Problema de la inducció
 |
L'article necessita algunes millores de traducció. El text pot contenir fragments sense traduir o traduccions automàtiques de paraules i/o títols d'obres que poden no correspondre al seu equivalent en català. Col·laboreu-hi! |
El problema de la inducció és el problema filosòfic de si els raonaments inductius estan justificats, i en quina mesura.
Fins a mitjans del segle XX, els raonaments inductius eren considerats una classe bastant específica d'inferència: inferència d'una proposició universal afirmativa (totes les maragdes són verdes) a partir de les seves instàncies (aquesta és una maragda verda, aquella és una maragda verda, aquella altra també, etc.).[1] Aquesta classe de raonaments són molt freqüents en la ciència i en la vida quotidiana, però no obstant això no són deductivament vàlids. És a dir, la veritat de les premisses no garanteix la veritat de la conclusió. En teoria, podria ser que la propera maragda que es trobi sigui vermella, i no verd. El problema de la inducció consistia llavors en determinar si aquesta classe particular de raonaments estan justificats, i en quina mesura.
No obstant això, a partir de la segona meitat del segle XX, la comprensió de la inducció es va aprofundir i el problema clàssic és ara un cas especial d'un problema més ampli.[1] Ja no és possible prendre com a criteri de raonament inductiu a les inferències des de casos particulars fins proposicions universals, perquè hi ha arguments d'aquest tipus que són deductivament vàlids.[1] Per exemple:
- França està a Europa.
- Espanya està a Europa.
- Per tant, tot el que sigui França o Espanya està a Europa.
A més, existeixen arguments inductius intuïtivament acceptables, però que parteixen de premisses generals i conclouen proposicions particulars.[1] Per exemple:
- Tots els corbs observats fins al moment han estat negres.
- Per tant, el proper corb que sigui observat serà negre.
Tot i la dificultat que hi ha a definir el que és un raonament inductiu, hi ha dues característiques que els distingeixen dels raonaments deductius: [1] en primer lloc, en els raonaments inductius sempre és possible que les premisses siguin totes vertaderes i la conclusió falsa, mentre que en els raonaments deductius si les premisses són vertaderes, aleshores cal que la conclusió també ho sigui. En segon lloc, els raonaments inductius són ampliatius , la qual cosa vol dir que ens donen informació que va més enllà de la informació continguda de les premisses. Els raonaments deductius, en canvi, només poden analitzar i reorganitzar les premisses sense afegir res al seu contingut.[1]
El problema de la inducció contemporània resideix en si els raonaments inductius estan racionalment justificats, i en cas que així sigui, sobre quins són els criteris per distingir un bon raonament inductiu d'un dolent.[1]
Taula de continguts |
La paradoxa dels corbs [modifica]
.jpg)
Aquesta paradoxa va ser introduïda per Carl Hempel el 1945. Considereu la següent oració: [1]
- a és un corb i a és negre.
Aquesta oració expressa una observació particular que dóna suport inductiu a la següent generalització: [1]
- Tots els corbs són negres.
Però, per lògica de primer ordre clàssica, aquesta generalització és equivalent a aquesta altra: [1]
- Tot el que no és negre no és un corb.
La paradoxa sorgeix perquè a aquesta última generalització, qualsevol cosa que no sigui un corb i no sigui negre li dóna suport inductiu.[1] És a dir, si s'observa una maragda verda, s'està donant suport inductiu a la hipòtesi que "tot el que no és negre no és un corb".[1] Però com que aquesta hipòtesi és equivalent a que "tots els corbs són negres", l'observació d'una maragda verda també la dóna suport a aquesta una altra generalització,[1] la qual cosa sembla ridícul.
La paradoxa de Goodman [modifica]
_15.jpg)
El 1955, Nelson Goodman va publicar un nou problema relacionat amb la inducció. Recordem que un cas clàssic de raonament inductiu seria aquell que conclou que totes les maragdes són verdes, a partir de que totes les maragdes que s'han observat fins ara han estat verds. Goodman defineix llavors el predicat "verau" (en anglès gruix ) de la següent manera: un objecte (en particular, una maragda) és verau si i només si és verda fins el temps t , i blau a partir del temps t , on t podria ser, per exemple, l'any 3045. Una vegada definit aquest predicat, Goodman fa notar que totes les observacions de maragdes verdes fetes fins ara, serveixen tant per a donar suport a la conclusió que totes les maragdes són verdes, com que totes les maragdes són verau. El problema consisteix a explicar per què l'evidència que tenim fins ara hauria de donar suport a la conclusió que totes les maragdes són verdes, i no de que totes les maragdes són verau.
