Propiorecepció

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La propiorecepció [1] és el sentit que indica a l'organisme de la posició dels músculs, és la capacitat de sentir la posició relativa de parts corporals contigües. La propiorecepció regula la direcció i rang de moviment, permet reaccions i respostes automàtiques, intervé en el desenvolupament de l'esquema corporal i en la relació d'aquest amb l'espai, sustentant l'acció motriu planificada. Altres funcions en què actua amb més autonomia són el control de l'equilibri, la coordinació d'ambdós costats del cos, el manteniment del nivell d'alerta del sistema nerviós central i la influència en el desenvolupament emocional i del comportament.[2]

Fonament[modifica | modifica el codi]

El sentit de la propiorecepció es compon de neurones sensorials que estan en el sistema visual, auditiu, vestibular. Existeixen receptors específics per a la pressió, llum, temperatura, so i altres experiències sensorials. Els quals reben el nom genèric de receptors d'estímul adequat .

D'altra banda està els receptors articulars que segons Paris són els tipus I o de Ruffini, els tipus II o paciforme, vàter o golgi i Mazzoni, els tipus III o els de golgi i els tipus IV o terminacions nervioses lliures, els quals es troben a les articulacions, tendons o lligaments i serveixen per lapito regulació de la postura anal sense comptar les terminacions nervioses anals lliures, les quals s'estimulen al moment d'una lesió o inflamació

Sistema propioreceptiu[modifica | modifica el codi]

S'anomena sistema propioreceptiu al conjunt de receptors i nervis que componen la propiorecepció, fent possible la cenestèsia.[3]

El terme correcte seria proprioceptiu , ja que deriva del llatí proprius , que significa propi . Però en l'actualitat s'ha imposat l'ús en la comunitat mèdica del terme propioreceptiu i aquest es considera vàlid.

A diferència dels sis sentits d'exterorecepció (visió, gust, olfacte, tacte, audició i sistema vestibular) pels quals percebem el món exterior, la propiorecepció és un sentit d'interorecepció pel qual es té consciència de l'estat intern del cos.

Disfunció del sistema propioreceptiu[modifica | modifica el codi]

La disfunció d'aquest sistema s'expressa en malaptesa motriu: dificultat per mantenir cap i cos alçats, realitzar activitats coordinades amb les dues mans i manejar eines. També s'observa falta de concentració, per inquietud postural, rigidesa de tronc i absència de noció de perill.

Sistema vestibular[modifica | modifica el codi]

Article principal: Sistema vestibular

El sistema vestibular respon als moviments del cos a través de l'espai i els canvis de posició del cap. En conjunt amb el sistema propioreceptiu, manté el to muscular, coordina automàticament el moviment dels ulls, cap i cos, mantenint un camp visual estable i és fonamental en la percepció de l'espai i en orientació del cos en relació a aquest.

Disfunció del sistema vestibular[modifica | modifica el codi]

La disfunció d'aquest sistema s'expressa en: to muscular disminuït, deficiències en l'equilibri, en l'activitat motriu i en els moviments automàtics. Apareixen també dificultats en el registre de la informació visual, en el seguiment visual d'objectes en moviment, a la cruïlla de línia mitjana, en la convergència, en la transcripció de la pissarra al quadern i en la percepció visuoespacial. A més s'observa pobra integració bilateral, organització lateroespacial, coordinació dreta-esquerra i especialització hemisfèrica. També s'observa hiperactivitat i distractibilitat per falta de modulació i inestabilitat emocional.

Sistema cutani[modifica | modifica el codi]

El sistema cutani és l'encarregat de registrar la informació externa relacionada amb temperatura, dolor, tacte, fred, calor, d'aquesta manera ens permet tant discriminar els estímuls del medi, com reaccionar quan aquests són amenaçadors. Participa en el coneixement del cos i també en el desenvolupament del vincle emocional i sentit de seguretat. Juntament amb el sistema propioreceptiu sustenta l'acció motriu planificada.

Disfunció del sistema cutani[modifica | modifica el codi]

Quan aquest sistema no funciona adequadament, es pot presentar falta de concentració i hiperactivitat, malaptesa motriu, dificultat per interaccionar amb el medi, desorganització, organització temporal i seqüencial pobre, dificultat per construir i manipular materials i eines, retard en l'adquisició de la independència en activitats de la vida diària, inestabilitat emocional i dificultat en les relacions socials.

Disfunció d'integració sensorial[modifica | modifica el codi]

Quan un nen presenta alguns signes relacionats amb els ja descrits, i aquests li produeixen problemes o dificultats en la seva vida quotidiana, ja sigui el jardí infantil o el col·legi, la llar, i la relació amb els altres, podria tractar-se d'una disfunció d'integració sensorial .

La detecció precoç d'aquest problema és de gran importància, ja que generalment la resposta del nen al tractament és millor com més d'hora se li diagnostiqui.

Pares, educadors i persones properes al nen, són les més indicades per observar en les diferents àrees i situacions, i detectar si hi ha un problema. D'aquesta manera, es poden prevenir o tractar dificultats d'aprenentatge, que tinguin com a substrat una disfunció d'integració sensorial.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]