Prosa

La prosa en l'escriptura és l'ús del llenguatge que s'oposa al vers. Les paraules s'agrupen sense seguir les lleis de la mètrica, de manera que imiten el fluir del discurs oral. És la manera més natural d'escriure i per això, a banda de la literatura, apareix als mitjans de comunicació, avisos, lleis i molts altres tipus documents. Malgrat aquest caràcter més proper a la parla, va ser l'últim estil literari en aparèixer, ja que els primers escrits literaris utilitzaven el vers justament per marcar el caràcter artístic i facilitar la memorització.

Tradicionalment, la narrativa s'associa a la prosa, però també pot haver-hi poemes narratius i textos en prosa de caràcter no narratiu, com per exemple l'assaig, la descripció, etc. En conseqüència, és incorrecte considerar la prosa com un gran gènere literari.

Gèneres literaris en prosa

Gèneres narratius

Es refereix a aquells gèneres discursius amb una extensió limitada. Es pot distingir dues sèries de narratives. La narrativa de la modernitat i la narrativa de la postmodernitat. El que narra la història s'anomena Narrador, aquest gènere compleix la funció referencial del llenguatge. Aquest gènere es caracteritza per ser una narració de forma seqüencial compost per personatges dins d'aquesta. Té coherència en el que s'està contant, té en compte els temps, en els que els personatges actuen. Comunica les més íntimes vivències de l'home, que és subjectiu, els estats anímics i els estats amorosos. El present, passat i futur es confonen.

Novel·la

La novel·la és un gènere literari narratiu, generalment en prosa i d’una extensió que pot ésser considerable on s'expliquen uns fets de ficció a partir d'uns personatges, una ambientació, un narrador i un punt de vista. Poden aparèixer descripcions i diàlegs per embellir, aclarir o fer més amena l'acció.

El gènere com a tal sorgeix a l'Edat Moderna, si bé no seria tractada com a gènere literari, fins després de 1934, quan Mikhaïl Mikhaïlòvitx Bajtín va diferenciar la novel·la de la prosa novel·lesca i la poesia lírica. Els antecedents d'aquesta discussió dels anteriors crítics, és que ells no havien trobat en la novel·la mateixa manera-estilística de la poesia, i per tant se li havia negat qualsevol significació artística, per només tractar-la com un document. A partir dels anys vint, s'havia plantejat estudiar la prosa novel·lesca, i definir-la per la seva especificitat. D'acord amb Bajtin, va ser un error dels crítics dels anys vint, el de calcar les anàlisis dels gèneres poètics per ser un estudi monoestilístic. Rebutjant així a la estilística l'estatus d'estudi de la novel·la, per tant, sol reduir-se a les destreses individuals i de l'artista, i deixant de banda les evidències de la parla de les ciutats, dels registres socials, de les generacions i les èpoques.

Conte

Un conte és una narració breu de fets imaginaris, protagonitzada per un grup reduït de personatges i amb un argument senzill. Els contes poden ser tan de caràcter fictici com real.El conte en tant que gènere (o subgènere) literari té les seves pròpies característiques; és una forma destacada dins de la narrativa breu i a diferència de la novel·la presenta una màxima concentració narrativa i una major intensitat. Compta amb una il·lustre tradició escrita de segles a la qual caldria afegir una important tradició oral.

Hi ha dos grans tipus de contes: el conte popular i el conte literari.

• El conte popular: és una narració tradicional de transmissió oral. Es presenta en múltiples versions, que coincideixen en l'estructura però discrepen en els detalls. Té tres subtipus: els contes de fades o contes meravellosos, els contes d'animals i els contes de costums. El mite i la llegenda són també narracions tradicionals, però solen considerar gèneres autònoms. Les mil i una nits és la recopilació més coneguda de contes populars orientals que es coneix.
• El conte literari: és el conte concebut i transmès mitjançant l'escriptura. L'autor sol ser conegut. El text, fixat per escrit, es presenta generalment en una sola versió, sense el joc de variants característic del conte popular. Es conserva un corpus important de contes del Antic Egipte, que constitueixen la primera mostra coneguda del gènere.

Biografia

La biografia (del grec bios (βιος), que significa 'vida', i graphein, que significa 'escriure') és la història de la vida d'una persona narrada en poques paraules des del seu naixement fins la seva mort, consignant els seus fets aconseguits i els seus fracassos, així com tot el que de significatiu pugui interessar de la mateixa.

Per això sol adoptar la forma d'un relat expositiu, freqüentment narratiu i en tercera persona, de la vida d'un personatge real des que neix fins que mor o fins a l'actualitat. En la seva forma més completa, sobretot si es tracta d'un personatge del passat, explica també els seus actes d'acord amb el context social, cultural i polític de l'època intentant reconstruir documentalment el seu pensament i figura. La biografia en forma escrita constitueix un subgènere literari de la Història que es divideix al seu torn en diversos subgèneres. Les principals característiques són:

• Relata els esdeveniments més importants i interessants de la vida del personatge.
• Generalment, consigna dades exactes com noms, dates i llocs.
• Es redacta en tercera persona.

Un cas concret d'aquesta especialitat és l'autobiografia, sovint recollides en forma de diari o crònica. És un estil que emfatitza en allò que recorda el personatge més que no pas en la descripció del personatge mateix. L'autor és alhora el personatge que presenta fets i experiències, parla de terceres persones descrivint-les des del seu punt de vista, la qual cosa ens aporta tanta o més informació sobre el narrador que sobre l'objecte de la descripció. La selecció que fa l'autor dels personatges i esdeveniments o fets rellevants és també una part important de la biografia, ja que ens mostra allò que el va impactar, considera important o forma part de les seves prioritats. A diferència de la biografia, no es pot exigir objectivitat, ja que la coincidència de narrador i subjecte fa que la es descrigui com sentia o percebia els fets i no com havien estat. En aquest sentit, sovint es diferencia entre una autobiografia formal i unes memòries.

Crònica

Una crònica és una obra literària que narra fets històrics en ordre cronològic en espais de temps i en transcurs dels quals són al seu torn situacions del moment. La paraula crònica ve del llatí Chronica, que al seu torn es deriva del grec Kronika biblio, és a dir, llibres que segueixen l'ordre del temps. En una crònica dels fets es narren segons l'ordre temporal en què van ocórrer, sovint per testimonis presencials o contemporanis, ja sigui en primera o en tercera persona.

S'entén per crònica la història detallada d'un país, d'una localitat, d'una època o d'un home, o d'un esdeveniment en general, escrita per un testimoni ocular o per un contemporani que ha registrat sense comentaris tots els detalls que ha vist , i encara tots els que li han estat transmesos. Aquests són per exemple, les cròniques llatines de Flodoart, canonge de Reims, i de Guillem d'Naugis i les cròniques franceses de Froissart i de Monstrelet. De tots els països europeus potser els més rics en cròniques siguin França, Itàlia i Anglaterra.

A la crònica s'utilitza un llenguatge senzill, directe, molt personal i admet un llenguatge literari amb ús reiteratiu d'adjectius per fer èmfasi en les descripcions. Empra verbs d'acció i presenta referències d'espai i temps. La crònica porta cert distanciament temporal al que se l'anomena escrits històrics. Per mitjà de les cròniques es poden redactar escrits, prenent les opinions de diverses persones per saber si això és cert o no, com en el llibre Crònica d'una mort anunciada escrit per Gabriel García Márquez.

Les cròniques són també un gènere periodístic. Se les classifica com "grogues" o "blanques" segons el seu contingut. Les "grogues" tenen material més subjectiu i generalment la veu autoritzada és una persona o ciutadà comú; les "blanques" usen material més objectiu i la veu autoritzada és, generalment, l'autoritat, un professional, etc.

Prosa poètica

Quan la prosa adquireix alguna de les propietats de la poesia com la mètrica, o inclou alguna forma poètica, especialment si es tracta de vers lliure. Amb tot, és un concepte fins a cert punt contradictori, ja que són precisament les característiques del vers la que el diferencien de la prosa, però l'evolució de les formes literàries sovint forcen els límits d'una classificació estricta.

Aquesta forma va ser introduïda pel novel·lista francès Louis Bertrand a l'obra Gaspard de la Nuit, de 1842. Tot i que o va tenir gaire ressò a la seva època, si que va influir en els simbolistes a finals de segle XIX, un fet recollit per Baudelaire a la seva obra Petits poèmes en prose de 1869 que seria qui encunyaria el terme. També el poeta alemany Friedrich Hölderlin va conrear aquest estil a començaments del segle XIX, si bé no va ser fins començaments del segle XX quan es va estendre la seva utilització entre autors francesos i anglesos.

Gèneres no narratius

Assaig

L'assaig és un gènere relativament nou. Els seus orígens es poden rastrejar des d'èpoques més o menys remotes. Només en l'edat contemporània ha arribat a assolir una posició central. És força probable que en el seu desenvolupament i hegemonia, hagin tingut una gran influència el pensament liberal i el periodisme.

Gènere periodístic

El gènere periodístic es defineix en funció del paper que juga el narrador o emissor del missatge en relació a la realitat observada. La notícia pertany al gènere periodístic d'informació per excel·lència, i l'article d'opinió el més obert a la subjectivitat. Per a alguns autors, són estratègies comunicatives que s'organitzen i es fan recognoscibles tant per l'emissor com per al destinatari. Els textos que pertanyen al gènere periodístic informen a una gran quantitat de lectors sobre successos d'actualitat. Predominen, en ells, la funció referencial o informativa el llenguatge i l'estil formal. En aquest tipus de text es privilegia el fet. El periodisme és un mètode d'interpretació de la realitat; per fer aquesta interpretació i transmetre al públic es necessiten una sèrie de filtres, unes fórmules de redacció, que és el que anomenem gèneres periodístics.

Alguns teòrics de la comunicació defineixen els gèneres periodístics com formes de comunicació culturalment establertes i reconegudes en una societat, un sistema de regles a les quals es fa referència per a realitzar els processos comunicatius. Altres autors veuen els gèneres periodístics com categories bàsiques que construeixen la realitat. Els gèneres periodístics es diferencien entre si per tal de recollir la complexitat del que passa i exposar els lectors.

Hi ha gran varietat de classificacions de gèneres periodístics. Aquestes varien segons els diferents autors i corrents.

Segons la tipologia anglosaxona, basada en la frase "els fets són sagrats, les idees lliures", es coneixen dos tipus de gèneres: els que donen a conèixer fets: la notícia, el reportatge i la crònica i els que donen a conèixer idees: principalment el editorial i el article d'opinió.

Segons les tipologies llatines es distingeixen quatre grans gèneres: informació, reportatge, crònica i article o comentari.

Altres classificacions distingeixen entre:

• Gèneres informatius: fan una interpretació contextual de la informació en la que no apareix explícitament la interpretació.
• Gèneres interpretatius: apareix explícita la interpretació del periodista.

Un altre criteri per classificar els gèneres és el grau de subjectivitat, segons la major o menor presència del periodista en el text:

• Notícia: És el gènere periodístic per excel·lència i la base de tots els altres, en ella s'informa amb el menor nombre de paraules possibles, d'allò fonamental d'un fet o situació.
• Article, comentari o editorial: la presència de l'autor és total. El periodista mostra les seves opinions d'una manera molt subjectiva, està donant la seva visió particular sobre un fet.
• Crònica: emmarca el que ha passat i ho interpreta, però directament sobre els fets, no hi ha opinió.
• Reportatge : És una narració ampliada, exhaustiva i documentada d'un succés. Es complementa amb la fotografia per fer més comprensible el missatge. Exposa detalladament descripcions de llocs, esdeveniments, persones i fets.
• Editorial: És l'expressió de l'opinió o postura del diari o periòdic sobre un tema d'interès social. Apareix sempre de manera destacada en les primeres pàgines. Es caracteritza per l'anonimat, encara que són el director o el consell de redacció els encarregats de donar la seva opinió.

A la literatura grega

L'origen de la prosa es remunta a la Jònia del segle VI aC, primer amb una prosa narrativa per descriure llocs, costums o relats, amb un llenguatge més racionalista, diferent de la lírica. Tanmateix, el seu punt àlgid arribaria a l'Atenes dels segles V i IV aC.

Referències