Província Cisplatina

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Província Cisplatina
Bandera Escut
Capital Montevideo
Estatut Província del Regne Unit de Portugal, Brasil i l'Algarve
Formació 1815
Independència del Brasil 1828
Actualitat Uruguai Uruguai; Rio Grande do Sul Rio Grande do Sul (Brasil)
Idiomes oficials Portuguès, castellà
Ubicació de la Província Cisplatina

La Província Cisplatina (és a dir, "Província d'aquest costat del Riu de la Plata", des de la perspectiva brasilera) va ser el nom que va rebre l'antiga Província Oriental creada per José Gervasio Artigas, després de la invasió portuguesa de 1815. Aquesta, al seu torn, havia estat creada a partir de la Banda Oriental de l'època colonial, quan Espanya exercia la seva sobirania sobre el territori del llavors Virregnat del Riu de la Plata.

Després de la independència de Brasil respecte a Portugal, el 1822, la Província Cisplatina va passar a ser una més del nou país, fins a l'any 1828.

No obstant això, el poble d'aquesta província havia heretat un perfil cultural d'Espanya, tals com la llengua i els seus costums, pel que mai s'acabaria de sentir unida al Brasil i reclamaria la seva independència definitiva amb el suport de l'Argentina. Tanmateix, en principi, el govern argentí no volia la independència de la província però si buscava que tornés a formar part de les Províncies Unides del Riu de la Plata, organisme governamental integrat principalment per les actuals províncies argentines d'Entre Ríos, Santa Fe, Córdoba, Misiones, Corrientes, el departament bolivià de Tarija, i la Província Oriental, actualment l'Uruguai.

Per tant, existien dues postures bé diferenciades i oposades: la de l'Argentina, que volia reintegrar-la com a part del seu antic territori, sota el pretext que li pertanyia per dret des de la conquesta espanyola; i la del Brasil, que tenia interès a conservar la Província Cisplatina per a protegir a les altres províncies del sud.

Motius de la invasió portuguesa[modifica | modifica el codi]

Joan VI, rei de Portugal, després de la invasió del seu país per Napoleó, es va traslladar al Brasil. Com a part de la seva estratègia política, va elevar al Brasil a la categoria de "Regne Unit" al costat de Portugal i l'Algarve, del que va passar a ser Príncep Regent. La seva vinguda va propiciar la intensificació de les directrius polítiques de Portugal, al combatre els elements revolucionaris de la regió, i situant als territoris, quatre vegades perduts, sota el seu domini.

A Espanya, Napoleó atacaria la dinastia borbònica. Carlota Joaquima de Borbó, primogènita del rei espanyol enderrocat Carles IV, era esposa de Joan VI. Encara que no confiés en les intencions polítiques de la seva esposa, que era afí als interessos espanyols, va decidir instal·lar una monarquia en el Riu de la Plata sota autoritat de Carlota, i els seus fills serien els hereus d'un gran Estat conformat per Espanya i Portugal.

Els revolucionaris argentins van donar suport a Espanya, encara que Anglaterra va rebutjar la proposta, ja que veia amenaçada la seva influència en l'Amèrica espanyola. Les tropes angleses defensaven els interessos de la corona britànica, que era fragmentar a les colònies espanyoles i detenir l'excessiva expansió de Portugal.

El 1811, les forces portugueses van ajudar als espanyols residents a Montevideo a combatre a José Gervasio Artigas i els rebels argentins, que romanien en la regió amb la pràctica d'escamots. El 1813, Artigas va usar la denominació de Província Oriental per a referir-se a l'antiga Banda Oriental que se situava a l'est del Riu de la Plata.

El 1815, amb la restauració de la monarquia a Espanya, Joan VI va veure amb recel la possible formació d'un bloc polític espanyol poderós al Riu de la Plata. El 1816 va enviar al sud a la divisió dels "Voluntaris Reials", dirigits pel general Federico Lécor, que va envair Maldonado i va ocupar Montevideo el 1817. Mentrestant, Artigas seguia amb el seu escamot revolucionari. Després de la victòria brasilera a la batalla de Tacuarembó, el 1820, es va establir el domini definitiu del Brasil en la regió.

El 1821 la Província Cisplatina (cis: mateix; platina: Riu de la Plata, és a dir, "del mateix costat del riu que Brasil") estava devastada per la guerra i els enfrontaments civils. Per un costat hi havia els militars brasilers i portuguesos i, per l'altre, els aliats de l'Argentina, el cabdill oriental José Artigas, els espanyols i els criolls.

Revolució del poble oriental i independència[modifica | modifica el codi]

José Artigas va ser derrotat i va buscar asil polític al Paraguai. Els portuguesos van prendre el control de les terres i es van encarregar dels negocis i l'administració financera de la província, així com de l'exportació de bestiar boví a la resta del Brasil. Després dels fallits intents de l'Argentina per intervenir i buscar l'autonomia de l'antiga Banda Oriental, el General Juan Antonio Lavalleja, refugiat a Buenos Aires, reuniria a un grup de trenta-tres homes coneguts popularment com els Treinta y Tres Orientales.

El 19 d'abril de 1825, els orientals desembarquen a la platja de l'Agraciada, a l'actual departament de Soriano. Gràcies el suport de l'Argentina, van reactivar els moviments independentistes a tota la província i van guanyar aliats importants contra els brasilers, com Fructuoso Rivera, futur primer president de l'Uruguai després de la seva independència.

Hi va haver una sèrie de batalles entre revolucionaris i brasilers en les quals van morir molts militars i civils. La magnitud dels combats va ser tan gran que el comte d'Àustria, Klemens Wenzel Lothar von Metternich, va haver de demanar suport a Gran Bretanya perquè oficiés d'intermediària a la regió i així arribés a la pau.

Obelisc de la Plaça Internacional, a la Frontera de la Paz, ciutats de Livramento (Brasil) i Rivera (Uruguai).

El 25 d'agost de 1825 es reuneix el Congrés de la Florida a la ciutat homònima i es proclama de forma temporal la sobirania i autonomia de la Província Cisplatina. Aquesta data és considerada com la consagració de la independència, encara que el nou país naixeria després de la Convenció Preliminar de Pau de 1828 a Rio de Janeiro, on Anglaterra, Brasil i l'Argentina van acordar la creació d'un nou Estat independent subjecte a tutela de les seves dues grans veïnes fins a l'any 1830, quan l'Estat Oriental rep el nom definitiu de República Oriental de l'Uruguai.

Finalment, el 15 de maig de 1852 es va signar un tractat de límits fronterers amb el Brasil, al qual es va acordar de forma arbitrària una frontera natural entre ambdós països. No obstant això, en l'actualitat existeixen desacords entre Brasil i l'Uruguai respecte als límits, i existeixen dues zones geogràfiques - Rincón de Artigas i Ilha Brasileira - que aquest últim reclama com seves.

Una petita proporció de la província va ser presa per Brasil i forma part de l'actual Estat de Rio Grande do Sul. A més, els dos països tenen ciutats en comú, tan sols separades per un carrer o una plaça, i el nombre de col·legis bilingües a la frontera és cada vegada major. El govern uruguaià, d'altra banda, ha decretat l'ensenyament obligatori de la llengua portuguesa a tot el país a partir de 2008.[1] Malgrat les diferències, Uruguai i Brasil mantenen una relació cordial en l'actualitat, i només existeix clima de rivalitat quan es tracta de competicions esportives com el futbol.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. El portuguès obligatori a l'Uruguai des de 2008 (portuguès)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Zum Felde, Alberto: Proceso histórico del Uruguay.
  • Calógiras, Pandiá: Formação Histórica do Brasil.