Protocol de Londres

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Protocol de Londres és un nom utilitzat per descriure diversos documents diferents.

1814[modifica | modifica el codi]

Article principal: Vuit articles de Londres

El 21 de juny de 1814, un conveni secret entre les grans potències: Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda, Prússia, Àustria i Rússia va concedir el territori de l'actual Bèlgica i Holanda a Guillem I dels Països Baixos, tot seguit, nomenat «Príncep Sobirà» dels Països Baixos Units. L'acceptació es va realitzar el 21 de juliol de 1814.

1828[modifica | modifica el codi]

El 16 de novembre de 1828, els enviats de les grans potències -Gran Bretanya, França i Rússia- van signar el primer d'una sèrie de protocols relatius als límits i la identitat política del nou Estat grec, que es va establir després de la guerra d'independència de Grècia. El Protocol de 1828 preveia l'establiment d'un principat autònom sota sobirania otomana, que comprenia la península del Peloponès i les illes del sud de la mar Egea.

1829[modifica | modifica el codi]

El 22 de març de 1829, es va modificar el Protocol de 1828 per reflectir millor les conclusions de la Conferència de Porus dels Poderosos Ambaixadors de Grècia i l'Imperi Otomà. Com a resultat, es va incrementar l'extensió de l'estat grec, amb una nova línia de frontera que anava des del Golf d'Ambràcia al Golf Pagasètic, incloent Negroponte (Eubea) i les Cíclades, però no Creta. Grècia va continuar sent un estat tributari autònom sota un príncep que no pertanyeria a les famílies governants dels tres poders. Una nova conferència a Londres el 30 de novembre del mateix any va decidir que Grècia hauria de tenir plena independència, però les seves fronteres van ser de nou traslladades a la línia del riu Aspropòtam - Golf Maliac.[1]

1830[modifica | modifica el codi]

El 3 de febrer de 1830, la sobirania de Grècia es va confirmar en un nou Protocol de Londres.[2]

1832[modifica | modifica el codi]

El 30 d'agost de 1832, un Protocol de Londres va ratificar i va reiterar amb la seva signatura els termes del Tractat de Constantinoble. Es van confirmar els drets dels cristians a l'Imperi Otomà i els drets dels musulmans a Grècia.

1852[modifica | modifica el codi]

El 8 de maig de 1852, després de la Primera Guerra de Schleswig, es va signar un altre Protocol de Londres. El tractat internacional que va arribar a ésser conegut com el «Protocol de Londres», va ser la revisió d'un protocol anterior, que havia estat ratificat el 2 d'agost de 1850, per les grans potències germàniques d'Àustria]] i Prússia. Aquest segon Protocol de Londres va ser reconegut per les cinc principals potències europees, incloent Àustria, França, Prússia, Rússia i Gran Bretanya, així com les potències de la Mar Bàltica, Dinamarca i Suècia.

El Protocol afirma la integritat de la federació danesa com un «principi de necessitat i de peu Europeu». En conseqüència, els ducats de Schleswig (feu de Dinamarca) i Holstein i Lauenburg (feus alemanys) es van unir a la Unió personal amb el Regne de Dinamarca. Tanmateix, Frederic VII de Dinamarca no tenia fills, per la qual cosa un canvi en la dinastia era imminent i les línies de successió dels ducats i Dinamarca entrarien en conflicte. Això significava que, al contrari del Protocol, el nou rei de Dinamarca podria no ser també el nou duc de Holstein i duc de Lauenburg. Així que per aquest propòsit, s'ha va modificar la línia de successió als ducats. A més a més, es va afirmar que els ducats havien de romandre com a entitats independents, i que Schleswig no tindria una major afinitat constitucional amb Dinamarca que Holstein.

Les grans potències volien sobretot garantir, mitjançant la integritat territorial de Dinamarca, que el port estratègicament important de Kiel no caigués en mans de Prússia.[3] Onze anys més tard, aquest tractat es va convertir en el detonador de la guerra germano-danesa de 1864. Prússia i Àustria van declarar que Dinamarca havia violat el Protocol, per la Constitució de novembre que Cristià IX de Dinamarca havia signat el 18 de novembre de 1863.[4] Després d'un període inicial d'administració austro-prussiana conjunta, Kiel va ser finalment lliurat a Prússia el 1867.

1877[modifica | modifica el codi]

El Protocol de Londres va ser signat el 21 de març 1877 entre Rússia i Gran Bretanya. Els russos van acordar de no establir cap Govern titella en el cas que aconseguissin la victòria a la imminent guerra russoturca. A canvi, els britànics van acceptar romandre neutrals en qualsevol conflicte entre l'Imperi Otomà i Rússia. L'acord va ser un esforç per mantenir un equilibri de poder als Balcans i per evitar la intervenció de les altres grans potències. Els intents de Rússia de crear una gran Bulgària en el Tractat de San Stefano van aconseguir la retirada britànica del Protocol que va amenaçar amb una intervenció militar, el conflicte es va tranquil·litzar gràcies al Congrés de Berlín.

1944[modifica | modifica el codi]

Al Protocol de Londres que es va signar el 12 de setembre de 1944, els Aliats de la Segona Guerra Mundial (aleshores sense França) van estar d'acord en la divisió d'Alemanya en tres zones d'ocupació després de la guerra.

1977[modifica | modifica el codi]

L'Organització Marítima Internacional, el Conveni sobre la Prevenció de la Contaminació del Mar per vessament de rebuigs i d'altres matèries de 1972, van ser reconegudes al Conveni de Londres/Protocol.[5]


2000[modifica | modifica el codi]

El Protocol de Londres és també un nom alternatiu per a l'Acord de Londres (2000) entre alguns Estats contractants del Conveni sobre la Patent Europea, amb l'objectiu de reduir el nombre de sol·licituds necessàries per a les patents europees concedides.[6]

2004[modifica | modifica el codi]

Aquest Protocol de Londres és la versió revisada i actualitzada del «Protocol per a la Recerca i Anàlisi d'Incidents Clínics» original publicat per primera vegada el 1999 ( Vincent et al, BMJ 1998; Vincent et al, BMJ 2000; Vincent, NEJM 2003).

El protocol descriu un procés de recerca d'incidents i anàlisi per al seu ús dels metges, el risc i la gestió de la seguretat del pacient, els investigadors i d'altres que desitgin aprendre d'incidents clínics. Aquest enfocament ha estat desenvolupat gràcies a l'experiència i la recerca en la investigació d'incidents, tant dins com fora de l'assistència sanitària. Està dissenyat per ser un procés estructurat de reflexió sobre els incidents que ofereixen una «finestra en el sistema de salut» (Vincent, QSHC 2004) que pot ser adaptat per al seu ús en molts contexts i s'utilitza, ja sigui de forma ràpida per a l'educació i la formació o a les recerques substancials de greus incidents. El protocol de Londres és de descàrrega gratuïta i disponible en diverses llengües.[7]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Encyclopedia of World History 2001
  2. London Protocol 1830
  3. Hjelholt, Holger. Great Britain, the Danish–German conflict and the Danish succession 1850–1852: From the London Protocol to the Treaty of London (the 2nd of August 1850 and the 8th of May 1852) (en anglès). Copenhagen: Munksgaard, 1971. 
  4. Holt & Wheeler 1917, p. 75–76.
  5. IMO website
  6. European Patent Office Website
  7. «Sistemes d'Anàlisi d'incidents clínics: El Protocol de Londres» (en diverses). [Consulta: 15 de gener de 2014].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Holt, Alexander; Wheeler, Chilton. The History of Europe from 1862 to 1914: From the Accession of Bismarck to the Outbreak of the Great War (en anglès). Macmillan, 1917.