Punt d'articulació
De Viquipèdia
| Punts d'articulació |
| Labial |
| Bilabial |
| Labio-velar |
| Labio-alveolar |
| Labiodental |
| Coronal |
| Linguolabial |
| Interdental |
| Dental |
| Alveolar |
| Apical |
| Laminar |
| Postalveolar |
| Alveolo-palatal |
| Retroflexa |
| Dorsal |
| Palatal |
| Labio-palatal |
| Velar |
| Uvular |
| Uvular-epiglotal |
| Radical |
| Faringal |
| Epigloto-faringal |
| Epiglotal |
| Glotal |
| Aquesta pàgina conté informació fonètica de l¡AFI (IPA), que pot no mostrar-se correctament en alguns navegadors. [Help] |
El punt d'articulació és el lloc on s'uneixen o es troben els òrgans articulatoris en la producció dels sons. És un dels paràmetres usats en fonètica per descriure un so.
Segons els punt d'articulació les consonants poden ser:
- Bilabials: els dos llavis es toquen per interrompre la columna d'aire
- Labiodentals: els incissius superiors freguen el llavi inferior
- Dentals: la llengua toca o s'acosta molt a les dents
- Alveolars: la llengua toca els alvèols, és a dir, la part posterior de les dents
- Retroflexes: la llengua ajuda a la vibració recolzant-se en la part superior de la cavitat bucal
- Palatals: la llengua toca la part superior del paladar
- Velars: la llengua es mou cap a la part posterior de la boca
- Uvulars: la llengua retrocedeix fins a la màxima posició
- Glotals: la glotis intervé en la formació del so, que parteix de la gola
Pel que fa a les vocals, es parla d'anteriors, mitges o posteriors segons la posició de la llengua, que mai arriba a interrompre el pas de l'aire de manera total.
El punt d'articulació es veu reflectit en els formants del so, alterant els harmònics de la seva composició.
[edita] Punt d'articulació vocàlic
El punt d'articulació vocàlic és un paràmetre per classificar les vocals en fonètica segons el lloc on els òrgans fonadors tinguin conacte. Depèn de la posició de la llengua a l'interior de la cavitat bucal. Presenta dos components: el grau d'obertura i l'avançament.
[edita] Grau d'obertura
El grau d'obertura és la distància que -en el moment de pronunciar una vocal- hi ha entre la posició de la llengua i el paladar. Segons això una vocal pot ser molt tancada (quan la separació entre tots dos òrgans és mínima), tancada, semitancada, oberta o molt oberta (quan la separació és màxima). Per aconseguir anar distanciant la llengua es va obrint la maixella (o mandíbula inferior), de tal manera que aquesta obertura de la maixella va d'acord amb la de la vocal que pronunciem.
En català -com en la majoria de les llengües romàniques- s'oposen quatre graus d'obertura. I hi ha un cinquè grau (el semitancat) que només s'oposa al molt obert. Vegem-ho:
- Vocals molt tancades: i, u
- Vocals tancades: e tancada, o tancada
- Vocal semitancada: vocal neutra
- Vocals obertes: e oberta, o oberta
- Vocal molt oberta: a
En el valencià, l'ebrenc i el baleàric, la e i la o obertes ho són més que en els altres parlars catalans (tanmateix el nombre de graus d'obertura és el mateix).
[edita] L'avançament
És el punt del paladar on es produeix la distància mínima amb la llengua. En català són set punts: un per a cada una de les vocals, excepte la a i la vocal neutra, que comparteixen el mateix. Són els següents, de davant a darrere:
- Vocal palatal avançada: i
- Vocal palatal: e oberta
- Vocal palatal reculada: e tancada
- Vocals medials (o mediopalatals): ə, vocal neutra
- Vocal velar avançada: o oberta
- Vocal velar: o tancada
- Vocal velar reculada: u
