 8497885848. 
  33. OMPI. «La Concesión de Licencias de Derecho de Autor en el Entorno Digital». [Consulta: 27 març 2013].
  34. Keefer, Alice. «PRESERVACIÓ DIGITAL I LES ACTUACIONS BIBLIOTECÀRIES: ANTECEDENTS I ESTAT ACTUAL». BIBLIODOC, 2006, pàg. 41-70 [Consulta: 28 març 2013].
  35. Casey, M.; Gordon, B. «Sound Directions: Best Practices for Audio Preservation» p. 5. Bloomington: Indiana University and Cambridge: Harvard University, 2007. [Consulta: 30 octubre 2012].
  36. Verheul, I. «Networking for Digital Preservation: Current Practice in 15 National Libraries». K.G. Saur, Munich, 2006. [Consulta: 30 octubre 2012].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • CASTILLO, José Manuel; JORBA, Ferran. “[http:/www.ub.edu/bid/20casti2.htm Almacenamiento distribuido y preservación digital: una panorámica de alternativas]” BiD: textos universitaris de biblioteconomia i documentació. Núm.8 (juny 2008)
  • DEEGAN, Marilyn. Digital Preservation. 2006. London, Facet.
  • DURANTI, Luciana. “D'aquí a l'eternitat: conceptes i principis de la gestió de documents electrònics”. Lligall, 1999, nº14, p.113-119.
  • DURANTI, Luciana. “La conservación a largo plazo de documentos electrónicos auténticos”. Ayuntamiento de Cartagena, hallazgos del proceso internares. 2005.
  • HARVEY, Ross. “Preserving digital materials”. K.G.Saur. München. 2005.
  • KEEFER, Alice; GALLART, Nuria. “La preservación de los recursos digitales: el reto para las bibliotecas del siglo XXI”. Editorial UOC. Barcelona (2007).
  • KUNY, Terry. “The digital dark ages? Challenges in the preservation of electronic information”. Internatinal Preservatiu News. Núm 17. (1998).
  • LLUECA, Ciro. “Archivando la Web. El proyecto Padicat”. BiD: Humanitats i Ciències Socials. Patrimoni Digital de Catalunya. 2006. El professional de la informació: pàg. 473-480.
  • MARCOS, Mari Carmen. “Los Archivos de la Era Digital” BiD: Humanitats i Ciències Socials. Patrimoni Digital de Catalunya. 1999. El Professional de la Informació: pàg 4-13, nº 33.
  • MUÑOZ DE SOLANO I PALACIOS, Bàrbara. “Aspectos económicos del proceso de preservación digital”.BiD: ISOC (Humanitats i Ciències). Revista Espanyola de Documentació Científica. 2006
  • MUÑOZ DE SOLANO I PALACIOS, Bàrbara. “El desarrollo de un programa de preservación ideal para documentos digitales” BiD: ISOC (Humanitats i Ciències). Univ. Complutense de Madrid. Revista General d'Informació i Documentació. 2005. Núm.15. Pàg. 145-156.
  • MUÑOZ DE SOLANO I PALACIOS, Bàrbara. “La gestión de riesgos orientada a la conservación de la información en soporte digital” BiD: Bases de dades del CSIC. Documentació de les Ciències de la Informació. 2006. Núm: 29: p.125-140
  • PÉREZ VILLALBA, Karibel; SERRA ARANDA, Eugènia. "Repositori de preservació digital de la Biblioteca de Catalunya. Informe descriptiu i de situació". Biblioteca de Catalunya. 2010
  • PÉREZ, Karibel; SERRA, Eugènia. «Com guardar el món dins d'un COFRE». Item. Revista de biblioteconomia i documentació (2012), núm. 56, p.112-125.
  • POMERA ROMERO, Daniel; ONTIVEROS BAEZA, Emilio. “Europa frente EEUU: el cierre de la brecha digital como objetivo” BiD: ISOC (Humanitats i Ciències Socials) Informació Comercial Espanyola. Revista d'Economia. 2001. Núm 34. Pàgs. 39-55
  • SERRA, Eugènia; PÉREZ, Karibel; LLUECA, Ciro (2011). “La Biblioteca de Catalunya i l'accés al patrimoni digital”. Métodos de información (MEI), v. 2, núm. 2.
  • SERRA SERRA, Jordi. “Gestión de los documentos digitales: estrategias para su conservación”. El profesional de la información. 2006. Núm.: 9. Vol: 10.

Enllaç:

  • SERRA SERRA, Jordi. “La administración electrónica y la gestión de documentos” BiD: textos universitaris de biblioteconomia i documentació. 2003.
  • SERRA SERRA, Jordi. “Los documentos electrónicos. Qué son y cómo se tratan”. Ediciones Trea. Archivos XXI-11. Asturias. 2008.
  • SILIÓ, Teresa. “Fundamentos tecnológicos de acceso abierto: Open Arxivis Initiative i Open Archival Information System”. Bases de dades del CSIC: ISOC (Humanitats i Ciències Socials). El Professional de la Informació. 2005. Núm: 14. Pàgs: 365-380.
  • SOLER, Joan. Algoritmes diplomàtics (IX): Les mil i una denominacions de document electrònic. Dimarts, 9 d'octubre del 2012. http://diplomaticapuntcat.blogspot.com.es
  • SOLER, Joan. “La preservación de los documentos electrónicos”. Editorial UOC. Barcelona. 2009.
  • SOLER, Joan. “La il·lusió d'un vocabulari comú de la preservació digital”. Revista Lligall. 2010. Núm: 31.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]