Problema de la inducció

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
La troballa de cignes negres a Austràlia va obligar a corregir la vella creença inductiva que tots els cignes són blancs.

El problema de la inducció és el problema filosòfic de si els raonaments inductius estan justificats, i en quina mesura.

Fins a mitjans del segle XX, els raonaments inductius eren considerats una classe bastant específica d'inferència: inferència d'una proposició universal afirmativa (totes les maragdes són verdes) a partir de les seves instàncies (aquesta és una maragda verda, aquella és una maragda verda, aquella altra també, etc.).[1] Aquesta classe de raonaments són molt freqüents en la ciència i en la vida quotidiana, però no obstant això no són deductivament vàlids. És a dir, la veritat de les premisses no garanteix la veritat de la conclusió. En teoria, podria ser que la propera maragda que es trobi sigui vermella, i no verda. El problema de la inducció consisteix llavors a determinar si aquesta classe particular de raonaments estan justificats, i en quina mesura.

No obstant això, a partir de la segona meitat del segle XX, la comprensió de la inducció es va aprofundir i el problema clàssic és ara un cas especial d'un problema més ampli.[1] Ja no és possible prendre com a criteri de raonament inductiu les inferències des de casos particulars fins a proposicions universals, perquè hi ha arguments d'aquest tipus que són deductivament vàlids.[1] Per exemple:

  1. França està a Europa.
  2. Espanya està a Europa.
  3. Per tant, tot el que sigui França o Espanya està a Europa.

A més, existeixen arguments inductius intuïtivament acceptables, però que parteixen de premisses generals i conclouen proposicions particulars.[1] Per exemple:

  1. Tots els corbs observats fins al moment han estat negres.
  2. Per tant, el proper corb que sigui observat serà negre.

Tot i la dificultat que hi ha a definir el que és un raonament inductiu, hi ha dues característiques que els distingeixen dels raonaments deductius:[1] en primer lloc, en els raonaments inductius sempre és possible que les premisses siguin totes vertaderes i la conclusió falsa, mentre que en els raonaments deductius si les premisses són vertaderes, aleshores cal que la conclusió també ho sigui. En segon lloc, els raonaments inductius són ampliatius, la qual cosa vol dir que ens donen informació que va més enllà de la informació continguda a les premisses. Els raonaments deductius, en canvi, només poden analitzar i reorganitzar les premisses sense afegir res al seu contingut.[1]

El problema de la inducció contemporània resideix en si els raonaments inductius estan racionalment justificats, i en cas que així sigui, sobre quins són els criteris per distingir un bon raonament inductiu d'un de dolent.[1]

La paradoxa dels corbs[modifica | modifica el codi]

Un corb negre.

Aquesta paradoxa va ser introduïda per Carl Hempel el 1945. Considereu la següent oració:[1]

a és un corb i a és negre.

Aquesta oració expressa una observació particular que dóna suport inductiu a la següent generalització:[1]

Tots els corbs són negres.

Però, per lògica de primer ordre clàssica, aquesta generalització és equivalent a aquesta altra:[1]

Tot el que no és negre no és un corb.

La paradoxa sorgeix perquè a aquesta última generalització, qualsevol cosa que no sigui un corb i no sigui negra li dóna suport inductiu.[1] És a dir, si s'observa una maragda verda, s'està donant suport inductiu a la hipòtesi que "tot el que no és negre no és un corb".[1] Però com que aquesta hipòtesi és equivalent a que "tots els corbs són negres", l'observació d'una maragda verda també dóna suport a aquesta altra generalització,[1] la qual cosa sembla ridícula.

La paradoxa de Goodman[modifica | modifica el codi]

És aquesta maragda verda, o verau?.

El 1955, Nelson Goodman va publicar un nou problema relacionat amb la inducció. Recordem que un cas clàssic de raonament inductiu és aquell que conclou que totes les maragdes són verdes, a partir del fet que totes les maragdes que s'han observat fins ara han estat verdes. Goodman defineix llavors el predicat "verava" (en anglès grue) de la següent manera: un objecte (en particular, una maragda) és verava si i només si és verda fins al temps t, i blava a partir del temps t, on t pot ser, per exemple, l'any 3045. Una vegada definit aquest predicat, Goodman fa notar que totes les observacions de maragdes verdes fetes fins ara, serveixen tant per a donar suport a la conclusió que totes les maragdes són verdes, com que totes les maragdes són veraves. El problema consisteix a explicar per què l'evidència que tenim fins ara hauria de donar suport a la conclusió que totes les maragdes són verdes, i no que totes les maragdes són veraves.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 Vickers, John. «Problem of induction». A: Edward N. Zalta. The Stanford Encyclopedia of Philosophy. 2009a ed. (en anglès).