Procrastinació

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

En psicologia, procrastinació (paraula derivada del llatí pro: "endavant" i cras: "demà") és l'acció o hàbit de deixar per a més endavant accions o activitats que s'han d'atendre per altres més irrellevants i agradables.

La procrastinació és un trastorn del comportament associat a la percepció de l'acció que cal realitzar amb el canvi, el dolor o la incomoditat (estrès). La procrastinació també pot ser un símptoma de certs trastorns psicològics com la depressió o el TDAH (hiperactivitat). Aquest pot ser psicològic (amb la forma d'ansietat o frustració), físic (com l'experimentat durant actes on cal treballar intensament o fer un gran esforç), o intel·lectual. El terme s'aplica normalment al sentit d'ansietat generada davant d'una tasca pendent de concloure. L'acte que es posposa pot ésser percebut com a aclaparador, desafiant, inquietant, perillós, difícil, tediós o avorrit, és a dir, estressant, per la qual cosa auto-justifica posposar-lo a un futur 'sine die' idealitzat, en que l'important és supeditat a l'urgent.

La causa psicològica de la procrastinació varia en gran manera, però generalment és un tema d'ansietat, baixa autoestima o trastorn d'autoderrota.[1]

Des del punt de vista de la psicologia del comportament, James Mazur afirma que és un cas de comportament impulsiu oposat al comportament d'autocontrol.[2]

Característiques[modifica | modifica el codi]

La procrastinació com a costum pot portar a la dependència de certs estímuls com els de navegar per Internet, consultar pornografia, sortir de compres o menjar de forma compulsiva, entre d'altres.

La síndrome de l'estudiant, el fet que molts estudiants esperen fins al darrer moment per posar-se a estudiar, es presenta també a altres activitats com la del pagament d'impostos.

Bases psicològiques i de personalitat[modifica | modifica el codi]

William Knaus, a «Superar el hábito de posponer», proposa una sèrie de característiques personals que són pròpies de les persones amb tendència a la postergació:[3]

  • Creences irracionals: basades amb una pobra autoimatge i autoconcepte que els fa veure com inadequats o incompetents, o veuen el món amb unes exigències massa elevades que no es veuen capaços de complir.
  • Perfeccionisme i por al fracàs: postergar, i justificar un resultat final per manca de temps, serveix d'excusa per evitar la por al fracàs a tasques on no hi ha garanties d'èxit. Són persones perfeccionistes i autoexigents que es marquen metes poc realistes.
  • Ansietat i catastrofisme: l'acumulació de feina suposa un cúmul correlatiu del nivell d'ansietat. La dificultat per prendre decisions i la recerca de garanties d'èxit abans d'iniciar una tasca provoca finalment sentiments catastrofistes i, com a resultat, es senten saturats i indefensos. Poden sentir autocompassió, escudant-se en el fet que no són aptes per a les exigències del món on els ha tocat viure.
  • Ràbia i impaciència: les exigències desmesurades i el catastrofisme provoquen també ràbia i impaciència. Poden sorgir idees del tipus «jo sol hauria de ser capaç de fer això», «com en sóc d'idiota!», o «no puc tolerar aquesta ansietat!». Aquestes persones perfeccionistes, en no complir amb les metes que es marquen, es mostren agressives contra si mateixes i acaben atrapades a un cercle d'enuig-rebel·lió que empitjora el seu rendiment.
  • Necessitat de sentir-se estimat: el desig de realitzar tasques d'acord amb la recompensa amb forma d'amor o acceptació dels altres. La creença subjacent és: «tothom hauria estimar-me per poder estimar-me a mi mateix». Basa la seva vàlua com a persona a l'acceptació i atenció rebudes. Si se'ls recompensa amb les seves demandes implícites se senten forts psicològicament i, per contra, se senten poc vàlids quan no obtenen el que desitgen. Per aquest motiu aquestes persones accepten tot tipus de demandes dels altres per tal d'agradar.

Tipus de procrastinació[modifica | modifica el codi]

N'hi ha tres:

  • Per evasió, quan s'evita començar per por al fracàs (autoestima baixa).
  • Per activació, quan s'endarrereix una tasca fins que no hi ha més remei que fer-la. És un problema contrari a l'anterior.
  • Per indecisió, a persones indecises que proven de fer la tasca però sense decidir-se de quina manera fer-la.

Les reaccions a l'endarreriment[modifica | modifica el codi]

Justificació[modifica | modifica el codi]

Les respostes a l'hora d'afrontar la dilació són sovint emocionals o orientades a l'evitació en lloc de a resoldre la tasca problemàtica. L'afrontament orientat a l'emoció provoca la reducció de l'estrès (i la dissonància cognitiva) associats amb la dilació intencionada dels objectius personals importants, una opció que proporcioni plaer immediat i, en conseqüència, sigui molt atractiu per als procrastinadors impulsius. [4] [5]

Hi ha centenars d'estratègies orientades a l'emoció identificades, de manera similar als freudians mecanismes de defensa, estils d'afrontament i col·locació d'obstacles (self-handicapping).

Aquestes inclouen l'ús del següents:

  • Evasió: Quan s'evita el lloc o situació en que la tasca es duu a terme (per exemple, un estudiant graduat evita anar a la Universitat).
  • Distracció: Quan un s'involucra o es submergim a altres conductes o accions per evitar la presa de consciència de la tasca (per exemple, jugar intensivament a videojocs o la navegació per Internet).
  • Banalització: Quan es demora la tasca prevista replantejant-la per no ser tan important (per exemple, "Estic posposant d'anar al dentista perquè, saps què? Les dents no són tan importants!").
  • Hipòtesis a la baixa: Quan es compara la situació amb d'altres de pitjors (per exemple, "Sí, vaig endarrerir-me i només em van posar un B al curs, però no ho vaig deixar, com sí que ho va fer un altre estudiant"). La hipòtesis ascendent seria tenint en compte què hauria passat si no ho deixéssim per després.
  • Humor: Fent broma de la tasca a executar enfotent-se de les conseqüències de la postergació.
  • Atribucions externes: Que la causa de la dilació es deu a forces externes que s'escapen al nostre control (per exemple, "Ho estic postergant perquè la tasca no és justa").
  • Reformulació: Fingint que iniciar precoçment un projecte és perjudicial per a la seva execució i que deixar la feina per al darrer moment produirà millors resultats (per exemple, "Sóc més creatiu a les 4:00 de la matinada, sense dormir").
  • Negació: Pretendre que el comportament procrastinatori en realitat no ha estat una postergació, sinó que s'han complert amb tasques molt més importants que ho han impedit.

Les tasques orientades a afrontar la resolució de problemes són menys freqüents en el procrastinador perquè són més eficaces amb la reducció de la dilació. Si s'apliquen, és menys probable que el procrastinador continuï reproduint aquest comportament. Requereix canviar activament el comportament o situació per impedir que es repeteixi la dilació.

La procrastinació a la literatura[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Burka, Yuen. Procrastination: Why You Do It, What To Do About It Now. New York: Da Capo Lifelong Books, 1983, 2008. ISBN 9780738211701. 
  2. Lancelot. C'Est La Vie (en anglès). Xlibris Corporation, Novembre 2010, p.79. ISBN 978-1-4568-1163-1 [Consulta: 4 de març de 2012]. 
  3. [1] «Superar el hábito de posponer». William J. Knaus, D. RET, Revista de Toxicomanies núm. 13, any 1997. Article a CAT-Barcelona.
  4. Gendler, Tamar Szabó «"Self-Deception As Pretense (L'autoengany com a pretext)». Perspectives filosòfiques, 21, 2007, pàg. 231. DOI: 10.1111/j.1520-8583.2007.00127.x.
  5. Gosling, J. Weakness of the will (La debilitat de la voluntat). Nova York: Routledge, 1990. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Procrastinació Modifica l'enllaç a Wikidata