Ptolemeu V Epífanes

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Moneda de Ptoemeu VI

Ptolemeu V Epífanes - Πτολεμαῖος - (209 aC-180 aC) fou rei d'Egipte (204 aC-180 aC).

Joventut[modifica | modifica el codi]

Fou fill i successor de Ptolemeu IV Filopàtor. A la mort del seu pare tenia uns 5 anys el ministre Agàtocles i el seu cercle de col·laboradors van amagar la notícia per tenir temps d'apoderar-se del tresor reial i van conspirar per col·locar al mateix Agàtocles al tron però finalment van decidir, gràcies a la col·laboració de Sosibi (Sosibios II), tutor del jove Ptolomeu V Epifanes, de col·locar aquest al tron el 204 aC però sota la tutela d'Agatoclea, l'amistançada del rei difunt.

Aviat els macedonis i egipcis d'Alexandria es van revoltar sota la direcció de Tlepòlemos (que fins llavors havia estat absent d'Alexandria com a general comandant de les forces a Pelusium); el palau reial fou rodejat pels rebels una nit fins que hi van entrar. Agàtocles i Agatoclea van implorar per les seves vides però en debades. Agàtocles fou mort pels seus propis companys per evitar-li una mort més cruel; i Agatoclea, junt amb les seves germanes i la mare, es van refugiar a un temple on foren mortes per les turbes. Tots els que havien tingut alguna part en la mort d'Arsinoe Eurídice foren executats.

Inicialment fou Sosibi II qui es va fer amb la custòdia del jove rei i el segell reial, però ràpidament la va haver d'entregar a Tlepòlemos que va assolir la direcció del govern. El ministre era popular com a soldat però era poc adequat a la feina administrativa, i el país aviat va caure en el desordre.

Guerra de Síria[modifica | modifica el codi]

Vers el 204 aC el selèucida Antíoc III el gran va fer un acord secret amb Filip V de Macedònia per repartir-se el regne d'Egipte (les possessions gregues, les illes i Cirene per Macedònia, i la resta pels selèucides). L'acord va començar a fer-se efectiu al 202 aC quan les ciutats gregues sota influència egípcia van començar a declarar-se independents amb ajut de Macedònia i dels selèucides, posant-se sota protecció dels regnes veïns. Les ciutats de Tràcia (Lisimàquia, Calcedònia, Cios, Tasos, i altres) van passar a Macedònia (el rei de Macedònia va cedir Cios a Bitínia) i les de Jònia (com Efes) al regne Selèucida. El 201 aC els selèucides van envair Celesíria i va arribar fàcilment fins a Gaza on van trobar resistència. Una flota egípcia fondejada a Samos va caure en mans dels macedonis, que van haver de combatre seguidament a la flota de Pèrgam que s'havia aliat a Egipte; la batalla es va lliurar en aigües de Quios i fou de resultat incert; la flota dels rodis (també aliats d'Egipte, junt amb Quios, Cízic i Bizanci) fou derrotada enfront de Milet però es va poder retirar cap al sud i reorganitzar, i els macedonis van desembarcar a Milet i van avançar cap a Pèrgam que no van poder ocupar; els macedonis van anar a passar l'hivern a Cària.

El 200 aC l'etoli Skopas, al servei d'Egipte, va envair la Celesíria i la va recuperar però en el contraatac selèucida Skopas fou derrotat a la muntanya Panion i va quedar assetjat a Sidó. Pèrgam i Rodes van dirigir-se al Senat romà demanant ajut; el senat va dubtar però finalment va decidir enviar un cos expedicionari dirigit per Sulpici Galba Màxim II (que era cònsol amb el seu col·lega Aureli Cotta) que va operar bàsicament a Grècia contra Macedònia. El jove rei d'Egipte fou posat sota la protecció del senat romà. L'ambaixador M. Lepidus fou segurament el guardià de Ptolemeu.

El 199 aC Skopas va capitular a Sidó i quasi tota la Celesíria amb Fenícia va retornar a mans dels selèucides. Jerusalem es va sotmetre. El mateix Egipte fou amenaçat però els egipcis eren ara també aliats de Roma, i els romans van enviar una ambaixada a Antíoc que va haver de prometre no atacar el país però va veure confirmada per Roma la seva possessió de Celesíria, i en els mesos següents Antíoc es va assegurar el domini complert de la regió (198 aC). Tot seguit va atacar a Pèrgam, però aquest regne va demanar ajut a Roma, que va enviar una ambaixada, i Antíoc va haver de renunciar a l'atac i retirar les tropes. El 197 aC les possessions que Egipte encara conservava a l'Àsia Menor (la costa de Lícia i de Pamfília, Samos i algunes illes) van passar a mans dels selèucides. Algunes ciutats gregues (Esmirna i Lampsacos), es van declarar lliures acollint-se a la declaració romana que restaurava la independència i llibertat de totes les ciutats gregues després de la batalla de Cinoscèfal. Antíoc es va establir a Efes i va atacar a les dues ciutats gregues que foren ocupades. Esmirna va demanar ajut a Roma, i Lampsacos a Pèrgam (196 aC). Antíoc va ocupar també Sestos i va reconstruir Lisimàquia, i Roma el va convidar a evacuar Tràcia i retornar al Àsia Menor. Antíoc no va acceptar i va sotmetre la qüestió de Lampsacos i Esmirna a l'arbitratge de Rodes. Un acord amb Egipte va establir que Cleòpatra, filla d'Antíoc III es casaria amb Ptolomeu V d'Egipte, enllaç es va fer el 193 aC, i el dot aportat serien els territoris egipcis conquerits pels selèucides. Així Lícia i Pamfília van quedar en mas selèucides, després d'un acord d'Antíoc amb Roma, ja que aquest va al·legar que no eren conquestes sinó una dot.

Govern d'Aristòmenes[modifica | modifica el codi]

En aquesta època ja havia agafat les regnes del poder el ministre Aristòmenes d'Acarnània, un dignatari capacitat que va rebaixar les taxes, va restaurar l'ordre, i va aixecar l'economia

El 197 aC els egipcis rebels a Letòpolis i el Baix Egipte foren derrotats després d'un llarg setge, i dirigits pel faraó rebel Ankhmakis es van retirar cap a Tebes i l'Alt Egipte. Un intent de revolta del general Skopas a Alexandria, fou descobert i fou immediatament executat. Davant tots aquests fets els guardians del rei van decidir declarar-lo major d'edat (anaklaitera 26 de novembre del 197) i el decret fou conservat en la famosa pedra Rosetta (27 de març de 196).

El 193 aC l'enllaç amb Cleòpatra es va fer efectiu a Rafah i la nova reina va convèncer al seu marit de restar a l'aliança romana i no aliar-se al seu pare. En esclatar la guerra Ptolemeu va enviar al senat romà uns diners i l'oferta d'ajut però les dues coses foren rebutjades (191 aC). El 190 aC va enviar una ambaixada a Roma a felicitar a la república per la seva victòria. Però la pau d'Apamea no li va aportar cap guany i els selèucides van retenir Celesíria-Fenícia.

Govern de Polícrates[modifica | modifica el codi]

Encara que Ptolemeu havia assolit directament el govern, el ministre Aristòmenes es va continuar ocupant dels afers corrents i la seva administració fou popular. Finalment el ministre fou tant popular que el rei el va obligar a suïcidar-se. Llavors el seu amic Polícrates d'Alexandria, que l'acompanyava en les festes luxurioses, i era probablement el seu amant, va gaudir tot seguit de la influència principal al govern, i va portar els afers militars de fet d'amagat del rei.

El 186 aC Polícrates va enviar el general Caunos, qui va acabar amb la revolta egípcia i el seu líder Ankhmakis, fet presoner, fou executat per ordre del rei.

Assassinat del rei[modifica | modifica el codi]

Avançat el seu regne va reunir un exèrcit mercenari amb el que esperava recuperar Celesíria però desconeixent les seves intencions reals, alguns dels seus amics el van enverinar després de quasi 25 anys de regnat en una data entre el 20 de febrer i el 6 d'octubre del 180. Li va succeir el seu fill Ptolemeu VI Filomètor.

Precedit per:
Ptolemeu IV Filopàtor
Ptolemeus Succeït per:
Ptolemeu VI Filomètor
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ptolemeu V Epífanes