Protoindoeuropeu

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Si busqueu els parlants del protoindoeuropeu, vegeu protoindoeuropeu (poble)

Temes indoeuropeus

Llengües indoeuropees
Albanès · Armeni · Bàltic
Cèltic · Eslau · Germànic ·

Grec
Indoiranià (Indoari, Indoirànic)
Itàlic
extingides: Llengües anatòliques
Paleobalcànic (Dàcic,
Frigi, Traci) · Tokhari

Pobles indoeuropeus
Albanesos · Armenis
Bàltics · Celtes · Eslaus · Escites · Germànics
Grecs · Indo-aris
Irànics · Llatins

Històrics: Anatòlics (Hittites, Luvites)
Celtes (Galàcia, Gals) · Germànics
Il·liris · Indoirànics
Itàlics · Sàrmates · Tracis · Tocaris  

Protoindoeuropeus
Protoindoeuropeu · Religió
 
Urheimat
Hipòtesi kurgana · Hipòtesi anatòlica
Hipòtesi armènica · Teoria índia · TCP (PCT)
 
Estudis indoeuropeus

El protoindoeuropeu (de vegades conegut simplement com a indoeuropeu) és una llengua extinta que hom suposa l'origen de totes les indoeuropees, reconstruïda mitjançant el mètode comparatiu, sobretot a partir de les semblances entre el sànscrit, el grec clàssic i el llatí, i posteriorment, a més, amb les reconstruccions de les altres llengües del grup com l'antic germànic, o llengües força arcaiques que encara es parlen avui com el lituà. Determinats estudiosos afirmen que prové del nostràtic.

L'indoeuropeu es podria datar abans o cap al 3000 aC. Més endavant, cap al 2000 aC, ja es troben característiques de diferenciació notables entre les llengües nascudes d'aquesta llengua (llengües indoeuropees), per exemple amb la separació de la branca anatòlica.

Interpretant les dades lingüístiques i arqueològiques descobertes durant la segona meitat del segle XX, sembla que els suposats parlants d'aquesta llengua, els protoindoeuropeus, van viure a la prehistòria a les estepes a l'oest dels Urals, entre el Mar Caspi i el Mar Negre. Eren un poble nòmada que va domesticar el cavall, i que es va dividir en diverses tribus, fet que explicaria la fragmentació lingüística.

Separació de l'indoeuropeu[modifica | modifica el codi]

La lingüística comparada va establir una sèrie de principis bàsics en treballar sobre l'antic indoeuropeu. Entre els més importants hi ha les lleis de Grimm i Verner, que van establir la correspondència fonètica entre alguns fonemes consonàntics de les llengües de la família, cosa que suposa que un determinat so es comporta generalment de la mateixa manera sota idèntiques condicions en qualsevol llengua del mateix grup.

Per exemple, en certes subfamílies indoeuropees (l'albanesa, l'armènia, la indoirànica, l'eslava i la bàltica) el suposat fonema /k/ del protoindoeuropeu es transforma en la sibilant /s/. L'exemple més divulgat d'aquesta regla és l'evolució de la paraula cent. Aquest mot en llatí s'escriu <centum> i es pronuncia ['kentum]; en canvi, en l'avèstic la paraula és satem, cosa que testimonia el pas de /k/ a /s/. Per això les llengües indoeuropees inicialment es van classificar entre les que pertanyen a la branca occidental (del centum), o bé a l'oriental (del satem). Però molts lingüistes no van acceptar aquest criteri per a dividir la família en dues branques perquè això significava que la fragmentació s'havia produït en èpoques molt primerenques i, a més, perquè, malgrat que és una característica de gran interès, no és l'únic element decisiu que diferencia en dues branques el grup indoeuropeu. I encara més, durant el segle XX es van descobrir llengües indoeuropees (el tocari) clarament centum a l'àrea oriental (Àsia Central). Vegeu Isoglossa centum-satem.

Aquestes polèmiques es van sumar a les generals sobre quan i on es parlava el protoindoeuropeu (Urheimat).

Característiques lingüístiques[modifica | modifica el codi]

El protoindoeuropeu tenia un sistema fonològic consonàntic simple, amb abundància d'oclusives. Tenia cinc vocals, que podien ser llargues o breus, combinar-se entre elles per formar diftongs i ser substituïdes com a nucli sil·làbic per fonemes líquids.

La llengua era sintètica i comptava amb declinacions, que van heretar llengües filles com el llatí o els dialectes germànics. El nom tenia fins a vuit casos diferents, tres possibles gèneres (masculí, femení i neutre, com encara perdura en l'alemany) i quatre nombres (singular, plural, dual i col·lectiu). Pel que fa als verbs, es creu que tenien quatre modes (indicatiu, subjuntiu, imperatiu i potencial) o cinc (un anomenat injuctiu). Cada mode tenia un mínim de tres temps (la nòmina varia segons la reconstrucció), construïts de manera similar a les formes del grec o el sànscrit.

La faula de Schleicher[modifica | modifica el codi]

En 1868, el filòleg alemany August Schleicher va crear un text artificial compost en l'idioma reconstruït protoindoeuropeo (PEU). Es diu L'ovella i els cavalls.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]