Primera guerra civil romana

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Primera guerra civil romana
Guerres civils romanes
Maqueta del Camp de Mart
Maqueta del Camp de Mart
Data 88 aC-81 aC
Localitat Itàlia, Sicília i Tunísia
Resultat Victòria optimates
Bàndols
República de Roma
(Populares)
República de Roma
(Optimates)
Comandants en cap
Gneu Papiri Carbó  !,
Luci Corneli Cinna !,
Gai Mari,
Gai Norbà,
Quint Sertori,
Publi Sulpici Ruf !,
Gai Mari el jove !
Luci Corneli Sul·la,
Gneu Pompeu Magne,
Marc Licini Cras Dives I,
Gneu Pompeu Estrabó

Entre el 135 aC i el 71 aC van tenir lloc tres «Guerres Servils»: aixecaments d'esclaus contra l'estat romà. La tercera, la més seriosa,[1] va involucrar al final a entre 120.000[2] i 150.000[3] esclaus revoltats. A més, en el 91 aC, va esclatar la Guerra Social entre Roma i els seus anteriors aliats en Itàlia,[4][5] coneguts col·lectivament com els socii, per l'oposició entre els aliats a compartir els riscs de les campanyes militars romanes però no les seves recompenses.[6][7][1] Malgrat sofrir derrotes com la de la Batalla del Llac Fucino, les tropes romanes van vèncer les milícies italianes en diversos enfrontaments decisius, especialment la Batalla d'Asculum. Encara que van perdre militarment, els socii van aconseguir els seus objectius amb les proclamacions de la Lex Julia i la Lex Plautia Papiria, que concedia la ciutadania a més de 500.000 italians.[6]

La tensió interna va assolir la seva major gravetat en les dues guerres civils, o marxes sobre Roma, del cònsol Luci Corneli Sul·la al començament del 82 aC. En la batalla de Porta Collina, a les mateixes portes de la ciutat de Roma, un exèrcit romà sota el comandament de Sul·la va vèncer a un exèrcit del senat romà, junt amb alguns aliats samnites.[8] Tot i les seves queixes contra el poder, les seves accions van marcar una fita en la disposició de les tropes romanes a fer la guerra els uns contra els altres, una cosa que aplanaria el camí per a les guerres del triumvirat, l'enderrocament del Senat com la direcció de facto de l'estat romà, i la consegüent usurpació endèmica del tardà Imperi.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Matyszak, The Enemies of Rome, p. 77
  2. Apià, Guerres civils, 1, 117
  3. Santosuosso, Storming the Heavens, p. 43
  4. Grant, The History of Rome, p. 156
  5. Lane Fox, The Classical World, p. 351
  6. 6,0 6,1 Cantor, Antiquity, p. 167
  7. Santosuosso, Storming the Heavens, p. 30
  8. Grant, The History of Rome, p. 161