Prova diabòlica
La prova diabòlica o prova inquisitorial, basada en l'expressió llatina probatio diabolica, és una expressió de l'àmbit del dret que descriu la pràctica d'exigir una prova d'un fet negatiu i, per tant, impossible.[1]
En una probatio diabolica l'interpel·lat haurà de demostrar, per exemple, que una cosa no ha passat, la inexistència d'alguna cosa, o la seva pròpia innocència en un procés judicial, quan el correcte segons el Dret modern és que la càrrega de la prova correspon a qui afirma o manté alguna cosa, a qui acusa. Sota aquesta contextualització del Dret modern, algunes fonts acadèmiques indiquen que la prova diabòlica és un exercici pedant i inútil conseqüència de la burocràcia del poder judicial. En el cas del Dret a la propietat, s'afirma que aquesta prova atorga un perjudici addicional al demandant respecte el posseïdor, que ja es troba molt beneficiat de per si per la llei.[2]
Vegeu també[modifica]
Referències[modifica]
- ↑ Ribalta i Haro, 2005, p. 167.
- ↑ Mattei, 2000, p. 184.
Bibliografia[modifica]
- Mattei, Ugo. Basic Principles of Property Law: A Comparative Legal and Economic Introduction (en anglès). Greenwood Publishing Group, 2000. ISBN 9780313311864.
- Ribalta i Haro, Jaume. Dret urbanístic medieval de la Mediterrània. Institut d'Estudis Catalans, 2005 (Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica; 66 / Col·lecció d'estudis d'història del dret; 1). ISBN 9788472837799.