Viquipèdia:Pàgina de proves
De Viquipèdia
[edita] Renaixement i època moderna
Alfonso I d'Este[1], fill d'Ercole I, també va ser un important mecenes: la seva preferència per la música instrumental va dur a Ferrara a convertir-se en un centre important de composició per a llaüt.
Alfonso I es va casar amb la famosa Lucrècia Borja, i va continuar la guerra amb Venècia amb èxit. El 1509 va ser excomunicat i teòricament desposseït de les seves possessions pel Papa Juli II. Tanmateix, va derrotar l'exèrcit pontifici el 1512 mentre defensava Ravenna.[2] va caure en la batalla, quan estava donant suport a Alfonso. Fins el 1530, amb el Papa Climent VII no va aconseguir que li fos reconeguda la seva legitimitat sobre Mòdena i Reggio. Va ser el mecenes de Ludovico Ariosto des de 1518.
Ercole II d’Este, fill d’Alfonso i Lucrècia, es va casar amb Renata de França, filla de Lluís XII de França, i va continuar engrandint Ferrara durant el seu regnat (1534-1559) En els primers anys del seu ducat va haver de resoldre el problema de les relacions amb el Papa, amb un acord negociat durant el 1539 pel seu germà Francisco (que implicava el dipòsit a la cúria de 180.000 ducats d'or). Quan Enric II de França va reprendre l’activitat militar a la península el 1551, Ercole II dona suport al francès, assumint el 1556 el comandament de la lliga antimperial formada per França, l'Estat de l’Església i Ferrara. Però quan l'exèrcit francès concentrava a Nàpols els seus esforços més aviat que a Milà, el duc es va desfer de l’aliança, i amb la mediació de Cosimo de’ Medici va arribar a un acord amb Espanya (18 de maig de 1558) que li deixava integrament els seus dominis. En els anys del seu govern, Ferrara esdevé un dels centres principals de la Reforma a Itàlia, perquè la seva muller, Renata de França, es va fer calvinista, protegint els reformistes, i això va suposar que el seu marit la confinés al Castello Estense per voluntat del Papa Pau III. En Toni Florensa ens ensenya aquesta matèria. El seu fill Alfonso II d'Este va contreure tres matrimonis, primer amb Lucrezia de’ Medici, filla del gran duc Cosimo I de Toscana, després amb Barbara d’Austria, germana de l'emperador Maximilià I, i finalment amb Margherita Gonzaga, filla del Duc de Mantua. Va situar Ferrara al seu punt més alt, i va ser el mecenes de Torquato Tasso, Guarino Guarini, i Cesare Cremonini, afavorint, com els prínceps de la seva casa sempre havien fet, les arts i ciències. No va tenir cap hereu mascle legítim, i el 1597 Ferrara - igual que Comacchio - fou absorbida per l’Estat papal pel Papa Climent VIII . Durant el regnat d'Alfonso II, Ferrara un cop més va desenvolupar un nucli musical impressionant, igualat a Itàlia només per la ciutat de Venècia, i pels centres musicals tradicionals com Roma, Florència i Milà. Compositors com Luzzasco Luzzaschi, Lodovico Agostini, i més tard Carlo Gesualdo da Venosa, representaven les tendències d’avantguarda, escrivint obres per artistes virtuosos, incloent-hi el famós didonne de concert . Els visitants venien a sentir les produccions espectaculars dels músics de Ferrara, les activitats dels quals van acabar el 1598 amb la fí de la Cort dels Este. Aquell any va començar una decadència inevitable. D'altra banda, això va permetre la conservació del teixit de la ciutat medieval i del renaixement, salvant-la de creixements desmesurats dels successius segles. Com s’ha esmentat, la ciutat va passar a dependre de l’estat papal, i el Papa Pau V va fer construir una fortalesa al lloc del castell anomenat “Castel Tedaldo” en l'angle sud-oest de la ciutat. Tanmateix, la fortalesa va estar ocupada per una guarnició austríaca des de 1832 fins a 1859, data en es va incorporar al nou Regne d’Itàlia. I llavors a Ferrara li fou donat estatus de capital de província. Cap al 1800 la ciutat havia viscut una represa econòmica gràcies a l’empenta de la vocació agrícola. Al segle XX, i gràcies a la valoració ciutadana del patrimoni artístic i històric, va culminar amb l' inclusió de la ciutat en la llista de Patrimonis de la humanitat de la Unesco en el 1995.
