Prosopagnòsia
Prosopagnòsia (del grec πρόσωπον: cara, i ἀγνωσία: desconeixement) és un terme encunyat el 1947 pel metge Joachim Bodamer, qui la va definir en els següents termes: "És la interrupció selectiva de la percepció de rostres, tant del propi com del dels altres, que poden ser vistos però no reconeguts com els que són propis de determinada persona". La definició continua sent vigent, ja que serveix per caracteritzar el trastorn sense diagnosticar o pronosticar, però ara sabem que pot tenir diferents característiques.
Taula de continguts |
Característiques [modifica]
Tot i que en un principi es va creure que la prosopagnòsia era conseqüència d'un traumatisme en el cervell, posteriorment s'han documentat casos de persones que la pateixen des del seu naixement. A pesar que la incapacitat de veure rostres és la característica d'aquest trastorn, en alguns casos es poden percebre els rostres de familiars o amics propers, sempre que tinguin alguna cosa que els caracteritzi extremadament. Per exemple, a "L'home que va confondre la seva dona amb el seu barret" de Oliver Sacks, es parla d'un home amb prosopagnòsia, que únicament reconeixia a tres persones del seu treball: una d'elles per una cridanera piga que tenia a la galta, una altra per ser extremadament alt i prim, i l'altra per que tenia un tic en un ull que feia que el tanqués constantment. Per això, la seva dona sempre anava amb un gran barret cridaner, per tal que el seu marit la reconegués. Certs pacients poden percebre amb més claredat, tot i que sigui en forma borrosa, les cares de les dones i no els dels homes, i viceversa. A pesar que dels subjectes que pateixen aquest trastorn poden identificar els òrgans que es troben a la cara, són incapaces de recordar l'exacta ubicació dels mateixos dins de la cara. El trastorn també ha estat diagnosticat com un patiment psicològic, tot i que s'ha documentat que és somàtic. Qui pateix de prosopagnòsia pot recordar, de la mateixa manera que qualsevol altra persona, qui són els seus amics, familiars i persones amb qui es relaciona, fins i tot recorden el cabell i els tons de la pell, les aromes, la veu i tot el que en general es denomina "context" de la persona, però no poden veure o comprendre la cara de les persones, no reconeixen gestos, emocions.
Antecedents [modifica]
Tot i que aquest trastorn era conegut des d'abans del segle XX, especialment per referències dels escriptors de diferents èpoques, no va ser fins al segle XX que es va poder documentar mèdicament el primer cas.
Durant la Segona Guerra Mundial, després que un tinent de l'exèrcit alemany fos capturat i atès d'una ferida al cap, els metges van constatar el fet que el pacient no podia veure les cares de les persones, però que d'altra banda gaudia d'un estat saludable i no hi havia cap altre perjudici en la seva vista.
El metge que va efectuar, el 1947, el primer estudi clínic del trastorn, que consta de 47 fulls, on es ressenyen experiments clàssics, va ser Joachim Bodamer.
En gran mesura a causa de que el nombre de persones que pateixen Prosopagnosis és una proporció mínima de la població, no va despertar l'interès dels laboratoris ni dels instituts d'investigació mèdica, el coneixement d'ella es va conservar en la categoria de les curiositats clíniques, fins a finals dels anys noranta del segle vint.
L'interès despertat per la Prosopagnòsia [modifica]
L'expansió de Internet i la creació de llocs especialitzats per a persones amb interessos particulars, va permetre a la fi del segle passat que algunes persones com Bill Choisser, que va col·locar un avís en Usenet dient "Problema per reconèixer cares", el que va ocasionar l'acostament entre especialistes, curiosos i persones afectades, creant una comunitat que va aconseguir despertar l'interès de la societat, el qual ha estat expressat en diaris i en revistes com "Wired" sense citar altra premsa especialitzada, tant en Psicologia com a Neurologia.
Prevalença [modifica]
La freqüent ignorància dels malalts sobre el seu dèficit unida a la possibilitat de compensar el dèficit de percepció fins a un cert grau mitjançant eficiència de l'aprenentatge, va conduir al fet que per molt de temps es considerés que la prosopagnosis era una malaltia extremadament rara. Investigacions recents presumeixen que 2.5% de la població pateix de la malaltia.
La tecnologia de la informació se n'interessa [modifica]
Una notícia excel·lent consisteix en el inesperat interès del Massachusetts Institute of Technology en aquesta incapacitat selectiva, ja que l'institut considera que el coneixement dels mecanismes de la prosopagnòsia permetrà grans avenços per fer front als més grans reptes en la intel·ligència artificial per a la pròxima generació d'ordinadors i programari, i en el desenvolupament de la robòtica. No hi ha dubte que l'estudi d'aquesta malaltia permetrà avenços importants en els instruments d'identificació de persones i una major efectivitat en la identificació de terroristes i delinqüents a les cruïlles frontereres.
Un trastorn que no distingeix personalitats [modifica]
Juntament amb els milers de persones afectades, es troben algunes celebritats, fins i tot en el món de la bellesa, com és el cas d'un dels rostres més bells, el de la model Zoe Hunn [1]
En la literatura [modifica]
Almenys ha servit d'inspiració a l'escriptor i neuròleg Oliver Sacks qui relata el cas d'un home que va confondre la seva dona amb un barret: "The man who misstook his wife for a hat".
