Perspectiva

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Projecció axonomètrica)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Perspectiva del Campidoglio, a Roma. Miquel Àngel al dissenyar la composició d'aquesta petita plaça va disposar els edificis laterals confluint cap al fons per reforçar la sensació de profunditat

La perspectiva és l'art de representar objectes tridimensionals en una superfície bidimensional per a recrear la profunditat i la posició relativa dels objectes, donant una sensació de profunditat. És, també, la il·lusió visual que, percebuda per l'observador, ajuda a determinar la profunditat i la ubicació dels objectes a distàncies diferents. En el dibuix i altres àrees, la perspectiva simula la profunditat i els efectes de reducció dimensional i distorsió angular, tal com els apreciem a simple vista. Per analogia, també s'anomena perspectiva en el conjunt de circumstàncies que envolten l'observador, i que influeixen en la seva percepció o en el seu judici, d'aquí que es digui: "veure les coses amb determinada perspectiva". La paraula llatina prospicere significa "veure de lluny": un concepte tant senzill que va ser capaç de revolucionar el camp de les arts figuratives.[1]

Història[modifica | modifica el codi]

Al llarg de l'Edat Mitjana, l'art es dedica a definir imatges lineals o bidimensionals, col·locant les figures en posició frontal i limitant els elements d'acompanyament ambiental. A principis de segle XIV Giotto di Bondone s'inicia en la identificació amb concreció el volum d'una figura humana dins d'un espai tangible, responent ja a la idea d'un paper actiu de l'home en el món.

Renaixement[modifica | modifica el codi]

La paraula Renaixement vol dir tornar a néixer o reviure. La idea d'un renaixement va anar guanyant terreny a Itàlia de l'època de Giotto i Florència serà la primera ciutat on sorgeix el moviment i posteriorment s'escamparà per tot el continent europeu, amb el desig de ressuscitar la civilització antiga, el món grecoromà.

En el Renaixement la idea principal de l'època era descobrir a la precisió la relació existent entre l'observador individual i els objectes visualitzats pel mateix observador en un moment precís i determinar com canviar aquesta relació en funció de la distància o del angle d'observació. La importància se situa en la relació dinàmica entre objecte i subjecte que està essent vist, pintat, o observat.[2]

Els pensadors medievals com els renaixentistes enfoquen la bellesa atenen al principi grec segons el qual la bellesa és la coincidència del ser i el semblar: es diu que una cosa és bella quan apareix com vertadera.[3]

El caràcter intel·lectual de la pretensió per posseir l'essència de la realitat es manifesta en el creixement de l'estudi de les condicions generals de l'espai.[4]

Pel que respecta a l'art, tant pensadors medievals com renaixentistes atribueixen a l'obra, en sentit ple, un caràcter icònic.

Classificació general[modifica | modifica el codi]

Presentació Tipus Subtipus
Cònica Diversos tipus de perspectiva amb punts de fuga
Cilíndrica Ortogonal Isomètrica (Tres angles iguals (120º), coef. de reducció iguals)
Dimètrica (Dos angles iguals, dos coeficients diferents)
Trimètrica (Tres angles i coeficients diferents)
Oblicua Perspectiva cavallera

Geometria de la perspectiva[modifica | modifica el codi]

Article principal: Perspectiva cònica
Perspectiva cònica.

Des d'un punt de vista geomètric, podem simular l'efecte visual de la perspectiva projectant els objectes tridimensionals sobre un pla (bidimensional) en l'anomenada perspectiva cònica. Rep aquest nom pel fet que totes les línies de projecció parteixen d'un punt (a manera d'un con). Per aquest procediment es poden obtenir imatges realistes. No obstant això, no pot imitar la visió estereoscòpica de ésser humà.

Perspectives simplificades[modifica | modifica el codi]

Un altre sistema de representació gràfica és el de projecció paral·lela (similar a la projecció ortogràfica). En aquest cas, les rectes projectants no convergeixen en un punt, sinó que són paral·leles, per la qual cosa aquest sistema sol rebre també el nom de projecció paral·lela. Aquest sistema no reflecteix fidelment la profunditat de l'espai ni la distorsió dels angles, però, coneixent l'escala dels eixos ortogonals, permet obtenir la veritable magnitud dels objectes dibuixats.

Perspectiva axonomètrica[modifica | modifica el codi]

En la Perspectiva axonomètrica es poden dibuixar els eixos XYZ des de diverses perspectives, el que produeix un efecte visual particular en cada cas:

1. Perspectiva isomètrica: és una forma de projecció gràfica o, més específicament, una axonomètrica cilíndrica ortogonal. Constitueix una representació d'un objecte tridimensional en dues dimensions, en què els tres eixos de referència tenen angles de 120º, i les dimensions guarden la mateixa escala sobre cada un d'ells. La isometria és una de les formes de projecció utilitzades en dibuix tècnic que té l'avantatge de permetre la representació a escala, i el desavantatge de no reflectir la disminució aparent de mida-proporcional a la distància-que percep l'ull humà .

2. Perspectiva cavallera: és un sistema de projecció paral·lela obliqua en què, per conveni, el pla projectant és horitzontal i les seccions horitzontals dels cossos representats es projecten en veritable magnitud. 3. Perspectiva militar , és un cas particular de la perspectiva cavallera. 4. DIN 5 : La perspectiva DIN-5 es correspon a la UNE 1-031-75 B.

La perspectiva 'DIN-5 és la norma que recomana una perspectiva axonomètrica ortogonal dimètrica específica, que es caracteritza per formar 131º 25' entre els eixos XY i ZY, i 97º 10 'entre XZ. Els coeficients de reducció sobre els eixos X i Z són 2 · (arrel quadrada de 2)/3 = 0,943, i en l'eix I és (arrel quadrada de 2)/3 = 0,471, sent la relació entre ells cx = cz = 2 · ci, o bé, ux: ui: uz = 1: 1/2: 1.
Com que els angles són tan fàcils de mesurar amb un transportador, se solen dibuixar traçant primer l'eix Z en vertical i, sobre ell, una mesura aleatòria (la unitat), a partir del qual es traça un triangle de costats la unitat i una vegada i mitja la unitat.
El costat del triangle format amb la unitat és l'eix Y, mentre que l'eix X és perpendicular al costat format per una vegada i mitja la unitat. A partir del seu extrem.
Com dibuixar els eixos XYZ per DIN 5, pas a pas
1. Mesurem una distància D sobre l'eix Z, i denominem als extrems A i B.
2. Amb un compàs, tracem un arc de ràdio D Des de A
3. Amb un compàs, tracem un arc de ràdio D * 1.5 Des de B
4. A la intersecció dels dos arcs, marquem el punt C
5. L eix Y s'obté d'unir el punt A amb el punt C
6. Tracem un arc de ràdio D Des de C
7. Tracem un arc de ràdio D Des de B
8. Unim la intersecció d'aquests dos arcs amb A i obtenim el eix X

Perspectiva aèria[modifica | modifica el codi]

La perspectiva aèria o perspectiva atmosfèrica és el mètode amb el qual es produeix una sensació de profunditat en una pintura, en imitar l'efecte d'espai que fa que els objectes es vegin més pàl·lids, blaus i nebulosos o menys distingibles a distància mitjana i llunyana. El terme va ser encunyat per Leonardo da Vinci, però la tècnica va poder haver estat emprada ja en les antigues pintures murals grecoromanes de Pompeia. Es va descobrir que la pols i la humitat en l'ambient causaven la dispersió de la lluminositat, sent la llum de longitud d'ona curta (blau) més disseminada i la llum de longitud d'ona llarga (vermella) menys escampada. Els pintors italians dels temps de Leonardo van usar el procediment; sent aprofitat al segle XV pels artistes europeus del nord i després per Joseph Mallord William Turner. La Perspectiva Aèria, és la que consta de 3 punts de fuga, dos per diagonals com l'obliqua i un tercer que pot estar per sobre o per sota de la línia d'horitzó (LH) segons si veiem l'objecte per sota o molt per sobre.

Perspectiva a la pintura[modifica | modifica el codi]

Els procediments d'Alberti i la seva perspectiva van entusiasmar a molts protagonistes del Renaixament com Masaccio, Piero della Francesca, que en les seves obres exemplifiquen el que Alberti afirmava: “Els nombrosos aspectes de la naturalesa, són millors captats per l'ull si s'expressen amb formes geomètriques senzilles”.[2]

"Santíssima Trinitat amb la Verge, Sant Joan i els donants” 1425-28

A Giotto di Bondone li era necessari representar les relacions d'espai i volum i conseqüentment crear un marc per figures i objectes de les seves pintures narratives, donant un estil més convincent com representacions de realitat.

Masaccio també agafarà aquest llegat i pintava seguint aquestes normes matemàtiques, provocant tota una revolució en la pintura. Destacant entre altres la utilització de la perspectiva com a recurs tècnic de la pintura, que amb quadres com “Santíssima Trinitat amb la Verge, Sant Joan i els donants” 1425-28 potencià amb la perspectiva de línies provocant la sensació a l'espectador de poder tocar les figures i per tant apropant el missatge que volia.

L'ús de la perspectiva en la pintura implica de fet la coincidència d'invenció i imitació: la realitat és reproduïda amb precisió, però al mateix temps segons el punt de vista subjectiu de l'observador, que en cert sentit “afegeix” a l'exactitud del objecte la bellesa contemplada pel subjecte.[5]

Per Alberti i els seus seguidors la pintura es va convertir en una ciència de l'espai.[6] El taller compleix funcions de laboratori d'òptica: l'ideal, la duplicació de la realitat com a manera de prendre possessió de la seva essència. La pintura per tant assumirà funcions de ciència i de saber teòric- fins i tot filosòfic i matemàtic.

En el renaixement s'estableix una relació entre idea i art, i és que en aquest període la pintura en si mateixa és idea, un experiment intel·lectual, una intent de captació i anàlisi mental de la realitat, que la presenta adaptada al món de les idees –platònic- i a l'ordre de l'harmonia formal- recordant als pitagòrics. L'intent d'adequar la representació artística a la bellesa de la idea platònica va ser comú en els artistes renaixentistes[7]


Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Zuffi, Stefano (2005) El Siglo XV, pàg. 26, Editorial Electa
  2. 2,0 2,1 La perspectiva en el renacimiento (castellà)
  3. Givone, Sergio, História de la estética. pàg 21, Editorial Tecnos, 1990
  4. Valverde, José Maria (2010). Modul 1., Història de les Idees Estètiques. Apunts UOC.
  5. Gombrich, E. (2002) Història de l'art. Pàg. 229, Columna Edicions
  6. Boorstin, Daniel J. (2005) Los Creadores, pàg 365. Editorial Crítica
  7. Umberto Eco, (2005) Historia de la belleza. Editorial Lumen

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Perspectiva Modifica l'enllaç a Wikidata