Programa urgent de caces
El Programa urgent de caces: (alemany: 'Jägernotprogramm') fou un programa desenvolupat per la Luftwaffe i la indústria aeronàutica alemanya al final de la Segona Guerra Mundial quan les ciutats d'Alemanya estaven sent bombardejades diàriament pels bombarders aliats.
Història[modifica]
El programa va consistir en un canvi d'estratègia de les forces aèries del Tercer Reich destinat a concentrar l'esforç dels enginyers i dels industrials en la producció del nombre més gran possible de caces destinats a interceptar les onades de bombarders enemics que gairebé cobrien els cels d'Alemanya a l'època. La implementació d'aquest programa fou tan urgent i contundent que portà a la indústria aeronàutica alemanya a gairebé suspendre la producció d'avions d'atac, bombardeig i reconeixement que recolzaven les operacions de l'exèrcit del Tercer Reich, ja pràcticament vençut a tots els fronts.
El Programa de Caça d'Emergència s'implementà el juliol de 1944 i donà als enginyers aeronàutics alemanys l'oportunitat d'experimentar noves tecnologies tot i les penúries econòmiques de l'última fase de la guerra.
Fases[modifica]
Abans de 1944 els industrials alemanys ja havien fabricat avions de baix cost i simplificats. Un d'aquests fou el Messerschmitt Me 163 "Komet" (Cometa). A partir de l'estiu del 1944 però, la producció d'aquests tipus d'aparells va cobrar una nova urgència. Entre els més representatius cal esmentar:
Volksjäger[modifica]
L'agost de 1944 la Luftwaffe va exigir als industrials la producció d'un Volksjäger (Caça del Poble) que hauria de ser produït en massa utilitzant els menors recursos possibles. El Volksjäger havia de ser un avió ràpid, de baix cost i relativament fàcil de volar, àdhuc per membres de les Joventuts Hitlerianes ràpidament entrenats en planadors. Després d'una competició de disseny que va afectar a gairebé totes les fábriques d'avions alemanyes, l'avió elegit com a "Volksjäger" fou el He 162 "Spatz" (Pardal) de la fàbrica Heinkel.[1] El primer prototip del He 162 volà al desembre de 1944.[2]
Miniaturjäger[modifica]
Al novembre del 1944, es va veure la necessitat d'un caça encara més simplificat i es va llençar el Miniaturjägerprogramm (Programa de Caça Miniatura). l'objectiu era desenvolupar i produir en massa un caça interceptor encara més menut a un cost mínim. El "Caça Miniatura" havia d'estar propulsat per un pulsoreactor, car aquest motor més simple requeria menys hores de construcció i menys materials que el turborreactor del "Volksjäger". Ben aviat però tant les fàbriques aeronàutiques com l'Oberkommando der Luftwaffe (OKL) varen veure que aquest programa no seria viable. El Volksjäger ja estava absorbint una proporció massa gran de recursos en els temps difícils que corrien. A part d'això els enginyers s'havien adonat que els pulsoreactors, utilitzats ja a les bombes volants V-1, no eren adients per aparells pilotats. Així l'únic Miniaturjäger que va ultrapassar la fase de projecte fou el Junkers EF 126 "Lilli", però aquest no va poder ser fabricat abans del final de la guerra. Tot i així cinc prototips del "Lilli" foren acabats a la fàbrica Junkers de Dessau a la zona ocupada per la Unió Soviètica. El primer prototip es va estavellar el 1946 durant les proves matant al pilot.[3]
Altres projectes[modifica]
En el marc del Programa de Caça d'Emergència es varen provar tècniques totalment noves, com l'ala de geometria variable del Messerschmitt P. 1101 o avions que desapegaven verticalment, com el Bachem Ba 349, aquest darrer altament perillòs per al pilot.
També es varen desenvolupar projectes de Kampfgleiter (Planadors de combat), com el Blohm & Voss BV 40 i el Blohm & Voss P.186 i projectes d'avions paràsits com el Sombold So 344 i l'Arado Ar E.381. Fins i tot varen haver-hi projectes de Selbstopferflugzeuge (Avions suïcides), com el Messerschmitt Me 328 i el Fieseler 103 Reichenberg, basat en la bomba volant V-1.
L'imminent final de la guerra, però, va fer que molts d'aquest aparells no anessin més enllà de la fase de projecte o de prototip. Quan les fàbriques foren capturades pels aliats es varen trobar diversos models d'aquests avions fabricats in extremis, en diferents fases de producció.
Bibliografia[modifica]
- Heinz J. Nowarra, Die deutsche Luftrüstung 1933-1945, Koblenz 1985
- Smith, J.R. & Kay, Antony L. German Aircraft of the Second World War. Putnam. Londres,1972. ISBN 0370000242
Referències[modifica]
- ↑ Smith and Kay 1972, pp. 307–308.
- ↑ Smith and Kay 1972, p.308.
- ↑ Junkers Ef-126 "Lilli"
Enllaços externs[modifica]
- Ulrich Albrecht: Artefakte des Fanatismus; Technik und nationalsozialistische Ideologie in der Endphase des Dritten Reiches Arxivat 2020-04-13 a Wayback Machine. (alemany)
- Arado Ar E.381 - Luft
