Primeres Nacions

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Primeres Nacions (anglès First Nations) és el terme de caràcter ètnic amb què es designa als pobles aborígens que viuen al Canadà, i que es pot referir als amerindis nord-americans però no als métis ni als inuit.[1] Al Canadà hi ha un total de 630 bandes (anglès band) de pobles aborígens reconegudes, amb 2.243 reserves que ocupen 6 milions d'acres (unes 2.400.000 hectàrees)

El seu estatus polític es basa en la North American Act del 1867 i en la Constitució canadenca del 1982. Els Pobles Aborígens del Canadà restaven sota la protecció britànica, però els canadencs no els comptaren entre les nacions fundadores.

Hi ha unes 630 ètnies reconegeudes[2] esteses a tot el Canadà, aproximadament la meitat a les províncies d'Ontàrio i la Colúmbia Britànica.[3] En total són unes 700.000 persones.

Orígens[modifica | modifica el codi]

El primer document constitucional fou la Proclamació Reial del 1763, que reconeix l'existència dels drets territorials indis i estableix els procediments per la cessió d'aquests drets. Això fou violat per l'Indian Act del 1871, per la qual se'ls aplica la jurisdicció canadenca.

La Comissió del 1946[modifica | modifica el codi]

I des del 1946 l'Indian Claims Commission segueix l'esquema:

  • Compensació econòmica per un dret d'ús cedit pels indis sobre una porció important del seu territori.
  • Confinament dels indis en reserves, cada cop més petites.
  • Limitació dels drets de cacera i de pesca fora de la reserva (i des del 1950, prohibició de sortir de la reserva sense un permís especial)
  • Extensió dels drets dels blancs a l'interior de la reserva.
  • Revaloració de la compensació monetària inicial condicionada per l'extinció dels drets territorials dels indis.

Aquesta revaloració era associada als programes socials, i tenia com a finalitat escamotejar les sobiranies nacionals, formalment reconegudes, per la compra de «drets territorials» a canvi de «drets socials» que faran dels indis ciutadans com als altres, és a dir, dependents de l'Estat.

El Gran Nord és l'última frontera del capitalisme canadenc des del 1962. Però ja els indis començaren a organitzar-se, amb la creació de la National Indian Brotherhood, del Gran Consell dels Tractats número Tres, i amb l'Ontario Indians Union, primer moviment amb base provincial, i després nacional quan esdevé des del 1961 Indian National Council, que permet als indis de tenir representació nacional a Ottawa.

Però com que tenien interessos diferents, el 1968 es dividí en la Fraternité des Indiens du Canada (FIC), que representava als indis amb estatus, i el Canada Authoctons Council (CAC), representant dels indis sense estatus i mestissos. Per altra banda, el 1974 es formà l'Association des Femmes Authoctones du Quebec (AFAQ) per defensar llur estatus que els era retirat si es casaven amb un blanc (mentre que les blanques adquirien l'estatus d'índia si es casaven amb un indi). El mestissatge era la panacea dels integracionistes, ja que garantia la igualtat i alliberava les terres.

El 1969 el govern federal va publicar una Llibre Blanc, on en detallava la política d'assimilació. El FIC s'organitzà per fer un front comú d'oposició, organitzant audiències públiques que suposaven un examen nacional, i per això fou abandonat oficialment.

Les lluites dels anys 70[modifica | modifica el codi]

Tanmateix, el 1971 el govern quebequès anuncià el Projecte Baie James, que afectava 350.000 km² de terres al Nord del Quebec, pertanyents a crees i inuit, sense consultar pas la població local, seguint el model de l'Alaska Native Claims Settlement. Com a resposta, els inuit crearen l'Inuit Mingavingat Nunamin per tal d'evitar-ho i exigir un govern regional autòcton. El govern quebequès va al·legar que així s'assegurava la independència econòmica tant del govern federal com de les multinacionals. Però totes s'organitzaren pel reconeixement de la sobirania.

El 1973 la Cort suprema del Canadà va forçar al govern federal el reconeixement dels drets al litoral de la Colúmbia Britànica dels 3.000 nishga. I el 1975 els dené exigiren ser reconeguts com a nació dins la federació, tot reivindicant 650.000 km² dins la vall del Mackenzie, i rebutjaren compensacions econòmiques per la cessió del territori.

El 1977 la Inuit Tapirisat reclama la creació de Nunavut, i l'Association des Indies Naskapi-Montagnais reclama autonomia territorial; els indis del Territori de Yukon també reclamen 207.000 km². Però el 1976 es va aprovar la Llei de la Convenció de la James Bay i del Nord Quebequès, malgrat les fortes protestes, que provocà una pol·lució de mercuri fins a Ontàrio, i que radicalitzarà els moviments. El 1977 els metissos, indis i inuit dels Territoris del Nord-oest s'oposaren a la construcció d'un oleoducte projectat per Arctic Gas i Foothills, i reclamen l'autodeterminació.

Eric Goudreau, director del Secrétariat aux Activités Gouvernamentales en Milieu Autochtone, creat el 1978 per tal d'assegurar la normalització entre els reserves i la societat quebequesa, organitza el mes de desembre una trobada entre René Levesque (Partit Quebequès) i dirigents indis, però el Conseil des Attikamek-Montagnais es nega a subordinar llurs drets a la independència quebequesa, i reclama la meitat del Quebec, denuncia la Convenció Baie James i refusa tota mena de compensació financera. Alhora, Pierre Trudeau afirma que no negociarien pas la posada en peu d'estructures polítiques fonamentades en l'origen ètnic, cosa allunyada de la realitat.

Reclamació de reconeixement oficial[modifica | modifica el codi]

El 1980 el Gran Conseil des Traités núm 9 i el Conseil Attikamek-Montagnais portaren al govern canadenc davant el Tribunal Russell dels drets humans. El 1981 els indis de la Columbia Britànica protestaren davant la reina britànica contra el repatriament de la constitució canadenca, ja que anul·lava la seva independència i tots ells eren agrupats en la constitució com a «aborígens»). Alhora, la policia canadenca atacava la reserva de Restigouche (Sud de Quebec), on els micmac reclamaven drets de pesca.

El juliol del 1982 s'organitza la Primera Trobada del Consell Mundial de Pobles Indígenes a Regina (Saskatchewan) d'una vintena de països. Com a Quart Món, reclamen el reconeixement de llur dret a la independència a través de l'autodesenvolupament. El 1983 Dave Ahenakew, cap de la Confederació de Nacions Índies, es nega a parlar si no desautoritzen un senador que afirmà que «...no fora més fàcil enviar-los a Terranova i afusellar-los?».

Finalment, el desembre del 1984 el govern canadenc resumia l'estatut legal dels drets indígenes:

  • Dret a l'ús de l'idioma nadiu
  • Dret a preservar la cultura
  • Dret a l'autogovern
  • Dret a determinar qui és inclòs en la comunitat índia
  • Dret de ciutadania i de vot
  • Dret a les formes tradicionals de justícia indígena
  • Dret de cacera i usar trampes per animals.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Canada's System of Justice Rights and Freedoms in Canada». Department of Justice Canada, 2009-07-31. [Consulta: 2009-10-06].
  2. «Description of the AFN». The Assembly of First Nations. [Consulta: 2010-05-07].
  3. «Assembly of First Nations - The Story». The Assembly of First Nations. [Consulta: 2009-10-06].


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Primeres Nacions Modifica l'enllaç a Wikidata