Primera Guerra Civil Castellana

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Primera Guerra Civil Castellana
La Batalla de Montiel (Jean Froissart)
La Batalla de Montiel (Jean Froissart)
Data 1351-1369
Localitat Corona de Castella
Resultat Assassinat de Pere I i ascensió al tron d'Enric II
Bàndols
Corona de Castella Pedristes
Regne d'Anglaterra Regne d'Anglaterra
Regne de Navarra Regne de Navarra[note 1]
Emirat de Gharnata Emirat de Gharnata
Regne de Mallorca Regne de Mallorca
Corona de Castella Enriquistes
Regne de França Regne de França
Corona d'Aragó Corona d'Aragó
Comandants en cap
Corona de Castella Pere I de Castella !
Regne d'Anglaterra Eduard de Woodstock
Regne d'Anglaterra Joan de Gant
Regne de Navarra Carles II de Navarra
Regne de Mallorca Jaume IV de Mallorca[note 2]
Corona de Castella Enric de Trastàmara
Corona de Castella Tello de Castella
Corona de Castella Fernando Sánchez de Tovar
Regne de França Beltrán Duguesclin

La Primera Guerra Civil Castellana va ser un conflicte que es va produir el segle XIV entre els partidaris del rei Pere I de Castella, i els partidaris d'Enric II de Castella.

Motius del conflicte[modifica | modifica el codi]

Crisi del poder nobiliari[modifica | modifica el codi]

La Primera Guerra Civil Castellana va ser fruit de la divisió de la cort de Castella durant el regnat de Alfons XI de Castella: un bàndol encapçalat per la reina consort Maria de Portugal, i l'altre per l'amant del rei, Elionor de Guzmán que va donar al sobirà deu fills, inclòs Enric de Trastàmara. El conflicte, de vegades descrit com una guerra de successió, va anar més enllà dels dos pretendents al tron. La revolta d'Enric de Trastàmara, que es va sostenir amb el suport de la noblesa castellana, davant del rei Pere el Cruel, va intentar retallar les atribucions d'aquest i, sobretot, la seva influència política. Aquesta aliança entre el fill bastard d'Alfons XI i la noblesa va ser ben percebuda per la població com un obstacle a les lleis que Pere va promulgar a les Corts de Valladolid de 1351, que promovien el comerç i l'artesania i la seguretat de les persones.

Com a resultat, el poble va donar suport al rei de Pere, donant-li el sobrenom d'el Justicier, mentre que els seus enemics el van anomenar el Cruel. Pere I de Castella, el Cruel o el Justicier, va realitzar una política d'enfortiment de l'autoritat real enfront de l'alta noblesa, alhora que va començar una guerra contra Aragó. El 1366, Enric de Trastàmara, fill bastard d'Alfons XI, va tornar des de França, va deposar a Pere I de Castella i es va proclamar rei al monestir de Las Huelgas.

Pere el Cruel i Enric de Trastàmara[modifica | modifica el codi]

Fill i hereu de Alfons XI, Pere I fa front a l'agitació de l'alta noblesa de Castella, especialment dels seus germanastres Enric de Trastàmara i Frederic Alfons de Castella als qui, per influència de la seva mare, el rei Alfons XI, hi havia ple d'honors generant el malestar de Pere i la reina mare.

Tercer fill il·legítim de Alfons XI i Elionor de Guzmán, Enric va ser adoptat per Rodrigo Álvarez de les Astúries, comte de Trastàmara, que li transmet el títol el 1345. La mort del seu pare va causar caiguda en desgràcia de la seva mare i la pèrdua del seu poder, el que li va conduir a revoltar a 1351, data de la detenció i execució de la seva mare per ordre de Pere el Cruel.

el 1353, Pere I tenia 19 anys. Sota la influència de la seva amant, Maria de Padilla, tria governar sostenint el seu poder al poble menut. La seva voluntat d'enfortir l'autoritat reial va fer que tractés autoritàriament i amb duresa a la noblesa alta castellana el que va ocasionar que aquesta última aviat es rebel obertament: el seu anterior favorit, l'ancià Juan Alfonso de Albuquerque, desitjós de tornar el poder a la noblesa, organitzaria una aliança entre els prínceps bastards i el rei Pere IV d'Aragó.

A Toledo, capital de Castella, Pere I castiga brutalment als conspiradors i als seus parents, declara la guerra a Aragó i mata tres dels seus mig germans. El Justicier es converteix en el Cruel.

Inici de la revolta i de la guerra[modifica | modifica el codi]

Entre 1352 i 1354, la figura emblemàtica de la revolta és el noble Juan Alfonso de Albuquerque, ex favorit del rei i la reina mare, que va caure en desgràcia quan el matrimoni entre Pere i Blanca de Borbó va fracassar a causa dels retards en el pagament del dot i els maltractaments infligits pel sobirà la seva dona. Albuquerque va ser l'arquitecte clau de la conspiració i pagaria el preu del seu fracàs. Es va refugiar a Portugal i Pere el Cruel, que comptava encara amb el suport dels seus germanastres Enric i Frederic, els situa guardant la frontera amb Portugal, però sota la supervisió d'un parent del seu amant Maria de Padilla. Havent estat informat en secret de les relacions entre els seus mig-germans i Albuquerque, porta a aquests a unir-se obertament a la rebel·lió, a la qual també es sumaria un nou partit, compost de la família i aliats de Joana de Castro, acabat casada amb Pere el Cruel gràcies a la controvertida relació del seu matrimoni anterior i abandonada de la mateixa manera que Blanca de Borbó.

Fins 1354, Enric de Trastàmara perpetra actes aïllats de revolta, amb l'ajuda dels seus germans. Va portar a terme la seva part d'un moviment de resistència més general, la de la noblesa castellana, els episodis va marcar els primers anys del regnat de Pere el Cruel. Aquestes revoltes van ser durament reprimides pel rei, que no vacil·là a executar els agitadors, malgrat la seva rang i dels usos amb què es castigaven aquests actes (presó, exili o confiscació de terres i castells.

Primera revolta[modifica | modifica el codi]

L'octubre de 1354, Albuquerque moria enverinat a Medina del Campo convertint Enric de Trastàmara en el líder de la revolta. Se celebra a Tejadillo, poble proper a Toro una reunió entre els rebels i Pedro que, tot i la vigilància de què és objecte durant la seva estada, aconsegueix convèncer els infants d'Aragó i Tello de Castella, germà de Enric de Trastàmara a abandonar la revolta. Marxa a Segòvia i convoca les Corts a Burgos on es votarien subsidis per armar un exèrcit per sufocar la revolta.

El 1355, l'exèrcit reial pren la ciutat de Toledo, on la població es va aixecar i va començar a executar als rebels. Toro cau el 1356. Aquests primers enfrontaments beneficien en gran mesura al rei. Enric de Trastàmara ha de fugir i refugiar-se a França amb el rei Joan II i el delfí Carles.

Guerra entre els regnes de Castella i Aragó[modifica | modifica el codi]

Aprofitant la calma interna i prenent de pretext un incident entre una flota aragonesa i vaixells genovesos, Pere el Cruel declara la guerra a Aragó. Entre 1356 i 1361, l'exèrcit castellà envaeix el regne aragonès i conquesta diverses ciutats. Al mateix temps Enric de Trastàmara i el seu exèrcit combaten al costat del rei d'Aragó, Pere IV el Cerimoniós. El 18 de maig de 1361, es va signar la pau a Terrer.

Així mateix, entre 1356 i 1360, Pere el Cruel mata els seus enemics: Juan de la Cerda, Frederic Alfons de Castella, Joan d'Aragó germanastre de Pere IV el Cerimoniós, Elionor de Castella...

La dura guerra encapçalada per Pere el Cruel contra el regne d'Aragó i el ressentiment nascut de les seves exaccions debiliten a bastament el seu poder i permeten a Enric de Trastàmara considerar una conquesta del regne de Castella.

Segona revolta[modifica | modifica el codi]

Enric de Trastàmara va decidir atacar a 1360 i va procedir a apoderar-se de la ciutat de Nájera. Els castellans van iniciar les hostilitats prenent els castells de Jumilla i Ferrellón, i el 29 de maig és assassinat a Sevilla, l'infant Frederic Alfons de Castella, mestre de l'orde de Sant Jaume, i el 12 de juny a Bilbao, l'infant Joan Alfons de Castella. Enric de Trastàmara, en assabentar-se de la mort dels seus germans, emprengué una operació de càstig a Sòria travessant la frontera de Castella, destrueix i saqueja a Seron, i posa setge al castell d'Alcázar (Peñalcázar); tot i forts combats, no aconsegueix apoderar-se de la fortalesa. Després de la furiosa cavalcada, el comte es retira al camp aragonès.[1] Poc més tard el comte de Luna, Enric de Trastàmara i Tello de Castella, ataquen Molina de Aragón prenent els castells de Mesa i Villel,[2] fent que les tropes castellanes es reunissin a Almazán mentre esperen a Pere el Cruel, que ve del Regne de Múrcia amb tres mil cavallers.

Pere el Cruel passa a l'ofensiva al front aragonès, prenent a l'assalt Arcos de Jalón i Miño de Medinaceli, fortaleses castellanes del revoltat Fernán Gómez de Albornoz, capità dels enriquistes, i entra a la comarca de Calataiud i conquesta els castells de Bijuesca i Torrijo, que guarneix, i es llança contra Monteagudo, la fortalesa rebel de Tello de Castella, on és rebutjat i es retira furiós a la plaça d'Almazán, amb ànim de carregar una altra vegada sobre Monteagudo.[2]

Després de la batalla d'Araviana el rei castellà va concentrar les seves tropes entre Daroca, Calataiud i Tarassona.[3] La primavera de 1360, Enric de Trastàmara va encapçalar una nova cavalcada contra castella, però les forces de Pere el Cruel la van aturar a Nájera, derrotant als atacants, que es van retirar a la ciutat, i els homes de Pere es van retirar[4] i el Trastàmara es va refugiar de nou a França.

Desenvolupament del conflicte[modifica | modifica el codi]

Pere I de Castella va demanar ajuda a Eduard de Woodstock, el Príncep Negre, i aquest li va concedir a canvi de la concessió de terrenys hispànics mitjançant el tractat de Libourne del 1366[5] i la guerra es va internacionalitzar.

El triomf de Pere a la Batalla de Nájera li va permetre recuperar el tron. En no complir el pacte que va fer amb els anglesos, el Príncep Negre es va retirar de la guerra. Enric II de Castella va llançar un dur atac contra Pere I de Castella, i finalment, en la Batalla de Montiel, va posar fi a la vida de Pere I de Castella, el 1369.

Enric II de Castella va ser declarat rei i la dinastia Trastàmara es va instaurar a Castella.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Llevat canvi de bàndol esporàdic.
  2. Pretendent al tron a l'exili

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Gutiérrez de Velasco, Antonio. «La contraofensiva aragonesa en la guerra de los dos Pedros. Actitud militar y diplomática de Pedro IV el Ceremonioso (años 1358 a 1362)». Revista de Historia Jerónimo Zurita, 1963, p. 7-30 [Consulta: 4 agost 2011].
  2. 2,0 2,1 de Ayala, López. Crónica de Pedro I, p.486. 
  3. Masià i de Ros, Àngels. Relación castellano-aragonesa desde Jaime II a Pedro el Ceremonioso (en castellà). CSIC, 1994, p. vol.1, p.279. ISBN 8400074459. 
  4. Rogers, Clifford J.; DeVries, Kelly; France, John. Journal of Medieval Military History (en anglès). Boydell & Brewer, 2010, p. vol.8, p.144. ISBN 1843835967. 
  5. Ronald H. Fritze, William Baxter Robison, Historical dictionary of late medieval England, 1272-1485, p.188 (anglès)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Valdeón Baruque, Julio, Pere I el Cruel i Enric de Trastàmara: la primera guerra civil espanyola? , Aguilar, 2003.